LA NIT DE SANT SILVESTRE

CC Buxter és un homenet transparent d’aquells en els que poca gent hi para compte. Tímid i nerviós, treballa d’escrivent en una prospera companyia d’assegurances. Darrere el seu aspecte moix, però, s’hi amaga certa ambició de pujar escalafons dins de l’empresa. Un dels seus recursos consisteix en deixar el seu petit apartament a comandaments diversos que li prometen ascensos a canvi de poder disposar de l’apartament de CC Buxter amb les seves amants, naturalment, secretes. Mentre té el piset ocupat, CC Buxter, si convé, passa fred donant voltes pels blocs del seu barri. El sòrdid formigó i la nit l’hauran d’acompanyar fins que el seu apartament quedi lliure de les furtives festes que celebren els altres.

Però una nit, CC Buxter, quan torna a casa, troba una jove xicota desmaiada. La coneix molt bé. Es tracta de l’encantadora ascensorista de l’empresa que es diu Fran Kubelik i està perdudament enamorada del cap Sheldrake, un home casat d’aquells que mai no deixa la dona mentre n’estima d’altres. Fran Kubelik ha discutit de valent amb el senyor Sheldrake i, es veu, que quan ell ha marxat, la noia, desesperada, ha intentat suïcidar-se. L’arribada de CC Buxter li salva la vida i un cop retornada del desmai, ambdós, que ja es coneixen, inicien un diàleg amistós i agraït per part d’ella.

S’acosta la festa de fi d’any, la “san” o nit de Sant Silvestre i el senyor Sheldrake demana l’apartament a CC Buxter. Aquest li nega. Sheldrake no se’n sap avenir. Li ofereix un ascens. CC Buxter diu que no i que no. Mai més no tornarà al seu apartament amb la senyoreta Kubelik. Mai més.
Només CC Buxter sap el seu propi i inconfessat secret: Com n’ha estat d’enamorat de Fran Kubelik i com ha patit en saber que Sheldrake la utilitza per passar l’estona sense donar-li altra valor que el d'una burda diversió sexual i la condemna posterior a l’oblit absolut ! .
I ja som a la nit de Sant Silvestre que no ens cal explicar si la veiem i l’escoltem. És una de les escenes mestrívoles d’una pel•lícula excepcional com ho són quasi totes les que porten la firma Billy Wilder. La pel•lícula, coneguda amb el títol d' El apartamento es va estrenar l’any 1960, i d’ençà de l’existència del color en el cinema, en aquell moment, va ser l’obra en blanc i negre premiada amb més Oscar: Cinc en total. Millor pel•lícula, millor director, millor guió original, millor direcció artística i millor muntatge. Deu n’hi do. És clar que estem parlant d’un gegant del cinema que, forçosament i, si tenim salut, visitarà aquest blog moltes vegades. La grandesa de Billy Wilder neix d'ell i en seu brillantíssim criteri a l'hora de triar, un per un, tots els elements que han de compondre la pel·lícula que, en el muntatge definitiu, ell sabrà fer cohesionar amb la solidesa que li atorga la seva ment tan excepcionalment dotada. Cal esmentar I.A.L. Diamond, guionista que va col•laborar molt temps amb Billy Wilder. Tampoc podem deixar de costat l’esplèndida fotografia de Joseph Lashelle, una fotografia dura, sòbria on hi vibren les masses anònimes, els milers de màquines d’escriure, els milions d’impresos, l’anar i venir constant d’una societat deshumanitzada. Rajols, metall, paper, gentades, tot es confon declinat en grisos de plom que transmeten la quotidiana solitud que el ser humà arrossega en la seva existència programada pel ferotge consum. Realment el genial Billy Wilder sempre sabia què volia, com ho volia i de qui ho volia. Es tractava de filmar una comèdia però era, indubtablement, una comèdia agre on la tinta hi tenia un anònim paper protagonista. La música, extraordinària, d'Adolph Deutsch corona aquesta inqüestionable obra d’art i subratlla la força de l’impuls amorós en aquesta bellíssima escena final entre el dèspota i groller Sheldrake, la intel•ligent i dolça Fran i... algú més.

FELIÇ ANY 2010 !!!

