HANNAH ARENDT: VOLER COMPRENDRE

Acabo de llegir un llibre que ens acosta de forma sorprenent a la figura de la politòloga alemanya Hannah Arendt, llibre conformat per documents personals de la controvertida pensadora tals com cartes, entrevistes, discussions, conferències, respostes a qüestions sobre la seva persona i la seva obra i així fins a constituir un cos informatiu i veraç d’aquest ser tan influent en importants sectors del pensament com rebutjat obertament pels que, manipulats o no, se sentiren traïts per una dona que, amb raó o sense, ha estat mestre indiscutible en la ciència del raonament durant el segle XX.

Harendt que va néixer a Hannover el 1906 va estudiar a diverses universitats alemanyes i va ser deixeble de figures cabdals de la filosofia tals com Heidegger, Husserl o Jaspers, pensadors de volada profunda arrelats en l’existencialisme. Atès que Hannah Arendt procedia de família jueva, l’any 1933, amb l’ascensió d’Adolf Hitler al poder, va marxar d’Alemanya i es va instal•lar a París on va treballar amb organitzacions sionistes que ajudaven a infants jueus a sortir de l’Europa assolada pel creixent antisemitisme que tothom sap com va culminar. No obstant i això, l’any 1941, Harendt, dissident de cert pensament sionista, va fer cap a Estats Units i es va establir a Nova York. Allí va quedar fins a la seva mort el 1975 donant classes a les més prestigioses universitats d’aquell país. Els estius, i un cop acabada la guerra, Hannah Arendt acostumava a tornar a Europa on hi recalava dos o tres mesos per viatjar, reposar i departir amb tants amics que hi havia deixat i amb els que mai no hi va perdre el contacte.

El què més mal va fer a Hannah Arendt va ser el seu reportatge sobre el judici a l’artífex de l’anomenada sol•lució final, el botxí Eichmann. Aquest individu vivia a l’Argentina on va ser capturat i portat a Israel on se’l va jutjar i executar. La revista New Yorker va enviar a Hannah Arendt a Jerusalem per cobrir el fet i les seves cròniques des d’allí varen encendre la sang d’un important sector de població jueva que va considerar que, amb l’anàlisi d’Arendt, Eichmann quedava gairebé exculpat de l’holocaust. Sobre aquest tema existeix el llibre de Hannah Arendt: Eichmann a Jerusalem. La politòloga va ser víctima d'un fort assetjament mediàtic. Des de tarimes de les facultats fins a les sinagogues es va intentar desprestigiar l'actitud d'Arendt que en tot moment va mantenir-se ferma en les seves conviccions: Eichmann era un obedient pallasso manipulat pels capitostes nazis. Eichmann era un no ningú.

El llibre que jo acabo de llegir porta per títol Solo quiero comprender i en ell hi trobem, com ja he dit, diversos documents que ens apropen a la pensadora, la dona que mai no es va considerar filosofa sinó directament analista política. El volum, de contingut excel·lentment presentat, obre un munt d’expectatives sobre l’obra d’Arendt i, en especial, sobre el seus estudis tocant els totalitarismes i la banalitat del mal. En les seves afectuoses cartes al professor Karl Jaspers és interessant descobrir com a Harendt li agradaven la poesia i la música, com se sentia primer de tot un ser humà i desprès, una jueva, com preparava sopars i festes, classes i seminaris i també es preocupava per les feines domèstiques des de la neteja fins a l’interiorisme. Mentrestant el seu imparable pensament seguia nodrint-se de Plató fins a Kant sense deixar-se'n cap dels altres. Llegia i escrivia fluidament en llatí mentre bullien les patates.

LO QUE QUIERO ES COMPRENDER

Sobre mi vida y mi obra

Hannah Arendt

Editorial Trotta S.A.

