TODAS LAS NOCHES DE UN DÍA, de Alberto Conejero.

Teatre Goya
Autor: Alberto Conejero
Director: Luis Luque
Intérprets: Carmelo Gómez i Ana Torrent

º

L'ÚLTIM ACTE, basat en textos humorístics d'Anton Txékhov

Teatre Goya

Textos d'Anton P. Txékhov

Adaptació: Carles Alfaro i Enric Benavent

Traducció:Anna Maria Ricart

Direcció: Carles Alfaron

Intérperets: Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas, Bárbara Granados.

Sinòpsi

Un reconegut actor teatral es desperta sol als camerinos d´un teatre de províncies de la seva ciutat natal, on la nit anterior ha rebut un homenatge per la seva llarga i exitosa carrera. Encara sota els efectes de l’alcohol i de les emocions contrastades, sol, perdut, desorientat i abandonat per l’oblit dels seus “homenatjadors”, en el teatre buit, tancat i a les fosques, reflexiona sobre el significat de la seva vida, de la seva professió, de la relació amb el públic, i del preu tan alt que ha hagut de pagar, que l’ha abocat a una vellesa en soledat.

De la mà de tres "esperits" femenins, iniciarà un singular viatge per diferents moments del seu passat als escenaris i s’enfrontarà amb la seva pròpia crisi existencial.

La meva valoració

D'entrada és innegable que Txékhov és del millor de la història del teatre i encarta que no sigui pròpiament una peça teatral, sinó textos, només ens cal que s'hagi tingut perícia en la tria dels textos i la seva escenificació, que no és poca cosa, per tant, cal aplaudir la feina feta per Carles Alfaro i Enric Benevent. Els dos han fet una magnífica tasca i això que jo sóc un enemic dels que aprofitens textos de tota mena d'autors per a fer un obra teatral. Per descomptat, han tingut la intel.ligència de fer-ho amb textos d'un autor teatral. Això es nota.

La cosa important doncs, en aquest cas és que allò que es diu a l'escenari flueix. Gràcies també a un repartiment de luxe. No cal que digui els nom aquí perquè ja estan posats al principi i no hi ha un de millor que un altre. En tot cas és just citar a Nina perquè a més de ser actriu també canta i ens demostra que és una gran cantant.

En conjunt, en l'obra de Txékhov es percep allò que podríem dir l'ànima russa o les misèries de Rússia, doncs en aquests textos també, la qual cosa li dóna un valor afegit perquè en alguns aspectes s'immgergeix en aquesta ànima russa, és a dir, l'abús de qui té poder i la disposició de deixar-se trepitjar qui no en té gens.

Moby Dick, de Herman Melville

Títol: Moby Dick

Autor: un text de Juan Cavestany basat en la novel.la de Herman Meville amb Jacob Torres i Oscar Kapota

Teatre Goya

Direcció: Andrés Lima
Intérprets:   Josep Maria Pou com Ahab
                   Jacob Torres com Starbuck, Ismael i altres
                   Oscar Kapoya com Pip i altres

Sinòpsi: Sl capità Ahab és un dels grans personatges de la literatura universal. Un ésser que evidencia l'obsessió humana que va més enllà de la raó, capaç de consumir la voluntat i eliminar qualsevol element bondadós de l'ànima.

De Moby Dick s'han realitzat múltiples adaptacions, algunes més properes a l'original que d’altres. Aquest muntatge està inspirat en la solitària figura d'Ahab i la seva lluita contra la balena. I convida l’espectador a fer un viatge a les profunditats de la bogeria d'un home capaç de tot per satisfer la seva obstinació.

Un espectacle total, valent i innovador.

Fa just un parell d'anys que vaig llegir aquesta excessiva novel.la, però amb força suc. La novel.la és pràcticament una enciclopèdia de les balenes i dels baleners, tant si ens referim als vaixells com al capità i a tots el mariners que hi intervenien sigui des del punt de vista de la navegació, de la caça i obtenció de l'esperma: l'oli que feien servir les cases per tenir llum. Encara diem "oli amb un llum" per dir que alguna cosa ha anat molt bé.