Fotografia: Sant Silvestre escollit Papa el 31.01.314-Any IX Imperi de Constantí. Font: http://www.oremosjuntos.com/

NADAL: UN CONTE, UNA PEL·LÍCULA

Cada nit de Nadal, les velles senyoretes Morkan conviden a sopar a un grup molt escollit, de familiars i amics, en el seu petit pis dublinès. Tot l’any les sòbries senyoretes Morkan han estalviat tant com han pogut per poder oferir una festa exquisida presidida per una llarga taula elegantment parada i assortida de tota mena de cremes, sopes, pastissos de carn i de fruita, paó, llepolies, vins, licors te i cafè. En un racó hi ha un piano. Algú el fa sonar. Canten tots. Parlen i discuteixen. Els Conroy, nebots de les dames Morkan són una parella jove i atractiva. Ell és periodista i escriptor. En aquell principis del segle vint, el xicot, ambiciós, navega entre el gaèl•lic i l’anglès i s’inclina per l’últim, l’idioma dels seus invasors, idioma que té una projecció universal que mai no tindrà el gaèl•lic, cada cop més feble.

S’acaba l’entranyable festa i els convidats desfilen donant les gràcies a les senyores Morkan que es troben encantades en el seu paper compartit d’amfitriones anuals d’una nit única.

Quan els Conroy ja són al rebedor, ella, Gretta, sent l’inici d’una cançó que, des de dalt, algú canta. Gretta s'atura i la seva cara segueix adolorida les notes que el tenor desgrana mentre baixa l’escala per marxar. Es tracta d’una cançó tradicional irlandesa de dolça melodia i carregada de temps difícils de situar. Quan els Conroy, a l’habitació del seu hotel, es troben sols i es miren, Gretta explicarà al seu home el motiu de la seva sobtada tristesa per causa d’aquella cançó inesperada.

Es tracta del conte Els morts que forma part del recull Dublinesos de James Joyce, recull que, amb grans dficultats, en aquella Irlanda tan estreta de mires, va ser-li publicat l’any 1914.

L’any 1987, el director de cinema John Huston decideix convertir en pel•lícula aquest sensible conte –diuen que el millor del recull- i el seu fill Tony Huston en fa l’adaptació per la pantalla gran. Anjelica Huston serà Gretta. Un acte d’amor d’un pare ja vell i malalt cap a la seva única noia. John Huston dirigeix des d’una cadira de rodes i carregat de tubs, de fils i de bombes d’oxigen. Quan la pel•lícula s’estrena, l’any 1987, l’excel•lent director ja és mort. L’any 1988 la pel•lícula guanya dos Oscar, un per la millor obra literària adaptada i un altra pel disseny del vestuari.

Tant el relat com la pel•lícula resulten magnífics si bé la segona es ressent una mica del seu origen literari: Una història mancada d’acció, farcida d’intel•ligents diàlegs però que, com en una obra de teatre, gairebé es desenvolupa sempre allà mateix, en el càlid i animat menjador de les tietes Morkan.

De totes formes, conte i pel•lícula són per llegir i per veure. Una nit de Nadal semblant a la d’avui però cent anys endarrere i a Dublín. Una història d’amor i potser una altra que és d’amor i de mort. I una melodia que mereix ser escoltada més d’un cop La donzella d’Aughrim o The lass of Aughrim.

BON NADAL A TOTS ! ! !

Fotografia: Dublín nevat-Peter Macabe

FELIX MENDELSSOHN B.

Falten encara alguns dies però, com se sol dir, de seguida hi serem: Els dies 17 i 19 de Febrer de 2010,  podrem escoltar, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona,  l’oratori Elias de Felix Mendelssohn. Dirigirà Antoni Ros Marbà i, entre d’altres excel•lents intèrprets, contarem amb la soprano italiana Eva Mei i  l'excel·lent baix alemany René Pape.

Aquest fet m’ha recordat que el dia 3 de Febrer d’aquest any 2009 s’han complert 200 anys del naixement del gran músic alemany que solament en va viure 38 ja que, malauradament, va morir l’any 1847.

Felix Mendelssohn va néixer en una família de banquers jueus que conreaven l’afició a les arts i a d’intel•lecte. L’avi de Mendelssohn havia estat el gran filòsof Moses Mendelssohn. Els seus pares Abraham Mendelssohn i Eva Salomon , apart de ser econòmicament molt poderosos,  eren persones cultes i refinades. Ludwig Jakob Felix Mendelssohn, així es deia el compositor, va créixer junt amb els seus germans en una casa sempre freqüentada per artistes, pintors, escriptors, músics, filòsofs i científics i ja de molt petit va manifestar una intel•ligència important en gairebé totes les disciplines,  si bé la música en va ser la guanyadora,  atès que Felix Mendelssohn va demostrar molt de pressa que era un superdotat. A onze anys ja escrivia simfonies que ell mateix dirigia. El seu pare, entusiasmat amb el talent del petit Felix, li va posar una orquestra a casa que el noiet conduïa especialment durant les moltes festes i vetllades que el banquer Abraham Mendelssohn organitzava a casa seva. A catorze anys, Felix Mendelssohn ja s’havia diplomat en direcció d’orquestra.

