Deixar...

Deixar que el matí es perdi en els minuts i els segons, sense mirar el rellotge, que vagi al seu aire, sense planificar, sense saber molt bé el que cal fer. 

Gaudir del cel de núvols encotonats, del tebi sol que ens cluca l’ ullet i quan se’n cansa se’n va, d’aquell color que prenen les coses quan les acarona l’astre rei en marxar, un color tan especial.

Prendre un bon cafè en calma, assaborint-ne cada glop, gairebé seguint-ne el rastre.

Caminar a pas tranquil, sense pressa, badant amb tot el que t’envolta i prendre consciència del que tenim, rebre la pluja, si arriba, amb joia i sentir-la en el més profund de l’ànima quan ens aixopluguem a casa... Tenim sort.

(Traducció lliure d’un text de la meva amiga Maria Del Carmen Escriña i la fotografia és original de la meva amica colomenca Montse Esteba)

Trossets d'història

Resulta estrany com la vida et porta de vegades a descobrir persones que tenen tant que contar;com davant d’un cafè, al que manté calent aquella flama escassa de l’espelma, poden anar desgranant trossets de la història que després descobreixes compartida en part, d’aquella història que s’amaga darrera del gris dels temps en els que es perdé la memòria. No hi ha millor tribut a la vida, que contar-la i en això, como qui acaricia aquells trets en els que un dia algú descobrís que el temps passa inexorablement i com la realitat quotidiana esdevé mite, radica la bondat de la memòria del detall aparentment insignificant, aquella sensació que recorre la mà quan llisca por la pedra o l’alè mateix del fred i la soledat.

Notes de text II: Cafè

Imagines les flaires d’aquell cafè acabat de fer amb aquelles quatre gotes escasses de conyac que coloren l’escuma aquella que sura sobre la seva negror, com omplen la casa, perfumant-ne les estances tot recorrent el passadís que est a oest discorre per vell casalot en el que acostuma a guardar els seus records. El dia es feu calorós tant bon punt el sol s’alçava a la meitat del cel i ni tan sols l’ombra, l’escassa ombra ajuda a apaivagar la sudorada, aquell airet calent et pentina el rostre i de vegades et sembla mancar-te el respir, en aquella ciutat inhòspita que com qui vol i dol no ets capaç de deixar. El barret de palla tot just et cobreix el cap tot impedint que la solejada et colpegi, mentre t’asseus en aquells entaulats que emparats en les ombres dels murs empedrats semblen un lloc per refer caminants, aleshores aquell cafè, calent al gust, amb el que amanyagues els teus records et refresca l’esperit i l’esperit de vi et serena els ànims, en la solitud de tot plegat.

L'olor del brou

Avui, em sentia tant a prop dels meus amics, potser tancat en un edifici de nova factura, sobre essències de la república, però alhora sabent com algú parla bé de tu a algú altre, tant diferent del que succeïa fa no tant de temps, com també aquesta nit ha succeït i han ferit el cor d’un amic sensible. Em sabia a prop d’amics que, com aquella vella triada, també després ens em recreat en la conversa sensible a l’entorn d’un cafè, valorant la bellesa de les coses o la duresa de les parets a les que ens enfrontem una i una altra vegada, malgrat ens entossudim a voler-ho veure tot d’un altre color.

Esgoto una setmana carregada d’emocions, com les darreres des de fa dos mesos, en les que em sento la persona més realitzada del món, ajudant a crear, com els artistes quan aborden la tela blanca, de diferents mides i després de donar-hi voltes i més voltes observant-la des de diferents angles, afronten amb energia la transformació a través dels pigments triats i l’encert en les perspectives i en el traç. Potser resulta difícil d’entendre que pugui apostar per la sensibilitat pictòrica quan estem parlant de política, però és així com ho veig i ho saben companys i amics que aquesta meva visió actual de les coses, en la divisió del temps a partir de la seqüències que em duen a valorar moments que podem semblar insignificants o les expressions mateixes de la cara, o els silencis de les persones estimades o tantes petites coses que em descobreixen un altre món de sensacions que abans d’ara em seria impossible d’imaginar.

L’olor del brou acabat de fer, que envaeix tots els racons de la meva casa amarat d’aquella sensació que ens pròpia i particular en cada creació d’aquest suculent i senzill menjar casolà, i em recorda que la tardor és començada i que ens enfilem cap a la recta final d’un any, de treball, de molt treball que no m’ha impedit, però de ser més o menys amic dels meus amics, però alhora de recomençar els treballs electorals, ja hem iniciat de fet una pre-campanya que ens ha de dur a les properes eleccions generals, tant bon punt el parlament de l’Estat es dissolgui, quan el President ho decideixi.

L’actor Oriol Genís m’ha convidat als assajos preliminar de l’obra que es presenta a la sala petita del Lliure “Assajant Pitarra”, una obra que es planteja sobre el tractament d’aquesta patum de la vida catalana en el modernisme que se’m presenta com una experiència interessant i que em permetrà veure de prop aquesta posada en escena i podeer gaudir d’un altra manera de veure el teatre, més d’aprop, entre amics.

Memòria

Quan els diaris de tot el món, van ressaltar la notícia de la seva mort, l'agost de 2006, la de Naguib Mahfuz, premi Nobel de literatura l'any 1988, el seu pesar i la seva admiració, vaig voler redescobrir Mahfuz; un escriptor que anirà sempre lligat als carrers, els cafès i la manera de ser del seu benvolgut El Caire, al que tantes vegades va descriure en la seva obra. Però m’ha agradat especialment de deixar constància en el meu blog d’un breu text que ens ensenya molt d’ell, però també de tots nosaltres.

"...A l’anar a ordenar la meva biblioteca, em vaig trobar darrera d’un prestatge una rosa seca, amb els pètals escampats. Vaig somriure. Les profunditats del remot passat mostraren una llum passatgera i es lliberà del puny del temps un sentiment de nostàlgia que va viure cinc minuts. Una fragància que era com un murmuri que s’escapa dels pètals Secs.

Vaig recordar les paraules del savi amic: “la crueltat de la Memòria es manifesta recordant allò que es va esvair en l’oblit”..."