A l'altra banda de la paret (44) Última escena!!!

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.

Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.

Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret

(Per veure l'escena 43 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)

Escena 44


Dijous a les 11:30 h.

El Daniel ha marxat i el Joel i la Natàlia s'han quedat al parc. Quan el perden de vista, el Joel una mica més alleujat comenta.
- T'ha semblat sincer aquest home?
- No sé, i a tu?
- La veritat és que si, no m'ha semblat gaire afectat, però tampoc m'ha semblat que m'enganyés quan m'ha dit que intentaria solucionar-ho, tot i que em pensava que seria més complicat convèncer-lo perquè m'ajudés.
- Home, no sembla que se l'estimi gaire a la seva dona, potser li has donat l'excusa perfecte per separar-se.
- Ell feia cara de no estar gens informat del que fa o deixa de fer ella, ni tan sols sabia que ella m'havia fet fora del pis.
- Ja, això és molt fort! I no ha semblat que es sorprengués gaire quan l'hi has explicat lo de la denúncia per assetjament al gimnàs.
- Hostia! Espero que compleixi el que ha dit i la Carme retiri la denúncia. No em pot deixar sense casa i sense feina la molt cabrona!
- Bueno Joel, ell ha dit que ens ajudaria, oi? Doncs hi haurem de confiar. Anem a casa?
- Va sí, deixem de pensar en això que encara faré un disbarat. Anem!

I fent un passeig marxen del parc una mica més tranquils. El Joel espera que aquest malson no duri gaire.


Dues setmanes després.

El Joel encara no ha rebut cap trucada del Daniel, ni de la feina, ni de ningú, sembla que res canvia, i pensa que potser l'home s'ho ha repensat o bé no ha pogut convèncer a la Carme perquè retiri la denúncia d'assetjament i pugui tornar al gimnàs. El Joel està histèric, fins i tot li costa dormir a les nits. La única cosa que li sembla positiva és que la Natàlia és al seu costat, que confia en ell i li dóna suport, sinó ja s'hauria tornat boig. Llavors decideix fer alguna cosa especial per agrair-li a la Nat tot el que fa per ell i fer-li un sopar sorpresa.

- Són les 20.30 h., la Natàlia no arribarà fins a les deu i encara falta més d'una hora, vaig a comprar -, pensa el Joel, i decideix apropar-se a un supermercat d'aquests que tanquen més tard a comprar quatre coses per preparar-li un sopar romàntic. Agafa la moto i se'n va a comprar.

Una hora després torna carregat amb dues bosses, però quan entra al pis s'adona que la Natàlia ja ha arribat i està preparant el sopar. Dissimuladament, el Joel amaga totes les coses al rebost i li diu.
- No m'has dit que vindries a les deu avui?
- Sí, havia quedat amb la Joana, però al final se n'ha anat al cine amb el Miquel. I tu, d'on vens tan tard?
- Mira, he sortit a fer un tomb amb moto per tranquil·litzar-me, porto tota la tarda mirant el telèfon i no sona. He intentat localitzar de nou al maleït Daniel i no hi ha manera que m'agafi el telèfon.
- Va Joel, no et preocupis, relaxa't...
- Ai Nat, espero sortir-ne ben parat d'aquesta.
- Vinga, no hi pensis més, el sopar ja està preparat!

El Joel, ràpidament, para la taula i decideix que ja li prepararà el sopar l'endemà.

El dia següent el Joel i la Natàlia passen tot el dia fora de casa, tot i no haver-s'ho planejat gaire, porten una vida semblant a la de qualsevol parella, i passen tot el temps que poden junts. Després d'aquestes setmanes d'estrès, tot i que no han rebut notícies del Daniel, sembla que almenys la seva relació s'ha anat reforçant.

Al vespre, el Joel aprofita que la Natàlia va a fer una visita als seus pares i se'n va cap a casa a preparar el sopar sorpresa per la Nat. Tot i que només prepara unes pizzes, decora el menjador com si fos una haima, enretira els mobles, posa coixins sobre la catifa del menjador, col·loca espelmes per tota la casa, posa una ampolla de vi a la nevera, i reprodueix una selecció de música especial pel moment.

Quan la Natàlia arriba es queda sorpresa i s'emociona en veure el que li ha preparat el Joel. L'abraça,li fa un petó i junts seuen a terra per sopar. El Joel serveix el vi i tot just quan són a punt de brindar, sona el timbre de la porta del pis La Natàlia s'aixeca, obre la porta i es queda totalment estorada en veure que hi ha dos policies.

