De Nils Holgerssen a Joaquim Ruyra hi van deu anys

Des de l'hivern llegim “El viatge meravellós d’en Nils Holgersson” de Selma Lagerlöf, amb la traducció de Lluís Solanes, a les nostres filles. Avancem a poc a poc, entre noms impronunciables de ciutats, pobles i regions sueques i el vocabulari magnífic que utilitza el traductor. L’Estel i la Lara (de 7 i 4 anys) aturen el relat cada dos per tres, quan no entenen una paraula. Això, a la pràctica, vol dir llegir una o dues pàgines abans d'anar a dormir.

En la meva teoria, imagino que, si, en aquesta edat, ja saben què és un bosc frondós, una serralada feréstega, fruir amb gran delit o com és una persona caragirada, s'endinsaran en l'època mandrosa (anomenada adolescència), sense necessitat de llegir Joaquim Ruyra amb un diccionari al costat. 

Encara em falta temps per veure si la meva teoria ha funcionat o ha sigut, com en el fons em temo, un desastre.

Quin gust omplir-se la boca amb aquestes paraules de "Pinya de Rosa" de Joaquim Ruyra:

Donen els mariners el nom de pinya de rosa a l'artística nuada que teixeixen al capdavall d'una corda amb els mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l'estorp o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.

Els teus 7!

I va arribar el dia, meravellós dia, el 27 del 7 de 2017, una data amb tants sets que espero que et porti màgia i alegria.
Just aquell dia feies 7 anys. Les meves set llunes que brillen com mai. Ara sí que ja ho saps tot, i el que no saps, t'ho inventes, perquè, com anem aprenent (i ens fan creure), en aquest món estrany, és millor tenir respostes que dir "jo no ho sé".

Estàvem a Noarre, al càmping d'alta muntanya on la gent fa nit per seguir amb la ruta. Ja fa tres anys que no ens ho perdem. Vam arribar per primera vegada sota una pluja intensa que no va parar en cap moment. En cinc minuts, tu i la teva germana ja havíeu mullat tots els mitjons que portàvem a la motxilla, però no ens vam desanimar i hi vam tornar un any, i un altre i espero que per molts més.
Envoltada de gent que t'estima, de les padrines que acomboien i els tiets que són més entremaliats que vosaltres dues juntes. De la cosina-amiga Rita amb qui segur que compartiràs mil confidències quan sigueu més grans. Envoltada dels pares, la germana i l'Indi. I de l'Enric, que es mou per aquella vall com si hi hagués nascut! Se't veia feliç, alta i gran, espavilada i independent (i això ho dic amb una mica de mal de boca perquè el cordó umbilical es va desfilant i ja gairebé voles sola).
I tan ràpid que ha passat! I tant que volíem córrer...

Un regal per a tu, filla meva: Aquest any, deixa que ja t'expliqui la història del teu nom. Estel. És curta però bonica.
Vas trigar molt a arribar, o, si més no, així ens ho va semblar al pare i a mi. Una nit, a la caseta de fusta, vaig sortir a fora i vaig observar el cel una bona estona. Vaig demanar a les estrelles que ens ajudessin. "Us prometo que si tenim una nena, li posarem Estel". Poc després, vam saber que esperàvem una nena, eres tu.
Feliços 7 anys, tigretón meu. Corre, vola, salta i juga (i aprèn a anar en bicicleta...)

La levedad- Catherine Meurisse

Ahir, a Barcelona, Catherine Meurisse va parlar sobre el seu llibre La Levedad, una altra joia publicada per l'editorial Impedimenta. La Levedad és una novel·la gràfica que explica l'odissea de l'autora just després dels atemptats a Charlie Hebdo, l'any 2015.
Quan, a principis de gener d'aquell any, el seu despertador no va sonar a l'hora que tocava, sense saber-ho, li estava salvant la vida. Una vida, però, que es va esmicolar en bocins de Catherine per a totes bandes. Els atemptats contra Charlie Hebdo en van ser els culpables. Ella treballava allí, a la seu de la revista satírica, on molts amics seus van morir assassinats o van quedar greument ferits.
Després dels atacs, en estat de xoc, la Catherine va intentar reconstruir el seu dia a dia però res podia tornar-la a la vida, per dins se sentia morta com els seus amics. Només la bellesa de l'art la va fer reaccionar.
Amb el seu parlar suau i profund, ahir va explicar que, aquell gener del 2015, va deixar de dibuixar, va perdre la memòria i la capacitat de narrar. I era impressionant pensar que aquella mirada tan ferma, tan segura, havia tocat fons, alguna vegada.
La salvació li vingué de la mà de l'art, a través de la contemplació de la bellesa, a Itàlia. Ni la literatura ni la naturalesa li van produir l'efecte despertador (altra vegada) que va trobar en la contemplació de l'art. Tal com els nens menuts expressen els traumes a través del dibuix, ella, per fi, va poder tornar a dibuixar i el primer dibuix que va fer és ara la portada de La Levedad.
El llibre és una meravella, el seu periple vital té la força de la mateixa vida. La Catherine té la lucidesa dels grans intel·lectuals però la seva mirada és la que il·lumina un camí ple de paranys que només es deixa conduir a través de l'art.
La seva història és corprenedora i el seu somriure un vertader sol entre els núvols que l'envolten.
La feinada del traductor del llibre, Lluís Maria Todó, és una altra meravella, i qui ho dubti, que compri el llibre i vagi directe a la pàgina 24, allí hi torbarà un bon resum.
L'Estel i la Lara se'n van emportar un record de la Catherine Meurisse, que, per sort de tots, torna a dibuixar amb alegria.