2010, Madrid

Fotografia de: Memory.loc

CAFÉ DE PARÍS

Sí, me’n recordo: Un dia ens vàrem trobar a París i tu, en veurem, vares somriure amb un gest de sorpresa inevitable mentre m’assenyalaves un seient buit al teu costat i em preguntaves què desitjava prendre. Crec que vaig seure amb pressa com si hagués estat esperant aquell moment durant tota una vida. Et vaig explicar que havia arribat la nit abans i que aquell mateix vespre ja tornava altra cop a Barcelona. Necessitava amb urgència un document que ja tenia a la maleta i, com que em sobraven unes hores, m’havia decidit a donar un vol per la ciutat. -Que petit és el món! Em deies tu i m’explicaves que aquell bar, on fèiem un cafè, era un dels teus racons habituals però ja marxaves, els teus estudis arribaven al final i tenies, de moment, una feina a Tanzània com a fotògraf eventual d’una important revista europea de viatges. Seria difícil que ens tornéssim a veure però sempre em recordaries perquè una mestra tan bona com jo quedava a la memòria. Vaig rumiar uns instants per dir-te que m’agradava guardar fotografies dels meus antics alumnes i vaig treure la càmera del bolso. T’hauria volgut retratar més però potser ho hauries trobat estrany. Vàrem xerrar una bona estona que et vaig dir que em calia passar per l’hotel a recollir el meu equipatge i d’allà ja me n’anava a l’aeroport. Ens havíem besat les galtes a la meva arribada i ara hi tornàvem per dir-nos adéu. Vaig aturar un taxi i, de nou, em vaig acomiadar de tu, aquest cop amb una mà que volava lleument sota del meu somriure i mirant sempre el teu. Et recordo jove i encantador, dret a l’acera, a molts anys llum de mi que et portava al cor i al cap i que t’havia fotografiat amb una excusa tova. No s’ha erosionat gens la teva imatge ni en mi ni en el retrat del qual en vaig fer moltes còpies per intentar-ne un collage que només he vist jo.

No podràs saber mai que vaig anar a París, expressament, per veure’t. Ja feia temps que en algun lloc del poble algú havia parlat de tu i d’aquell bar, davant del Sena, que tant sovintejaves. Volia veure’t, potser, per última vegada i començada ja la teva vida adulta. Volia esborrar el record del noiet aplicat assegut al pupitre. Vaig construir un últim record de tu, en una ciutat gran i forastera i al meu costat. O mare i fill o una parella certament curiosa. Qui sap si algú es va fer la pregunta?. Me’n vaig anar del poble i, un dia, al cap dels anys, vaig llegir el teu nom en un diari. Havies esdevingut un fotògraf famós i visitaves el teu lloc de naixement amb la dona i els fills. No em va semblar que aquell de qui parlaven fossis tu. Jo sempre et guardaré a París amb mi.

g.a.p.

Fotografia: "Cafèine" de Nicolas Messyasz-cultursher.net



JOSEP I PERE SANTILARI EXPOSEN A BADALONA

La ciutat dibuixada-Pere Santilari

Avui dia 20 de Gener del 2011, el Museu de Badalona inaugura una interessantíssima exposició dedicada als pintors Josep i Pere Santilari. Aquests pintors excepcionals són germans bessons, i varen néixer a Badalona l’any 1959. Sempre presenten la seva obra junts i s’adscriuen, segons indiquen alguns experts,  a l’ anomenat “Realisme contemporani”.  Si bé, avui en dia, els realismes en pintura estan força mal vistos per importants sectors de públic i de crítica, no és menys cert que es tracta d’una tendència que no morirà mai i que, sortosament, desperta passions ben explicables a milions de persones que valoren el talent que fa falta per pintar –si se’m permet la redundància- amb realisme real. I, encara més: Amb realisme personal.  Aquest és el cas de Josep i Pere Santilari, artistes absoluts units des dels primers batecs de les seves dues vides lliurades a l’art de saber mirar i de saber plasmar amb llapis o pinzells, en gris o en colors, el món que ens envolta. Un món secret quan ens mostra la suggeridora bellesa del nu femení, el món de tots a través dels hipnòtics paisatges urbans i, finalment, un tercer món, antic com l’art mateix, aquell dels bodegons actualitzats per aquests dos artistes tan singulars en la seva assumida pluralitat fraterna. 

Mentre Pere Santilari és l’artífex que, amb vista d’ocell, ens delecta amb paisatges de ciutat durant hores diverses del dia esdevenint mag de totes les llums, Josep Santilari es consagra als nus de dona i reflecteix, meticulós i inquietant, la relació de l'artista i la model  i ambdós, en un duo de virtuosos, creen el goig que dóna a la mirada, veure els daurats raïms i el fresc formatge sense oblidar la lluïssor estranyament platejada del paper d’alumini.

