Naomi Campbell, Charles Taylor, diamants de sang, nens soldat...

Si no fos per l'escandalera que s'ha muntat en relació a les declaracions de la Naomi Campbell i de la Mia Farrow en relació a si la primera havia rebut "diamants de sang" per part de Charles Taylor, probablement, moltes persones no sabrien que, des de gener de 2002 hi ha constituït un Tribunal Especial per a crims de guerra a Sierra Leone (dades sobre el país, la seva problemàtica i els nens soldat a la web d'ONGDYES vinculada a Chema Caballero) que, des de març d'enguany, s'està jutjant Charles Taylor.

La llista d'acusacions abarca onze punts entre els quals es compten crims contra la humanitat, assassinats, tortures, violacions i altres formes de violència sexual, esclavitud sexual, mutilacions, reclutament militar de nens menors de 15 anys, segrest de persones per a treballs forçats, enriquiment il·licit... Totes les acusacions referides al paper decisiu de Taylor en suport de la guerrilla RUF de Sierra Leone durante els anys de la guerra civil en aquest país (1991-2002), y que va costar (junt amb les víctimes de Liberia) al voltant de 400,000 vides humanes.

Charles Taylor en els seus "bons temps"

ara, davant el jutge, al Tribunal Internacional de la Haia

Els titulars dels diaris parlen de les declaracions de la super model Naomi Campbell que va declarar en el Tribunal en relació a si, en una festa a casa de Nelson Mandela, Charles Taylor li havia regalat diamants. Ella diu que ni tan sols va parlar amb En Taylor i que aquest li feu arribar unes pedres "petites i brutes" que resulta que eren diamants. L'ex-representant de la model diu que va flirtejar amb Taylor i tant ella com la Mia Farrow diuen que no eren unes pedretes sinó un diamant gran. El tema és important perquè dels testimonis en pot resultar l'aclariment que Taylor posseïa i utilitzava diamants per finançar les seves activitats i les del RUF.

foto de la "festa" a casa Mandela (la Naomi Campbell, al costat de Charles Taylor)

Jo no entraré en les xafarderies sobre que si la Campbell, que si la Farrow, que si tal o que si qual (això sí, no acabo d'entendre que collons fotia Charles Taylor en una reunió a casa de Mandela) i em limitaré a penjar vídeos i articles de dues persones que conec i que coneixen el país, la seva gent i el tema: Chema Caballero i Gervasio Sánchez.
Chema Caballero, missioner javerià, llicenciat en dret, va arribar a Sierra Leone l'any 1992. L'any 1999 assumí la direcció del programa de rehabilitació d'ex-nens soldats, obrint el centre de Sant Michael a Lakka, aprop de Freetown, fins el 2002. El 2003 comença un projecte d'educació i desenvolupament a la selva de Tonko Limba, la zona més desenvolupada de Sierra Leone.


Gervasio Sánchez, per altra banda, és foto-periodista i ha cobert bona part de conflictes armats a Amèrica Llatina, la guerra del Golf, Bòsnia, l'ex-Iugoslavia, Iraq... Ha publicat diversos llibres, principalment de fotografies, entre els quals destaca la sèrie Vidas Minadas o els dedicats a Sarajevo, Sierra Leona, els nens soldats... Ha estat premiat en diferents ocasions -entre d'altres el premi Ortega i Gasset de periodisme (val la pena llegir el discurs que va preparar en ocasió del lliurament del guardó) i el premi nacional de fotografia- i té una postura ferma i decidida contra la venda d'armes i en favor de la pau i els drets humans.


Gervasio Sánchez manté un blog en el diari Heraldo de Aragón (i a Soitu), anomenat los desastres de la guerra. En el blog ha penjat posts sobre Sierra Leone:

• El señor de la guerra liberiano, 16 de juliol de 2009.
• Negociar la muerte desde Occidente, 17 de juliol de 2009

Chema Caballero n'ha penjat força, també, en el seu blog. Per altra banda, en el blog Miradas al Mundo, parlen d'ell, únic testimoni espanyol en el judici contra Charles Taylor.

És força interessant veure una conferència de Chema Caballero penjada al youtube. L'únic problema és que és una mica llargueta. Jo he penjat la primera de set parts. Si us animeu podeu trobar-les molt facilment a partir de la que jo he penjat.

