Seguretat o repressió? Sembrant inseguretat ciutadana!

Aquests dies ha aparegut pels diaris la "iniciativa" de l'Ajuntament de Reus referent al funcionament d'una xarxa de veïns que alerten la Guardia Urbana de la presència de sospitosos al carrer. No he aconseguit aclarir, encara, si la xarxa s'anomena Veïns Alerta. Força mitjans han parlat de "veïns-espia" cosa que ha molestat l'alcalde de la ciutat.

També es cert que el tema, si més no llegint els diaris, no està massa clar.

He trobat aquestes notícies, però n'hi ha més:

Reus estudia que els conductors de bus denunciïn els cotxes mal aparcats

En aquesta notícia es parla de la intenció que els conductors de l'autobús fotografiïn cotxes mal aparcats avisin d'infraccions. També es parla del programa "Antenes" d'"observadors veïnals", en marxa des del 2006, i de la possibilitat d'engegar-ne un de nou (que se suposa que ja funciona a Badalona) que impliqui tots els ciutadans per avisar la Guàrdia Urbana d'actes incívics.

Més de vuitanta veïns-espies controlen des dels balcons vuit barris de la ciutat de Reus
Els veïns de la ciutat alerten mitjançant uns codis a la Guàrdia Urbana davant de possibles accions sospitoses

Cinc urbanitzacions de l'exterior de la ciutat i tres barris de l'interior estan vigilats per més de vuitanta veïns-espies.

A la notícia parla de l'Eduard Ortiz, responsable de la Guàrdia Urbana de Reus, que en declaracions a l'emissora local SER Reus, va explicar que el bon funcionament d'aquesta pràctica ha permès la seva extensió també a l'interior de la ciutat. Segons el Sr. Ortiz, les ciutats de Londres o Buenos Aires també ha posat en pràctica aquesta mesura de seguretat en les zones exterior de les ciutats.

En la notícia també és cita l'expert en seguretat i analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, David Bajona, que explica a delCamp.cat que és important que aquests informadors comptin amb una formació prèvia per tal d'exercir d'espies. "Conèixer quines són les conductes habituals dels presumptes traficants de drogues és clau per tal de poder-los identificar", explica. Un veí sense formació no només pot informar a la policia sobre conductes no il·legals o no sospitoses, sinó que alhora també pot fer perdre el temps als agents. Per Bajona, caldrà analitzar els resultats d'aquests informadors per tal de valorar si realment aporten informació útil a la Guàrdia Urbana. En casos de més rellevància, com per exemple amb la creixent presència de salafistes al Camp de Tarragona, Bajona avisa que s'ha d'anar en compte en els aspectes legals i de competència de la policia local. Els informadors sense formació no només poden aportar informació errònia sinó que també s'ha de valorar la possible vulneració dels drets dels ciutadans 'espiats' pels veïns.

Reus continuarà tenint 'veïns-espia' com una eina de prevenció de la delinqüència

En aquesta notícia ens assabentem que la cosa no es nova i que funciona des del 2006.

Reus continuarà tenint ´veïns espia´ tot i les crítiques

Ací ens assabentem que, des que es va iniciar aquest dispositiu l'any 2006, els veïns han fet unes 450 trucades, la Guàrdia Urbana ha dut a terme 61 identificacions i hi ha hagut 8 deteccions de persones amb antecedents penals. L'alcalde ha insistit que es tracta d'una actuació de prevenció, i no pas de detenció. A més, ha dit, va ser demanada pels veïns, es fa de forma voluntària i anònima, i ajuda a augmentar la sensació de seguretat de la ciutadania.

La red de alerta vecinal identifica a ocho personas con antecendentes

El dispositivo empezó en 2006 y lo forman unas 60 ‘antenas’ en distintos barrios que tienen línea directa con la Guàrdia Urbana

El sargento Molluna parla del tema i ens assabentem, entre d'altres coses, de les 61 identificacions de gent que no cometia cap delicte.

