Revolta de bruixes

Revolta de bruixes. Aquest títol de l'obra de Benet i Jornet resumiria molt bé el meu últim any, el de la revolta. Jo, abans, no era particularment activa en res, creia que ja estava tot escrit, que ja estava tot fet però, ves per on!, m'he despertat. Potser perquè tinc dues filles i les he d'educar, potser perquè he descobert, gràcies a elles, el gust per educar-me a mi mateixa, potser perquè he après a qüestionar-ho tot o se m'ha encomanat el desig de  canviar el món.
Aquest any, amb els meus 40 a l'esquena, he entès el significat de les lluites compartides i m'he compromès amb el desig de deixar un món millor als qui vindran. I això és, per mi, un món més just.
No és gens fàcil.
I malgrat tot, he vist clar que els petits passos de formiga arriben més lluny que els passos de gegant que ens esclafen.
La lluita pacífica és la revolta subterrània que provoca els canvis, més enllà de les nostres vides insignificants. Perseverança, exigència, confiança i, perquè no, una mica de fe.
Jo, com tantes altres, no sabia que era feminista, i potser no ho era i m'hi he tornat.
I ara, em veig amb el Manifest feminista en quinze consells de Chimamanda Ngozi Adiche i llegeixo cada nit una biografia dels Contes de Bona nit per a Nenes Rebels de l'Elena Favilli i la Francesca Caballo.
Fa molts anys, quan estava a Ottawa, vaig llegir un llibre que em va emocionar: 100 Canadian Heroines de Mena Foster. Vaig descobrir la força brutal, física i intel·lectual, d'aquelles dones i, potser llavors, elles van plantar la llavor dins meu.
Segur que m'equivocaré molt i reproduiré, sense adonar-me, clixés que tenim tatuats fins al moll de l'os, però compteu amb mi: estudiaré, llegiré, escriuré... I formaré part de les lluites compartides, les lluites pendents, les nostres, i de les petites victòries que, de ben segur, arribaran.

Aquest meravellós poema Cançó de fer camí de Maria Mercè Marçal cantat per Gemma Humet i Mireia Vives és la música a la meva/nostra lluita.

Setmana 13 de poesia cap a les presons.

Setmana 13 de poesia cap a les presons.

Avui que fa just tres mesos que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són a la presó, vull fer una aturada en el camí. 
Alguns de vosaltres m'heu preguntat què els escrivim cada setmana. Escrivim vivències personals, coses que passen a les ciutats i pobles catalans i també alguna anècdota per mirar de fer-los somriure i, tot això, sempre ho acompanyem d'un poema per fer-los viatjar lluny de les quatre parets que els tenen presos. 
Cada setmana, hem triat, amb cura, els poemes que hem enviat. Cada setmana hem escollit, amb amor, poesies que ens connectaven amb el món, amb la vida, amb els sentiments més purs. I ho seguirem fent així. Ja hem rebut unes quantes respostes des de la presó i ens sembla que els fem servei i companyia, no pretenem res més que això.
Gràcies als nostres presos i malgrat que estiguin injustament tancats en presons llunyanes, hem viatjat amb ells a terres mítiques, hem cercat i trobat esperances i llibertats compartides, ens hem fet més cultes.
Avui, us escric un dels poemes que hem triat aquesta setmana per compartir, si és que així ho voleu, la complicitat de persones desconegudes que avancen juntes per un camí ple d'entrebancs i de poesia. 

Cap enllà

Com la proa amb l'onada,
com la llum amb el vidre,
com l'amant amb l'amada,
m'encontraré amb tu,
Esperança, Esperança,
tu esquerpa i jo segur.
No sabré si és amor
o si una lluita brava;
si fast o si llangor.
Serà la prova pura,
Esperança, Esperança,
cap enllà, oh més ventura!

Carles Riba
"Del joc i del foc"

Anna del Col·lectiu Ales i Llum

L'enyorança

 Enyorança- Ramon Oms

 

L’ÈPOCA GENEROSA

Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Joan Margarit

Des d’on tornar a estimar

Com puc sentir tanta enyorança dels dies que no són meus?

Sempre he volgut ser una velleta amb mil històries per explicar. No sé si la vida em farà aquest regal però nois, tingueu ben present que el meu llibre de memòries serà buit d’heroïcitats i ple de vida petita.

Sento enyorança de la vida dels meus avis, de la dels meus pares. Sento tristesa per no haver viscut altres èpoques ni altra gent. Sento que la vida és feta de pedaços que s’esquincen quan els trepitgem.

L’enyorança no és pèrdua, és la força de no oblidar.