Va com va i Gervasio Sànchez

Fa temps, molt temps, vaig estimar una altra persona, vam compartir moltes coses, algunes encara les compartim, i, un dia, els nostres camins es van separar. Vam fer un tros de camí junts i, per tot un seguit de circumstàncies, cadascun va reemprendre el seu.

Suposo que, en algun lloc, em va quedar un foradet, però vaig reemprendre el meu camí i m'hi vaig trobar bé i sense necessitar compartir res amb cap altra persona.
Malgrat això, la vida, que no és justa ni injusta sinó com és, va fer que aparegués una altra persona i, de nou, vaig tornar a compartir coses i, fins i tot, em va semblar que com era possible que hagués viscut sense.
Ara, de nou, els camins es tornen a separar i, cullons!, fa mal, encara que continuar sigui inviable ateses tot un seguit de circumstàncies.
En qualsevol cas, tinc clar que no hi ha culpables, sóm éssers lliures (bé, o si més no, això creiem) i, per tant, coincidim, lliurement, i, si escau, descoincidim. En tot cas, potser donem per fetes o conegudes coses, reaccions, que, pel que sigui, descobrim que no son com crèiem.

Sawabona

View more presentations from jyago70.

Avui he fet el que feia abans de conèixer aquesta persona i, per una banda, m'ha agradat, m'ha semblat que em recuperava una mica a mi mateix i que recuperava coses, sensacions..., per altra, m'ha generat força tristesa, probablement, per les coses, sensacions, que perdo... Que hi farem, va com va, i, com deia algun merdós: el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible.

Llegir el diari no m'ha tret la sensació de tristesa, ans el contrari, hi ha notícies que et deixen garratibat. No tant per la notícia en si sinó pels sentiments de les persones que les generen o protagonitzen, així, per exemple, llegint sobre una lapidació a Somàlia llegeixo que el condemnat (per adulteri) "estuvo gritando y sangrando por la cabeza durante la lapidación, hasta que dejo de moverse al cabo de unos siete minutos" o que "el año pasado, una niña de 13 años, víctima de una violación, fué lapidada hasta la muerte en la población somali de..." (per cert, podeu signar per intentar evitar la lapidació d'una dona iraní) o les històries de persones que van intentar fugir del "socialisme real" travessant el mur de Berlin. Unes ho van aconseguir, altres no i algunes hi van deixar la pell.

Entre tristesa i tristesa una notícia m'ha alegrat: Gervasio Sánchez ha guanyat el premi nacional de fotografia. M'ha alegrat força perquè és un amic i, si bé, determinats sentiments i sensacions tenen a veure amb una parella, n'hi ha molts més, també meravellosos, que tenen a veure amb la família o els amics. Per altra banda, m'ha alegrat també per la trajectoria de Gervasio i per les coses que fa i que diu. Aquesta nit, probablement, una colla d'amics compartirem l'alegria.

No m'allargo més dien les coses que els diaris diuen de Gervasio Sànchez però us deixo amb alguns enllaços perquè si en teniu ganes ho llegiu vosaltres mateixos:

Gervasio Sánchez gana el Premio Nacional de Fotografia
Disparos en el frente de la verdad
Hay que reinvindicar los valores puros y basicos del periodismo
Gervasio Sánchez, Premio Nacional de Fotografia
No se premia solo mi trabajo sino el oficio de fotoperiodista
El miedo es el mejor remedio contra la estupidez, te impide hacer locuras

I, per acabar, us deixo el darrer post del blog de Gervasio Sánchez Los desastres de la guerra. El post es diu La cobardia de los políticos débiles

Repsol dicta la política exterior d'Espanya?

Gervasio Sánchez, el fotoperiodista amb arrels a Tarragona del que he parlat en altres ocasions en aquest blog, manté un blog, sumament lúcid, crític i recomanable, anomenat Los desastres de la guerra, amb motiu, evidentment, de l'admiració que manifesta per la figura de Francisco de Goya al que anomena "el mejor reportero de la historia" per la seva colecció de gravats de la guerra. Sentint-se en deute amb "el más genial de los pintores" i coincidint amb el bicentenari dels "Desastres de la guerra", Gervasio Sánchez reflexiona en el blog sobre els desastres actuals i sobre les conseqüències que pateixen les víctimes civils, l'"única verdad incuestionable de cualquier conflicto armado".

