Per a que no es perda ningú!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TIC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TIC. Mostrar tots els missatges
dissabte, 24 d’octubre del 2009
dilluns, 7 de setembre del 2009
Clàssics Cotes Baixes: xé, quina barra!
El proper dimecres comencem de nou les classes, espere que amb ganes i energies positives per afrontar nous reptes i seguir aprenent amb el mateix tò cordial de sempre!
Com ja és habitual en la primera sessió, després de posar-nos al dia contant-nos el que hem fet durant aquest calurós estiu, exposarem el programa, objectius i metodologia de cada assignatura.
Les noves tecnologies seguiran jugant un paper important, per supost. Per aixó, com que potser ja no se'n recordem on está tal o qual cosa, he preparat una barra amb els links que farem servir constantment. Una vegada instal·lada als vostres ordinadors vos podreu ja oblidar d'afegir més enllaços als favorits, com feem fins ara, o teclejar al buscador Google la paraula "aigialos"!
Bonum initium habeatis!
Καλὴ ἀρχή!
| toolbar powered by Conduit |
diumenge, 8 de febrer del 2009
dimarts, 3 de febrer del 2009
dissabte, 17 de gener del 2009
Educació + TIC = llibertat
La situació en la que ens deixa l’administració educativa és realment per a plorar en molts aspectes. Açò no impedix, però, que fem certa autocrítica.
No compartisc en absolut l'opinió dels qui pensen que els joves d'ara sabem menys que abans i que cada nova generació té menys nivell. El que ha canviat és la societat en conjunt, les relacions personals, les inquietuts i també les formes d'aprendre i d'ensenyar.
Jo no sé més que un xiquet de primària. Ni sabia tampoc, quan tenia quinze anys, el que saben hui els meus alumnes adolescents. Potser perquè no vaig xafar una escola fins als sis anyets. Aleshores no hi havia aquestes modernes guarderies on els més menuts aprenen a llegir. No només aprenen les lletres, és veritat. Als patis de les escoles infantils també aprenen aviat altres habilitats lingüístiques. A banda de l'anglès, els xiquets i xiquetes coneixen el misteriòs poder de les paraules, i també de les paraulotes, juntament amb el sentit de la possessió. Però acò és, potser, conseqüència inevitable de la socialització, necessari en el procés d'evolució de la condició humana.
I en aquest procés hui tenen un paper indiscutible les noves tecnologies, que lluny de ser una moda passatgera, pareix que han vingut per instal·lar-s'hi. La revolució digital és, sens dubte, un fenòmen d’una importància només comparable a l’aparició de la impremta. Fins que aquesta no existia els analfabets no sentien gaire la necesitat d’aprendre a llegir. El poble, a més a més, era més fácil de manipular, degut a la manca difusió de la cultura, privilegi d’una minoria culta, l’aristocràcia i els clergues. La cosa va canviar quan començaren a circular llibres per tot arreu. Qui no en sap res d’informàtica a nivell d'usuari hui pot tenir la mateixa sensació de pèrdua i desorientació.
En matèria d'ensenyament les noves tecnologies constituixen un recurs complementari val la pena conèixer per tal de no quedar fora del joc. En aquest sentit la rutina acadèmica, la falta de motivació i la por a allò desconegut són el nostre pitjor enemic. Es cert que hi ha gran quantitat de programes i aplicacions que canvien constantment, que allò que hui emprem demà queda ja obsolet, però també es veritat que en general el funcionament d'aquestos aparells cada vegada és més senzill. Ara és el moment d’aprendre alguna coseta que encara no saben els nostres alumnes, sovint experts només en el messenger i el tuenti. És a dir, tenim l’oportunitat d’anar per davant dels natius digitals en les nostres clases emprant ferramentes digitals atractives, abans que ells ens adelanten definitivament.