La novel.la és una continua digressió sobre qualsevol cosa, per tant, exigeix que el lector tingui paciència. Per a dir-nos que el motiu de tot plegat és que el capità Ahab vol caçar i matar la balena blanca, que li va fer malbé la cama, doncs arran d'això fa una gran digressió sobre el color blanc o la blancor, per exemple. No obstant, també cal dir que la novel.la és també unan digressió sobre la humanitat. 

David Ruano escriu a "Nacional": Moby Dick es una novela mítica, que prácticamente todo el mundo conoce, a través del libro, de los cómics y de las películas. Hay quien la considera "el mejor libro de aventuras de la historia". Pero a menudo es una obra que se lee de adolescente, que no se olvida y que se recuerda confusamente a lo largo de toda la vida. Ahora, con esta versión teatral, magistralmente interpretada por Josep Maria Pou, podemos devolver a este clásico, y valorarlo, no sólo como apasionante novela de aventuras, sino también como una profunda exploración de los rincones más oscuros del alma humana.

La meva valoració

Si més amunt he dit que la novel.la és excessiva, aquesta funció teatral també ho és per raons molt diferents.

El capità Ahab és un persontge impossible i m'imagino que per aquesta raó aquest relat ha estat molt explotat pels tebeos, naturalment això ho sap molt bé Josep Maria Pou que és qui dóna vida en aquest personatge impossible, fantàstic i, per tant, hi fa una actuació única, fantàstica també. Si Yerma va ser l'obra de Núria Espert, Moby Dick serà l'obra de Josep Maria Pou perquè encara que faci grans obres del repertori clàssic -i li ho desitjo- com Hamlet, Ricard II o Peer Gynt, no crec que es doni en el teatre un personatge tan gran com Ahab, un personatge que és com un déu, un déu que juga a daus amb els mortals, però com té la banca, sempre guanya.

Tot això dit amb tota l'estima que sento per Josep Maria Pou, que com jo té 74 anys i que va ser company meu a la mili a San Fernando, a on els dos vam fer el curs de caporal escrivent. A sota hi ha la foto de comiat o de final de curs. Em sap greu que no he pogut veure qui és, però és molt estrany que no hi sigui, potser hi ha algú que el tapa, però encara ho fa més estrany perquè ell era el més alt del curs. Quan formàvem ell anava al davant junt amb dos més i jo a la segona fila al darrera.

SI US PLAU, tant si m'he llegit fins aquí com si no m'heu llegit res, prego que no us perdeu el vídeo que hi ha a sota. Només hi parla Josep Maria Pou. Si ho feu, segur que ho agraireu

Prefiero que seamos amigos, de Laurent Ruquier

Títol: Prefiero que seamos amigos

Text Laurent Ruquier
Versió Tamzin Townsend i Chema Rodríguez-Calderón
Direcció: Tamzin Townsend

REPARTIMENT
Lolita Flores
Luis Mottola


Teatre Goya

Sinòpsi

“Prefiero que seamos amigos”. Qui no ha sentit en algun moment de la seva vida aquesta terrible frase? Una sentència que condemna qualsevol expectativa cap a la persona estimada, que et destrueix la il·lusió de ser objecte de desig, de passió, de formar una parella, de ser la mitja taronja del teu amor. El 'happy ending' de la teva història s'esvaeix i el teu amant desitjat es converteix en amic...
En aquesta entranyable comèdia francesa veiem dos amics, tan propers i tan còmodes en la companyia de l'altre, que quan un vol canviar les regles de l'amistat, l'altre està totalment encegat i és incapaç de veure-hi més enllà. Aquí està servida la comèdia. Un busca alguna cosa més passional que el sofà, la peli i una pizza en companyia del seu amic xerrant i intercanviant històries de conquestes.
Regnen les frustracions i les paraules estan plenes de sentiments no compresos, i les insinuacions i missatges subtils no són captats.
L'obra també planteja un altre tema universal al món femení: l'abrupte canvi d'estatus quan passes d'una certa edat. La sensació de ser sobtadament invisible per al sexe contrari.
Com diu l'antiga cançó anglesa: "No one loves a Fairy when she's forty" (Ningú vol una fada quan té quaranta anys).
La lluita interna de la dona segura de si mateixa, feta i dreta, amb tota una vida a l'esquena, independent i satisfeta amb si mateixa, que s'enfronta a la terrible inseguretat i la por de no ser mai més desitjada ni joiosa en el terreny de l'amor. Estàs caducada. 'Se t'ha passat l'arròs!’ Cal actuar ja o acceptar el teu destí de 'mai més'.
Aquesta comèdia d'aroma fresc i àgil ens porta a través d’un viatge divertit amb girs inesperats, converses esquitxades d'ironia, frustracions i desig sexual no correspost. Veiem els nostres dos protagonistes ballar un tango, però ni amb la mateixa cançó ni amb el mateix pas.
Les relacions i la recerca de l'amor mai són fàcils i aquí gaudim de l'odissea que és per Claudia i Valentí aprendre a estimar-se.
Amb Lolita i Luis garantim una nit plena de flors, desitjos, rialles i somriures.