- Bona nit, hi ha el Joel Llaberia a casa seva.
- Mmm... - La Natàlia s'ha quedat blanca, i no pot ni respondre. De seguida veu al Joel al seu darrere que diu.
- Sí, sóc jo.

Automàticament un dels policies es treu les manilles de la butxaca i s'apropa al Joel i l'emmanilla mentre l'altre policia diu.

- Sr. Joel Llaberia Guardiola, queda vostè detingut com a presumpte autor de l'assassinat de la Sra. Carme Montagut Solé.
- Com?? Això no pot ser? Jo no he fet res? - Diu el Joel mentre la policia el pren escales avall. 

Uau!!! Aquesta història ja es veia a venir que no podia acabar bé...

Esperem no haver decepcionat gaire als/les lectors/es amb aquest final tan dràstic.
Qui sap?
Potser aquesta història no s'acaba aquí?
Potser aquesta història algun dia continúa?
Però de moment, tot i que en Ric i jo ens hem divertit molt fent-la i llegint els vostres comentaris, hem decidit prendre'ns un descans que no sabem quant durarà.

Fins la propera!!!



Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, Escena 5, Escena 6, Escena 7, Escena 8, Escena 9, Escena 10, Escena 11, Escena 12, Escena 13, Escena 14, Escena 15, Escena 16, Escena 17, Escena 18, Escena 19, Escena 20, Escena 21, Escena 22, Escena 23, Escena 24, Escena 25, Escena 26, Escena 27, Escena 28, Escena 29, Escena 30, Escena 31, Escena 32, Escenta 33, Escena 34, Escena 35, Escena 36, Escena 37, Escena 38, Escena 39, Escena 40, Escena 41, Escena 42

A l'altra banda de la paret (41)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.

Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.

Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret

(Per veure l'escena 42 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)

Divendres 11.30 h.

Avui és un dia complicat, el Joel des de les 8 h. del matí que està reunit amb diferents advocats que estudien el seu cas de moving immobiliari, però, tot i que s’ho han mirat de totes les formes possibles, no poden fer res perquè el Joel no hagi de marxar del seu pis, el Joel ha de ser fora abans de les 00 h., a les 10 h. ja l’han trucat els advocats de la Carme per recordar-li.

En sortir del despatx, realment deprimit, truca al Miquel.

- Iep Joel, què dius?

- Ei Miquel! Et necessito, m’has d’ajudar?

- Què et passa?

- Tio, em fan fora del pis, he de buidar-lo abans de demà, m’hauràs d’ajudar.

- Però què dius? Com que et fan fora? Perquè?

- Miquel, ara no t’ho puc explicar, trobem-nos ara al meu pis, et necessitaré tot el dia.

- Estic flipant! D’acord, d’acord, ara hi vaig, ens veiem allà!

En penjar el telèfon el Joel està realment deprimit i la llagrimeta li està a punt de caure. Es sent maltractat, utilitzat, estafat, acossat... està INDIGNAT!! - Però com és possible?? - es pregunta constantment. De sobte li sona el telèfon.

- Què?

- Ostres quina manera de contestar! - Diu la Natàlia des de l’altra banda de l’aparell.

- Ei Nat! Tia, que he de marxar avui mateix del pis! Els advocats em diuen que no hi puc fer res, que la Carme guanya.

- Però què dius? Això no és just! Alguna cosa s’ha de poder fer!

- Doncs no tia! Estic fet caldo, i ara m’he de posar a desmantellar el pis, perquè tot el que no hagi tret abans de les 12 de la nit ja no serà meu.

- Uala!! No m’ho puc creure! I com ho faràs? T’ajudo?

- Doncs no sé, li he demanat al Miquel que vingui a ajudar-me a desmuntar-lo i carregar paquets, que de moment portaré a casa dels meus pares.

- Ei, doncs jo aquesta tarda no treballo, així que jo us preparo dinar i després t’ajudo a fer paquets. I si ho necessites, pots deixar coses al meu pis.

- Gràcies... - El Joel ja no pot aguantar les llàgrimes i se li trenca la veu.

- Ei Joel! Va ànim... te’n sortiràs! - L’intenta animar la Natàlia.

- Tia... és que això és molt fort, com pot tenir dret aquesta mala puta a fer-me això! Buff! La mataria!