S'identifiquen vuit persones amb antecedents per robatori a través dels veïns

La Guàrdia Urbana de Reus ha identificat un total de vuit persones amb antecedents per robatoris a immobles durant els quatre anys i mig de funcionament de la xarxa d'alertes veïnals, operativa en diversos barris de la ciutat. De les 450 trucades rebudes -un centenar per any-, en una seixantena de casos s'ha identificat positivament les persones o els cotxes que podien semblar sospitosos per als veïns i s'han realitzat dues detencions de persones que tenien una ordre de captura. Els agents policials compten ara amb 55 col·laboradors veïnals, que tenen una línia directa preferent amb la Guàrdia Urbana.

Molluna ha assenyalat que aquest programa es presenta a les diverses associacions de veïns, que després ofereixen persones voluntàries per realitzar identificacions d'individus o vehicles que poden ser sospitosos. "Per tant, es tracta d'un servei de prevenció de delictes".

Molluna no ha volgut especificar en quines zones de la ciutat està implantat el servei i ha destacat que el nom de les persones implicades "només els conec jo i, per tant, no corren cap perill". També ha assenyalat que la majoria de casos intervinguts a través de la xarxa d'alertes han estat per possibles robatoris a immobles, tot i que també s'han donat casos de tràfic d'estupefaents.

La informació d'aquesta notícia aporta més aclariment, o confusió al tema atès que, per una banda comenta que el programa es presenta a les associacions de veïns amb la qual cosa la "voluntarietat" queda en un segon terme. Els resultats dels quatre anys són un tant discutibles. No s'acaba d'entendre això de les "identificacions positives" i, per últim, no deixa de ser xocant això de que "el nom de les persones implicades només el conec jo i, per tant no corren cap perill".

Vecinos de Reus colaboran como ojeadores de civismo

El barrio del Carrilet fue el primero en ofrecerse para denunciar a los traficantes de droga

Aquesta notícia sembla ampliar les funcions de la xarxa i les conductes vigilades.


------------------------------------------------------------------------------------------------

A mi, ja sabeu, que no m'agrada tot el que té a veure amb la creació d'"inseguretat ciutadana" i amb l'extensió de la repressió i de la idea que la gran solució és més i més policia, control, vigilància... la qual cosa acaba comportant la criminalització de la diferència, dels moviments socials...
Crec que la seguretat és important i que es pot crear seguretat de diferents maneres, amb la prevenció, per exemple, o amb l'educació... però, a Reus crec que han optat per solucions més repressives i conservadores. Que consti que això no és un atac a Reus atès que a Tarragona també anem batallant amb la videovigilància, les ordenances cíviques, una Guàrdia Urbana omnipresent, o, ara, fa poc, la intenció del consistori de fotre cullerada en els informes per a la reagrupació d'immigrants en funció de la conducta dels sol·licitants, establint criteris diferents als dels autòctons.


De tot això de la seguretat i la inseguretat en parlen en el número 6 de la revista digital del "Programa en gestión de la ciudad", Carajillo de la ciudad. Aquest número va dedicat a "El derecho a la seguridad ciudadana" Las políticas de seguridad en la sociedad urbana.

La revista surt de l'Àrea de Gestió de la Ciutat i Urbanisme de la UOC i de la revista on-line que publica a Buenos Aires l'arquitecte Marcelo Corti. Café de las ciudades.

Us suggereixo la lectura de la revista però, en tot cas, us faig un petit resum del seu contingut. Crec que llegir i conèixer experiències pot evitar actuacions, des del meu punt de vista, desfasades i conservadores com la que es potencia a Reus.

En el número 6 de la revista, el primer artícle, de Jordi Borja, porta el títol "Miedos urbanos y demandas de seguridad: La represión preventiva". Posa l'èmfasi en el risc de l'aplicació de mesures de seguretat, atès que poden fins i tot crear o agreujar els problemes que pretenien resoldre.
Jordi Borja parla de dos tipus d'actuacions envers la seguretat de les classes populars (les classes altes ja estan protegides): prevenció i/o repressió. Parlant d'aquesta darrera, entre d'altres coses, diu:
"Una política que enfatiza la represión sobre colectivos y barrios oficialmente "criminalizados" a la larga además de injusta socialmente es muy peligrosa: excita la agresividad de los teóricamente "protegidos" (a los que se pide además la colaboración activa, confundiendo la participación con la denuncia sistemática) respecto los "sospechosos" lo cual provocará reacciones violentas en el seno de éstos, que en algunos casos actuarán siguiendo la lógica de la profecía de autocumplimiento."