La meua nebodeta té quasi cinc anys i els reixos enguany li van portar un ordinador portàtil taronja de plástic, però funcional. L’altre dia me'l va ensenyar i em vaig quedar perplexe veient la facilitat amb que obri i tanca els jocs i com empra ja el ratolí. Per sort es va cansar pronte i vam passar a fer un puzzle de 100 peces de princeses. Ja se les coneix totes, perquè les ha vist en DVD, un aparell que també coneix, per supost. Una altra pantalla que li és familiar és la del mòbil. Ja sap que no només servix per parlar, sinò que hi caben fotos i videos. A este pas no tardará molt en enviar un SMS als seus pares per a que l'arrepleguen de l'escola.
No será el seu tio qui li compre una Nintendo per passar les hores matant monstres, ni una Wii per jugar partides de tennis amb un comandament a distància. Però serà inevitable que tard o pronte es conecte a Internet per xatejar, per baixar-se música o pujar les seus fotos en ret. Caldrà, però, estar molt d'amunt d'ella per tal que faça un ús adient d'Internet i no tinga massa confiances amb desconeguts internautes, ni publique la seua intimitat. A casa, però també a l'escola, ensenyarem als nostres fills a emprar les noves tecnologies no només com a fórmula d'oci, sinó també per buscar informació, produïr coneixement i compartir-lo.
Cada vegada els docents són més conscients de que el seu tradicional paper com a transmisors de coneixement hui ja no té sentit i de que els alumnes demanen ser protagonistes del seu propi procés d'aprenentatge. Es cert que poc podem fer quan les autoritats continuen centrant l'interés del sistema educatiu en el cultiu de la ment, en detriment del desenvolupament personal dels joves i de la seua formació crítica en valors. Ni els llibres ni els exàmens tradicionals escrits ens ajuden a potenciar allò que se'n diu intel·ligència emocional. I per seleccionar les ments més privilegiades en aquest món competitiu tendim a valorar allò que es recorda i no el que realment es sap, perquè el que interessa és potenciar la productivitat de la societat que hem construit. Dissortadament, de la felicitat de l'individu no tenim gaire temps d'ocupar-nos en les escoles.
Precisament per la manca de temps l'ús de les noves tecnologies s'imposa com a mitjà útil per tal d'assolir els continguts de formació de manera més ràpida i millor. Però no és tracta només de posar els mitjans tècnics per acabar ensenyant el mateix de sempre, sinò d’emprar-los amb un enfocament metodològic diferent que dinamitze la creativitat i la construcció personal del coneixement. Penjar els nostres apunts en la ret ens estalviarà fer fotocòpies, per exemple, però no farem que els alumnes siguen més autònoms. Si no canvia la idea de que un bon mestre no és aquell que explica molt, sinò el que és capaç d'inspirar, les tecnologies fracasaràn i res no transformarem. Però si ho aconseguim contribuirem a que els alumnes de hui esdevinguen homes més lliures del demà.
dijous, 27 de novembre del 2008
Publicant els power points en ret
Tinc fet un power point molt "xulo". Al profe li ha agradat i m'ha posat excel.lent.
I ara què? L'arxive al disc dur i el deixe allí per saecula saeculorum?
I ara què? L'arxive al disc dur i el deixe allí per saecula saeculorum?
No seria millor publicar-lo, compartir-lo en ret per a que altres el vegen, el comenten i, potser, aprenguen d'ell, com hem fet nosaltres abans per tal d'el.laborar la nostra meravellosa presentació?
Els xics de Fonaments ja estan preparant una sèrie d'entrades i powers sobre etimologies llatines per al supercalifragilisticoespialidoso.
Les tres muses de 2n en breu pujarán uns treballets d'art grec molt interessants.
Els sempre agobiats discipuli discipulae de 1er podeu també participar amb els treballets de la 1ª avaluació per al μικρός αιγιαλος.
Les tres muses de 2n en breu pujarán uns treballets d'art grec molt interessants.
Els sempre agobiats discipuli discipulae de 1er podeu també participar amb els treballets de la 1ª avaluació per al μικρός αιγιαλος.
Ací vos deixe un tutorial amb instruccions per començar a publicar les vostres presentacions.