- Va Joel, anima’t i ara no et lamentis que tenim molta feina. A partir de demà ens posem en acció, jo parlaré amb el meu pare a veure si els seus advocats de la feina poden donar-te un cop de mà perquè puguis denunciar aquesta dona.

- Val. Gràcies Natàlia!

El Joel penja el telèfon i tot i sentir que les llàgrimes li regalimen galta avall, sent que de dintre seu brolla certa força, barrejada amb l’odi i la ràbia que sent pel que li està passant. En arribar a casa, s’asseu al sofà, es mira el pis de banda a banda. - Em fan fora de casa meva... - pensa contínuament; i automàticament s’activa i comença a buidar els mobles del menjador. De seguida li sona el timbre de la porta. Són el Miquel i la Joana que venen a ajudar-lo. Poc després arriba la Natàlia. Ve carregada de caixes de cartró que ha agafat de l’escola.

- Joel, crec que les caixes t’aniran bé, oi?

- Ostres, gràcies Nat! Ni hi havia pensat. Ets un sol!

- De res guapo! Vaig a fer el dinar, us aviso quan el tingui, d’acord. Ei! Deixem les portes dels pisos obertes i així podeu anar portant trastos al meu pis i jo poso música.

- D’acord!

Mentre van desmuntant el pis el Joel els hi explica a la Joana i el Miquel tota la història de la Carme. Els amics també estan trasbalsats, i empesa per la mala llet la Joana fa una proposta.

- Ei Joel! Li podem deixar un regalet a aquesta meuca.

- Què vols dir?

- Doncs, que abans de marxar li podem fer una putada.

- Com què? - pregunta el Miquel.

- Com pintar-li les parets amb spray i que s’hagi de gastar els diners pintant-lo abans de llogar-lo.

- Oleee!! Bona idea! - Respon el Miquel.

- Ei! No, no, no... que encara em caurà més marrón i hauré de pagar jo la pintura!

- Què va!! Segur que li podem fer alguna putada, no pot quedar impune això! - Diu el Miquel exaltat.

- No sé, primer recollim i després ja veuré... - Diu el Joel calmant els ànims.

Amb això es sent la Natàlia que crida - A dinaaaaaar!!; tots deixen la casa tal i com està i se’n van a ca la Nat, que ja ha parat la taula i està servint els plats.

- He fet uns macarrons d’albergínia, espero que us agradin. - Diu la Natàlia.

- Ep! Que la Nat és una gran cuinera, segur que ens lleparem els dits. - Comenta la Joana.

- Bua! Tinc una gana, jo no he ni esmorzat... - Diu el Miquel.

- A mi, només de pensar que sóc convidat per una noia tan maca ja estic content i se’m passa el mal rollo... - Diu el Joel mirant-se la Natàlia amb un somriure encantador.

- Gràcies Joel, espero que aquest no sigui el nostre primer i últim dinar junts...- Respon la Natàlia.

- No ho serà, segur! - Diu el Joel amb un to molt insinuant.

En poca estona dinen, fan un cafè i se’n van tots cap al pis del Joel. Mentre la Joana i el Miquel segueixen desmantellant el menjador i la cuina, la Natàlia comença a recollir el lavabo i el Joel es posa a desmuntar la seva habitació. Quan la Natàlia acaba, es posa a desembarassar l’habitació de convidats, on s’uneix poc després el Joel.

- Au xiquet, ha arribat el gran dia de recollir totes les andròmines d’aquesta habitació! Hehehe! - Diu la Natàlia amb picardia.

- I això que ara ja no hi ha de dormir cap altre convidat...- Diu el Joel.

- De fet, jo he d’agraïr que sempre estigués plena de trastos aquesta habitació, així he pogut dormir amb tu els dos cops que he vingut. - Comenta la Natàlia fent-li una frega al cap al Joel.

- Hahaha! Per això jo mai l’endreçava...- Diu ell entre rialles.

A l’habitació de convidats hi ha una estanteria que arriba gairebé al sostre, i l’escala del Joel només té tres esglaons, amb lo qual no arriben fins a la part superior on hi queden llibres, caixes, bosses i altres coses.

- Nen! I com ho vas posar això a dalt de tot?? - Pregunta la Natàlia.

- És que abans tenia una escala més alta, que es va trencar, però... i si posem un tamboret damunt l’escala? Tu no peses gaire i si t’hi enfiles segur que hi arribes! Ho provem?? - Proposa el Joel.

- Ostres! Jo sóc una mica cagada amb les altures... però va, provem-ho!- Respon ella.