El segon text, de Jaume Curbet, "La inseguridad ciudadana ha cambiado nuestras vidas", explica quin seria el lògic i natural espai que la seguretat ciutadana a d'ocupar dins la societat contemporània.

El tercer text, "La ciudad asustada" de Gemma Galdon, ens remet als orígens dels que surten les polítiques públiques pel control dels comportaments en els espais urbans i sintetitza l'aportació de diferents autors a la construcció de ciutats més segures. Gemma Galdón, en l'apartat "ciudades vigiladas" diu coses com aquesta: "El énfasis en el civismo y la vigilancia, en realidad, explicita la renuncia al civismo y la apuesta por el control y la desconfianza. ¿Cómo exigir a la ciudadanía una actitud abierta y confiada hacia los demás cuando la ciudadanía misma es sometida a la mirada preventiva de la cámara de seguridad? "

El quart article, "Vivir con extranjeros" es la transcripció d'una conferència de Zygmunt Bauman, en la qual denuncia la mixofòbia a la ciutat actual i a nivell global, i davant la situació de la por a l'altre i a la diferència, ens recorda que es precisament la ciutat la que ens pot fer lliures.
En cinquè lloc l'article "Políticas de seguridad ciudadana en el contexto urbano y prevención comunitaria" de Juanjo Medina Ariza, que ofereix una descripció de models de prevenció del delicte en el context anglosaxó (Estats Units i Regne Unit), explicant les seves relacione amb els aspectes històrics, culturals i econòmics.



En el text, dividit en diferents parts en funció de l'època en que s'apliquen els diferents models, hi apareixen actuacions similars a la de Reus. Així, per exemple, trobem això:

1. Los programas de vigilancia comunitaria

Los programas de vigilancia comunitaria están fuertemente ligados al modelo policial comunitario. Una de las tácticas que nacen de las colaboraciones entre policía y vecinos de comunidades residenciales es el establecimiento de programas de vigilancia comunitaria. El trabajo de la escuela de Chicago destacaba el papel del control social informal en la reducción de la delincuencia. Esta misma idea también fue respaldada por las teorías de la urbanista Jane Jacobs (1961). Jacobs pensaba que la planificación urbana moderna, en particular la diferenciación y segregación de los espacios residenciales de otro tipo de espacios, había minado la capacidad de los residentes para regular el uso de estos espacios. Jacobs también era particularmente crítica de cómo la planificación urbana al desarrollar modelos que giraban en torno al automóvil habían reducido espacios para el peatón con el consiguiente abandono de la calle con las implicaciones desde el punto de vista de control social que ello implica.

Para Jacobs la seguridad en la calle es un objetivo que no puede ser alcanzado solamente por la policía sino que depende del nivel de control social informal que resulta del uso e interacciones que tienen lugar en la calle (9): “las calles con gente son calles seguras, las calles desiertas son calles inseguras”. Jacobs (1993) mantiene que una calle segura ha de reunir tres requisitos fundamentales:

1. Ha de haber una clara demarcación entre lo que es espacio público y lo que es espacio privado.

2. Debe haber ojos centrados en la calle, ojos que pertenecen a lo que puede llamar propietarios naturales de la calle (tenderos, otros viandantes, etc)

3. La acera ha de estar en uso continuo y estable, para añadir al número de ojos y para inducir a la gente en los edificios de esa calle a mantener un ojo en la calle.

Para que estos requisitos se cumplan Jacobs (1961) pensaba que era fundamental que hubiera en las calles una cantidad significativa de tiendas, pequeños comercios, y otros espacios públicos que dieran vida a la calle. Estos espacios no solo dan razones a la gente para usar la calle, sino que también crea un grupo de personas, los pequeños comerciantes, con un interés en el mantenimiento del orden en la calle donde sus comercios se ubican.

Jacobs habla de vigilancia natural que ocurre de forma espontánea y sus ideas tienen implicaciones importantes, por ejemplo, para el desarrollo de políticas de planificación urbana y de regulación de horarios comerciales. Sin embargo, en el ámbito policial sus ideas se interpretaron de forma menos ambiciosa y más estrecha para justificar el desarrollo de programas de vigilancia natural generados de forma artificial.

