Una cita: Norman Birnbaum

“Obama s’enfronta a una paradoxa. Els seus projectes a curt i llarg termini, són experiments d’educació política que molt bé podrien convertir-se en un nou New Deal i generar una nova generació que la porti endavant. Hom però, aquests projectes no poden triomfar sense una consciència pública ben distinta a la que va prevaldre durant els governs de Clinton i George W. Busch.” [1]

[1] Norman Birnbaum Catedràtic emèrit de la Facultat de Dret de la Universitat de Georgetown. Article a elpais.com.

The new society of de future

Foto original de Montse Esteba

Podríem avui en dia observar el segle XX com un segle de transició? Un segle on el conflicte definia tot valor, tot paradigma, on la vida humana era moneda de canvi, como ho havia estat al llarg de tota la història? Aquesta observació no té més fonament que mirar les coses sota l’espectre, sota la ullera de les evidencies profanes, però potser té el propi valor d’anar més enllà del mètode científic i comprendre que la societat actual canvia molt abans de 1989 amb la caiguda del mur de Berlín, potser amb aquella revolució russa, potser amb aquelles dues guerres, potser amb aquells processos colonials i de descolonització, ens diuen el que Fukuyama (Francis) ens anunciava: el final de la història[1], i el darrer home, diu.

Cert és que Fukuyama, liberal ell, ho planteja des de la perspectiva l’any 1992, en la que els models ideològics deixen d’existir i que només el liberalisme pot ser garant de la democràcia com a sistema. És evident que el nostre model, l’occidental, se sustenta sobre els principis de la democràcia liberal, en essència i en una interpretació àdhuc sintètica, a partir del modelatge intel·lectual de les revolucions burgeses; però també és cert que l’esvoranc del sistema econòmic i financer, no pas l’evident crasch del 2008, parteix de l’ unilateralisme que afecta les relacions internacionals ja en la dècada dels 70, a partir fonamentalment de la desafectació dels principis essencials que havien inspirat el naixement del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial.

Visions limitades, evidents mostres autàrtiques, han definit malgrat les convencions i els encontres, una societat en conflicte que no ha parat de repetir que els principis ideològics no havien d’inspirar el món dels negocis, que se sustentava aquest en valors com el del creixement i la productivitat, sense tenir en compte, o obviant-ho directament, els interessos, de vegades perversos, de les noves classes corporatives, distintes de la treballadora (antiga classe mitjana en el seus diferents esglaons) com distinta també de la classe alta, l’antiga titular dels mitjans de producció, a la que aspira a semblar-se.

El model doncs parteix de la diversitat d’interessos i de la miopia general, que ens fa interpretar la societat única i exclusivament en clau econòmica, en clau monetarista, en clau de mercat i no preveu aquells canvis tecnològics, els de la tercera revolució, que afecten tant a les estructures productives com a les estructures socials, que els diferents nivells evolutius que en el món es donen són inacceptables des de qualsevol perspectiva moral, però també perquè no hi pot haver móns a diferents nivells com ara passa.

Però hi ha responsabilitats a exigir en aquest plantejament de prop de quaranta anys? Las exigència a posar solucions, per part d’aquells que es mouen còmodament en les estructures caduques, no tenen des de la perspectiva oficial resposta, quan la resposta hauria de ser les exigències de responsabilitats per unes accions inopinades, fruit dels models del mercat autoregulat o desarreglat, en el que el creixement a costa de tot i per tot, en ares a uns beneficis accionarials i corporatius han fet, de fet, portar a entrar a aquest món en una lenta agonia que sembla portar-lo a morir definitivament als inicis d’aquest segle XXI, sota el condol general cap al vell New Deal, a l’espera d’una New society of the future .

[1] Fukuyama, Francis. The End of History and the Last Man. Maxwell Macmillan. Canada, 1992

God bless America!

Aquesta expressió post revolucionària que hauria de servir com a formula inclusiva, creadora de consciència nacional als Estats Units, derivada de l’antiga expressió monàrquico-imperial del God bless the King!, em serveix per a plantejar el que podria ser, des de la perspectiva d’aquest article, l’actual estat de la qüestió, l’estat de la nació dels Estats Units d’Amèrica, a gairebé un mes vista de les eleccions presidencials nord-americanes, amarades i amanides de la més gran crisi de la seva història, molt més greu que la que provocar l’enfonsament dels mercats financers en la tercera dècada del segle XX, res de nou en les perspectives i que no pretén pas ser l’eix central de la meva anàlisi.