L’any 1817 Abraham Mendelssohn, seguint una tendència molt convenient a l’època, es va convertir junt amb tota la seva família, al luteranisme i per aquesta causa va afegir el “Bartholdy” al seu nom, nom que provenia d’una propietat que havien heretat els Mendelssohn. No obstant i això els fills del banquer no varen rebre cap mena d’instrucció religiosa. Felix, obeint al seu pare, va signar durant molt de temps Felix Mendelssohn-Bartholdy fins que, ja adult i conscient i fidel als i dels seus orígens, va canviar la seva rúbrica per Felix Mendelssohn B..

Tot i que Felix es va casar, el seu gran amor va ser Fanny Mendelssohn, la seva germana gran a la que va estimar amb bogeria. Fanny Mendelssohn va ser una notable compositora i una pianista molt dotada. El fet de ser una dona la converteix en una figura opaca al costat del seu genial germà. Fanny, també casada, va morir l’any 1847. Felix que treballava vint hores diàries com a director de la cèlebre Gewandaus Orchestra va sofrir un disgust de tal magnitud en morir Fanny que la seva salut fràgil i castigada pels esforços va resistir molt malament aquella mort i també va morir al cap de pocs mesos.

Seria absurd enumerar al detall l’obra d’aquest gran músic però si recordar, al menys, que Mendelssohn és l’autor d’una molt cèlebre Marxa Nupcial. Inspirat per El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare va compondre una obra que està considerada una de les fites musicals del segle XIX en la que el compositor mostra una enorme mestria en l’orquestració i en la forma musical ja que fa treballar intensament la secció de corda en una mimesi del màgic ambient de fades que, de forma escrita, havia creat el gran dramaturg anglès.

Si ja durant el segle XIX, Mendelssohn va ser justament valorat, durant el segle XX va ser considerat un gegant de la música. El seu Concert de violí és d’una gran bellesa amb matisos de felicitat i altres de tristesa punyent. Més d’un expert ha vist en aquest sublim concert la font que va inspirar a John Williams per compondre la banda sonora de La llista de Schindler sense que això vulgui dir res més que el que queda dit,  ja que el concert de Williams,  també punyent i trist,  ho es amb veu pròpia.

Deixo una mostra del primer moviment del Concert de violí, op. 64 així com un fragment del tema principal de La llista de Schindler, pel·lícula dirigida per Steven Spielberg, amb partitura original de l'esmentat John Williams i ambdos interpretats per l'incomparable violinista Itzhac Perlman.

Gaudeamus!

Fotografia: Cólera de violines-Litografia d'Arman signada per l'autor
                     www. champetier.com

GREGOR VON REZZORI: POSEU-HI ELS ULLS

(...) Aún hoy, los monaesterios de Moldavia, región a la que pertenece la parte de Bucovina que continuó siendo rumana, son pequeñas islas en el océano de nuestra bárbara civilización. En la imponente inmensidad, cubierta de cielo y azotada por los vientos, de esos bosques impregnados de olor a resina, se abren verdes calveros en cuyo centro se alzan, rebosantes de color, las iglesias amuralladas de los monasterios. Seis de ellas están decoradas por dentro y por fuera con maravillosos frescos de estilo bizantino. Yo envidiaba y admiraba a mi padre, que sabía interpretar sin el menor esfuerzo la iconografía de las escenas celestiales e infernales allí representadas, el simbolismo de las imágenes de los mártires y la devoción a los fundadores, y leía los caracteres cirílicos del antiguo eslavo eclesiástico de las inscripciones con la misma soltura que si fuera el periódico de la mañana. Aquel hombre vestido de cazador, de talante burlón y normalmente propenso a toda clase de bromas y jugueteos, se mostraba de pronto investido de la seriedad y la dignidad del erudito. Es más: no era él quien se mostraba ( a diferencia de otras habilidades suyas que exhibía no sin vanidad, entre ellas, por desgracia, sus artes pictóricas de aficionado); la cosa se manifestaba por sí sola, sin que él pusiera nada de su parte. La profunda seriedad de su rutina profesional tenía también el toque de discreta naturalidad propio del antiguo funcionariado del imperio austríaco. Aquella profesión no la había escogido él. De joven queria ser químico. (...)