Los programas de vigilancia comunitaria constituyen un esfuerzo artificial para aumentar el nivel de “vigilancia natural” de la calle. Es una intervención barata que resulta atractiva desde un punto de vista político en un momento en el que la percepción pública de la efectividad de la institución policial en Estados Unidos en la reducción de la delincuencia era muy baja. La teoría era que la creación de estos tipos de esquemas podía tener un efecto directo en la prevención de la delincuencia (al incrementar la vigilancia natural) y que la participación en estos programas podría tener un efecto indirecto al crear redes informales de colaboración y apoyo en barrios necesitados. Los programas de vigilancia comunitaria en esencia son organizaciones informales de residentes, con o sin apoyo policial, que vigilan la propiedad de otros residentes en el curso de sus actividades cotidianas y que denuncian cualquier actividad sospechosa a la policía (Hope, 1995). Tanto el gobierno federal norteamericano, como el Home Office en Inglaterra y Gales ofrecieron un apoyo considerable a este tipo de programas durante los 70 y los 80. De hecho, estos programas, a pesar de los resultados negativos de muchas de las evaluaciones realizadas, aun son populares en el contexto anglosajón. Eck y Maguire (2000) recientemente concluían que los programas de vigilancia comunitaria constituyen una de las estrategias más populares entre los departamentos de policía en los Estados Unidos.

La valoración tradicional de estos programas era bastante negativa. Hasta recientemente se aceptaba que la investigación sobre este tipo de intervención, a pesar de los problemas metodológicos, es bastante consistente y en general encuentra nulos efectos en la reducción del delito (Lurigio y Rosenbaum, 1986; Hope, 1995; Sherman, 1997). Esta conclusión encontraba apoyo sólido en numerosos estudios, incluyendo un experimento con distribución aleatoria de casos en Minneapolis que trató de organizar programas de vigilancia comunitaria con y sin participación policial en barrios que no habían solicitado este tipo de programas. Varios estudios, de hecho, han documentado instancias en las que los programas de vigilancia comunitaria no solamente no han servido para reducir la delincuencia, sino que han estimulado los sentimientos de inseguridad ciudadana entre los residentes locales. Al traer a la atención de los residentes locales la necesidad de ejercer vigilancia natural para prevenir el delito, en algunas ocasiones estos programas pueden estar, de forma inesperada, contribuyendo a aumentando los niveles de ansiedad frente al delito (Hope, 1995).

Los estudios que han analizado los programas de vigilancia comunitaria no se han limitado a medir sus escasos resultados sino que también han ofrecido datos que pueden ayudar a entender su incapacidad para reducir los niveles de delincuencia.

Uno de los datos desvelados por estos estudios es que existen niveles muy diferentes de participación en los programas de vigilancia comunitaria. Skogan (1988) en una revisión de la literatura documentaba como los miembros de este tipo de organizaciones tendían a ser los vecinos más educados, con ingresos más elevados, con familia y niños, y tendían también a ser propietarios de sus viviendas y a haber residido en el barrio por un período largo de tiempo. Eran, por tanto, organizaciones poco representativas del conjunto de los vecinos. Por otra parte, y de forma quizás más preocupante, Skogan documentaba como estos grupos no solían existir en barrios pobres y deteriorados con problemas de delincuencia, niveles de movilidad residencial elevada, y con una población diversa. Ello era debido a los escasos niveles de capital social y al elevado grado de desconfianza e inseguridad. Es decir este tipo de organizaciones planteaban serios problemas de implementación en aquellas comunidades que podrían haberse beneficiado más claramente de intervenciones orientadas a reducir la delincuencia. En Inglaterra y Gales, la British Crime Survey también documenta resultados muy similares (Hope, 1995). Dadas las condiciones de los barrios en los que estos programas existen quizás no es de extrañar el escaso impacto de los mismos, dado que son barrios que, para empezar, tienen niveles bajos de delincuencia (Sherman, 1997).