Tamzin Townsend

La meva valoració

El text és molt fluix, l'obra no té cap interès. L'espectacle s'aguanta gràcies als dos intérprets, sense desmeréixer a Luis no cal dir que la Lolita és una dona que té moltes taules i pot fer el que vulgui- El seu treball no el pot fer qualsevol dona perquè no es talla un pèl per demostrar que malgrat l'edat manté un sex appeal. Val a dir també que encara que l'obra és fluixa té alguns gags que li donen una espurna de vida. És amb aquestds gags que els actors es llueixen i la Lolita d'una manera remarcable.

Incenmdios, de Autor: Wajdi Mouawad

INCENDIOS

Autor: Wajdi MouawadDirector: Mario GasIntérprets: Nuria Espert, Laia Marull, Ramón Barea*, Álex García*, Alberto Iglesias, Candela Serrat, Lucia Barrado i Germán Torres
Producció: Ysarca S.LCoproducció: Teatro de la Abadía. Amb la col.laboració: Teatro del Invernadero

Teatre Goya

Sinòpsi
La infantesa és un ganivet clavat a la gola 

Una dona acaba de morir. Es deia Nawal Marwan. I avui, en la lectura del testament, ella obre la porta al seu silenci i als seus secrets, als misteris dolorosos d'una família. Ha deixat als seus bessons, Jeanne i Simon, un quadern vermell, una jaqueta de tela verda i dos sobres amb una petició plena de conseqüències, com sengles caixes de Pandora, orígens de mals i meravelles, el contingut de les quals arrossegarà als bessons cap a un passat desconegut, cap a un continent llunyà, cap a un segon naixement.

La meva valoració
Em sap greu no haver-ho sabut abans que fa uns cinc anys que aquesta obra es va fer al Romea en català, dirigida per Broggi, i que, per altra banda, n'hi ha una pel.lícula.  

És una obra molt dura i, sense entrar en detalls, és inevitable pensar amb l'Èdip de Sòfocles, però com també passa amb Sòfocles, l'anècdota no és el tot. Aquest Incendios és un veritable incendi perquè es crema tot, les relacions pare, mare, germà, germana, família, la comunitat, el país i la humanitat tota estan al fil de la navalla.

Si el drama fa alguna concessió a l'espectador, aquí, com amb Sòfocles, a la tragèdia pura i dura, tot és tragèdia. Cal dir que aquesta producció ve de Madrid, concretament del Teatro de la Abadía, una garantia. I ha vingut gairebé amb els mateixos actors i actrius que la van estrenar l'any passat. L'obra compte amb grans actors i actrius, de les que en destaco dues. És una obvietat l'esment de Núria Espert que per la seva veterania és ja la deessa del teatre, realment hi fa un gran treball, gens fàcil. Per altra banda la Laia Marull és, d'alguna manera, la protagonista.

Potser perquè quan era jove estava ficat, sense actuar, en una companyia de teatre amb pocs recursos (GoGo, Teatro Independiente) i, per tant, l'escenografia era pobra, però m'agradava. Actualment les escenografies no són pobres, però poden ser molt simples, del que en diuen minimal. Aquest és el cas i m'agrada. El que compte és que el seu contingut sigui suficient per a situar l'espectador.