Dit i fet. Col·loquen un tamboret sobre l’escala i la Natàlia s’hi enfila.

- Aguanta’l bé eh! Que com caigui prendré mal! - Diu ella des de sobre el tamboret.

- Tranquil·la! Amb mi estàs segura, hihihi!- Respon el Joel mentre amb una mà aguanta el tamboret i amb l’altra li agafa una cama a ella.

Ella va agafant coses i les va posant a les estanteries inferiors per poder-les agafar des de terra, mentre sent que el Joel li fa carícies a la cama per on l’agafa. La Natàlia està contenta, sembla que tot i les adversitats l’amistat amb el Joel s’està refermant, realment hi està molt bé amb ell i s’hi sent molt a gust. El Joel, tot i que està vigilant que el tamboret no es mogui, no pot evitar excitar-se en tocar la pell de la noia, - És tan maca...- pensa. A pesar de la putada que li està fent la Carme està molt satisfet d’haver creat aquest lligam amb la Natàlia, i està content que els malentesos amb ella s’hagin solucionat, perquè s’adona que aquesta noia val molt la pena.

- Ja ho tenim tot fora! Baixo eh... - Diu la Natàlia un cop té recollida tota la part superior de l’estanteria.

- Vinga, t’ajudo a baixar, posa el peu a l’últim esglaó. - Diu el Joel.

En baixar el peu, el tamboret es mou, la Natàlia perd l’equilibri i, tot i que el Joel intenta aguantar-la, li cau a sobre els braços, amb prou força per fer-lo caure a ell, i els dos fan cap a sobre el llit. Tot i l’ensurt, no ha passat res, per sort el llit estava buit i la Natàlia ha fet cap a sobre del Joel. Només es tracta de segons, però el contacte dels dos cossos els tensa a tots dos i acaben abraçant-se sobre el llit. El soroll de la caiguda ha esglaiat al Miquel i la Joana que corren cap a l’habitació a veure els amics.

- Ai! Mira que monus...- Diu la Joana en veure els dos amics abraçats sobre el llit.

- Iep! Mite'ls com fan la feina aquests, hehehe! - Diu el Miquel sorneguer.

Ràpidament el Joel i la Natàlia es separen i s’aixequen tots enrojolats. La casa ja està pràcticament desmantellada, però encara falta encaixar la majoria de les coses, desmuntar els mobles i prendre-ho tot. Són les 18.30 h.

Aiaiai! Que sembla que hi ha feeling de debò ara!

A veure si no s'espatlla amb la Natàlia, que prou problemes té el Joel ara!

Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, Escena 5, Escena 6, Escena 7, Escena 8, Escena 9, Escena 10, Escena 11, Escena 12, Escena 13, Escena 14, Escena 15, Escena 16, Escena 17, Escena 18, Escena 19, Escena 20, Escena 21, Escena 22, Escena 23, Escena 24, Escena 25, Escena 26, Escena 27, Escena 28, Escena 29, Escena 30, Escena 31, Escena 32, Escenta 33, Escena 34, Escena 35, Escena 36, Escena 37, Escena 38, Escena 39, Escena 40

Juicy Salif

Fa rabia, però tots vivim bastant de cara a la galeria, i sempre volem quedar bé amb tothom. I de vegades per voler quedar bé fem el ridícul (alguns més que els altres, eh...).

Sense anar més lluny, fa dues setmanes vaig fer 40 anys i em van fer una festa d'aniversari. En aquesta festa hi havia aquells amics que tens a prop sempre i aquells que només veus a les festes d'aniversari; i tots ells van fer-me un regal. I, ja se sap, quan es tracta de regals d'aniversari de vegades ens regalen coses molt útils, de vegades coses que ens encanten i altres vegades coses que no ens agraden gens i que no sabem que fer-ne un cop arribem a casa (o sigui, un "pongo"!).

Doncs bé, el dia de la meva festa d'aniversari va venir la Janina, una amiga no massa amiga (ja m'enteneu oi?), amb la qual vaig tenir relació en un curs de tai-chi que vaig fer fa un parell d'anys.  Ella és hostessa de vol de no sé quina companyia molt important de Suïssa i es passa la vida volant, amb lo qual és complicat tenir-hi una relació massa propera. La Janina, és molt "pija", molt snob i presumeix sempre de molt bon tipet (que a mi, sincerament, no m'agrada perquè no té ni pit ni cul...), i a més utilitza un accent molt estrany que ella diu que se li enganxa de parlar tants idiomes (que consti que jo estic segura que és forçat...), que la fa molt popular.