Gregor von Rezzori
FLORES EN LA NIEVE
Editorial Anagrama
Barcelona 1996

Aquest fragment que s'esmenta conforma una trilogia junt amb Memorias de un antisemita i Un armiño en Chernopol. Darrerament Anagrama ha reeditat totes tres obres, de caràcter autobiogràfic en un únic i contundent volum.  Malgrat que el títol Memorias de un antisemita ens pugui induir a pensar en la salvatge ideologia nazi, no és res més que una manera irònica de definir tot un sistema educacional generat i impartit per les classes poderoses durant l’imperi austrohongarès. Tal vegada una de les sements del nazisme però encara no el nazisme i mai l’extermini d’un poble. Von Rezzori ressalta les capacitats dels hebreus com un motiu de profunda enveja per part dels ciutadans de l’imperi no pertanyents a aquesta raça. El llibre descriu la seva trobada amb cinc personatges jueus que li han causat interessantíssimes sensacions des de l’amistat fins a l’amor i de com la llavor del antisemitisme, que li ha estat implantada des del seu naixement, impedeix la solidificació de sentiments que han quedat avortats pel prejudici de considerar el judaisme com una tara original d’una determinada espècie a evitar. Es un llibre intel•ligent i distret que, no obstant i això, no assoleix la grandesa de Flores en la nieve, una preciosa narració on l’escriptor romanès, nascut l’any 1914, quan arriba als 75 anys revisa la seva ja llarga existència a través de personatges que li han estat directament crucials: Kassandra, la seva mainadera d’origen rutè i aspecte simiesc i de la que en fa una magistral i amorosíssima recreació. La mare, personatge estimat i aprofundit en les seves virtuts i neurosis. El pare, figura cabdal, descrit amb la mestria que proclama la lectura del fragment reproduït , mestria que caracteritza tota l’escriptura d’aquest llibre. Després ve La germana, un ser atractiu, quasi superdotat, amb el qual l’autor, més jove que ella, manté una relació basada en l’enveja però no exempta d’una constant admiració i s’acaba amb Strausserl, la seva institutriu, un ser il•luminat i lluminós que acompanya a l’autor durant la seva adolescència, un ser del qual en rep no només ensenyament escolar sinó també la transmissió d’un estil i una forma de viure que el marcaran per sempre més amb els sentiments del més dolç dels afectes.

Res puc dir d’Un armiño en Chernopol ja que encara no l’he pogut llegir. Pel que deixo aquí escrit queda palesa la passió que he sentit per aquest escriptor poc conegut i, tanmateix, un clàssic. Tal vegada és per aquest motiu que mai el trobarem en una taula de “best sellers” tot i que es deixa veure pels prestatges. La bellesa de la seva prosa traspassa els límits de l’obligada traducció. La seva forma d’expressar-se és la d’un poeta que hauria volgut ser pintor i no se li va permetre. Llegir-lo només és comparable a la millor de les músiques.

Fotografies: Monestir sucevita (1584) Rumània
                      Monestir probota (1532) Rumània 

Dedicat a pfp, estimada pintora.
Blog " Pequeño formato " 

IL TROVATORE: AZUCENA

Tot comença en una antiga casa de planta baixa, Dos carrers més avall hi la rambla, les vies del tren, la sorra i el mar. Tot comença en el menjador d’aquella casa acollidora on jo vivia circumstancialment. D’això ja fa un munt d’anys però el record resplendeix embellit pel pas del temps quan el temps passa bé i no trepitja, ni estripa, ni enderroca sinó que fa un petit altar en un passadís de la memòria on sempre s’hi pot treure el cap i fer un somriure.

Va passar que ja me n'anava perquè venia el temps d’estiu i els carrers, que fosquejaven d’un blau lleuger com un tendal de gasa, em cridaven, la colla m’esperava. Cada dia revetlla en versió ràpida: acudits i rialles, una copa de cava i l’amor que, d’un moment a l’altra, es podia aturar i compartir un glop fresc d’aquella nostra irrepetible joventut. Mentre, però, jo havia caigut sota un inoblidable i sorprenent encís. Ja em podien esperar que arribaria quan l’encanteri em deixés lliure.

Una dona de pell colrada i vestida de gitana em reclamava des de la petita pantalla de colors. Al seu costat espetegava, rabiós, un foc cruel que, com una fera en flames, projectava cicatrius de dolor damunt la seva cara tràgica. Es deia Azucena. Al seu costat hi havia Manrico fent-li gran atenció. Estava a punt Manrico de fer un descobriment i, segurament, alguna cosa pressentia. Calia absorbir el clam cantat per Azucena i començar a veure d’una forma diferent la seva pròpia història. L’exuberant foguera, que havien encès els gitanos al lloc on acampaven, era un record de sang i cendra que Azucena no podia ni volia ignorar. En una foguera com aquella, la mare d’Azucena havia estat cremada per bruixa i, ella, la seva filla, per venjar-li’n la salvatge mort havia llançat a les flames un infant, potser un descendent de la perversa autoritat que havia ordenat la mort de la gitana a la foguera… De quin infant es tractava? Era mort o s’havia salvat i feia vida per les muntanyes de Biscaia? Quina relació hi podia haver entre Manrico , el trobador i probable fill d’Azucena i Il Conte di Luna?