A les famílies solen haver secrets o silencis i, evidentment, aquest simple fet pot donar molt de joc en una trama que comença en un país en guerra i una dona que l'ha patida en tots els sentits mora a l'exili a on deixa dos fills bessons que no saben quasi res de la seva mare.

Com he dit més amunt, és molt dura, però també versemblant encara avui perquè guerra n'hi ha. Aquest Incendios és de les millors coses que m'ha regalat el teatre.

La autora de las Meninas, de Ernesto Caballero

https://youtu.be/uN4_eI_xuAs

Teatre Goya

La autora de las Meninas

Autor i director: Ernesto Caballero

Amb
Carmen Machi
Mireia Aixalà Francisco Reyes

Sinòpsi

En un futuro no muy lejano la crisis financiera que sacude Europa obliga al Estado español a desprenderse de su patrimonio artístico. Ante la posibilidad de la venta de Las meninas, una afamada monja copista recibe el encargo de realizar una réplica exacta del original velazqueño. A partir de ese momento, la religiosa se va a ver atrapada en una encrucijada de intereses de diversa índole, al tiempo que sufrirá una repentina transformación de su personalidad cuando la humilde artesana del pincel inopinadamente se convierta en una reconocida figura de las artes plásticas y en una estrella mediática.

La autora de Las meninas es una sátira distópica en la que se aborda el lugar que debe ocupar el arte en la sociedad, así como el controvertible concepto de bienestar social. La obra, igualmente, despliega una mirada irónica sobre el ensimismamiento ególatra de buena parte de la creación más vanguardista y comprometida de los últimos años, así como sobre la banalización de la experiencia artística convertida en multitudinario acontecimiento mediático en sintonía con los grandes parques temáticos de entretenimiento de masas.

El autor quiere compartir el interés con que contempla las sorprendentes realidades que está generando la democratización indiscriminada en todos los ámbitos del quehacer cultural; el derrumbe de la autoritas referida al arte y al saber, el advenimiento, en fin, de un nuevo paradigma que sitúa y equipara en el mismo canon una arraigada tonadilla local con, pongamos por caso, el Réquiem de Mozart.

Ernesto Caballero

La meva valoració

És una enginyosa obra amb  tocs divertits i a voltes intel.ligents. Un bon espectacle.

ART, de Yasmina Reza

Autora: Yasmina Reza
Traducció: Jordi Galceran
Direcció: Miquel Gorriz
Repartiment:Pere Arquillué
Francesc Orella
Lluís Villanueva

Teatre Goya

Sinopsi

“Marc, sol.
El meu amic Sergi ha comprat un quadre.
És una... tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc. El fons és blanc i, si mig acluques els ulls, s’hi poden entreveure unes ratlles fines, transversals, blanques.
El Sergi és amic meu de fa molt temps.
És un xaval que ha triomfat, és dermatòleg i és amant de l’art.
Dilluns passat vaig anar a veure el quadre que el Sergi s’havia comprat el dissabte anterior, un quadre que feia mesos que perseguia.
Un quadre blanc, amb unes ratlles blanques.

És bon teatre, però no la gran obra de teatre que un espera. Tres grans actors tot i que, cal dir, que el Pere Arquillué hi fa una veritable exhibició de velocitat oral, una habilitat que fins ara només coneixia l'exhibició, per la ràdio, de Dany Keye.

"El preu", d'Arthur Miller

Traducció: Neus Bonilla i Carme Camacho

Direcció: Sílvia Munt

Interpretació: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom

Producció: Grec 2016 Festival de Barcelona y Bitò Produccions

Teatre Goya

No hi ha cap dubte que dins de l’oferta teatral d’aquest Grec l’obra “El preu” és de les més atractives de la temporada, clar que no és l’única perquè casualment també hi haurà una de les més famoses d’Arthur Miller, “Las brujas de Salem”.