Tutorial para trabajar en Slideshare Una vegada obert el vostre compte personal en slideshare i pujat el power l'haureu de compartir publicant-lo també en un espai comú, que he titulat, com no podia ser d'una altra manera, mikrós eyalós.
dimarts, 30 de setembre del 2008
Publicant en blogger
Ací teniu unes instruccions per començar a publicar als nostres blogs.
I ací una versió resumida en llatí per als de 1er A i B.
A veure qui és el primer o primera que s'estrena!
Salvete discipulae discipulique
I ací una versió resumida en llatí per als de 1er A i B.
A veure qui és el primer o primera que s'estrena!
Salvete discipulae discipulique
dissabte, 2 de febrer del 2008
Odissea 2008: reflexions
Per a molts ja ha finalitzat la primera experiència de competició on-line sobre cultura clàssica organitzada en terres valencianes.
El nivell dels participants ha segut molt elevat. Tots els grups ho han fet genial; jo no esperava menys dels meus alumnes. Els despistes i els nervis -els ordinadors van més lentos del que voldríem- ens han fet cometre alguns errors, però aixó está dins del "programa", xiquets.
El nivell dels participants ha segut molt elevat. Tots els grups ho han fet genial; jo no esperava menys dels meus alumnes. Els despistes i els nervis -els ordinadors van més lentos del que voldríem- ens han fet cometre alguns errors, però aixó está dins del "programa", xiquets.
Molts han tengut que deixar passar el veloç vaillex d'Ulises, però la travesía ha estat força enriquidora per a tots. Hem apres alguna cosa més que no sabíem de Roma i Grècia -sense fer classe!!- al temps que ens hem familiaritzat amb la ret i els "buscadors".
Ja mai oblidareu qué era la lustratio, per a qué servia l' opistodomos, perquè es feren famosos Dafnis i Cloe, qué va fer Ovidi per a que l'exiliaren o en qué consistix un epigrama. Totes aquestes coses mai no vos aportaran massa diners -a no ser en un concurs televisiu tipus Saber y ganar de la 2-, però formaran part del vostre bagatge cultural que anirá definint la vostra personalitat.
Desitjant que las diosas del olimpo Afrodita i Lucynthia arriben lo més llunt possible el pròxim dijous i deixen el pavelló alcoià ben alt, ací vos deixe mentres unes reflexions generals sobre l'ús de les noves tecnologíes.
Salvete omnes!
divendres, 2 de novembre del 2007
Solidaritat bloguera
Va circulant per aquesta xarxa de bloggers un nou meme. En aquesta ocasió el compromís dels qui l'hem rebut consisteix en nominar set blogs de persones que creuen en allò que fan i dediquen no poc temps i moments de solitud davant l’ordinador a divulgar la seua faena i compartir coneixements.
El qui va difondre aquest meme va establir les següents regles :
- Nominar a 7 persones que pensem que tenen blogs solidaris i enviar-los un correu electrònic per tal que coneguen que han rebut el premi.
- Els premiats hauran d'entregar el premi a altres 7 bloggers de llur elecció.
- Els premiats deuran publicar un post en el seu blog .
Jo he rebut el particular premi d'un dels companys més solidaris, el Sebastià Giralt. Com ell, l’han rebut ja altres companys chironians dels que aprenc constantment i admire per la seua dedicació. Nominaré, doncs, per tal de no repetir nominació a aquests blogs que fan una tasca important, al meu parer:
- Ágora: per anar fent, xino-xano, en silenci
- Filohelenismo: per l'entusiasme que ens transmet al apropar-nos la cultura grega actual
- Clasicas nocturno: per haver tornat al món improductiu de les clàssiques amb l'interès del primer dia
- Jantipo: per recordar-nos els orígens des de terres llunyanes.
- La llama de Vesta: per la seua incessant llum
- De viaje a Ítaca: per embarcar a molts en la seua nau plena de idees
Hi ha d'altres solidaris i emprenedors, però les regles són les regles.