L’acuradíssim estudi de les composicions, de la llum, del color i de les proporcions es deixen albirar amb plaer a través de fotografies de l’obra esmentada però, també és ben sabut, que l’art troba el seu mitjà d’expressió ideal quan pot ser gaudit en rigorós directa, sense presses, buscant amb l’artista, la forma màxima de comunicació. En aquest cas, els artistes en són dos. Si us és possible, aneu-hi!

La son-Josep Santilari

http://www.museudebadalona.cat/
Diumenges 6 de Febrer i 6 de març, a les 11 h. Visita a l'exposició comentada pels artistes. Places limitades. cal fer reserva prèvia al telèfon del Museu: 933 841 750-Activitat gratuïta.
www.santilari.com/

EL POST NÚMERO 100

Avui aquest blog compta CENT POSTS. Si quan vaig començar algú m'hagués dit que arribaria a fer un nombre tan rodó i contundent d'entrades, m'hauria costat de creure atès que mai no m'he tingut per una persona constant i només ho he estat,  i encara ho sóc,  amb aquelles obligacions ineludibles que, de ser inconstant, podrien posar en perill el meu ordre vital.

Està clar que les vostres visites, comentades o silencioses, m'han convertit en una quasi entusiasta de fer blog, de mantenir-lo viu i càlid demanant-vos de compartir plaers, discrepar d'opinions,  intercanviar coneixements i permetre'm visitar els vostres blogs, aquells que en teniu, per continuar la pràctica fascinant d'aprendre d'una forma subtil i alhora fortament encadenada. Un poema ens en fa buscar un altra, els llibres criden llibres, el cinema, el teatre ens fan sortir i, si ho creiem adient, fem cròniques dels espectacles vistos. La música ens arrossega a escoltar-ne més  i així podríem seguir ad infinitum.

Agraeixo la vostra presència inestimable i fidel i prego perquè persisteixi. Que els deus us donin llarga i bona vida!

Programa de la Festa de Celebració del Post número 100 d' ARBRE DE FOC:

-Cava i bonbons francesos.
  Petit Concert:
  Ens delecta el Trio Wanderer en una exquisita interpretació del segon moviment del Piano Trio    
  in Flat major,  Op. 100 de Franz Schubert "Andante con moto". L'obra número 100 pel post   
  número 100. La distància és infinita però la xifra ens acosta.  
  En aquest blog hi ha area de fumadors.

Cava: torrensmoliner.com, Bonbons Fauchon: Plurielles, cendrer: thisnext.com.

video:triowanderer

                                                          

 

ELS PLAERS DIARIS: J. L. BORGES

Carrer de Buenos Aires

M’agrada creure que puc construir-me els dies sense comptar amb res més del que ja tinc i confiant sobretot en mi mateixa. Hi ha els imprevistos, els que són benvinguts i aquells que ens destorben. Hi ha les desgràcies però aquestes són apart. Parlo de construir els dies corrents amb noms normals com és ara dimarts o fins i tot diumenge cap al tard. Sempre és bo valorar que una cançó escollida, un poema, la conversa amb algú que estimem o un fragment de novel•la són els fins acabats d’una jornada que, indefugiblement, ens farà renunciar a seguir conscients perquè ja no gaudim del que tenim davant dels ulls o d’allò que escoltem amb callat entusiasme. Avui, abans d’anar a dormir he triat dos contes de Jorge Luis Borges, breus i vells, perfectes com dues inqüestionables fórmules algebraiques. Els voleu compartir? Quedo a la espera dels vostres comentaris i, com sempre, us saludo molt atentament.

Delia Elena San Mateo

Nos despedimos en una de las esquinas del Once.

Desde la otra vereda volví a mirar; usted se había dado la vuelta y me dijo adiós con la mano.

Un río de vehículos y de gente corría entre nosotros, eran las cinco de una tarde cualquiera; cómo iba yo a saber que aquel río era el triste Aqueronte, el insuperable.
Ya no nos vimos y un año después usted había muerto.

Y ahora yo busco esa memoria y la miro y pienso que era falsa y que detrás de la despedida trivial estaba la infinita separación.

Anoche no salí después de comer y releí, para comprender estas cosas, la última enseñanza que Platón pone en boca de su maestro. Leí que el alma puede huir cuando muere la carne.

Y ahora no sé si la verdad está en la aciaga interpretación ulterior o en la despedida inocente.
Porque si no mueren las almas, está muy bien que en sus despedidas no haya énfasis.