Tampoco

Esto es peor

Els dos darrers posts que apareixen en el blog, s'anomenen "Repsol dicta la política exterior de España (I) i Repsol dicta la política exterior de España (II)".

imatge d'una acció de denuncia a la Repsol a Tarragona

Algunes persones, amb força carinyo, d'altres amb menys, critiquen que critiqui determinats fenòmens basant-se en les meves contradiccions. Una de les crítiques, freqüent en el meu blog, va per la REPSOL. Troben contradictori que critiqui i alhora utilitzi combustible pel meu vehicle (llogat o deixat actualment) o que consulti la guia REPSOL per planificar un viatge. En el darrer -probablement registrat com a pecat mortal- fins i tot vaig repostar en una gasolinera d'aquesta companyia petroliera. A tot això, no puc dir quasi res. Insinuo que, en el mon en el qual m'ha tocat viure i que m'agradaria transformar, és molt difícil, per no dir impossible, viure exempt de contradiccions encara que lluiti per disminuir el nombre de les que m'afecten, que són moltes. Insinuo que, malgrat sentir-me còmplice, d'una o altra manera, amb les polítiques de, per exemple en aquest cas, la REPSOL; no és el mateix comprar gasolina, encara que, periodicament, em pugui afegir a boicots que, per altre banda, mai reïxen, que omplir-se les butxaques de qualsevol manera. En tot cas, afirmo, les meves contradiccions no m'haurien d'impedir dir les coses pel seu nom i tal com són.
Dit això, vull parlar dels dos posts de Gervasio Sanchez sobre la REPSOL (i, evidentment, sobre la pleitesia que el govern espanyol rendeix a la companyia).
En els posts, Gervasio Sánchez comenta els viatges que han efectuat el ministre d'Assumptes Exteriors, Miguel Angel Moratinos, i el president de Repsol YPF, Antonio Brufau, a Kazajstan, Uzbekistán, Turkmenistán, Guinea Ecuatorial, Venezuela o Líbia. Tots països amb grans reserves petrolíferes o de gas. Aprofitant els viatges, s'han signat convenis bilaterals i, com no, s'ha elogiat règims i governs que violen sistemàticament els drets humans. Gerva escriu "Los guardianes del izquierdismo de salón se atreven a promocionar a gobiernos infectos a cambio de llenar las alforjas de negocios redondos. El pragmatismo se ha instalado en el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. Vamos a desaprovechar nuestras oportunidades por unos simples zapatazos a la declaración universal? Ni hablar". En el primer dels dos posts, Gerva parla de Guinea Ecuatorial i comenta que produeix 400.000 barrils diaris de petroli, la qual cosa serviria perquè els seus habitants, amb una distribució equitativa de la riquesa, tinguessin un nivell de vida com el d'un europeu del sur. Enlloc d'això, la riquesa va a parar a mans de la mafia que controla el país des de fa 30 anys, mentre moren més nens menors de cinc anys que a Afganistan, un dels paisos més pobres del món.

Acaba l'article amb les següents línies: "Una lectora inquieta (espero que votante del PSOE) escribió una carta al director de un periódico con algunas preguntas que sacan los colores. ¿Apoyamos una de las dictaduras más atroces que hay en África? Sí señora, la apoyamos y la aplaudimos. ¿Por qué nuestros dirigentes se codean con dictadores como Obiang? Porque hace tiempo que se desentendieron de la ética y la moral. ¿Sabe Zapatero que la tasa de mortalidad infantil en Guinea es de las mayores de África? Claro que lo sabe, pero le es indiferente. ¿Sabe que el PIB es similar al español, pero la mayoría de habitantes sólo disponen de un euro al día para su sustento? Lo sabe, pero los negocios de Repsol y de otras empresas (Gas Natural, Unión Fenosa y hasta las constructoras de Francisco Hernando, alias Paco el Pocero) no entienden de sentimentalismos".