Doncs la Janina també em va portar un regal. Jo, la veritat, és que estava atabalada amb tantes emocions i quan vaig obrir el seu regal em vaig quedar parada (amb cara de poker, sabeu?), perquè de dins l'emboltori en vaig treure una espècie d'aranya d'acer inoxidable que feia més por que altra cosa, però ràpidament vaig dedicar-li un somriure d'orella a orella mentre deia: Oohohohohooo! Que monoooooo!!, perquè la Janina no s'adonés que allò em semblava ben bé un trasto que faria cap a la papererea de seguida que posés els peus a casa, però és clar, qui sap si allò era una obra d'art moderna (i jo no podia pas demostrar que no en tenia ni idea...). Ella de seguida em va dir: Ai! M'alegro que t'agradi! És original, oi? Espero que el facis servir cada dia... I jo tot i dir: I taaaaant!; per dins pensava: perquè coi ho he de fer servir això jo??; però sense perdre ni un segon més en la qüestió, vaig seguir atenent a la resta de convidats.

Un parell d'hores després la Janina es va acostar a mi i em va dir: Bé Dolors, jo ja he de marxar perquè demà de bon matí surto cap a Ginebra, però d'aquí a un parell de setmanes tindré uns dies de vacances, si vols, podem quedar per esmorzar i... vinc a casa teva i em fas un suc, d'acord?; i jo, pensant que això són frases típiques que es diuen (i després mai arriba el dia d'anar a esmorzar.), li vaig dir: A veure si és veritat que quedem!; i la vaig acomiadar.

Avui a les 9.30 h. del matí m'ha trucat la Janina i m'ha dit: Hola Dolors, estic pel barri, em convides a esmorzar?; i jo (tot i no tenir-ne gaires ganes), li he dit: i tant, ja pots venir quan vulguis!. I ràpidament, m'he posat les sabates i he sortit al carrer a buscar suc (perquè he recordat que em va dir que volia suc el dia de la festa!), i quan he arribat a casa i l'he posat a la nevera, m'he recordat del seu regal, així que ràpidament he rebuscat dins l'armari dels enredos (on van acabar gran part dels regals d'aniversari), fins que he trobat l'horrible aranya que em va regalar i ràpidament l'he col·locat a sobre el moble de la tele.

Quan la Janina ha arribat, jo ja tenia la taula parada amb una gerra de suc de taronja, torrades, melmelada i unes pastes del forn de sota casa. Ens hem assegut a taula i la Janina s'ha mirat la gerra de suc i ha dit: T'ha anat bé el regal, oi? Ara tastarem si el suc és bo; jo que no entenia de cap de les maneres perquè tenia aquella fixació amb el suc, només he somrigut mentre assentia amb el cap (o sigui, mentre li seguia la corrent.). Fins que després del primer glop ha dit: Ai Dolors! Si això sembla "Fruco"...; i jo he respòs: Ai, és que és "Fruco", que no t'agrada aquesta marca?; i ella ha dit: Però em pensava que hauries fet servir l'espremedor que jo et vaig regalar... que no t'ha anat bé?.

I llavors immediatament he entès que, per voler quedar bé acabaria fent el ridícul inventant-me qualsevol excusa que encara em deixaria més en evidència.




I fins aquí la meva aportació a RELATS CONJUNTS!

L'àngel i el dimoni

(Com a totes les consciències, a la meva també hi conviuen un àngel i un dimoni.)

- No ho hauria de fer?
- Però com que no, si és precisament el que més desitja...
- Però després serà un problema...
- Però si ara això la fa feliç! Què més dóna el que passarà després?
- Ha de ser responsable i actuar amb peus de plom per després estar contenta, això no la farà feliç!
- Però si ja està contenta, i encara hi pot estar més si ho fa.
- El que ha de fer és gira-se d'esquena i pensar en una altra cosa que a la llarga li faci més profit.
- El que ha de fer és aprofitar! Viure la vida!
- Ai... la vida és molt llarga! I el que vindrà serà la conseqüència del que faci ara...
- Però el que vindrà no ho ha vist ningú i això ho té a tocar!
- Fes-me cas, oblida-te'n i fuig d'aquí.
- Fes-me cas, no pensis en res més que en fer realitat els teus desitjos.

(El diàleg podria ser etern, però finalment, com la majoria, em veig perduda entre fer cas al dimoni o fer cas a l'àngel; acceptant que faci el que faci podré caure en l'error.)