Decirse ádiós es negar la separación, es decir: Hoy jugamos a separarnos pero nos veremos mañana. Los hombres inventaron el adiós porque se saben de algún modo inmortales, aunque se juzguen contingentes y efímeros.

Delia: alguna vez anudaremos ¿junto a qué río? Este diálogo incierto y nos preguntaremos si alguna vez, en una ciudad que se perdía en una llanura, fuimos Borges y Delia.



La trama

Para que su horror sea perfecto, César, acosado al pie de una estatua por los impacientes puñales de sus amigos, descubre entre las caras y los aceros la de Marco Junio Bruto, su protegido, y exclama: ¡Tú también, hijo mío! Shakespeare y Quevedo recogen el patético grito.

Al destino le agradan las repeticiones, las variantes, las simetrías; diecinueve siglos después, en el sur de la provincia de Buenos Aires, un gaucho es agredido por otros gauchos y, al caer, reconoce a un ahijado suyo y le dice con mansa reconvención y lenta sorpres (estas palabras hay que oírlas, no leerlas): ¡Pero, che! Lo matan y no sabe que muere para que se repita una escena.

Jorge Luis Borges
El Hacedor
Alianza emecé 1960

Fotografia presa del blog El espectador

 

REIS DE POETA

Mai no he sabut sencera la més bella cançó:
                          una pluja d'estrelles
Només l'estrella rua que
                                en sortir cau
                                                  al mar

un vaixell se l'emporta
                                amarrada a la proa
                i seveix de fanal
a uns corsaris d'avui                  si l'ocasió fa el lladre

i un anglès que era al Caire
just arribat a temps
per a què li marquessin
i l'estrella es fongués
                              enyorada
                               en el piltre de la seva butxaca

M'entorno a divagar:

Tres soldadets dels Reis-baioneta calada
i cadascú en el ros un gallaret taronja
qui diria que als tres els tinc d'ahir vesprada
tancats en el rebost per fer-los vida flonja.

Els tres reis d'Orient-Joan Salvat-Papasseit 

El que més em crida l'atenció d'aquest poema és que no s'entén. Com que l'autor era aferrissadament avantguardista domina el text la voluntat d'innovació que permet versos enjogassats que, tal vegada, proposen un enigma.  No obstant i això el ritme i la disposició de les paraules són molt bells. Alguns estudiosos interpreten que el poeta va voler reflectir el somni d'un infant ja que és irracional -somni- i parla de joguines -soldadets-. Tot i que analitzar el text seria molt interessant però no en treuríem llana neta i l'autor no ens pot aclarir res, em complau el sol fet de transcriure aquets mots entremeliats per honorar la candorosa bellesa d'aquesta nit de mainada obedient que fa estona que dorm, o que ho fa veure, perquè els Mags puguin descarregar tranquils els seus paquets de coloraines amb llaçades d'argent.

També vull recordar que els Reis no passen per a tothom. És una festa que fa mal a molts i deixar-ho escrit aquí no em fa sentir millor persona. Pensem en els pobres i tan pobres que som deia, més o menys, el nostre gran poeta mort als trenta dos anys d'una tubercolosi. Actualment la ciutat de Barcelona li dedica una exposició molt recomanable:

ARTS SANTA MÒNICA
JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1926)
Fins el 3 d'abril del 2011

010111, UNS QUANTS NUMBER ONE

Winter Sea-Deborah Butler

Cap al tard d’aquest primer dia de l’any 2011 i, finalment, he trobat una cançó especial  -una altra- escollida amb la pura intenció de desitjar-vos a tots salut i pau. Fem festa avui per retornar –un cop hagin passat els Mags- a la música beneïda que suposa la vida quotidiana, aquella que està quieta i que, sense ensurts,  un cop més, ens proposa construir cada dia un paradís atrapant una mica de temps d’aquí i d’allà per regalar un somriure, escoltar una cançó o menjar xocolata d’amagat.

Espero continuar amb tots vosaltres sota l’ombra roja d’aquest arbre de tots.  

I ara toca dir el que deixo escrit: Un tema inoblidable de la gran Violeta Parra insuperablement interpretat per dues veus lluminoses,  Mercedes Sosa i Milton Nascimento:

VOLVER A LOS DIECISIETE