Cal dir, ja d’entrada, que la Sílvia Munt toca el cel amb la direcció d’aquesta obra. No he estat un admirador del seu treball com actriu, però li desitjo que dirigeixi teatre català, el nostre, per molts anys. I és que la direcció d’aquest text no se li presentava fàcil perquè són quatre personatges amb una psicologia molt forta i una mica de tots contra tots.

Cal afegir, per altra banda, que la Sílvia Munt s’han valgut de quatre figures indiscutibles de l’escena catalana com són el veterà Lluís Marco, Rosa Renom, Pere Arquillé i Ramon Madaula.

Lluís Marco fa el paper del taxador, el que diu el preu del que està disposat a pagar pels “mobles i trastos vells” del pis patern dels dos germans que no s’han parlat en els darrers trenta anys. Cada un ha pagat un preu a la seva vida pel què ha fet i aquí juga el doble sentit que té en aquesta obra seu títol. El preu que van haver de fer per trampejar la crisi del crack del 29. Aquest enfrontament entre germans i el paper addicional jugat per la dona del germà que no ha fet fortuna i el que juga el taxador, que no podia deixar de ser un jueu amb molta història car representa que té més de 80 anys i ha fet tots els oficis.

No us la perdeu, que encara sou a temps.

PRENDRE PARTIT, de Ronald Harwood

El teló del teatre

Traducció: Ernest Riera
Direcció: Josep Maria Pou
Intérprets: Josep Maria Pou (Wilhelm Furtwängler)
Andrés Herrera (Comandant Steve Arnold)
Sandra Monclús (Tamara Sachs) Anna Alarcón (Emmi Straube)
Pepo Blasco (Helmuth Rode)
Sergi Torrecilla (Tinent David Wills)
Teatre Goya

Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

El text aborda l’Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l’espectador com a part i testimoni d’un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Reich.

L’autor ens col·loca davant l’eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política.

I ens convida a “prendre partit”.

EL ZOO DE VIDRE, de Tennessee Williams

Direcció: Josep Maria Pou 

Traducció d'Emili Teixidor. 

Intèrprets: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives.

Ambientació espai: Sebastià Brosa. Il·luminació: Albert Faura.
Vestuari: Maria Araujo. Espai sonor: Àlex Polls.
Caracterització: Toni Santos. Perruqueria: Alicia Dvorska. Sastreria: Pepa Mogeda.
Teatre Goya Codorniu

 Fa anys vaig veure aquesta obra al Teatreneu de Gràcia, recordo que em va agradar, però la memòria no arriba a més. En qualsevol cas es tracta d'un clàssic del segle XX.

Per tres vegades en el curs de l'obra hi ha referències a la Guerra d'Espanya, per dues vegades s'esmenta Guernica i la darrera vegada se'ns diu que Franco ha guanyat la guerra. Amb aquestes referències cal entendre que l'obra s'emmarca històricament quan els EUA estan immersos en una gran crisi i comencen a pensar que s'acosta una gran guerra. Situació que es concreta en una família en la que el pare, un borratxo, ha abandonat la família: es rep una postal d'ell des de Mèxic, sense adreça; una filla amb problemes de psicomotrocitat; un fill en una feina que no té cap interès i mal pagada, s'evadeix anant al cine cada dia i el seu somni és fer com el pare: embarcar-se i anar lluny; i la mare que en la seva frustració per tantes desgràcies només parla de quan era jove, bella i que tenia èxit entre els nois de les millors famílies del poble, mentre no té altre objectiu que casar la filla i que el fill acabarà triomfant.

Amb aquest panorama de misèria, de frustració i angoixa es presenta un noi que desvetlla les il.lusions de la mare de cara a casar la filla. Aquesta visita té lloc al final i trasbalsa tota la família, a on l'escena de ball amb la filla de la casa és de les més emocionants que he vist al teatre, però, l'element clau d'aquest personatge és que és portador de tots els missatges de l'American way of life, ell té clar que tothom té una qualitat que el pot fer destacar i triomfar, que l'únic que ha de fer és trobar aquesta qualitat, per tant, el món està dividit entre els vencedors i els perdedors. Ell sap que és un vencedor i, per descomptat, el fill de la casa és un perdedor, per això vol marxar. 

