Yes, potser, Marguerite Duras

Yes, potser, Marguerite Duras

 Director: Andrea Segura

Intérprets: Alícia González Laá, Anna Casas, Txabi Grass

Teatre Akadèmia

Sinopsi

'Yes, peut-être' és una tragicomèdia surrealista que ens confronta amb la més gran de les nostres misèries: la pèrdua de memòria constant que torna una i altre vegada al llarg de la història endinsant-nos en l’horror de la catàstrofe. Només dues dones i un soldat, sense noms ni memòria, figuren com a supervivents d’un conflicte apocalíptic nuclear en un gran desert envoltat d’oceans. Ell voldrà recuperar els rituals i els càntics, elles procuraran recuperar el seu llenguatge i la història a partir d’elles mateixes, de l’altre, del ‘nosaltres’. 

La meva valoració

Els primers llargs minuts l'obra se m'ha fet avorrida. No entenia res, però a poc a poc hi he anat entrant a copsar la ironia del que pot arribar ser un l'únic supervivent del planeta després d'una gran guerra. Sense que s'assembli gens, només el tema, la fi del món, m'ha recordat la pel.lícula La hora final. Evidentment aquesta encara resulta més dura perquè, com veiem a la sinòpsi un ha perdut la memòria i elles intenten cercar els mots per posar un nom a cada cosa, com Adam.

Falstaff, de William Shakespeare

Dramatúrgia sobre diverses obres de William Shakespeare
Direcció: Konrad Zschiedrich

Teatre Akadèmia

Intérprets:

Xavier Capdet: Worcester, Comerciant, Xèrif, Lord Jutge Suprem, Florit, Rebel, Lord

Emilià Carilla: Henry Percy (Hotspur), Bardolph, Lord

Mercè Managuerra: Lord, Hostessa, Berruga

Francesc Orella: Sir John Falstaff

Mingo Ràfols: Henry Bolingbroke-Rei Henry IV, Comerciant, Pistol, Vedell

Rafel Ramis: Exton, Peto, Algutzir, Jutge Shallow, Lord

Jordi Robles: Poins, Escrivà, Ombra, Davy, Lord, Algutzir

Jordi Sanosa: Príncep Hal (Harry Monmouth) – Rei Henry V, Feble

Teresa Vallicrosa: Northumberland, Doll Estripallençols, Jutge Silence Sinopsi Henry Bolingbroke, amb l’ajuda dels Percy després d’una guerra civil, força a abdicar al rei Richard II i arriba al tron com a Henry IV. Mentrestant, el seu fill, Hal passa el temps en companyia de Falstaff i una colla de nobles arreplegats que roben, beuen i es diverteixen allotjats a la Taverna de la senyora Quickly. El rei, Henry IV desaprova el comportament del seu fill, fins que aquest torna al seu costat per lluitar en la batalla de Shrewsbury. Quan Henry IV mor, Hal és coronat rei amb el nom d'Henry V i Falstaff espera que l’ascensió al tron del seu estimat amic li atorgui un càrrec de ministre i li porti la fortuna que mai no ha tingut, però aquest el repudia. En poques ocasions, Shakespeare va plantejar tan clarament la relació entre les obligacions de la política, sempre properes a la guerra, la mort i les ganes desenfrenades de viure. Entre obligació i plaer, honor i pragmatisme, autoritat i humanitat, el drama històric i la comèdia efusiva, la mort i la vida, Shakespeare crea un món únic en el teatre de tots els temps. L’adaptació que Konrad Zschiedrich ha dut a terme, ens remet com ‘Campanades a mitjanit’, a les obres shakespearianes de ‘Ricard II’, ‘Enric IV’ i ‘Enric V’. Abans que res em permeto recomenar l'article de Maria Nunes a la revista virtual "Núvol" que apareix sota el títol "Falstaff al Teatre Akadèmia". El més significatiu per mi és que "Falstaff és un dels grans personatges de la galeria d’herois shakespearians, o més ben dit d’antiherois, perquè probablement el seu tarannà hedonista i asocial el converteix en un arquetip de l’antiheroi per excel·lència. Però a diferència de Hamlet, Othelo o Macbeth que amb el seu nom propi donen títol als seus drames, Falstaff és un personatge sense obra."  per tant, aquesta obra és un engany perquè el que fa és traçar un continuum de diferrents textos de Shakespeare per fer-ne. És clar, per fer aquesta tasca, que com diu molt encertadament Maria Nunes "Falstaff és un exercici de reescriptura de Shakespeare", per tant, jo em permeto qüestionar que aquest exercici sigui bo. Potser alguns li posarant un excel.lent, però jo el suspenc perquè no vaig veure Shakespeare, sinó un seguit de grolleries verbals i gestuals i res del vers de Shakespeare.  Em sap greu escriure això perquè estem a l'any Shakespeare, estem davant del teatre en català i sento un gran respecte pels que escriuen, dirigeixen, actuen i treballen pel teatre en català, però la veritat és que em vaig avorrir, a més, els seients del teatre no són per estar-s'hi una llarga estona, ja no sabia com posar-me perquè em feia mal el cul. La salvació va ser mitja part que vaig aprofitar per marxar. Maria Nunes diu que amb bona mesura l'espectacle es basa amb "Campanades a mitjanit" (1965), un film del grandíssim Orson Welles. Invito a veure aquesta pel.lícula en castellà a l'enllaç que teniu a sota:

Aquest espectacle que té lloc al carrer Buenos Aires, a prop de casa meva, em sap greu dir que no mereix ser esmentat com homenatge a Shakespeare, valdria més una lectura dels seus sonets, que podria ser bilingüe, és a dir, en anglés a partir d'un enregistrament si no es pot comptar amb un actor anglès i en català a partir de la magnífica traducció de Salvador Oliva

Aquí en teniu una perla

SONET CXX

Que em fossis deslleial ara em fa ser amic teu
i pel dolor que vaig sentir en aquell moment
avui m'ha de vinclar la meva culpa greu
perquè no tinc el tremp del metall consistent.

I si el meu acte deslleial va trastornar-te tant
(igual que el teu a mi), s'ha fet infern el meu camí,
i jo, tirà, no em vaig ni prendre un sol instant
per sospesar com el teu crim m'havia fet sofrir.

Ah dolorosa nit, que hauria recordat
els cops cruels del sofriment als meus sentits,
perquè (com tu abans de mi) jo t'hauria donat
bàlsams d'humilitat per guarir els cors ferits.

El teu pecat s'ha convertit en recompensa:
el meu rescata el teu, i el teu el meu sap vèncer.

    (Trad. Salvador Oliva)

El teatre i la pesta, d'Antoni Artaud

Teatre Akadèmia Traducció: Joan Casas Dramatúrgia i direcció: Jordi Coca Disseny d’escenografia: Jon Berrondo Disseny d’il·luminació: Alberto Rodríguez Espai sonor: Carles Puértolas Disseny de vestuari: Marta Rafa Caracterització: Àngels Salinas Ajudant de direcció: Cristina Raventós Producció executiva: Viqui Sanz Equip Teatre Akadèmia Direcció artística: Mercè Managuerra Cap de producció: Jordi Robles Cap de comunicació: Eva Noguer Cap de sala: Enrique Vallejo Cap tècnic: Pol Queralt Intèrpret:   Esther Bové

Sinopsi Segons l'escriptor i dramaturg Antonin Artaud el teatre ha de provocar, tal com ho fa la pesta, un capgirament radical dels valors establerts. Ho explicava en una trasbalsadora conferència que va fer a la Sorbonne el 6 d’abril de l’any 1933. Jordi Coca converteix la conferència d'Artaud en un monòleg teatral: l’actriu és l'amfitriona d'un sopar d'amics –els espectadors– en què una taula exquisidament parada esdevé el símbol de les convencions socials i morals. Però veurem com tot això s’esquerda i deixa pas a la dolorosa veritat. La protagonista esdevé un ésser extremadament vulnerable i, lentament, es refereix a uns fets que la commouen i la transformen, tal com també es transforma l’escena. La correcció convencional quedarà enrere a mesura que el teatre propicia, com una veritable pesta trasbalsadora, que emergeixin les emocions més profundes i autèntiques.

La gavina, d'Anton Txèkhov

Teatre Akadèmia

Sinopsi

 El tema central de La gavina gira entorn les diferents postures davant l'acte creatiu i l'actitud de l'home com a subjecte d'aquesta creació. Els personatges de l'obra, escrits fa més d'un segle, donen vida a sentiments com la insatisfacció, l'amor no correspost, la solitud, el temor a la vellesa... sentiments que segueixen sent d'una actualitat aclaparadora. Personatges incapaços de comunicar-se entre ells i sense voluntat de canviar una societat errònia ni el fracàs espiritual en el qual viuen. 

Fitxa artística

Traducció: Joan Casas i Nina Avrova
Direcció: Boris Rotenstein
Disseny d’il·luminació: Rubèn Taltavull
Disseny d’escenografia i vestuari: Ricard Prat i Coll
Ajudant d’escenografia i vestuari: Pau Tebar
Caracterització: Núria Llunell
Regidoria: Marta Olivella
Fotografia: David Ruano
Vídeo: Albert Ibáñez
Equip Teatre Akadèmia
Direcció artística: Mercè Managuerra
Cap de producció: Jordi Robles
Cap de comunicació: Eva Noguer
Ajudant de comunicació: Gabriella Dilorenzo
Cap de sala: Enrique Vallejo Cap tècnic: Pol Queralt

Repartiment:

Enka Alonso – Nina

Núria Casas – Polina

Sergi Mateu – Dorn

Mercè Managuerra – Arkàdina

Josep Minguell – Sorin

Marta Olivella - Cuinera

Sergi Pons – Medvedenko

Pol Queralt - Iàkov

Mingo Ràfols – Xamràev

Jordi Robles – Trèplev

Albert Triola – Trigorin

Neus Umbert – Maixa

SOLO, d'August Strindberg

Direcció: Teresa Vilardell

Traducció: Carolina Moreno
Repartiment:
Strindberg: Marc Martínez El Músic i el Jove: David Anguera
La Dona: Carolina Moreno
Cover de la Dona: Verónica Navas
Teatre Akadèmia

En el programa de mà hi ha un interessant text de presentació de l'obra signat per Teresa Vilardell que diu:

Des que vaig topar-me en una llibreria amb el relat Ensam, de Strindberg, vaig saber que tenia una petita gran obra a les mans. Ensam en suec, vol dir "sol" o "en soledat", ¡ Strindberg la va escriure quan tenia cinquanta-quatre anys.

Marc Martínez, Strindberg a Solo, em diu durant els as-saigs i amb gran vehemencia -una vehemencia que no-més teñen els actors- que gairebé a totes les vides hi ha un "moment So/o", un "moment Strindberg". Certament. El "moment So/o" es aquell instant en l'avantsala de la maduresa en el qual un necessita aturar-se, escoltar el silenci, desfer nusos, per poder continuar, renéixer i co-mengar de nou. So/o es aquest viatge, una experiencia humana que compartim amb Strindberg i que ell ens retor-na vertebrada en un magnrfic relat. Un viatge fet des de l'observa«ió del jo, de la ciutat d'Estocolm, deis seus habitants, de la memoria i del record, transfigurats en miralls grácies a la mirada de qu¡ els contempla, una mirada, la de Strindberg, que travessa temps, espais i es-tétiques i arriba sense veis a Trióme i la dona contempo-ranis. So/o parla del desig de voler tornar a comencar i de, per una vegada, no errar-la.

Es potser aquesta reí en la vida íntima, social, política que té Ensam la que motiva que avui ens apleguem al Teatre Akadémia per, potser des del teatre i la literatura, teñir la satisfacció de descubrir alguna cosa mes sobre el "mo­ment Strindberg" particular, i conéixer també un autor a qui els tópics han empetitit.

Grácies a totes les persones de l'equip que m'han acom-panyat en aquest viatge Strindberg, pie d'aventures, difi-cultats i celebracions com la d'avui. Grácies per ser aquí amb nosaltres.

Aquest text del 1903 és quasi un monòleg interior perquè qui només parla és Strindberg que està magníficament interpretat per Marc Martínez, amb un paper molt difícil per la vehemència extrema en què hi posa les paraules. Unes paraules riques de significat.

Potser per això al sortir del teatre vaig sentir a una senyora que li agradaria llegir-lo. No m'estranya, crec que això ens passa molt després d'haver escoltat un text tan sucós com aquest.

Al fil del que diu la Teresa Vilardell estic d'acord que tots els que ja tenim certa edat hem passat o passem de manera quasi continuada pel que en diu un "moment Strindberg", com també li podem dir un "moment Solo".

En aquest sentit em va impactar quan en una de les ocasions, pel final, Strindberg diu alguna cosa així com que a la vida ha tingut èxits, fracassos, encerts, equivocacions, etc. etc., que no recordo bé, però ho remata genialment amb un "Tot i així, què?"

Crec que aquests pocs mots, aparentment sense importància, trasllueixen un text dens i que fa pensar malgrat que, com s'ha dit, caldria llegir-lo.

EL DRAC D'OR, de Roland Schimmelpfennig

Traducció: Anna Soler i Horta  
Direcció: Moisès Maicas

Intèrprets:
Oriol Casals
Òscar Molina
Mingo Ràfols
Bàrbara Roig
Clara del Ruste

Teatre Invisible presenta aquest espectacle gràcies a
l’autorització de S. Fischer Verlag, Theater & Medien
per a la representació i traducció catalana de l’obra  
Der goldene Drache.
Premi del Festival Mülheimer Theatertage 2010 i
Obra Teatral guanyadora de la revista Theater Heute.

Teatre Akadèmia
Sinopsi

Schimmelpfenning situa la història a la cuina d’un restaurant xinès-vietnamita de menjar ràpid, on s’hi desenvolupen situacions en què els personatges femenins són representats per homes, els masculins per dones, els personatges joves per adults i els personatges adults per joves. Es tracta d’una comèdia àcida que revela un drama social amb un ritme embogit i ens mostra amb ironia la part fosca del món globalitzat. La crítica especialitzada ha definit El Drac d’Or com un text poètic, brutal, explosiu, enigmàtic i commovedor.