L'enyorança

 Enyorança- Ramon Oms

 

L’ÈPOCA GENEROSA

Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Joan Margarit

Des d’on tornar a estimar

Com puc sentir tanta enyorança dels dies que no són meus?

Sempre he volgut ser una velleta amb mil històries per explicar. No sé si la vida em farà aquest regal però nois, tingueu ben present que el meu llibre de memòries serà buit d’heroïcitats i ple de vida petita.

Sento enyorança de la vida dels meus avis, de la dels meus pares. Sento tristesa per no haver viscut altres èpoques ni altra gent. Sento que la vida és feta de pedaços que s’esquincen quan els trepitgem.

L’enyorança no és pèrdua, és la força de no oblidar.

A Leonard Cohen

Jo de petita escoltava Cohen sense voler-ho. El meu pare s'havia comprat uns aparells musicals Bang Olufsen gegants i cada dissabte al matí els endollava a tot volum i ens feia saltar del llit, a ma germana i a mi, de mal humor, amb el peu esquerre. La música de Cohen m'acompanyaria des de llavors i tota la vida.
Jo de petita no entenia l'anglès, ni sabia on era Mont-real, escoltava una veu d'home gran, que gairebé feia por i em feia estremir.
Amb els anys, la poesia de Cohen m'ha fet sentir, molt, molt endins. He viscut a Canadà, he conegut gent que l'adorava i he entès, una mica més, les seves lletres.
Ara agraeixo que el meu pare ens poses Cohen, Joplin i Clapton, Brassens i Moustaki. Ara li agraeixo que em fes llegir totes aquelles lletres que acompanyaven els vinils o els Cds, asseguda a la butaca del seu despatx, quan jo el que volia era anar a passar la tarda al McDonalds i mirar "Sensación de vivir".
Escolto Leonard Cohen i em desfaig, per la veu, per la lletra, pels records.
El meu amor per Cohen va anar de petit a gran, com hauria de ser tot, la meva admiració va anar de menys a més i els sentiments que m'ha despertat van evolucionar de primaris a profunds.
Leonard Cohen a casa és un poeta, és una ànima perduda, a vegades fràgil, a vegades pedant, és l'encarnació filosòfica del que hauríem de ser tots, del sentit que té passar pel món, contradiccions absolutes, terrenal i místic alhora. Leonard Cohen, a casa, és un senyor refinat i estimat.
Amb ell ens hem emocionat, vam ballar el seu vals quan Mister H. i jo ens vam casar! Ens hem sentit una mica bohemis amb el seu Chelsea Hotel i hem cantussejat malament el seu First We Take Manhattan and then...Then we take Berlin (s'ha de cantar cridant). Hem estimat i hem rigut i plorat, tot això en el temps que transcorre una melodia.
Melodia és vida i sentiment és casa. Leonard Cohen encarna, per a mi, vida i casa, així, sembla normal que me l'estimi, oi?

Amb tu, molt més valenta!

Diu el pas del temps, d’aquest temps que jo no sé entendre, que ja tens quatre anys. Diu moltes coses a cau d’orella i jo em remoc per dins, com si un huracà aixequés el vol al bell mig del meu estómac i em fes créixer, a pas de gegant, perquè si no, ben aviat, em passaràs al davant.

Avui, de bon matí, m’has despertat, decidida i poruga alhora, per dir-me que uns monstres gegants t’havien envoltat de nit. Hi has lluitat tu sola i ara, amb uns ullassos grans com el sol, m’ho expliques fent-te la valenta. No sé què dir-te, confio que podràs encarar-te sempre als teus monstres particulars però em vénen unes ganes enormes d’alçar-me i fer-los miques, per estalviar-te coses lletges. Callo, somric i xiuxiuejo que només són malsons.

La vida és això: somniar i potser despertar més forta i valenta, a pas de gegant o a pas de follet. Tant se val. Les dues, agafadetes de les mans; les dues, de vegades valentes, de vegades porugues. Tant se val. Perquè al teu costat em sento prou atrevida per encarar la força del monstre, el pas del temps o la meravellosa aventura dels teus quatre anys. Per molts i bons anys, amor meu!

Sóc i seré la teva gran admiradora secreta...

Sis ben fets!

Els sis m'han agafat fent un petit dol per la teva primera dent de llet. La primera que et va sortir mentre rossegaves una pastanaga fresca, la primera que ha caigut mastegant un bon tall de carn. Jo pensava que no podria oblidar res del que us passés i ara no recordo les teves primeres passes ni paraules, no recordo quan vas passar de bebè a nena ni quan va canviar la teva mirada de l'admiració a la interrogació. Però t'observo i "oh, Déu!" penso que estem fent una bona feina, ton pare i jo! Et veig forta, eixerida i llesta, com una bonica espiga d'esquena recta i mirada alta.
Quan em demanes si et pots dutxar sola, se'm trenca una cantonada de cor, però dic sempre que sí. Quan demanes si pots voltar la botiga de cap a cap per buscar les galetes que més t'agraden, s'esquinça una mica l'altra punta de cor, però torno a dir que sí. I si vens corrents i em demanes, feliç de la vida, si pots començar a llegir el conte de nit, sola, a dalt de la llitera, doncs, gairebé se'm cauen les llàgrimes però sé que no puc dir que no.
Ja tens sis anys, ets gran, se't nota, i jo ja he començat a imaginar com serà tot plegat quan, un divendres qualsevol, t'hagi de confessar que no sé resoldre els teus deures de mates.
Tigretón meu, per molt que creixis, sempre seràs el petit tigre que un calorós dia d'estiu va fer-nos caps de colla.
Gràcies...