El segon post tracta dels viatges a la resta de paisos, comentant també la seva trista relació amb el respecte pels drets humans. Un fragment del post diu: "Una mesa muy querida porque recuerda la última cena con el periodista Miguel Gil, muerto en una emboscada dos días después en mayo de 2000. Tres comensales en un país africano. Un misionero valiente, un alto directivo de Repsol y quien esto suscribe.

La cena se la come una fuerte discusión. “Trabajé en el departamento de Petén en Guatemala entre 1978 y 1982”, explica el directivo. “En los años de las masacres y de las desapariciones forzosas”, indico dando por supuesto que se trata de datos históricos incuestionables. “Son calumnias, propaganda comunista. El petróleo ha traído riqueza a Guatemala”, responde sin respirar.

La tensión se instala para el resto de la noche. Según su opinión, los asesinatos en masa de indígenas son una invención. El enriquecimiento de los militares, una entelequia. Y Repsol es casi una Ong porque se dedica a hacer prospecciones a fondo perdido.

Por supuesto ni la Chevron ni la Shell tiene nada que ver con los desastres en el delta del Niger. Los informes de Human Rights Watch, que acusan a ambas compañías de prestar sus helicópteros al ejército para asaltar aldeas y matar a sus pobladores, son puras calumnias.

Por si el alto directivo de Repsol, L.G., se pasa alguna vez por este escrito, señalaré las masacres ocurridas en el Petén mientras él vivía allí: El Naranjo, San Diego La Libertad, Los Josefinos, El Subín, Sayaaxché, Las Pozas, El Chaí, El Ocote, La Amistad, San Juan Dolores, Las Dos Erres.

39 Grande hazaña con muertos

En Las Dos Erres murieron 350 hombres, mujeres y niños entre el 5 y el 8 de diciembre de 1982. En 1995 se encontraron y se identificaron 162 cuerpos. 67 pertenecían a menores de 12 años. También en 1982 se produjo la masacre de Los Josefinos en donde fueron asesinados un centenar de campesinos. Los niños fueron estrellados contra vigas de hierro y las adolescentes violadas."

33 ¿que hay que hacer más?

"Los niños fueron estrellados contra vigas de hierro". Dono voltes, insanes, al cervell intentant comprendre com es deu fer per estabellar una criatura contra una viga de ferro. si els agafen pels peus o per les mans, o per un peu i una ma... quina força han d'aplicar perquè la criatura mori o, potser, no mori... si ploren o es remouen mentre els estabellen... Ostiiii! Sort que no té res a veure amb l'extracció de petroli.

Acaba el post, Gervasio Sánchez, amb aquestes paraules: "El petroleo hace el milagro de apaciguar las críticas, de suflar las proclamas más curiosas de las bocas más pecaminosas y de pisotear sin arcadas los derechos humanos. Ese és su poder y a él nos debemos. ¿Verdad señores Zapatero, Moratinos y Brufau?"

Recomano, vívament, que entreu al blog i que llegiu els dos posts però, evidentment, com a curiositat periodística perquè, com tothom sap, tot això, afortunadament, no té res a veure amb Tarragona; ni amb la refineria que hi ha a Tarragona; ni amb l'Ajuntament de Tarragona, que , donava un toc de serieta a l'espectacle de la Vuelta ciclista a España, tornem-hi amb el tot s'hi val per fer butxaca, muntant la paradeta sobre els Objetivos del Milenio de la ONU; ni amb una companyia petroliera que, a Tarragona, finança intervencions d'art efímer per la Part Alta, elements del seguici popular o les festes majors... Quina sort!

Repsol subvenciona l'"art efímer"

i les festes de Santa Tecla

Per a determinades comparatives de tipus estadístic, com les relacionades amb Guinea Ecuatorial, per exemple, podeu consultar les Dades estadístiques del PNUD (Programa de les Nacions Unides pel desenvolupament)

quin talante! quina vergonya!

Acabo de penjar "el" post i veig que hi ha tema com per fer-ne un grapat més. En penjaré, si més no, un:

Fa temps en vaig fer algun parlant sobre les bombes de dispersió (si, aquelles tan xungues, que, entre d'altres, fabriquen empreses espanyoles: en fabriquem ací, les exportem, per exemple, a Israel que n'escampa bombardejant, per exemple, el Líban i després enviem la Legió (imprescindibles exèrcits, ens volen fer creure). Parlava de les bombes, dels seus efectes, perversos, i de les campanyes per prohibir-les.

