El periodisme després de twitter

Albert Sáez (Barcelona, 1965) és periodista i professor titular de sociologia de la comunicació de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull, on investiga en el grup Digilab sobre la transformació del periodisme a l'era de les xarxes socials i dirigeix el màster en comunicació corporativa integral. Actualment és director adjunt del diari El Periódico de Catalunya. Abans d'ocupar aquest càrrec era president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Anteriorment havia estat secretari de Mitjans de Comunicació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, vicerector de la Universitat Ramon Llull i membre del comitè editorial d'El Periódico de Catalunya. També havia estat director adjunt del diari Avui i professor convidat a la UPF i a la UOC. És doctor en comunicació amb una tesi sobre la transformació del periodisme després de la irrupció de la televisió. Publica el blog Slownews

En què han revolucionat les xarxes socials el periodisme?

Les xarxes han fet perdre als mitjans i als periodistes el monopoli en la gestió de la informació. Ara, els testimonis publiquen notícies i les fonts  informatives intervenen en els debats a través de les xarxes. Això dóna més poder al públic i posa al descobert vicis acumulats per periodistes i per mitjans.

Quines incerteses genera la crisi del periodisme actual?

Ara per ara, principalment econòmiques. El model de finançament de la informació basat en la publicitat contractada pels grans mitjans de comunicació va deixar de funcionar molt abans de la crisi econòmica i fins i tot abans de la digitalització. Cal repensar qui paga la informació i com es paga. És una revolució, disrupció en diuen alguns, similar a la que s'ha produït a la música que ha deixat de finançar-se amb els CD's i ho fa amb els concerts i l'Spotify.

Té futur el periodisme?

El periodisme té futur si es retroba amb el públic, si s'hi relaciona d'una manera més horitzontal, si hi dialoga. S'ha d'adaptar, incorporar la mentalitat digital. 

Quin és el periodisme del futur?

El periodisme del futur és tornar als orígens: explicar històries que interessen a una comunitat de ciutadans. Amb les millors eines disponibles i sense les adherències dels mitjans de comunicació. 

Per què és necessari un periodisme més autocrític?

L'autocrítica és avui imprescindible perquè vivim a l'era de la transparència. Si no la fas te la faran aquestes multituds intel·ligents que inunden les xarxes socials.

Com pot el periodisme regenerar una comunitat de sentit?

Parlem de comunitats de sentit per referir-nos a la necessitat del periodisme de relacionar-se amb un públic fidel que consumeixi informació però també que estigui compromès en la seva elaboració i en el seu finançament. 

Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals

El passat dimecres dia 12 de novembre de 2014 va tenir lloc a la llibreria 3i4 del Centre de Cultura Contemporània Octubre la presentació d’ Àncora deltemps. Antologia de dietaris actuals a càrrec de JoanBorja, antologador, Laia Climent, editora del llibre i Vicent Salvador, autor, catedràtic a la UJI i membre del IIFV. A la trobada els assistents no deixaren cap seient per omplir a la llibreria i es reflexionà conjuntament sobre els valors més que literaris del gènere, la dissort que estan patint actualment els dietaris i la necessitat de crear-ne un cànon.

La primera intervenció la va dur a terme l’editora, Laia Climent, que va posar èmfasi en la necessitat de crear un cànon, un catàleg que alhora siga capaç d’explicar, sintetitzar i mostrar la capacitat creadora dels nostres dietaristes actuals, i siga capaç, també, de mostrar un camí per a les pròximes generacions.

Tot seguit, Vicent Salvador, afalagà la gosadia del projecte, ja que, tant per la seua magnitud com per la manca de referències, seleccionar autors i textos era una tasca necessària per als nostres temps. A més a més, el poeta s’endinsà d’una manera molt breu però exacta a la definició de dietari posant de manifest totes les seues semblances amb la poesia pel que fa a la brevetat i al seu caràcter íntim. Els dietaris prenen semblança, en tant que contingut i processos, a la poesia però ens fa molt més partícips en tant que guanyen en quotidianitat i llenguatge.

A continuació era el torn de Joan Borja, la intervenció més esperada. L’antologador va centrar molt més la seua intervenció en la reivindicació del gènere i en el procés de selecció. Per començar va definir el volum com un tast de dietaris, un recull de peces significatives que, a banda de reivindicar el gènere, dóna als valencians una veu privilegiada en la simfonia de la universalitat literària.

L’antologador va insistir sobretot en el procés de l’antologia. Després del I Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica a la Universitat d’Alacant es passà una macroenquesta als assistents per triar els 23 autors més significatius de la literatura catalana autobiogràfica. Els criteris foren clars: havien de ser autors en producció i els textos que els autors triaren, si volien escollir-los.

Aquest procés, compartit per especialistes i lectors, és summament productiu perquè, com va afirmar l’autor, quan els ingredients són bons, els plat ha de resultar igualment bo. Estem, doncs, davant d’una antologia que bé pels autors que s’antologuen, bé pels mecanismes de selecció, confecciona un volum que està a l’alçada de les circumstàncies i supleix amb expectatives la mancança d’un cànon actual i la projecció dignificadora i revitalitzadora dels dietaris. Àncora del temps quedà presentat com un volum que a més d’assumir la tradició d’Ors, de Pla o de Fuster, se supera i s’adapta als nous temps.