Salutacions a tots.
dilluns, 3 de setembre del 2007
Els premis Auriga 2007 guardonen l’Hospitalet de Llobregat, Alcoi i Reus
No hi ha millor forma de començar un curs que rebent un premi.
La revista Auriga, publicació dedicada a la divulgació del llegat grecoromà, ha fet públic avui el veredicte de la XIV edició dels premis Auriga, adreçats a l’ensenyament secundari dels territoris de parla catalana.
Enguany tinc la satisfacció de rebre el premi Didascàlia d’experiències docents concedit pel material audiovisual preparat l'any passat i concebut com a recurs didàctic complementari de l’assignatura de grec de batxillerat titulat “Teseo, Ariadna i la Minocabra”. Aquest premi el compartim ex aequo amb Mercè Otero i Vidal, de l’IES Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat, per la seva trajectòria de tutoria ininterrompuda de treballs de recerca de cultura clàssica.
D'altra banda, el premi Núria Tudela i Penya, per a estudiants ha estat atorgat a Helena Arévalo Martínez, alumna de segon de batxillerat de l’IES Gabriel Ferrater, de Reus, pel seu treball “De mites i cançons”, un recorregut per la mitologia clàssica a través de la música rock, folk, heavy i pop. El treball ha estat dirigit per la professora Lídia Martínez.
La meua enhorabona a tots els companys i alumnes que han estat guardonats. Els meus agraïments a la revista Auriga. Agraïsc de nou a tots els companys que em tiraren una maneta: J.María per oferir-me el Departament de Música, Pepe per acompanyar-mos amb la seua furgoneta, a Conxa pel vestuari, a Ana per dur-me'l. Una abraçada forta als xavals de l'institut de Sant Vicent, sense els quals no hauría estat possible l'experiència. Ja quedarem un dia per celebrar-ho!
divendres, 20 de juliol del 2007
Oposicions 2007 i altres reflexions estiuenques
Que les clàssiques estan mal no és una novetat. Que poden arribar a estar pitjor, vull pensar que no. I no perquè espere que l’administració vaja a preocupar-se i siga conscient de la importància de les nostres especialitats en la societat, assegurant una major presència de la cultura grecoromana en l’ensenyament. Ho pense perquè els professors, dels qui ha de partir l’espenta fonamental, estan cada vegada més implicats en la tasca docent.
Lluny queden els temps en què, si volies innovar una mica, en les teues classes només disposaves de les orientacions de l’apartat de didàctica publicat en la revista de la SEEC. Des de fa uns anys la feina que realitza la nostra Assessoria de Cultura Clàssica des del Cefire de Sagunt, fomentant la formació permanent amb cursos i seminaris, està contribuint sens dubte a que açò no pare. D’altra banda la ret avui ens ha facilitat la posta en comú de materials i experiències d'altres companys. Gràcies a plataformes com Chiron qui no es renova és perquè no vol. Per a molts la docència sense les TIC és ja algo imprescindible.
Les meues primeres converses sobre metodologia es remunten als anys d’estudiant universitari. Compartir pis amb una companya de carrera et permet, a banda de poder copiar-te els apunts- tindre algú que et done ànims i no decaure penedit de no haver triat uns altres estudis. Aquesta teràpia avui la substituí la blogosfera.
Una de les qüestions que sempre em va preocupar fou el tema de la pronunciació. Durant molt de temps vaig viure en la ignorància completa, gràcies als meus il·lustres professors, sobre tot pel que fa al grec. I què passava amb el llatí? Era correcta la pronunciació italiana? Per què la nostra no? Estudiar per a l’examen d’Horaci és el que hauries de fer millor, em recomanava la meua companya. Per aquella època enteníem que estudiar una llengua clàssica passava per empollar-se la gramàtica i copiar els textos en un full per tal d’omplir-los de ratlletes i posant etiquetes a cada paraula. Vaig suspendre Horaci, és clar, i també m’haguera caigut Tàcit si no haguera fet com Al Pacino en el Padrí, amagant l’arma en el lavabo.