Aquest modelatge semàntic, però, em permet una doble i distinta lectura, plantejar més enllà de la dificultat econòmica del moment, la caiguda en picat de determinats valors, el que podríem qualificar de fenomen de la “nevera buida”, on ja no resulta fàcil de cercar aquell complex identitari que ja va definir en el seu moment el sociòleg alemany Ulrich Beck, el de la recerca de l’enemic que justifiqui tota acció, tota política, tota instrumentalització ideològica. La realitat supera a la ficció de vegades, i és cert, el paradigma que ha estat útil i ha amarat tota la vida política universal, la concatenació del principi liberal i democràtic amb el modelatge del “mercat” on la no intervenció, la no regulació, ha suposat i ha estat un apostolat que fins i tot ha creat escola i que durant dècades ha inspirat no tan sols a les escoles de negocis, si més no ha estat l’eix fonamental de les polítiques d’institucions tals com ara del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, arribant fins i tot a neutralitzar, com ho està ara, la pròpia estructura de les Nacions Unides, que ha acabat convertint-se en allò que va provocar la desaparició de l’extinta Societat de Nacions, malgrat declaracions universals, com els dret de l’home, entre d’altres, ha arribat al seu punt i final. God bless America!

Déu salvi Amèrica, o qui salvarà Amèrica si en lloc d’una afirmació retòrica assumim que tot allò que succeeix, potser sigui fruit de l’avarícia o la falta d’escrúpols, com diu el senador McCain, però potser més degut a la manca de regulació estatal com diu el senador Obama, el sistema ha trontollat, i de quina manera, posant en qüestió a la “primera democràcia del món”. Dues visions enfrontades, Conservadora versus Liberal, la connexió amb els principis del patriotisme a ultrança, per una banda, versus el liberalisme polític que aposta per un nou encaix i el diàleg en l’esfera internacional.

Es fa difícil determinar quina és la resposta interna que genera el primer debat presidencial, valorar-ho des d’una perspectiva europea podria ser un greu error, si tenim en compte que hi ha principis, fins i tot existencials, que fan diferents a un ciutadà americà d’un ciutadà europeu. Probablement aquella crida al canvi, la que també va fer en el seu moment JFK bevia d’aspectes distints, de la generalització del New Deal, dels Drets Civils; ara, en aquest nou mil·lenni, obrim segle com s’obria l’anterior, amb vells problemes econòmics i nous plantejaments, noves perspectives ideològiques, però també amb el necessari reconeixement de la societat dual, obrera i corporativa, que es distingeix en posicionaments fiscals i de política internacional distinta en un i altre candidat, corbates a banda....

Les agències, els mèdia, recorren a la simplificació, a la valoració elemental que ens diu, com un partit de futbol, com un partit de bàsquet, un resultat de tauler, apreciació que podria ser òptima si les variables tinguessin un punt de connexió científica i una freqüència de valors que permetés aquestes asseveracions, elements que no tenen; segurament la mirada qualitativa és la única que permet determinar aspectes que sobresurten en una escenificació ideològica, com ara un debat presidencial, on l’enquadrament, ens defineix alguna cosa més. CBS i CNN coincideixen en aspectes de solidesa de discurs del senador Obama, certament el canvi que es propugna des de aquesta candidatura presidencial, tot i que un primer debat no pot assolir el risc de donar instruments de contra atac a l’adversari, ens planteja una visió del país i del món, a tenir en compte, abreujant la tensió, identificant el context i aportant, si bé que no solucions, si perspectives de definició, encara que només siguin terminològiques, com ara posar en qüestió el model del Medicare, l’assegurança pública de salut per als majors de 65 anys.

Els nivells de confiança que en un debat polític pot arribar a generar un candidat són directament proporcionals a la comoditat amb la que el candidat es desenvolupa en el medi en qüestió més una bona dosi de seguretat en la comunicació del missatge i el discurs, a banda del respecte i la no anulació o reconeixement de l’existència del seu adversari polític en l’escena; aquesta identificació és clarament favorable al senador Obama, tot i que el senador McCain, menys estimat per la neutralitat del mèdia i odiat diríem pel disseny del seu uniforme, no manifestava menys incomoditat en la dialèctica del debat, tot i que, de vegades la incapacitat de mirar als ulls del seu adversari podia fer menys creïble la seva proposta, extreta dels principis del conservadorisme de manual.

Ningú guanya o perd un debat, obren la porta a que la gent, el ciutadà, el món en general es senti més o menys identificat amb algú i el seu programa, a banda que pugui o no dur-lo a termini sota condicionants atípics aquest cop, però el cert és que en un món de conflicte, la confiança i el diàleg i la cooperació, si arrelen en l’identitari americà, com un nou somni, podria significar un canvi de “règim” que operi en el canvi de paradigma latent que s’anuncia en el pensament universal. Mentre, ens caldrà esperar a veure com al llarg de la resta de debats ens desgranen, un i altre, propostes concretes o no.