Hope (1995) también es muy crítico del tipo de actividades que realizan estos programas. En su opinión, en la mayoría de los casos se trata de una intervención débil que por su propia naturaleza resulta poco atractiva a los residentes locales y por tanto, difícil, de mantener:

“Estar atentos para que un delito no se cometa puede ser casi tan divertido como contemplar como se seca la pintura en una pared, mientras que la naturaleza subrepticia de la mayoría de los delitos contra la propiedad hace difícil que los residentes que vigilan vean nada... En Gran Bretaña la actividad más común de los residentes que participan en programas de vigilancia comunitaria parece consistir solamente en poner una pegatina en la ventana de su casa indicando que el programa funciona en el barrio, además solamente un cuarta parte de las personas que atienden la primera reunión vuelven a las siguientes” (Hope, 1995: p. 49)

Hope (1995) también subraya el hecho de que la mayoría de los domicilios residenciales se encuentran vacíos durante el día (precisamente cuando los ladrones de piso actúan) y no hay nadie durante esas horas que, por tanto, pueda ejercer la función de vigilancia natural, contribuye a reducir el impacto preventivo de este tipo de intervenciones.

A pesar de estas lecturas negativas del impacto de los programas de vigilancia comunitaria los mismos han seguido siendo populares tanto con la policía como con los ciudadanos. Se estima que aproximadamente el 40% de los norteamericanos y más del 25% de los británicos viven en zonas residenciales que participan en programas de este tipo. Recientemente, una revisión sistemática de las evaluaciones de este tipo de programas han venido a cuestionar la lectura tan negativa que se hacía de las mismas por parte de la comunidad criminológica. Bennet y sus colegas (2005) concluyen que la revisión narrativa de las evaluaciones sugería efectos positivos en aproximadamente la mitad de los estudios, mientras que el metanálisis sugería que 15 de los 18 estudios considerados ofrecían evidencia de una reducción en la delincuencia como resultado de programas de intervención comunitaria. Los autores concluían que aunque estos resultados son positivos, existen muchos programas de vigilancia comunitaria que no ofrecen resultados positivos y que es importante desarrollar un entendimiento mas profundo de lo que distingue a aquellos programas de vigilancia comunitaria que son eficaces y aquellos que no.

El Cabanyal: deixeu-nos en peu i en pau!

imatde d'El Pais, del carrer dels Àngels, al Cabanyal

El següent vídeo de TV3 s'anomena El Cabanyal: un barri en peu de guerra

Fa uns dies la Mònica va arribar a casa indignada. Havia vist, o llegit, o sentit les notícies que parlaven de les revoltes al Kirguistan arran el derrocament del president Kurmanbek Bakíev i que el govern provisional que assumí el poder va autoritzar la policia a fer servir les armes de foc. Un dels resultats: més d'una seixantena de morts.

Jo estava llegint el diari (patètic exercici darrerament) i, malgrat compartir la seva indignació (he de reconèixer que no conec, pràcticament, el conflicte del Kirguistan i potser m'he acostumat a què en qualsevol conflicte sempre hi ha massa víctimes) estava rebotat per les notícies i imatges que anaven arribant de València, concretament d'El Cabanyal, mostrant la policia apallissant la ciutadania. Malgrat saber que la realitat sempre supera la ficció i conèixer per a què serveis i quines coses fa la policia, les imatges em semblaven increïbles en una "democràcia". Em va fer algunes preguntes que no vaig saber respondre i he decidit assabentar-me'n i fer-ne un post.

imatge, del diari Publico, d'una de les càrregues policials

Molt resumidament, El Cabanyal és un barri de València, tradicionalment de pescadors i artesans, a on pintava Sorolla i escrivia Blasco Ibàñez, en perill per la voluntat de l'Ajuntament d'ampliar l'Avinguda Blasco Ibàñez travessant i partint el barri amb l'enderrocament de cases i expropiacions pertinents. El Tribunal Suprem va paralitzar el Pla en espera d'un veredicte del Ministeri de Cultura que, finalment, declarà que el pla era un espoli i ordenà la paralització dels enderrocs. El barri està declarat un Bé d'Interès Cultural.