Tenía un company que, al contrari meu, suspenia totes les matèries teòriques, però era brillant en les de traducció. No venia mai a classe, perquè es quedava a casa o al bar llegint els originals. Va estar molts anys fent de carter per Albacete, fins que li vaig perdre la pista. Espere que en algun moment es pugura presentar a les oposicions, abans que canviaren el sistema, llevant la part de traducció.
D’aquest nou sistema se n’ha parlat molt. Quasi tot el mon, com ara A. Ortolá, s’ha mostrat contrari, per dues raons: perquè suposadament obria les portes a gent d’altres especialitats i perquè ja no calia saber grec ni llatí. Lo primer no s’ha produït, i en qualsevol cas em pareixeria bé sempre que als clàssics ens deixaren optar per una plaça d’història o d’educació física. En aquest món globalitzat tot pot ser, oi? El segon argument és més conflictiu. A tots els filòlegs clàssics se’ls pressuposa un nivell suficient de coneixements per poder fer classes en secundària. Algú em comentava que la reducció de les proves pràctiques tenien com objectiu bàsic primar els mèrits dels interins. Potser tinga raò. Però és que tal vegada els interins saben traduir menys que els que han acabat fa poc la carrera? Vull pensar que en realitat el que es tendix a valorar és la capacitat de motivar els alumnes i d’ensenyar-los a que aprenguen a aprendre. Ser un excel·lent traductor no implica saber cóm ensenyar l’aorist. Per aixó, supose -a banda de les qüestions polítiques derivades- van suprimir els temes de la LOGSE, insistint en la programació i les unitats didàctiques. Jo llevaría fins i tot els temes de cultura, si més no, el de les laringals! Llevaría el tema 69 i posaria una sala amb ordinadors per a que feren una aplicació qualsevol. Llevaria el tema de l’oratòria i demanaria m’explicaren quin mètode cal emprar per aprendre a traduir l’Apología de Sòcrates de Xenofont. Si el que se’ns exigeix és competència lingüística, per què no es fa una entrevista i prou? en llatí o grec, és clar.
Lluny queden els temps en què, si volies innovar una mica, en les teues classes només disposaves de les orientacions de l’apartat de didàctica publicat en la revista de la SEEC. Des de fa uns anys la feina que realitza la nostra Assessoria de Cultura Clàssica des del Cefire de Sagunt, fomentant la formació permanent amb cursos i seminaris, està contribuint sens dubte a que açò no pare. D’altra banda la ret avui ens ha facilitat la posta en comú de materials i experiències d'altres companys. Gràcies a plataformes com Chiron qui no es renova és perquè no vol. Per a molts la docència sense les TIC és ja algo imprescindible.
Les meues primeres converses sobre metodologia es remunten als anys d’estudiant universitari. Compartir pis amb una companya de carrera et permet, a banda de poder copiar-te els apunts- tindre algú que et done ànims i no decaure penedit de no haver triat uns altres estudis. Aquesta teràpia avui la substituí la blogosfera.
Una de les qüestions que sempre em va preocupar fou el tema de la pronunciació. Durant molt de temps vaig viure en la ignorància completa, gràcies als meus il·lustres professors, sobre tot pel que fa al grec. I què passava amb el llatí? Era correcta la pronunciació italiana? Per què la nostra no? Estudiar per a l’examen d’Horaci és el que hauries de fer millor, em recomanava la meua companya. Per aquella època enteníem que estudiar una llengua clàssica passava per empollar-se la gramàtica i copiar els textos en un full per tal d’omplir-los de ratlletes i posant etiquetes a cada paraula. Vaig suspendre Horaci, és clar, i també m’haguera caigut Tàcit si no haguera fet com Al Pacino en el Padrí, amagant l’arma en el lavabo.
Tenía un company que, al contrari meu, suspenia totes les matèries teòriques, però era brillant en les de traducció. No venia mai a classe, perquè es quedava a casa o al bar llegint els originals. Va estar molts anys fent de carter per Albacete, fins que li vaig perdre la pista. Espere que en algun moment es pugura presentar a les oposicions, abans que canviaren el sistema, llevant la part de traducció.