Vaig penjar banners sobre les campanyes i, finalment, la notícia:

El Gobierno español se comprometerá por ley a promover y apoyar las iniciativas “que tengan por objetivo la restricción y, en su caso, la prohibición de las bombas de racimo, especialmente peligrosas para las poblaciones civiles”. Así figura en una enmienda transaccional, a la Ley sobre el Control del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Doble Uso, que el PSOE ha ofrecido a los demás grupos..

Ja, llavors, vaig dir que no me'n refiava dels polítics.

Fa poc en penjava un altre amb el discurs d'En Gervasio Sánchez al rebre el premi Ortega y Gasset

i avui penjo aquest amb aquesta informació:

El gobierno español defiende en Dublin los intereses de los fabricantes de bombas de racimo españoles.

El gobierno español ha presentado en la conferencia por la prohibición de las bombas de racimo que se celebra en Dublín una inaceptable propuesta de enmienda al artículo 2 del futuro tratado por la prohibición de las bombas de racimo.

Una vez más España parece desaprovechar la oportunidad de promover la paz y ha olvidado su posicionamiento humanitario inicial por una ambigua postura que muestra una defensa, esta vez sin ambigüedades, de los intereses de una empresa militar española.

Instalaza informa en su página web sobre los avances tecnológicos de la bomba de racimo que fabrican, la MAT-120, lo que ellos llaman el concepto SD2 que “engloba tanto la autodestrucción como la autodesactivación” como la novedad que en sus bombas consigue mediante “un sistema de espoletas electrónicas, sin energía electrónica almacenada antes del disparo”.

La propuesta que el gobierno español ha entregado a cada uno de los países participantes en la conferencia de Dublín dice que deben ser excluida del tratado aquella “munición o submunición equipada con mecanismos de auto-seguridad”, es decir, “una combinación de mecanismos de autodestrucción y autodesactivación”.

Resulta evidente la similitud de argumentos entre el gobierno español y la empresa de armas Instalaza.

Por su parte, no es menos preocupante la posición del gobierno finlandés quien con intervenciones como esta: “si las bombas se pueden tocar, sacar, patear e incluso quemar, ¿dónde esta el problema humanitario?” haciendo referencia al informe técnico que sobre la MAT-120 Instalaza viene haciendo público los últimos meses, promueve la idea de que hay bombas “buenas” que salvar del tratado, olvidándose del aspecto humanitario del mismo, legitimando el uso de algunas bombas de racimo, lo que indudablemente provocaría mayor sufrimiento y muerte gracias a estas municiones.

Es por ello que nos preguntamos si el gobierno español representa a sus más de 40 millones de ciudadanos, que sin duda alguna desearían que las bombas de racimo sean prohibidas y que se deje de matar, herir y mutilar a miles de personas por todo el mundo por culpa del uso de este tipo de munición, o a los propietarios de la empresa de armas aragonesa Instalaza, que aunque legítimamente deban defender sus intereses económicos, no pueden ser más importantes que la opinión pública española y sobre todo, no pueden estar por encima del derecho a la vida de las víctimas que producen.

"discurs" premi Ortega y Gasset - Gervasio Sánchez

En aquest blog he parlat, més d'un cop, de Gervasio Sánchez. Un amic que, a més, és un fotoperiodista i artista reconegut i, sobretot, amb escrúpols.
Fa poc, li van concedir el premi Ortega i Gasset de Fotografia, convocat pel diari El Pais, per una instantània delprojecte Vidas Minadas. El 7 de maig li van lliurar el premi i, davant la c¡vicepresidenta del govern, ministres socialistes, ex-ministres del PP, la presidenta de la Comunitat de Madrid, l'alcalkde de Madrid, el vicepresident del Senat i centenars de personbes va llegir aquestes paraules:"Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.
Es un gran honor porque varios de mis mejores amigos a los que respeto profesionalmente pertenecen a la plantilla de este diario. Queridos Ramón Lobo, Guillermo Altares, Miguel Ángel Villena, Jorge Marirrodriga, Francesc Relea, Miguel Gener, Alberto Ferreras, Gorka Lejarcegui, incluso tú querido Alfonso Armada, a los que he nombrado y a los que tengo en mi mente, a todos vosotros que me apoyasteis en los momentos más duros os dedico este premio de todo corazón.
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.
No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.
Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias"

Vidas Minadas. Deu anys després.

demà, 27 de novembre, s'inaugura, a l'nstituto Cervantes a Madrid, l'exposició de Gervasio Sánchez "Vidas Minadas. Diez años".