La creació escènica dels personatges feta per Josep Maria Pou és magnífica. Un casting perfecte. La mare, Míriam Iscla domina l'escena tot el primer acte. Hi demostra ser una gran dama del teatre, un treball que farà història. El seu fill, Dafnis Balduz, té l'expressivitat que parla fins i tot quan no diu res, quan escolta a sa mare es veu que ell és un home turmentat. La tasca que fa Meritxell Calvo és inevitablement inquietant i, per tant, la seva bellesa queda amagada fins que arriba la gran escena de la segona part junt amb Peter Vives. Aquí ella es transforma no solament com actriu, sinó el personatge que encarna. A més a més s'evidencia perquè Josep Maria Pou la va triar. Si aquesta rossa és una rossa més abans, en aquesta escena esdevé un àngel. Per descomptat que Peter Vives encarna perfectament l'americà nou que ell representa: el país que es farà l'amo del món.

Només em va decepcionar el poc públic que hi havia. Ni Josep Maria Pou, ni els actors, ni Tennessee Williams, ni el teatre s'ho mareixen.

LUCES DE BOHEMÍA, de Valle Inclán

de Valle-Inclán

Direcció: Carlos Martín
Coordinació: Alfonso Plou
Intérprets:
Mariano Anos
Jorge Basanta
Gabriel Latorre
Francisco Fraguas
Laura Plano
Rafa Blanca
Amanda Recacha
Néstor Arnas
Escenografia: Tomás Ruata
Vestuari: Beatriz Fdez. Barahona
Il.luminació: Bucho Cariñena
Caracterització: Virginia Maza
Música original: Miguel Ángel Remiro
Producció: Teatro del Temple
Teatre Goya

Anar a veure un clàssic té un gran avantatge, si el director de l'obra ha respectat com a mínim el text original, per l'espectador, que l'èxit és garantit, de la mateixa manera que quan es compra un rellotge de marca.

Evidentment aquesta obra també peca del mateix que l'anterior, d'un grau de sobreactuació, però és lògic, especialment si apliquem la mesura d'allò que el mateix Valle-Inclán es va inventar: l'esperpento. En un dels moments de l'obra Valle-Inclán fa allò que se'n diu metaliteratura, és a dir, literatura dins de l'obra literària, que en aquest cas concret consisteix en explicar el significat de esperpento, consisteix a posar els personatges deformats com si els veiessim a través dels miralls còncaus.

Aquest fet explica la teatralitat afegida que té Feréstecs o Luces de Bohemia. No perquè comparteixin l'estil, sinó perquè en els dos casos hi ha una mena d'exageració que fan que els diàlegs no siguin versemblants, però mentre en el primer cas reforça la comèdia, en el segon cas reforça el drama. Així, quan el personatge principal sent els gemecs de la mare pel seu fill mort per la policia en un to grandiloqüent diu Esta voz me traspasa. Perquè a la tragèdia els personatges són vistos des debaix, són gairebé majestàtics, mentre que a la comèdia són vistos des de dalt, com si fossin mirats des d'una alta torre.

Aquest producció que fan al Goya està molt ben interpretada i val la pena mira de no perdre-se-la.

'El Nom' en el Teatre Goya Codorniu de Barcelona

AUTORS: Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière
VERSIÓ: Jordi Galceran
DIRECCIÓ: Joel Joan
REPARTIMENT:
Joel Joan (Vicenç Orteu)
Lluís Villanueva (Claudi Farré)
Xavi Mira (Pere Galí)
Sandra Monclús (Isabel Orteu)
Mireia Piferrer (Anna Janssen)

Teatre Goya

Aquesta obra, EL NOM, és perfecta per aquestes festes de Nadal a Reis en les que les famílies es reuneixen i no sempre tenen coses per dir-se, de manera que una anada al teatre és la solució ideal per a evitar conflictes amb la pròpia família tot gaudint de les penes dels altres, que són ficció, però ens fan adonar que amb nosaltres aquestes coses no passen. I com l'obra està molt ben travada i d'una manera divertida, l'èxit està ben assegurat perquè el treball interpretatiu és magnífic.