D’aquest nou sistema se n’ha parlat molt. Quasi tot el mon, com ara A. Ortolá, s’ha mostrat contrari, per dues raons: perquè suposadament obria les portes a gent d’altres especialitats i perquè ja no calia saber grec ni llatí. Lo primer no s’ha produït, i en qualsevol cas em pareixeria bé sempre que als clàssics ens deixaren optar per una plaça d’història o d’educació física. En aquest món globalitzat tot pot ser, oi? El segon argument és més conflictiu. A tots els filòlegs clàssics se’ls pressuposa un nivell suficient de coneixements per poder fer classes en secundària. Algú em comentava que la reducció de les proves pràctiques tenien com objectiu bàsic primar els mèrits dels interins. Potser tinga raò. Però és que tal vegada els interins saben traduir menys que els que han acabat fa poc la carrera? Vull pensar que en realitat el que es tendix a valorar és la capacitat de motivar els alumnes i d’ensenyar-los a que aprenguen a aprendre. Ser un excel·lent traductor no implica saber cóm ensenyar l’aorist. Per aixó, supose -a banda de les qüestions polítiques derivades- van suprimir els temes de la LOGSE, insistint en la programació i les unitats didàctiques. Jo llevaría fins i tot els temes de cultura, si més no, el de les laringals! Llevaría el tema 69 i posaria una sala amb ordinadors per a que feren una aplicació qualsevol. Llevaria el tema de l’oratòria i demanaria m’explicaren quin mètode cal emprar per aprendre a traduir l’Apología de Sòcrates de Xenofont. Si el que se’ns exigeix és competència lingüística, per què no es fa una entrevista i prou? en llatí o grec, és clar.
divendres, 6 de juliol del 2007
Què significa realment ser professor?
Algunes respostes a aquest interrogant ens les va donar dimarts passat a la Núcia el professor de la Universitat de Nottingham Christopher Day en la conferència inaugural del 1er Congrés Internacional: Escola i TIC organitzat conjuntament amb el IV Fòrum Novadors.
Tot i que no va parlar del tema concret del congrés, va estar una de les xerrades més interessants, doncs va constatar una sèrie de dades que coincideixen amb el nostre sistema educatiu. El professor Day ha realitzat un projecte consistent en trobar els factors que determinen el grau d’efectivitat i motivació del professorat anglès de secundaria.
El professor Day va començar qüestionant una premissa per molts acceptada, a saber: a major experiència i anys en l’ensenyament es suposa automàticament un augment correlatiu de la competència docent? El seguiment del gran nombre de professors que van participar en el seu estudi –voluntàriament–, va demostrar que en realitat la trajectòria professional podia ser tant ascendent com descendent. És a dir, el nivell d’eficàcia pot ser òptim o dolent tant al començament com al final de la nostra carrera docent. Aquesta efectivitat no està relacionada només amb els resultats dels estudiants, sinó també amb la percepció i valoració dels propis professors.
L’heterogeneïtat dels casos requereix d’una classificació. El professor Day va establir fins a sis fases en la vida professional dels professors, que jo ací simplificaré: la primera, fins als quatre primers anys de docència, en la que el compromís pot ser positiu o negatiu, segons la complicitat que trobem en els altres companys i les satisfaccions o compensacions morals que puguem rebre de l’alumnat. Malgrat els obstacles i interferències derivades de l’administració, el professor que comença tindrà major grau de compromís si la direcció del centre té accessibilitat i capacitat d’involucrar al professorat mantenint el sentit de conjunt i establint estratègies que recolzen als professors en moments de vulnerabilitat. Jo coneixia una noia d’anglès que, quan va començar com interina, va tindre una experiència tan dolenta que va decidir canviar de professió. Fa temps que no la veig, potser ara estiga més tranquila i guanye més diners.
Jo em trobe, crec, al començament de la segona fase: “construcció de la identitat professional, experimentació i confiança en sí mateix”. Ací l’experiència a l’estranger reconec que m’ha enriquit molt.
