Ens acostem...

Ens acostem al solstici d'estiu, aquell moment venerat pels homes, transcendent, on els fruits de la terra han estat oferts, on els colors han fet canvi, on la terra es mostra en la seva més plena esplendor i l'astre Rei ens pentina amb la seva càlida expressió... on Déu se'ns mostra en la més excelsa expressió, llum i força, bellesa i saviesa, i nosaltres els homes, els essers humans, formant part d'aquesta realitat divina...

© Albert Balada
13-06-2013.


La fotografia li he manllevat a María Maria Del Carmen Escriña, una bona amiga del Fb

Retalls

La seva ufanor la feia destacada d’ entre totes les plantes d'aquell jardí a molts peus d'alçada, fins a vint-i-cinc florades li vaig arribar a comptar durant l’estiu, una flor blanc, allargada, i fina que donava una certa flaira al seu entorn. El tinellet vell que la sostenia, quelcom més que d’adorn en el seu racó, perfeccionava l’estil d’aquell jardí fet mica en mica, on la verdor era la nota predominant, i les alfàbregues que no han pogut suportar el fred, perfumaven l’ambient que en les tardes d’estiu i tardor entrava a les estances, com invitant a ser usada en la cuina, olors de mediterrani... El solstici arriba i l’ hivern ens anuncia que el cicle arriba al seu final, que la terra vol descansar quan el sol s’alça per a regalar les gebrades des de la llunyania estant, pentinant la terra, com acaronant-la, tot esperant que en el proper equinocci es desperti. Llengoteres de fredor per entre els canyissos han gelat aquelles fulles vigorosament verdes que s’alçaven cofoies reverdint l’ombra en aquella tardor que semblava més un càntic espiritual a la primavera que el trànsit oportú, aquell que ens permet de contemplar les fulles assecar-se i colorejar els entorns..... En mig de tota l’ ermor glacissa desperten però els fills de les plantes, com anunciant que només dorm, en la calma de la terra el trànsit, fortes, sota la fràgil mirada d’aquelles que no han resistit la fredorada. Reculls les restes del naufragi tàntric en aquell reducte d’encís, on encara es respira pau, aquella pau del silenci i la remor de les fulles que encara queden. El Jardí resta en els murmuris de l’home que el visita, com un estrany paradís entre aquell regust pel plantar senzill i harmònic, entre cadires velles i aquella taula en la que el marbre ha envellit amb el pas dels anys, sostenint aquella jove olivera que malda per viure i reviure, per a fer-se arbre vell, com els d’antuvi i resseguir i fer ferma la terra. Ara les flors ja no hi son, alguna escadussera encara sura per entre les branques caigudes, demà tornarà a florir ufana, senyorejant l’estança, mentre, val la pena no badar paraula i deixar que la terra dormi plàcida, que no desperti fins que el sol la bany d’esplendor.....

Ser feliç....

Admetem-ho, la tardor és un temps d’impromptu propi, sempre relegat a ser un pas intermedi entre l’estiu i l’ hivern, com si el seu meteor no hagués de ser tingut en consideració especial, perquè de vegades no existeix i ens queda subsumit per l’estiu mateix que es desdibuixa fins a l’ hivern, com de vegades assoleix una mena de principi hivernal que ens defineix el que haurà de venir. Malgrat tot a mi la tardor m’agrada i la identifico com a pròpia, en molts cassos per les olors que omplen les estances de casa; és hora de començar a fer els brous, amb aquella cocció lenta de verdures i carns destil·lant-nos aromes que ens atardoren l’ànima; és hora de fer escalivades amb olors de pells rostides de pebrots i albergínies dibuixant-nos un mapa de sensacions que manen ser acompanyades per aliments de l’època; és hora de coure moniatos i gaudir-los poc a poc, mentre el gust dolç d’aquesta rel es desgrana lentament en la teva boca i ens porta a sentir la mateixa terra. És temps de tardor i a mi m’agrada, perquè em fa feliç i hores d’ara, si us he de ser sincer, és la única cosa que val la pena i per la que paga la pena de lluitar, per ser feliç.

Quietuds

Els vols de l’ànima en cercles, com els antics auguris en la recerca del sentit de les coses. als seus peus, de qui retorna de les ancestres memòries, una i una altra vegada, en la tendror verdonida dels camps que ja dauren. El clam de l’àliga esperona els núvols i els aparta per poder gaudir de la seva esplendor, la de l’astre que pentina els mars, els dibuixa i caloreja de les escates que venten les planúries esquiles dels senyorius del silenci, albors de canvi, en les càlides vorades. Visions que planen sobre tots nosaltres, llunyanes i belles en les que reunir passat i present, nord i sud, orient i occident. Vols de l’ànima, clams de l’àliga, presagis...Solstici, l’astre rei s’embadaleix dels cels estant....mentre. no destorbem la quietud que el dia senyoreja les hores que pentinen l’aire: estiu, revolta.....

