El basar Rajah a Rawalpindi

Visc a l'Hotel United a pocs metres del basar Rajah, el cor de Rawalpindi. Totes les aromes de les espècies i els perfums orientals es troben en una lleugera brisa de l’hotel, enmig del soroll caòtic dels crits dels venedors, del regateig entre els homes, dels cops de martell dels artesans o de les crides a l’oració del migdia.

I tot just arribo a aquest basar a l’hora en punt, trobant-me una munió d’homes estesos al terra i pregant devotament en direcció a la Meca, mentre els versicles volen per l’aire des del megàfon d’un minaret ancià i estret. Camino curosament al costat dels creients i em perdo per carrers coberts i ombrívols a la recerca de colors, sabors i olors d'Orient deixant-me embriagar per l’atmosfera.

Aquest basar és la suma de diversos mercats en un barri vell (més que vell, descurat i abandonat) amb algunes cases que llueixen tradicionals balconades de fusta que recorden un passat més gloriós ara amagat darrera d’infinitat de cables elèctrics o de telèfon, cartells comercials i tota mena de caòtic mobiliari urbà. I tot acompanyat de moltíssims homes (i les dones...?) i de multitud de parades de queviures.

Les balances de segles passats estan envoltades de síndries, de mandarines, d'ametlles, de pastanagues, de bitxo venut a pes. Les verdures s'exposen sobre teles esteses al terra: alls i cebes, gingebre, tomàquets i patates, coliflors. I al costat dels creients orant, gàbies amb gallines i modestes parades de carn on es barregen potes d'anyell amb vísceres de vedella penjant de ganxos. A l’acaball de la pregària, una suma de veus i crits dels venedors inunda l’ambient i la gentada i, jo entre ells, ens perdem en un mercat on s'hi venen baguls d'alumini i de xapa, i veig, més enllà, restes d’aparells elèctrics desconeguts, peces incertes, aparells de ràdio i televisors en blanc i negre.

Continuo caminant entre els carrerons coberts i em trobo en una zona de tendes de roba, amb teixits de colors sobris i amb teles de vius colors, calçat, joguines, joies i pedreria. En aquest basar ja es troben més dones, encara que no en són majoria... La calor és esgotadora i un acaba per seure en una botiga dedicada a la venda de garlandes de plàstic o paper d'alumini de colors brillants per a la decoració de festes de natalicis. Sense adonarme’n, ja m’han ofert educadament una tassa de te que vaig xarrupant amb cura.

I allà, acompanyada d’un home, apareix com un esperit: una dona amb burka, aquella roba que la cobreix de cap a peus, amb una petita reixa opaca per ocultar els ulls, que l’amaga, que la fa invisible, que la fa presonera... La calor és asfixiant i la seva presència és colpidora.

Agreixo el te, m’aixeco i sense deixar de mirar-la, ressegueixo la seva esquena al caminar, marxo atabalat cap a l’hotel. En mitja hora estic sota l’aigua de la dutxa traient-me aquest regust amarg. És senzill, puc recuperar un neutral paper d’observador però, no puc deixar de pensar: i ella, pot treure’s la sensació d’asfíxia amb unes miserables gotes d’aigua...?

(veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Rawalpindi: Art sobre rodes

Els artistes de Chiniot

Baltit Fort: un palau a tocar del cel

Els artistes de Chiniot

La decoració dels autobusos amb colors i imatges d’indrets del país o referències religioses és una tradició que troba els seus inicis quan la classe dirigent del Raj, l’administració britànica colonial del subcontinent de l’Índia, va voler decorar els seus carruatges de cavalls amb motius vius per tal de mostrar la seva superioritat econòmica i cultural enfront la població local.
Més tard, als anys 20 del segle passat, la companyia d’autobusos de Kohistan cercava una manera d’aconseguir més passatgers i foren els dibuixos d’un artista local reconegut, en Ustad Elahi Buksh, qui amb l’ajuda de la comunitat artística d’una població veïna, Chiniot al Punjab, van decorar la flota d’autobusos d’aquesta província.

Cal tenir present que la comunitat artística de Chiniot era la més reconeguda al sud d'Àsia des de feia segles ja que havien format part dels equips d'arquitectes i artistes que van crear les més impressionants obres d’art de l’època de l’Imperi Mogol (entre els anys 1526 i 1707 dc.). Palaus com el Taj Mahal d’Agra, conegut arreu, la tomba d’Humayun (un dels emperadors mogols) a Delhi, la mesquita i el palau imperial de Fatehpur Sikri a prop d’Agra, o el mateix palau d’Omar Hayat a Chiniot són alguns exemples de constrcuccions arquitectòniques de bellesa i delicadesa extraordinàries.

Posteriorment, les decoracions dels autobusos de passatgers o dels camions de transports de mercaderies es va estendre per tot el Pakistan, l’Índia i d'altres indrets d’Àsia i van començar a esdevenir un element distintiu de l’art d’aquestes zones ampliant els motius pictòrics i la complexitat de l’obra.

Amb els pas dels anys, els materials emprats inicialment, la fusta i la pintura, no han estat substituïts sinó complementats amb el metall, el plàstic, les teles i teixits, i darrerament, per les llums de colors en increïbles i complexes sistemes d’il·luminació que fan cada cop més espectaculars i plens de bellesa aquests vehicles.

Pd. Estimat Pakistan: "... Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra..." Benazir Bhutto.

Rawalpindi: Art sobre rodes

Un tigre que persegueix una gasela , uns versicles del Corà, una treballada representació a escala de la gran mesquita de Faysal d'Islamabad. A tocar, i resseguint un preciós fons verd poma trobem una desena de flors i fulles d’estridents colors que es troben encerclades per uns llaços platejats. Penjant a banda i banda, banderetes del Pakistan i uns picarols decorats com a flors de pètals grocs, vermells i blancs.

Una barreja explosiva i seductora de vius colors, de simbologia islàmica i d’imatges quotidianes és l’art sobre rodes dels autobusos de passatgers, dels camions que transporten mercaderies, i dels petits "auto-rickshaws" que fan de taxi pels caòtics carrers de Rawalpindi, “Pindi” pels locals.

Aquests autobusos s’omplen de passatgers encabits en qualsevol racó del seu interior o del seu sostre, acompanyats de caixes, embalums i paquets de tot tamany i pes. Les rutes, algunes de més de vint hores, comencen al centre del país i arriben fins a Lahore, Peshawar o Gilgit. Una experiència que recomanaria fer un cop a la vida per deixar-se seduir per l’ambient de l’estació d’autobusos, pels colors dels transports i per paisatges d’extraordinària bellesa.