Ànsia...

Malgirbat camina pel recorregut inert, entre arbrades, amenaçador, ales mig obertes, cames eixarrancades, com qui diu un ocellot disposat a aixecar el vol, només que no vola i el seu crit és ensordidor, per demanar pas entre congèneres i altres ansades que nien prop sobre el terreny erm que no deixa herbes per reparar-lo enllà on s’hi està. La seva ànsia menjadora fa que engoli tot el que troba al seu pas, la tremolor de la seva mirada anuncia el canvi de la guàrdia, mentre el Beefeater que els guarda recorre a pas lent els contorns empedrats del pentagonal recinte, mentre el clam augmenta, és l’hora del dinar i amb les seves ales obertes resulta una figura esfereïdora, ja no mengen carn humana, només despulles....

Esbadiar

Obrir la ment a noves perspectives, deixar que l’espai abasti els seus propis elements i instruments com les onades que deixen damunt la sorra de la platja preuats tresors que poden no ser res per algú o tot un món, ben mirat. A ben segur que el vaixell encorat a port, necessita fer calafats per poder sortir a la mar i cavalcar damunt de les onades braves que l’envesteixen un i altre cop removent-ne el velar com un albatros que aguanta el vent, els ulls tancats navegant pels cels baixos i llampants de l’oceà que se li ofereix immens.

La lluentor marina arreplega els bancs que rodolen i rodolen recercant l’aliment que puja ara baixa de les profunditats, mentre les onades s’encabriten trencant la placidesa calma. El fred del nord deixa sentir les seves mans sobre les aigües càlides, mentre a la costa guaiten les gavines tot esperant, romanceres. Potser si que aquests ocellots ensinistrats semblen més rapinyaires, de la creativitat i els recursos dels pescadors, ja han descobert hores d’ara que no cal riscar si d’altres ho fan per tu, és més fàcil robar.