A Leonard Cohen

Jo de petita escoltava Cohen sense voler-ho. El meu pare s'havia comprat uns aparells musicals Bang Olufsen gegants i cada dissabte al matí els endollava a tot volum i ens feia saltar del llit, a ma germana i a mi, de mal humor, amb el peu esquerre. La música de Cohen m'acompanyaria des de llavors i tota la vida.
Jo de petita no entenia l'anglès, ni sabia on era Mont-real, escoltava una veu d'home gran, que gairebé feia por i em feia estremir.
Amb els anys, la poesia de Cohen m'ha fet sentir, molt, molt endins. He viscut a Canadà, he conegut gent que l'adorava i he entès, una mica més, les seves lletres.
Ara agraeixo que el meu pare ens poses Cohen, Joplin i Clapton, Brassens i Moustaki. Ara li agraeixo que em fes llegir totes aquelles lletres que acompanyaven els vinils o els Cds, asseguda a la butaca del seu despatx, quan jo el que volia era anar a passar la tarda al McDonalds i mirar "Sensación de vivir".
Escolto Leonard Cohen i em desfaig, per la veu, per la lletra, pels records.
El meu amor per Cohen va anar de petit a gran, com hauria de ser tot, la meva admiració va anar de menys a més i els sentiments que m'ha despertat van evolucionar de primaris a profunds.
Leonard Cohen a casa és un poeta, és una ànima perduda, a vegades fràgil, a vegades pedant, és l'encarnació filosòfica del que hauríem de ser tots, del sentit que té passar pel món, contradiccions absolutes, terrenal i místic alhora. Leonard Cohen, a casa, és un senyor refinat i estimat.
Amb ell ens hem emocionat, vam ballar el seu vals quan Mister H. i jo ens vam casar! Ens hem sentit una mica bohemis amb el seu Chelsea Hotel i hem cantussejat malament el seu First We Take Manhattan and then...Then we take Berlin (s'ha de cantar cridant). Hem estimat i hem rigut i plorat, tot això en el temps que transcorre una melodia.
Melodia és vida i sentiment és casa. Leonard Cohen encarna, per a mi, vida i casa, així, sembla normal que me l'estimi, oi?

Poesia

Havia oblidat com em van impactar els primers poemes que vaig llegir. Ja no recordava que des de llavors vaig decidir escriure.
Els versos de sentiment pur, de dolor profund, aquelles paraules que m'afectaven i em captivaven a parts iguals, tots aquells poemes. Però com es podia escriure coses tan boniques?
Mai abans havia pensat en el llenguatge com a un instrument gairebé musical. Descobria llavors la bellesa de les paraules.
La vida dels poetes mai semblava fàcil, sempre era complicada i delicada. O estaven malalts a punt de morir o patien d'amor, eren massa sensibles per tot aquell món.
Les primeres lectures: Papasseit, Màrius Torres, Baudelaire o Rimbaud. Volia ser com ells però la meva vida, per sort, no era tan tràgica i de seguida em vaig passar a la prosa...
Avui he recordat les Cançons de Mahalta de Màrius Torres.
Als 25 anys ell emmalaltí de tuberculosi i, des del Sanatori de Puigdolena, d'on ja no en sortiria mai més, va escriure totes les Cançons de Mahalta per a Mercè Figueres, malalta com ell.

He mirat aquesta terra

L'obra d'Espriu me la quedo tota, però hi ha un vers especial per a mi, un vers que em dóna pau, una pau atemporal que m'embolcalla cada vegada que el llegeixo o l’escolto. Ahir va ser de la mà de Raimon al Palau.

“ Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.”

M’imagino els seus morts, que per desgràcia en van ser molts, i imagino també els meus morts, que per sort, en tinc pocs i els veig feliços, rient, sempre junts. Això em dóna la força per seguir endavant, però també la tranquil·litat de saber que algun dia estaré amb ells, allí on siguin, sempre junts.

Vent, solitud, terra… tot em lliga on sóc, tot em fa natura, natura que quan acabi el meu camí em convertirà en pols, en terra, una terra que em portarà de la mà als meus, una terra que em farà feliç, una terra que, com sempre, em lligarà a l’essència de la vida, de la mort, de la bellesa i de la pau.

PENSAMENTS PER LA LARA

Cavalquem juntes la vida,

No te'n vagis massa lluny.

Sorollosa, juganera,

No et perdries al pol sud!

Cansa't molt, amor meu,

Que els dies són tots teus.

Arraulides dormirem,

Dins la nit d'un fosc intens,

Per entendre tot allò

que la llum ens ha tapat.

Alegria, connexió, disbauxa i disbarats.