Malgrat les lleis, l'Ajuntament de Rita Barberà -que durant anys ha passat d'El Cabanyal i ha permès i potenciat la seva degradació- passa de tot i tira endavant el seu pla. Habitants del barri intenten impedir el pas de les excavadores. El Govern de l'estat desautoritza els enderrocaments. La policia es enviada, presumptament, per protegir els habitants però protagonitza cargues brutals en contra seva i protegint el pas de les excavadores que, malgrat tot, ja han enderrocat cinc cases. Fa dies un alt càrrec del govern deia als habitants que es calmin, que la Justícia els dona la raó i jo em pregunto, perque volen que la justícia els doni la raó, d'ací un temps, quan ja no hi hagi remei i el barri estigui partit i les cases enderrocades?

fotos, també del diari Publico, sobre les càrregues

Penjo articles i vídeos que permeten conèixer que és el Cabanyal, que vol fer l'Ajuntament, que ha passat aquests dies, etc.

L'any 1998 es va crear la plataforma Salvem el Cabanyal. Us aconsello donar-hi un cop d'ull perquè la web està força completa i podeu saber moltes coses (història, notícies de premsa...) sobre el Cabanyal i la lluita dels veïns.

En primer lloc un post del blog de Isaac Rosa en el diari Publico, anomenat El Cabanyal como problema de orden público. Va sobre la vella recepta per doblegar resistències veïnals: "ante un problema, primero legisla, segundo judicialízalo, y tercero conviértelo en un asunto policial".

Un article sobre El otro Cabanyal posible. Propostes per a la regeneració del barri i altres coses

La Policia Nacional carga sin piedad en El Cabanyal.

El diari Público publica un article titulat Indignación en El Cabanyal por la actuación policial.

El següent vídeo de TV3 s'anomena: El Cabanyal, un barri en peu de guerra

El següent, també de TV3, anomenat El Cabanyal, l'altra cara de la València opulenta, sobre el barri i les seves característiques:



Video, de TV3, anomenat Batalla campal pel desallotjament del barri d'El Cabanyal



I, finalment, un darrer vídeo de TV3, anomenat La resistència d'El Cabanyal

Judici pels fets de Sant Pere Més Baix a Barcelona

Fa dies vaig comentar que volia parlar dels fets del 4 de febrer de 2006 en què un guardià urbà resulta ferit de gravetat, bàsicament, perque no m'agrada com tracten el tema bona part dels mitjans de comunicació convencionals.