Encara que pels que estan familiaritzats en el món del teatre els pot semblar sobrer cal dir que Joel Joan fa, com a comediant, una de les seves millors interpretacions, sinó la millor. Sigui dit sense desperéixer les actrius i els actors que l'acompanyen. El que sí mereix un aplaudiment a part és el treball de direcció del propi Joel Joan.

Tapeando

de Tap Olé
DIRECCIÓ: Tap Olé
COREOGRAFIA: Guillem Alonso i Roser Font
DIRECCIÓ MUSICAL: Roger Raventós
BALLARINS:
Guillem Alonso
Roser Font
Ruben Pérez
Laia Molins
MÚSICS:
Roger Raventós (Guitarra)
Mario Mas (Guitarra)
Dani Figueras (Guitarra)
Paco Weth (Baix)
Blanca Giménez (Baix)
Carlos Cortes (Percussió)
Pablo Gómez (Percussió)
Teatre Goya

Animat per la dada que el la troupe de dansa Tap Olé l'any 2007 va actuar al Festival d'Edimburg amb èxit el he anat a veure al Teatre Goya i no m'he empenedit, però sí que m'ha deixat un mal gust a la boca veure el poc públic que hi havia.

El ballet que fan és una fusió del jazz amb el flamenc amb notes de cançó de llatinoamèrica, una famosa peça composta per Charles Chaplin i una rumba catalana. Els líders del grup són els catalans Guillem Alonso i Roser Font. La Roser és incansable i la coreagrafia de Guillem és excel.lent dintre del plantejament de l'espectacle. Cal admetre que no és un espectacle ambiciós si l'hem de comparar amb les grans companyies de ballet internacional, però crec que el públic de Catalunya i de Barcelona en especial no pot ignorar aquell art digne fet pels nostres conciutadans. L'espectacle és de noranta minuts i garanteixo que el públic s'ho passa bé fins al darrer minut.

Crec que cal ser consicient que un poble tant petit com Catalunya no es pot permetre el luxe d'ignorar els seus artistes i és una pobra excusa que es tracti de flamenc perquè jo també vaig avorrir el flamenc en temps de Franco, però també en aquest temps van arribar molts andalusos i reconec que la gran majoria no s'ha integrat com haurien d'haver fet. Malgrat aquesta lamentable realitat el flamenc és un art de veritat i si ha Catalunya es conrea aquest art hem de fer l'esforç de respectar-lo i estimar-lo perquè la ignorància d'uns no ha de comportar la ignorància d'uns altres. El que hem de valorar és allò que es fa aquí amb qualitat i aquesta excel.lència és assolida pels de Tap Olé.

Giselle

GUIÓ: David Campos
VERSIÓ: David Campos
COREOGRAFIA: David Campos
MÚSICA ORIGINAL: Adolphe Adam
ADAPTACIÓ MUSICAL: Llorenç Peris
MESTRE DE BALLET I REPETICIÓ: Irene Sabas
INTÈRPRETS:
Jesús Pastor (Albrecht. Ballarí principal de l'American Ballet Theatre)
Vincent Gros (Albrecht)
Aileen Gallinera (Giselle)
Elline Damian (Giselle)
Eva Basulto
Karina Campos
Lea Baduria
Raquel Gil
Camile Margaux
Eduardo Espejo
Jerome Peytour
Miguel Rodríguez
Carlos Pires
Teatre Goya

Interessant coreografia basada en un argument nou que parteix de les dones víctimes fatals de la violència de gènere que es converteixen en dones d'aigua

Truca un inspector

TEATRE GOYAAUTOR: J.B. Priestley
TRADUCCIÓ: Joan Sellent
DIRECCIÓ: Josep Maria Pou
REPARTIMENT:
Josep Maria Pou (Inspector Goole)
Carles Canut (Arthur Birling)
Victòria Pagès (Sybil Birling)
Ruben Ametllé (Gerald Croft)
Paula Blanco (Sheila Birling)
David Marcé (Eric Birling)