Ets intensa i preciosa,

Ets inquieta com el vent,

Ets valenta i presumida,

Ets un univers de color.

Amb tu aprenc l'Altra manera de viure. Gràcies.

T'estimo Lara meva.

Feliç Sant Jordi a tots!

FELIÇ DIA MUNDIAL DE LA POESIA!

De la llibertat?

Començaré per dir “corria”
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia, esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.

D'aquesta empenta apassionada
 prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.

Clementina Arderiu

Existeix una moviment més lliure que “la punta vigorosa del peu a l'empedrat”? Quina força, Clementina, quina força!

MY BEAUTIFUL HOUSE!

Recordo un poema de Salvat- Papasseit que deia: "La casa que vull que la mar la vegi..." me'l sabia de memòria i el repetia molt sovint. Un dels meus somnis era com el seu, tenir una caseta bonica, petita, sense luxes però molt acollidora. Una caseta on podés fer una vida tranquil·la, on podés escriure prop del foc, on tota la gent hi fos benvinguda. La casa que vull és on estic passant aquests dies de descans, pau i bons pensaments, és aquesta casa de fusta que em té el cor robat, on Míster H. tragina tot el dia amb troncs i fustes, on en Popeye s'avorreix a l'aire lliure amb l'escalfor del sol, on l'Estel veu les primeres flors mentre li canto baixet a l'orella i jo escric al costat del foc que crema tranquil "i uns arbres en fruit que me la festegin".

PAST & FUTURE!

Vaig descobrir la poesia quan tenia catorze anys, vaig decidir a l'instant que jo, de gran, volia ser poeta... durant un temps vaig intentar ser un ésser capficat i trist però renoi! com costa ser infeliç quan la vida et tracta bé!
Al cap dels anys, vaig descobrir dues coses: no tots els poetes són infeliços i jo concretament jo, no tenia cap mena de gràcia escrivint poesia.
"Doncs jo vull ser escriptora de novel·les" vaig decidir quan deixava enrere l'adolescència. "Quan pugui definir en paraules el sentiment que m'envaeix sovint de bon matí seré una gran escriptora!" i d'això ja fa més de quinze anys i encara ara sóc incapaç de posar nom al que em passa.
Podria dir que quan em desperto sento una melancolia dolça i subtil plena de records de la meva àvia i de la meva filla. És el pas del temps o és la línia finíssima que separa el son de la vetlla? És la inspiració dels poetes o la força de qui tenim darrere empenyent-nos? No ho sé encara. No sé descriure el que em passa sovint, de bon matí, crec que encara em queda molt per aprendre...

IT'S RAINING!

Plou en blanc i negre.
Plou entre la sorra.
I en el dia humil,
escric la teva prosa.
No pararà mai,
m'ho ha dit aquesta pluja.
En la incerta pàtria,
jo et guardaré ben seca.
No pararà mai,
però en la menuda glòria,
restaràs per sempre.
Plou i diu que no,
no vol parar de ploure.
I en el vidre humit,
escric la teva prosa.
Sublim, bonica, estranyament caòtica.

LOVE MEANS AMOR!

Lluny, sempre lluny
I corres i t’enfonses.
T’enyoro, em remoc
En terres estranyes
Que no són nostres.
Et somnio i tinc rampes,
Et somric amb boca grossa
Mar enllà, a terra hostil
I la panxa se’m fa grossa
Mentre pensa ella amb tu.
Torna, torna, vine a casa
Torna i digues que ens calmem.
Vine, corre, no demoris
Que cal estar junts per sempre més.
T’esperem en la penombra
Que tu sempre omples de llum
I somric una vegada més.
Lluny, sempre lluny.

27 de març de 2010

SOME POETRY!

Deixeu-me que tregui avui la meva petita vessant de filòloga. A la vida només m'he aprés un poema pel gust d'aprendre. Tots els altres eren obligatoris com a feina de l'escola, per exercitar la memòria. Només un em va entrar directament al cor, com una fletxa a les venes i se'm va quedar gravat tota la vida, fins a dia d'avui. Us el deixo escrit perquè m'encantaria que us passes el mateix que em va passar a mi fa més de deu anys. Gaudiu de la lectura:

MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (Barcelona, 1894 -1924).

WHO ARE YOU? IT'S JUST ME...

Em diu ratolins
Em diu infinit
Em diu poca cosa
i molta brutícia.
Em diuen de cartes
Ens diuen parella
i rat penats a les nits.
Em diu que aquí,
jo a tu,
no t'hi trobaré mai.

I què devia pensar quan vaig escriure això? L'escriptura serveix per adonar-te que no et coneixes de res, però també et fa saber que tens moltes ganes de descobrir-te...