De germà a germà, vostre, en la vida i en la mort...
divendres, 22 d’agost del 2014
La pedra...
dissabte, 4 de gener del 2014
Heretant...
dissabte, 21 de gener del 2012
Res no és banal

La distància que separa l’home de Déu, no és infinita, al contrari, és més curta del que sembla, perquè la pròpia caducitat de l’existència humana dóna fe de la nostra pròpia immensitat i del temps limitat que ens és donat per acomplir els nostres propòsits, que no són altres que l’avenç i el progrés de la humanitat mateixa de la que en formem part com quelcom indestriable i etern a l’hora. Els símbols i els senyals apareixen a cada instant, com una guia en la que descobrir-nos i en la que descobrir aquell camí traçat que podem recórrer, si volem... Res no és banal, tot és transcendent, fins del fimbrejar d’una espelma, al caure de la rosada sobre una fulla erma, només hem de saber mirar i gaudir de cada instant, aprendre alhora el que hom se’ns ensenya i veure-hi més enllà, per obrir-nos a una realitat distinta, però no distant, aquella ens embarca cap noves dimensions de la vida i de les realitats presents, dimensions que ens acosten a una veritat absoluta, aquella que ens ha de fer esdevenir lliures de tot lligam fútil i subtil que ens encadena a una essència material, que no culmina pas la nostra pròpia realització ni la nostra pròpia existència, pas més enllà d’un gaudi, com tampoc no ens determina ni ens defineix; La distància doncs que ens separa de Déu és ben efímera, si hom sap trobar aquelles traces escrites en el camí que, llarg o curt, transita entre dos moments que no ens és donat de decidir...
dimecres, 30 de gener del 2008
Una cita: Antony Giddens

[1] Giddens, Antony. Sociòleg. Director de la London School of Economics and Political Science. Conferència pronunciada el 21 de maig de 1998 a la Fundació Trias Fargas, en una traducció de Joan Prats. Fragment del paràgraf 56.
dijous, 10 de gener del 2008
Distància

Afrontar la racionalitat i el raciocini visceral al que ens aboca el mercantilisme barat, fruit potser el menysteniment de la cosa pública amarada de la gestió de poder, com qui juga una partida de mus, durant tants anys, ens descobreix una distància curta, no pas llarga, com aquella que descrivia en un post no pas tant antic, on deia que les bledes no cotitzen en borsa, segurament, com apuntava avui Antoni Franco en un programa d’audiència de la televisió catalana, segurament el nivell de politització dels mèdia, com de la gent que es dedica a la política, no és ni de bon tros el nivell del ciutadà mitjà al que preocupen, raonablement, coses més banals, que podrien semblar fútils a bona part dels prohoms de la pàtria, però, a cas no forma part això, el dia a dia normal i corrent de l’existència mateixa, o és que en la cursa d’obstacle ho hem oblidat, hem oblidat que la microeconomia, de vegades, no té res a veure amb la macroeconomia i es guia per dinàmiques diferents?
dissabte, 15 de desembre del 2007
Estèric

Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.
Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.
Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?