Azucena ens donarà forces pistes.

Vaig fer tard a la revetlla quotidiana. Per primera vegada vaig pronunciar en públic, molt cofada, Il Trovatore, Verdi i Fiorenza Cossotto. Aquests noms estaven destinats a ser-me familiars perquè, ho vaig dir a la colla: “Cada vegada que escolto òpera penso que m’hi podré aficionar perquè hi ha cançons –àries, va dir algú més expert- doncs, hi ha àries, vaig seguir, francament precioses.

En petit homenatge a un record cert i pensant en els 19 “Trovatori” que el Liceu està representant durant aquestes dates, porto, com no podria ser d’altra manera, la meva primera Azucena, la que em va captivar fent-me oblidar, per moments, la màgia efímera d'una nit d’estiu. Una Fiorenza Cossotto fosca i sofrent que dirigeix Herr Karajan.

Fotografia: Llaüt espanyol-Museo de Ureña

CAFÉ DE LA PAIX

Amb aquest post tanco el que se’n podria dir “La trilogia de París” pel que fa a l’estada que hi vaig fer recentment i de la que ja n’he donat compte quan he parlat de l’estupenda Salome representada a l’òpera Bastille així com de la curiosa llibreria Shakespeare and Company.

Essent París capital d’una nació valorada, entre moltes altres coses, per la seva sofisticada gastronomia, no em podia deixar, al menys, un restaurant ben escaient. Parlo del CAFÉ DE LA PAIX situat just al costat del Palais Garnier, una de les seus de l’òpera parisenca, un indret cèntric i elegant on sembla que hi bategui una bona part de l’immens cor d' Europa.

Per què París fos més París encara, aquell migdia, plovia a intervals i, de repent, s’obrien o es tancaven els paraigües segons fos necessari. Una gernació de colors vius com flors sota la pluja que conferia a la ciutat aquell seu color únic, oscil•lant entre el marró i el gris, sempre premonitori d’un futur raig de sol que quan sortís esborraria els contorns dels edificis, faria lluir les fulles dels aurons humides i desdibuixades i ens faria arrugar els ulls en un gest portador d’una bella sorpresa visual: Això és l’ impressionisme en viu i en directe.

El CAFÉ DE LA PAIX és un bellíssim espai decorat amb admirable exquitesa. Existeix des del 1862 i el seu arquitecte, Charles Garnier, és, naturalment, el mateix que va projectar i realitzar l’òpera que porta el seu nom. En principi el CAFÉ DE LA PAIX es va fer pensant en l’exposició universal de 1867 com a cafeteria i restaurant annexos al GRAND HOTEL, lloc que hauria d’acollir gran part dels visitants de la famosa exposició.

El CAFÉ DE LA PAIX ha sofert, a causa del temps passat que, inevitablement, deteriora les coses, diverses remodelacions sobretot en el seu interior però ha restat sempre fidel a l’època que en que va ser inaugurat. Ha estat un cafè freqüentat per moltíssima gent més o menys coneguda. Els estatunidencs n’estan enamorats i no és estrany. De totes maneres si hem de parlar d’algun famós il•lustre podem anomenar a Jules Massenet, a Émile Zola o a Guy de Maupassant. Més tard arribarien Segei Diaghilev i el Príncep de Gal•les.

Trasllado unes fotografies preses sense vergonya del web d’aquest cafè sumptuós. La cuina està bé però és discreta tot i que presenta múltiples opcions que van des d'un cert luxe  fins a la bona cuina de mercat.  No està considerat un dels llocs d’alta cuina que abunden a la ciutat del Sena i que només coneixen mitja dotzena d’elitistes gourmets. Quedaria enquadrat a la família de les brasseries tan genuinament franceses. S’hi pot menjar un menú compost per: Verdures a la planxa, Chateaubriand amb patates saltades i salsa bearnesa i de postres una copa amb tres boles de gelat al gust. També el cafè imprescindible. La nota va pujar a 36 euros. Atès on érem i que, de passada, el menjar era prou bo, em va semblar un bon tracte. Hi tornaré, par Dieu!

CAFÉ DE LA PAIX
5, Place de l'Opèra
75009 PARIS
http://www.cafedelapaix.fr/.