La matinada d’aquell dissabte, un grup de joves va sortir de casa d'uns amics després d'una nit de festa. A les 6h passaven pel carrer Sant Pere Més Baix, per davant del número 55 del mateix carrer, un teatre okupat. Quan hi van arribar, hi havia un grup que discutia amb uns guàrdies urbans. En apropar-se, la policia va començar a carregar
sense que ells sabessin el motiu i no van aconseguir sortir-ne pels cops que rebien. Plovien tot tipus d'objectes des dels balcons. Quan la situació va dissipar-se, hi havia set persones detingudes i un policia inconscient. Dos joves més van ser detinguts a l'Hospital del Mar, a on van anar després de patir un accident en bicicleta i que no tenien cap relació amb els fets. Els detinguts van denunciar tortures de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d'Esquadra, tant en el moment de la detenció com durant la seva estancia a comissaria, a l'hospital i durant els trasllats. Mostraren múltiples contusions en tot el cos, cops al cap, ulls morats i dos d'ells braços trencats. Sis van quedar en llibertat amb càrrecs, les altres tres estan en presó preventiva; un d'ells acusat d'atemptat contra l'autoritat i els altres dos d'intent d'homicidi a un agent de la Guàrdia Urbana, tots tres són d'origen sudamericà.
La primera versió de l'Ajuntament de Barcelona va ser que un test, llençat des del balcó del teatre, va colpejar contra l'agent. Las versions oficials van anar canviant fins a dir que els empresonats havien llençat pedres amb la intenció de matar-lo.
No es va acordonar la zona i BCNeta va netejar abans que hi arribés la policia científica. Les úniques proves, les pedres, es van recollir fora del lloc dels fets "de forma aleatòria" tal i com va declarar l'agent encarregat; no hi ha empremptes ni restes de teixit o sang.. A més a més, els especialistes opinen que la ferida del policia és massa greu com per haver estat provocada per un cop de pedra llençada des del carrer.
L’Ajuntament és el propietari del teatre okupat per l’"Anarko Penya", que, segons comenten en el barri, funcionava més com un negoci mafiós que com una okupa compromesa. Dues o tres persones controlaven l'edifici i l'utilitzaven per muntar festes comercials en benefici propi. Tampoc no tenien contacte amb altres okupes polítics del barri. Malgrat això, o precisament per les pràctiques mafioses que s'hi realitzaven, hom denunciava que l’espai aquest gaudia de total permissivitat per part de l'Ajuntament, al qual no l'hi importava que els veïns estiguéssin cremats pels aldarulls continus per poder criminalitzar a tot el moviment okupa. L’objecte que va ferir el policia va sortir d’allà i, curiosament, la festa que s’hi celebrava va continuar fins a les sis de la tarda de l’endemà.
Amnistia Internacional es feu ressò de la denúncia per tortures que fou arxivada per la jutgessa al·legant que el fet d’estar acusats “fa decaure completament la seva credibilitat”. La postura d’AI en aquest cas queda reflectida a l’informe Sal en la herida que recull nombrosos casos en què els agents queden impunes amb la complicitat delk propi cos i les autoritats, criminalitzant les víctimes.
Aquests dies s’està celebrant el judici amb el seguiment de la comissió de defensa dels drets humans del col·legi d’advocats, els ambaixadors de Xile i Argentina, el president de la Comissió de Drets Humans del Senat xilè i un representant del Tribunal de la Haya entre d’altres entitats.
Hom ha denunciat les nombroses irregularitats del judici com el rebuig de proves, testimonis i peritatges de la defensa o que l’acusació es basa en les declaracions dels tres agents de la guàrdia urbana acusats de tortures.
Hom remarca que l'Ajuntament ha reforçat recentment el seu arsenal legal amb les lleis del civisme i la seva premisa de tolerància zero, que cauen directament en un nou discurs de control social. Aquestes lleis donen impunitat a la policia per a que actuï contra les persones basant-se en la mera sospita i els prejudicis.
L'Audiència ha decidit excarcerar dos dels joves que s'hauran de presentar el dia 4 de febrer a l'Audiència perquè se'ls notifiqui la sentència, que dictaminarà si se'ls considera responsables dels fets jutjats. D'altra banda, el tribunal ha fixat pel 31 de gener la vista per decidir si prorroga la presó provisional del tercer acusat, Rodrigo Lanza, considerat l'autor del llançament de la pedra que va impactar al cap del policia.

Seguidament penjo un parell d'enllaós a notícies relacionades amb el tema i 5 vídeos del judici:

http://elsud.org/node/1445
http://www.karcelona.revolt.org/4f/ca/hechos.html

democràcia "entre cometes"

Seguint amb els posts sobre control social, acció policial i aquestes coses (per què no callaré, com fa molta gent, enlloc de "fer amics" defensant putes pobres?) us volia passar un text queEn David Fernández ha escrit en el setmanari La Directa però no he pogut trobar el text en format RTF o semblant amb la qual cosa l'he hagut d'escanejar (per llegir-lo bé haureu de prémer a sobre i el veureu més gran). Abans de penjar-lo m'he trobat per internet un document relacionat amb el Centre Social Okupat i Autogestionat La Hamsa, que, després de més de set anys desenvolupant activitats fou desallotjat en el mes d'agost de 2004. En el document, força interessant, hi ha un paràgraf que em sembla crucial en aquest debat i el reprodueixo tot seguit:

"No cal ser gaire avispat, ni ser un gran intel·lectual per veure el caire autoritari i de control absolut de la població que les “democràcies” occidentals estan imposant mitjançant els seus models polítics, econòmics i socials. En el context de la Unió Europea, tractats com el de Maastricht i el de Schengen perfeccionen els mecanismes del poder per a tenir-nos atrapats en formes i models de vida que redueixen dràsticament la nostra potencialitat per a decidir autònomament com volem viure i relacionar-nos. Pretenen fer-nos creure que vivim en la més justa i més lliure societat possible, alhora que cada vegada és més difícil sobreviure i llibertats que semblaven referents bàsics es van veient gradualment retallades i qüestionades. El missatge que transmeten contínuament és prou clar: o vivim, obeim, sostenim i participem del sistema tal i com està planificat o ens veure'm sotmesos a la marginalització, la criminalització i la persecució."