Gervasio Sánchez ha fet tres llibres de fotografies sobre víctimes de les mines antipersona:
Vidas minadas (1997)
Cinco años después (2002)
Vidas minadas diez años después (2007)

En el primer llibre apareixien set persones originaries d'alguns dels països més afectats pel problema: Angola, Moçambic (Sofia Elface), l'Afganistan, Cambodja (Sokheurm Man), Nicaragua, El Salvador (Manuel Orellana) i Bòsnia i Hercegovina (Adis). Podeu saber d'ells a través de la web Vidas Minadas

A l'edició de 2007 tots set tornen a aparèixer en companyia de dos testimonis més recents, de l'Iraq ( Fanar Zekri ) i Colòmbia ( Mónica Paola ), l'Afganistan, (Firoz Ali Alizada y Medy Ewaz Ali) i Cambodja (Mao Rattanak). .

Amb el nom Vidas Minadas. Deu anys després. s'ha fet una web que recull informació sobre les mines antipersona, el fotógraf, el llibre, l'exposició i altres notícies. Aquesta web forma part de la campanya “ Vides minades. Deu anys després ”, un projecte de sensibilització i denúncia sobre les mines terrestres antipersones , obra personal del fotògraf Gervasio Sánchez amb el suport de tres organitzacions: Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges sense Fronteres .

La campanya reposa en dos pilars :
- L' edició d'un llibre de fotografies de víctimes de les mines.
- La realització d' una exposició itinerant (Madrd, Barcelona, València, Saragossa, Sant Sebastià, Girona, París.) basada en el material del llibre.

El seu objectiu és conscienciar la població en general i els mitjans de comunicació , però també la classe política i les institucions , sobre els estralls que produeixen aquestes armes mortíferes, les mines, un problema que encara és lluny de ser resolt.

Cal esmentar, també, la Campanya Internacional per a la Prohibició de Mines Terrestres (ICBL, per les seves sigles en anglès) que fou iniciada en el mes d'octubre de 1992 per sis ONG: Handicap International, Human Rights Watch, Medico International, Mines Advisory Group, Physicians for Human Rights y Vietnam Veterans of America Foundation.
Des d'aleshores, la campanya ha crescut i s'ha estès dins a convertir-se en una xarxa de més de 1400 grups, a més de 90 països, treballant per erradicar las mines antipersona.

Gervasio Sánchez va nàixer a Còrdova l'agost de 1959 i és periodista des de 1984. Els seus treballs són publicats a l'Heraldo de Aragón i La Vanguardia i col·labora amb la Cadena Ser i la BBC.
És autor de diversos llibres fotogràfics: El cerco de Sarajevo (1995) i els publicats per l'editorial Blume, que són Vides minades (1997 i 2002), Kosovo, crónica de la deportación (1999), Niños de la guerra (2000), La Caravana de la muerte. Las víctimas de Pinochet (2002), Latidos del Tiempo (2004), del qual és coautor l'escultor i artista plàstic Ricardo Calero, i Sierra Leona, guerra y paz (2005).
El 2001, juntament amb Manuel Leguineche, va coordinar el llibre Los ojos de la guerra (Homenaje a Miguel Gil) i el 2004 va publicar el llibre literari Salvar a los niños soldados.
Ha rebut els premis Cirilo Rodríguez, Club Internacional de Prensa, Andalucía de Cultura, Derechos Humanos de Periodismo, Liber Press i Javier Bueno. Les institucions aragoneses li han concedit la Medalla d'Or de Santa Isabel de Portugal i la Medalla al Mèrit Professional, a més d'anomenar-lo fill adoptiu de Saragossa. És enviat especial per la pau de la UNESCO des de 1998.
Gervasio Sánchez, a més, té familiars i força amics a Tarragona, ciutat en què va viure i a la que es desplaça amb freqüència.