Joan Borja, encara més, va posar de manifest les dificultats que tingué a l’hora de confeccionar un volum d’aquestes característiques. En primer lloc la mínima perspectiva històrica esdevé un entrebanc si la qüestió de crear un cànon es tracta. Hui dia podem saber quins autors són bons, però ens és absolutament impossible saber quins tindran transcendència en un futur. I molt més quan el projecte té un caràcter triple: seleccionar, mostrar i reivindicar un gènere tan interessant, tan productiu o tan antic.

Per finalitzar, l’autor va voler explicar, dins de les noves tendències dietarístiques, que va considerar dietari. El primer criteri va ser  l’ordenació temporal dels textos, que en alguns dels autors antologats no era del tot explícita. Un segon criteri per a la consideració del gènere dietarístic va ser el de la brevetat, com una mostra del pensament fragmentari que suggereixen un pregon món interior farcit de valors per als nous temps. Els dietaris esdevindrien ─com va afirmar l’autor─ en catedrals del pensament que a cop d’ull conviden el lector a la reflexió dels esdeveniments transcendents i banals del nostre món d’ara.

Per acabar i no menys importants foren les intervencions del públic, entre els que caldria destacar Ferran Garcia-Oliver, autor antologat, que, amb el seu deix d’historiador, assenyalà la importància del dietari per a les generacions futures perquè, a més de mostrar-nos ara, actuaran com una caixa de ressonància de la veu pròpia i col·lectiva que duraran i diran molt als historiadors en el futur.

Després entrà en debat a la llibreria, entre els presentadors i els assistents, la dificultat que hi ha a les llibreries actuals a l’hora d’accedir a dietaris al mateix temps que se’n lloaven les virtuts i la seua capacitat didàctica. Es va considerar que els dietaris, possiblement hui, siguen el gènere més conreat per l’ús actiu que se’n fa a les xarxes socials, malgrat que hagen abandonat en molts casos ací la seua qualitat literària. Els dietaris doncs, han de suplir aquest buit i han de, al mateix temps, ensenyar al nous joves escriptors i lectors una manera més eficaç i qualitativa d’escriptura.

I aquesta va ser la cloenda i conclusió de la presentació, que Àncora del temps apareix com una necessitat urgent d’omplir un buit editorial adreçat a un públic no necessàriament especialitat que ha de tenir en compte les últimes tendències en dietarística.

El Cabanyal, per exemple.

 

Una trobada amb Lluís Cerveró

 

Què et va motivar escriure aquest llibre?

D’alguna manera ho he intentat reflectir en el títol. El cas del Cabanyal és un exemple, una mostra, de la manera d’actuar de determinades administracions públiques i de les associacions d’afectats per les seues decisions. I he volgut deixar-ne constància. A més, en un altre sentit de la paraula exemple, la trajectòria de la Plataforma Salvem el Cabanyal, amb setze anys de resistència a la potent maquinària de les administracions, també em mereix el qualificatiu d’exemplar. I també això ho volia deixar escrit.

Quina creus que és la clau del bon funcionament de la Plataforma Salvem el Cabanyal?

Si hagués de parlar d’una sola clau, diria que la constància. Salvem ha reunit en assemblea cada setmana 30-40 persones durant setze anys. Més de quaranta reunions anuals de tanta gent generen una gran activitat. A més, les propostes han tingut sovint un component molt imaginatiu i lúdic, que les ha fet atractives. D’altra banda, l’objectiu ha estat molt concret: no permetre la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, i això ha evitat perdre’s en altres qüestions polèmiques.

Una altra clau, que no depèn de Salvem, ha estat que el projecte municipal és una barbaritat, la qual cosa ha fet que des del principi, experts i institucions del món de l’arquitectura, de l’urbanisme, de l’art i, en general, de la cultura ens hagen donat suport. Molt més lentes, les sentències judicials també han anat a poc a poc confirmant els nostres arguments.

Quins van ser els moments que tu recordes com a més durs per al Cabanyal?

Des del punt de vista de les esperances, el 2008, quan el Tribunal Suprem espanyol reconeix la legalitat del Pla Especial que inclou la prolongació de Blasco Ibáñez, i, per tant, n’autoritza la realització. Poc després, però, una altra via judicial obliga el Tribunal Suprem a rectificar.

Menys concret en el temps, la progressiva degradació arquitectònica i social del barri. La compra i enderroc d’edificis per part de l’ajuntament, el deteriorament consentit de les cases i els carrers i la substitució dels habitants tradicionals per grups de comportament incívic o delictiu.

Ens pots parlar de les estratègies de l’alcaldessa Rita Barberà per enfrontar els veïns del Cabanyal?

Si hi ha hagut estratègies meditades se li hauria de preguntar a l’alcaldessa. Des del meu punt de vista, no hi ha hagut més que una posició autoritària per part d’una persona que no escolta l’opinió dels veïns, ni la veu dels experts, ni tan sols les decisions de la justícia (ha arribat a dir que està disposta a anar a la presó per tal de mantenir el projecte). Crec que no hi ha més estratègia que la de l’especulació immobiliària (frustrada per la crisi econòmica) i la megalomania de deixar la seua empremta en la ciutat. I, potser, s’ha trobat amb una oposició tenaç que no s’esperava.