I LA MORDASSA VA SER SILENCIADA (La història contada dos anys després).

Per Sergi MO (Actor i productor de l'obra junt amb Juanjo Carratalà).

Es compleixen dos anys de l'estrena d'aquest projecte trepidant i tinc la necessitat de compartir amb els lectors que ocasionalment es troben amb aquest espai la realitat que vam patir. El perquè un treball d'aquesta entitat tingué els dies comptats. La continua mentida de que des de Castelló -o des del País Valencià- no es fa cultura de qualitat: Nosaltres la vam fer i no la van voler vore.  Dos anys després, contaré la veritat de La Mordassa.  (Vull ser el més breu possible, no cal perdre més temps en aquest assumpte). 

El projecte va néixer quan vam trobar els textos d'en García Grau. Són d'una contundència absoluta i d'una qualitat superior. Ací pot ser ja vam cometre el primer error: si utilitzes un material d'una qualitat i exigència tan altes -més encara tractant-se d'un mestre que, per desgràcia, ja no està entre nosaltres-, pot ser comencen a aparéixer personatges que a pesar de la desgràcia no puguen reprimir encara una certa enveja. 

Açò ho expose perquè un projecte com aquest necesitaba la força de la cultura per a suportar-lo: el gran públic mai acudiria a vore una obra tan exigent si els intel·lectuals no hi donaven el vist i plau.  Els productors érem conscients d'aquesta circumstància des del primer moment, però volíem creure en el projecte; en la seua honestedat total. Dèiem el que pensem -i que cada dia està més i més de trista actualitat-. Estàvem decidits a defensar-lo. Tal vegada no esperàvem que la realitat superara els pitjors auguris.

Inesperadament l'Universitat Jaume I de Castelló va posar impediments per recolzar la estrena -i no estem parlant de suport econòmic, el qual no vam demanar en cap moment-. Després de varies reunions vam arribar a la conclusió de que no els va agradar que l'estrena es duguera a terme al Teatre principal en lloc del Paraninf (Teatre de la Uji). Resulta ridícul que una estupidesa com aquesta, -més pròpia d'uns infants que d'un vice-rector i un programador cultural- ens fera fóra d'una institució que té uns premis de poesia amb el nom del poeta que escrigué La Mordassa...  Tan sols demanàvem que el logotip de la Universitat de Castelló figurara en la cartelleria! 

El Pont -cooperativa d'escriptors en llengua catalana a les comarques nord del País Valencià- va donar un  suport insuficient després de reunir-nos amb la seva junta directiva del moment: la noticia de l'estrena no va arribar a publicar-se ni a la seva pàgina web -crec recordar que en aquells moments encara era  un blog-. Cal recalcar que l'escriptor Vicent Usó -membre del Pont i amic personal de Manel- si va exercir una bona tasca i va aconseguir la única representació després de l'estrena: gràcies a la seua gestió vam poder visitar Vila-Real i des d'ací li ho agraïm.  

L'Acadèmia de la Llengua Valenciana, Acció cultural pel País Valencià i altres col·lectius que       -suposadament- promouen la llengua i cultura Valencianes no van fer cap gest de suport. Tal vegada no tenia el projecte suficient nom. Mai van contestar als nostres intents per presentar-los aquesta obra. 

I es que va resultar trist i fred adonar-se de que, fins i tot la companyia Pot de Plom -si, Xavi Castillo que no té por de dir res... ells també!- Ens van donar la callada per resposta en relació als nostres missatges, que tan sols pretenien conéixer la seua modesta opinió com a treballadors reivindicatius de llibertat  sobre el resultat del nostre treball. Josep Arroyo, el nostre representant, va intentar contactar desde La Sibil·la Produccions amb molts punts culturals amb  importància dins de la promoció de la nostra llengua. El context econòmic i la realitat cultural van contestar-li sempre en la nostra contra.

Així doncs, ens van deixar sols. Vam invertir cadascú dels dos productors vuit mil euros de les nostres butxaques. Els diners més ben invertits de la meua vida -i crec que la del meu company Juanjo, també-.

Vam cometre molts errors -tal vegada el més gran fou comptar amb un imbècil com a director artístic -al que vam fer el cas just afortunadament o haguéssim renyit tots- i al que m'hagués encantat poder dir-li a la cara el que no vaig tenir més remei que dir-li per correu, ja que es va amagar com un pusil·lànime. 

Però a pesar de tot, vam aconseguir dur endavant i deixar per a la posteritat aquest cant a la llibertat. Vam viure experiències fantàstiques -possiblement tinc la satisfacció de haver sigut la única persona que va dir No a la corrupció! en directe a Radio Nou, -i en horari de màxima audiència- abans de la revelació justiciera del seu ocàs. Vam rebre una de les ovacions més llargues que s'han escoltat en una estrena al Teatre Principal de Castelló. I contem amb el reconeixement de molts professionals que han vist La Mordassa en directe o en la gravació. 

A dia de hui tinc la consciència molt tranquil·la: de vegades escolte a molts imbècils que estan contínuament enfadats per defendre la seva cultura. Jo, que crec poc en nacionalismes i estupideses per l'estil, tan sols per reivindicar un missatge honest vaig invertir molt de temps, esforç, il·lusió i els meus diners. Jo vaig ser capaç de pujar damunt d'una taula en mig de l'escenari i cridar davant d'un teatre ple No a totes les coses vergonyoses que estem veient hui en día a cada telenoticies. Els meus companys i jo vam ser capaços. 

Els imbècils no ho van vore. Alguns ni es van assabentar -tal vegada si hagués vingut des de Catalunya se l'haguessin pelat a dos mans i tot veient l'obra... però, era made in Castelló-. Altres ho van vore però no els va interessar -perquè no hi traïen res, o no eren ells els protagonistes: el que més anhelen ser en aquesta vida-. En tot cas, ja és igual: La Mordassa és passat -quina paradoxa, quan és més present que mai!-. 

Si desprès de llegir aquesta reflexiò et queden forces per a seguir endavant amb convicciò, et repte a que mires l'obra. Ara es podrà fer gràcies al vídeo. Observa el treball de memorització, la dificultad interpretativa i musical en directe, el fantàstic treball d'il·luminació dut a terme pel gran Xavi Prieto, la coherènica de l'obra com a conjunt, com a resultat d'un procés creatiu apasionant...la seva força!

Mira-la, cabrejat... i que no ens facin callar mai -ni els covards, ni els interessats-.