El darrer paràgraf és importantíssim perquè el ser-ne conscient és el que fa que algunes persones posem en dubte determinades actuacions que la major part dels mitjans de comunicació presenten com a incontestables. Paraula de rei que deiem de petits. Per posar un exemple, enllaçant amb l'article promès, de la manifestació antifeixista de fa uns dies a Barcelona ens hem atipat de veure com quatre provocadors llençaven tanques als mossos d'esquadra però no n'hem vist cap de les càrregues anteriors. Us deixo amb l'article.

Prepotència policial?

W. Bratton i Rudolph Giuliani (comissionat policia i alcalde New York) - política de tolerància zero

En relació a la denúncia interposada per dos joves contra tres guardies urbans de Tarragona, per agressió, ahir, en el programa Els matins de TV3 sembla que hi va haver un allau de crítiques a aquest cos policial, molts tarragonins van denunciar suposades actituds prepotents d'agents de la guàrdia urbana. El diari El Punt en parla a l'edició d'avui, reprodueix declaracions del regidor de Seguretat i, fins i tot, publica el següent Editorial:

Prepotència policial a Tarragona? Una actuació policial de la Guàrdia Urbana de Tarragona que ha acabat amb un intercanvi de denúncies per lesions entre els agents i les persones identificades ha provocat una reacció en cadena d'altres ciutadans que públicament han denunciat haver estat víctimes de la prepotència d'alguns agents d'aquest cos. En vista d'aquesta reacció espontània dels ciutadans, l'Ajuntament no pot restar passiu i ha de dilucidar la més mínima ombra de sospita que pugui planar en aquests moments sobre la Guàrdia Urbana. El regidor de Seguretat, amb un gest de responsabilitat política, ja va dir ahir que, si comprova l'existència d'abusos policials, no li tremolarà la mà a l'hora d'actuar contra els infractors. Un compromís que haurà de dur fins a les últimes conseqüències si vol recuperar la confiança dels ciutadans que, hagin anat o no al jutjat a denunciar el seu cas, han passat per alguna mala experiència amb la policia de la seva ciutat.

Per qui pensi que li tinc mania a la Guardia Urbana (o als Mossos, o a la Policia Nacional...) vull aclarir que no crec que sigui una qüestió de manies sinó, més aviat, que algunes de les seves actuacions em provoquen una profunda preocupació, car -a més d'associar-se a actuacions de cossos armats i entrenats en l'ús de la força- es produeixen en un context general de retallada de llibertats i criminalització de la dissidència, amb ordenances cíviques basades en l'anomenada "tolerància zero" importada del New York de l'ex alcalde Giuliani.

La preocupació, a més, no apareix sense motiu. A més d'experiències personals i/o grupals, te a veure amb documents com el llibre "Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial" de David Fernández (editorial Virus) o en documents com el que Amnistia Internacional acaba de publicar, un informe titulat "Sal en la herida. La impunidad efectiva de agentes de policia en casos de tortura y otros malos tratos". informe s'afegeix a d'altres com "España: Crisis de Identidad. Torturas y malos tratos de índole racista a manos de agentes del Estado" i "España: Acabar con la doble injusticia: Víctimas de tortura y malos tratos sin reparación". Els podeu baixar dels enllaços o llegir de que van a la pàgina d'Amnistia (documents sobre tortura i maltractaments).

Pel que fa a "Sal en la herida. La impunidad efectiva de agentes de policía en casos de tortura y otros malos tratos (Noviembre de 2007), Amnistia diu:

En España la tortura y los malos tratos de personas detenidas a manos de agentes encargados de hacer cumplir la ley es una práctica extendida y persistente. Amnistía Internacional lleva años expresando honda preocupación por esta situación, así como por la impunidad de que disfrutan muchos agentes de policía en relación con estos delitos."

A l'informe es posen diferents casos per il·lustrar les causes d'impunitat efectiva: Obstàcles a la presentació de denúncies, Falta d'investigacions independents, Absència d'investigacions, informes mèdics i forenses incomplets o inexactes, Probes insuficients, Intimidació de denunciants, absència d'imparcialitat, manya i rigurositat en les investigacions, no imposició de sancions adients.

En el vídeo es poden veure els nous equipaments antiavalots de la Guardia Urbana