La fase següent, quan passe dels 8 anys donant classe de “llengües mortes”, serà crucial, doncs, segons va constatar Day, suposa sempre un punt d’inflexió en la vida professional de tot professor/a. Es aleshores quan cadascú tira cap a un costat o cap a l’altre, bé mantenint la mateixa implicació o bé, al contrari, disminuint-la a causa de la desil·lusió, problemes incipients de salut o qüestions familiars. En el primer cas es pot produir paral·lelament un canvi d’identitat produït per una major ambició d’avançar professionalment. Atenció, perquè aquesta promoció o accés a càrrecs pot anar en detriment del nivell d’eficàcia en l’aula. És aleshores quan per aquestes noves responsabilitats es produeix, en el millor dels casos, el pas de professors eficaços a gestors eficaços.
A partir de la tercera fase el risc de perdre la motivació va en augment. Hi ha una menor capacitat per adaptar-se als canvis i per reciclar la nostra metodologia conforme s’apropa l’edat de jubilació. Les relacions personals al centre es deterioren o provoquen simplement indiferència. En aquesta darrera etapa tendim a implicar-nos poc o gens en el funcionament del centre o, al contrari, aprofitem el temps lliure que hem recuperat per dedicar-nos a qüestionar-ho tot amb crítiques poc constructives.
Al nostre territori necessitem estudis d’aquest tipus per tal de resoldre els seriosos problemes de l’àmbit educatiu. L’administració hauria de preocupar-se dels professors-orientadors-educadors, doncs de la seua satisfacció professional depèn en bona mesura la qualitat de l’ensenyament i no només de les lleis que modifiquen els plans d’estudi i els continguts de les matèries impartides.
Em quede amb aquestes conclusions de l’estudi:
- El sentit que tenen els professors amb una identitat professional positiva està associat amb el de benestar i satisfacció laboral, i és un factor clau per la seua efectivitat.
- Els professors necessiten tindre oportunitats regulars d’experimentar una ampli ventall de cursos formals i no formals adaptats a llurs interessos individuals, rellevants per a llurs necessitats específiques en les diferents fases de la seua vida professional. Un exemple d’aquestes necessitats fou l’èxit del congrés de la Núcia. Felicito des d’ací als organitzadors, ponents i companys participants.
- L’aprenentatge col·laboratiu dins de la mateixa escola o entre escoles diferents és una forma molt efectiva de formació continua. En el món de les clàssiques hi ha molta gent en fases diferents compromesa amb la seua tasca docent. Un bon exemple és el portal col·laboratiu Chiron.
dimecres, 20 de juny del 2007
Meme
L’amic Sergi m’ha deixat un regalet al seu blog. M’envia un meme llençat en la ret per a que conteste sobre cóm aconsellar un company a l’hora de començar a usar les noves tecnologies en l’aula. La pregunta que va rebotant per ahí és la següent:
“Imagina que tens un col·lega que imparteix la teua mateixa assignatura i vol incorporar les TIC a la seua matèria per al curs vinent. Ve a tu a cercar un consell, perquè li sona que tens un blog i estàs embolicat amb aquesta mena de coses. Què li diries? Quines serien les claus perquè el teu company tingués èxit en aquesta empresa?”
Altres companys amb moltes més hores que jo davant d'un ordinador han fet ja les seues interessants aportacions, donant indicacions práctiques amb fonts d’informació força sugerents. Jo sóc el menys indicat per ficar-me en aquesta qüestió, doncs, per no saber, no sabia tan sols fins a aquest moment qué era aixó d’un meme (que algú aclarisca la definició de la wikipedia!).
Des de la meua petita i modesta experiència puc dir:
1. Saber des del principi el que es vol fer amb les TIC és interessant, estalvía temps, però potser siga difícil quan no coneixes totes les possibilitats que hi ha, que són moltes i ens poden marejar al començament.
