Els albercocs de la llarga vida

Diuen que els habitants de la Vall d’Hunza són els més longeus del món. És habitual, com demostren alguns estudis internacionals, trobar-hi un nombre elevat de persones que arriben als cents anys i més, i és així com es creu que en aquesta vall (igual que succeeix en d’altres de l’Himàlaia) han nascut les llegendes sobre Shangri-La i el paradís de l’eterna joventut.

No sé si serà veritat, però el que és absolutament cert és que aquesta vall d’inexplicable bellesa roman aïllada entre set i vuit mesos l’any i aquesta és l'època en què els hunzakuts redueixen la seva activitat a les tasques de la llar i a la cura del bestiar a les bordes.

Tanmateix, en les setmanes en què el sol escalfa els seus rostres i la primavera els somriu l’activitat es torna frenètica i les feines del camp, de la llar i l’atenció al nou turisme de muntanya, delerós d’escalar, ocupen totes les hores del dia.

Som a mitjan maig, tot just quan comença aquesta època i quan em trobo fent una volta pels carrers costeruts de Karimabad. Se’m fa habitual descobrir a les teulades de les cases, o enmig dels camins, esteses de desenes d’albercocs espinyolats i deixats per a què s'assequin - a Hunza, també, és l’únic indret conegut on els albercoquers viuen cent anys, més del doble que a la resta del món. Una imprescindible reserva de menjar per passar els mesos més durs de l’hivern.

En observar els rostres d’una parella d’ancianes mentre els estenen al terra em pregunto, distret, assaborint la flaire dels albercocs: i no seran aquests fruits el secret de l’eterna joventut...?

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Baltit Fort: Un palau a tocar del cel

Rawalpindi: Art sobre rodes

Khiva, un oasi entre deserts

Tot just havent creuat la porta Ota-Darzova de les muralles mil·lenàries d’Ichan-Qala a Khiva, Nadir, un jove artesà del coure, em va rebre amb el seu millor somriure. Durant tres dies, cada matí ens trobàvem una bona estona a la porta de la seva botiga i deixàvem passar la brisa del desert acompanyant-nos de la frescor d’una saborosa síndria mentre les mesquites i madrasses del voltant lluïen els seus ardents colors.

Els records d’aquells instants, les llegendes i històries que en Nadir em va ensenyar, els podeu trobar a la Revista Fronteras de Papel - una apassionada iniciativa de dos grans viatgers: la Mercè i en Joan- amb el títol “Khiva, un oasis entre desiertos”. Espero que us agradi...

Entrades relacionades:

Capvespre a Khiva

La Ruta de la Seda

I per què la Ruta de la Seda...?
Per moltes coses... i per una música i unes imatges:

Marco Polo a Badascan

Marco Polo va néixer a Venècia el 1254, fill d’una important família de comerciants. Amb 17 anys d’edat, acompanyà a son pare i el seu oncle en un viatge que sortint de Laiazzo el 1271, va travessar Armènia i, per Acre, arribaren al Golf Pèrsic. Des de Pèrsia passaren pel Pamir i el desert del Gobi - regions ignorades pels europeus - i arribaren, a través de les vastes estepes asiàtiques, als confins de Catai (Xina) i, finalment, a Pequín (1275).

Convertits en homes de confiança de Kublai Khan, els foren confiades missions importants com a ambaixadors al llarg i ample del gran territori xinès. Amb l’encàrrec imperial d’acompanyar una princesa fins a Pèrsia, emprengueren el retorn (1291) per Sumatra, costes meridionals de Malàisia i l'Índia. Després de viure nou mesos a la cort persa va continuar, per Trebisonda i Constantinoble fins arribar a Venècia al cap de vint-i-cinc anys d’absència.

Durant un empresonament a Gènova, Marco Polo dictà les memòries dels seus viatges a Rustichello de Pisa, qui les va transcriure al francès amb el títol de “Livre des merveilles du monde”. A més a més de conèixer de ben a prop l'el.laboració de la seda, Marco Polo va poder "descobrir" molts altres invents xinesos, com ara la impremta o el paper, la pólvora, les fines porcellanes i els espaguetis que els xinesos ja feien des de feia segles amb farina d'arròs.

El seu relat ens descriu les seves primeres impressions - i com es van transmetre als europeus- sobre les llunyanes terres afganes o tadjiks, aquelles que ell va denominar Badascan o Balacian, a les muntanyes del Pamir i a la vall de l’antic Oxus - l’actual riu Amu Daria -:

XLVI. De Badascan

“Badascan és una gran província on la gent parla la seva pròpia llengua i són musulmans. És un gran reialme i el rei és descendent d’Alexandre i de la seva dona nascuda del rei Dario, el gran senyor de Pèrsia. I tots els reis d’aquesta província es diuen Culcarnein, que en les seves llengües sarraïnes vol dir rei Alexandre, per amor a Alexandre el Gran.

En aquesta província es produeixen les pedres precioses que es diuen balasci, que són molt boniques i de gran valor. Se les anomena balasci per Badascan, la província on les troben. Neixen en les roques de les muntanyes, i per trobar-les han de fer grans excavacions i túnels a les muntanyes, i avancen molt per sota terra, tal com amb les vetes d’or i d’argent. I en aquesta província hi fa molt fred i hi neixen en ella bons cavalls, grans i famosos corredors, i no porten ferradures, encara que hi hagin moltes pedres en aquest país.

En aquestes muntanyes hi neixen falcons sacres, volen molt bé i fan bona caça. No tenen oli d’oliva, però el fan de sèsam, que és un gra semblant al lli, i també fan un oli de nous. Els habitants són bons arquers i caçadors i la majoria van vestits amb pells d’animals, ja que tenen gran mancança d’altres robes. Les grans dames i nobles del país porten calces fins als peus, com els homes, i les fan de cotó i de seda molt fina, amb almesc dins. I llavors emboteixen infinitat de coses dins les calces. Hi ha dames que posen més de cent braces de fins teixits de lli i de cotó, enrotllats al voltant del cos com mantellines, algunes es posen vuitanta, d’altres seixanta, segons els seus mitjans, que les fan inflar. Això ho fan perquè als homes els agraden les dones grasses, i la que està més inflada per sota de la cintura sembla més bella que les altres. Ja us he explicat moltes històries d’aquest regne, ara us parlaré d’una altra província que es troba a deu dies de viatge”.

Aquest darrer text és un extracte del llibre "Viatges de Marco Polo" (Ed. Llibres de l'Índex, 2005).