De tant en tant...

De tant en tant, molt de tant en tant surt el cansament, també els efectes perversos d’aquesta societat de consum que ens envolta i ens emporta com un huracà que et deixa com esgotat a tu i la teva cartera, com si alguna cosa t’hagués pres la força, l’energia, no us ha passat mai ? De tant ja toca un cert toc de tristor, que no significa pas baixar la guàrdia, deixar de banda les il·lusions que ens han de guiar, a mi en especial en aquesta meva aposta personal i professional que m’entusiasma, tot i un cert dret a l’abatiment el tinc, no?

Aquest estiu estrany hi ajuda potser, un estiu on algú és queixa de el calor tot i que se’ns assembla molt més als estius tradicionals francesos, on els màxims de 31º són segurament els màxim de calor que es pot esperar. Voleu dir que això no ens augura un setembre amarat de fresca? Jo crec que sí i una tardor, per fi veurem la tardor, aquella estació que ens havia estat oblidada en els darrers anys a la nostra extrema Lleida, que passava d’un estiu càlid a un hivern fredoròs.

Veurem groguejar les fulles dels plataners, poc a poc, dia a dia, sense que rebin aquell impacte, de creure’s estiu i amb les fulles verdes a caure en mans del pare hivern. Veurem, segurament, com marxen els ocells cap a terres més càlides, llevat això si de les cigonyes que han fet ja casa i estança aquí; veurem com els animals a casa amaguen el nas i la cua, tot anunciant fredorades. Diuen que el cos humà, està adaptat a aquests canvis estacionals que aquí, tot val a dir-ho, ens semblen estranys ja darrerament, però jo en tinc ganes, que voleu i encara ha d’acabar l’agost!.

Mentre tant amagarem aquella tristor sobrevinguda en la música i la poesia, gaudirem en volar a móns màgics on ens podrem recrear pensant només en il·lusions profundes, en sentiments i sensacions que amarin l’aire, també farem treballar el cervell en aquelles coses transcendents que conformen tot plegat.

Somriure balanç.

Per decorar aquesta ègloga aquest poema visual de la meva amiga Meritxell Munné que m'ha enviat tot anunciant-me que és ja molt a prop de les seves vacances.

De vegades hi ha racons en la teva vida, però també aquells que ens queden amagats físicament, on t’hi porta un amic amb qui has compartit una tarda se sinceritat, una tarda de diàleg intens al voral d’una plaça de significació imperial. De vegades, només de vegades, apostes pel somriure com a virtut i contrasenya i quan deixes l’amic, a contracor i entristit, se t’obre un món de companyonia que inexplicablement t’atrapa i descobreixes encants amagats, amistats i respecte.

L’estiu és propici a la conversa nocturna, malgrat les ordenances, l’estiu ens és propici als mediterranis a prendre el carrer que compartim i fer-lo nostre, i a parlar en veu alta; és una característica que de vegades se’ns enveja, tant nostra i plau tant de parlar d’amistat, de riure, de cantar….

El dia se m’oferia ahir amb la monotonia acceptada que els meus amics van fer canviar, primer tot recordant Louisiana i blues del cotó i el jazz melòdic que t’invita a despullar el cor i els sentiments, oferint aquell senzill vers, d’aquella cançó de la Fitgerald, o escoltar el “fado” trencador, que et recorda Lisboa i els carrerons on el peix cuit envaeix les cantonades mentre els tramvies grocs, vells i plens, avancen lentament per la pujada, quan pels carrers del port son plens d’un paisatge multiètnic, com un retrat en miniatura d’aquella terra anhelada. El dia, es tancava a la vora de la gespa, protegit del sol canicular amb un bon amic, descobrint secrets inconfessables quan encara el sol es resisteix a abandonar-lo, recorrent carrerons, petits i estrets com aprofitant intensament cada segon, com si m’hi anés la vida, com si fós el darrer instant.

La lluna pren relleu, inicia el seu govern portant-me a les mans de Dionisos, les ménades, triades i flautistes, silents, bacants i sàtirs i novament somriures abraçant el foraster que passa, l’amic que gira visita; segurament la seva protecció feu agradable la vetllada, on el riure ens evocava la tragèdia i la comèdia , ens evocava la música i ens portava a gaudir d’un àpat, acompanyat de l’esperit del vi. Fruir, aquest verb tant estrany, desvetllava la situació a la rodona taula, per cercar després el raser de la nit i les estrelles tot compartint amistat, descobrint-ne les proximitats zodiacals i reflexions socràtiques. La pau, aquella pau que somniem després d'un dia intens ens és donada, com un prèstam de la vida, per unes hores només.