2. Incorporar les TIC significa entrar en un procés d’aprenentatge lent, però adictiu, de constant experimentació. Sobre la marxa, amb paciència i aprenent del que fan els altres, cadascú va emprant les TIC segons les seues necessitats i estil.
3. De vegades funciona, d’altres no, però cal intentar-ho. La llibertat que ací tenim els docents per motivar els alumnes amb el llenguatge de les noves tecnologíes és una oportunitat que s’ha d’aprofitar. És molt més cómode seguir sempre un manual, però és més avorrit i menys creatiu.
4. Si el company en qüestió fora de la meua assignatura o afí, sería estupendo, doncs podriem anar compartint esforços. De moment estic content d'haver ajudat a obrir-se un correu a una companya de castellà avuí mateix.
I per a que la cosa no es pare, m’agradaría també escoltar l’opinió de Ángel, Fernando, Nausika i Manolo. Si els opositors Iaenus, Isra o Susana tenen temps...
“Imagina que tens un col·lega que imparteix la teua mateixa assignatura i vol incorporar les TIC a la seua matèria per al curs vinent. Ve a tu a cercar un consell, perquè li sona que tens un blog i estàs embolicat amb aquesta mena de coses. Què li diries? Quines serien les claus perquè el teu company tingués èxit en aquesta empresa?”
Altres companys amb moltes més hores que jo davant d'un ordinador han fet ja les seues interessants aportacions, donant indicacions práctiques amb fonts d’informació força sugerents. Jo sóc el menys indicat per ficar-me en aquesta qüestió, doncs, per no saber, no sabia tan sols fins a aquest moment qué era aixó d’un meme (que algú aclarisca la definició de la wikipedia!).
Des de la meua petita i modesta experiència puc dir:
1. Saber des del principi el que es vol fer amb les TIC és interessant, estalvía temps, però potser siga difícil quan no coneixes totes les possibilitats que hi ha, que són moltes i ens poden marejar al començament.
2. Incorporar les TIC significa entrar en un procés d’aprenentatge lent, però adictiu, de constant experimentació. Sobre la marxa, amb paciència i aprenent del que fan els altres, cadascú va emprant les TIC segons les seues necessitats i estil.
3. De vegades funciona, d’altres no, però cal intentar-ho. La llibertat que ací tenim els docents per motivar els alumnes amb el llenguatge de les noves tecnologíes és una oportunitat que s’ha d’aprofitar. És molt més cómode seguir sempre un manual, però és més avorrit i menys creatiu.
4. Si el company en qüestió fora de la meua assignatura o afí, sería estupendo, doncs podriem anar compartint esforços. De moment estic content d'haver ajudat a obrir-se un correu a una companya de castellà avuí mateix.
I per a que la cosa no es pare, m’agradaría també escoltar l’opinió de Ángel, Fernando, Nausika i Manolo. Si els opositors Iaenus, Isra o Susana tenen temps...
dimarts, 13 de març del 2007
OI TOY XEIPΩNOΣ ΦIΛOI
La millor forma d'aprendre és compartir el coneixement. Amb aquesta idea va neixer la web 2.0.
Pel que fa al món de les clàssiques l'entusiasme d'uns quants professors pioners en les noves tecnologies és va materialitzar en la creació de Χείρων-Chiron, un espai col.laboratiu que ha anat creixent a poc a poc amb la participació de tots i que constitueix ja una font indispensable per als qui treballen, estudien o senten curiositat per la cultura grecollatina.
Cada vegada som més els que hi estem enganxats d'alguna manera en la ret. La feina amb l'οrdinador resulta un tant solitària, però ara els amics del centaure ens podem veure des de l'espai, com a punts microsòpics que som dins del cosmos infinit, això sí, una mica més juntets.
chiron - Tagzania
Cada vegada som més els que hi estem enganxats d'alguna manera en la ret. La feina amb l'οrdinador resulta un tant solitària, però ara els amics del centaure ens podem veure des de l'espai, com a punts microsòpics que som dins del cosmos infinit, això sí, una mica més juntets.
chiron - Tagzania
Subscriure's a:
Missatges (Atom)