Entrevista a la Dra. Tania Leal

• ¿Cuándo empezaste a trabajar en Falck? ¿Has notado el progreso hacia la igualdad de género en este sector? ¿Cuáles crees que son los mayores desafíos a los que aún nos enfrentamos en este sentido?

Empecé a colaborar con FALCK en 2018 y, siempre me ha gustado el compañerismo que se crea en los eventos privados de larga duración. Convivir varios días y apoyarse los unos en los otros para hacer óptima la atención extrahospitalaria es fundamental. En mi caso, me ha permitido crear vínculos y lazos afectivos sólidos con compañeros y compañeras que ya son amigos y amigas. Respecto al sector, he notado un pequeño progreso hacia la igualdad de género desde mis inicios hasta ahora. Poco a poco ha ido cambiando, dando cabida a más mujeres que nos sentimos realizadas con esta labor. Sin embargo, romper con los roles de género y con la distribución de poder en las relaciones de nuestro sector sigue siendo el talón de Aquiles. 

• Cuéntanos una anécdota relacionada con tu profesión la cual te haya marcado y te haya empujado a seguir trabajando en este mundo tan vocacional.

Creo que, es tremendamente difícil quedarme solo con una anécdota. Realmente, casi en cada guardia, en algún servicio o con algún paciente, hay algo que me recuerda por qué sigo aquí. Por qué sigo formándome y por qué mis inquietudes siguen creciendo a medida que más experiencia y conocimientos adquiero. Obviamente es vocación, no podría entenderse de otro modo el sacrificar mi tiempo de descanso, personal y familiar, sino fuera así. Ante una situación crítica, por muy agotada que esté, ver mejorar clínicamente a mi paciente o recibir un gesto o una palabra amable, me recuerda cuán necesaria ha sido mi labor y, por qué merece la pena. 

• Desde tu perspectiva como médica, ¿alguna vez has experimentado estereotipos de género relacionados con tu labor por parte de pacientes y/o de compañeros? ¿Cómo los has superado y qué reflexión puedes extraer al respecto?

Casi a diario experimento estereotipos de género. Parece increíble, pero es cierto. Si comparto dotación con algún compañero de género masculino, un alto porcentaje de las veces, los pacientes creen que él es el médico. 

En mi caso se juntan varios factores creo, los principales: juventud y género. Trabajando en las urgencias hospitalarias me encontraba con situaciones surrealistas como preguntas inquisitivas de pacientes "pero nena, ¿dónde está el doctor?" o referencias del estilo de "ya le he explicado todo a la otra enfermera…" Y no, no nos gusta que nos llamen nena, guapa, chica o bonita.

Nos gusta que no se dé por supuesta nuestra categoría profesional basándose en nuestro género y que no se nos subestime ni infravalore por nuestra juventud. Por suerte, las nuevas generaciones cada vez están más instruidas en que la figura del doctor no es la clásica caricatura que nos vendieron antaño.

En mi caso, sobre todo al principio de mi labor asistencial, las dudas propias de ser primeriza hacían que desconfiase de mí y no diera valor categórico a mis propias decisiones médicas. Eso, sumado a la desacreditación y la duda de compañeros masculinos con más experiencia laboral que yo, me hacía sentir pequeña y hacía que la seguridad en mí misma menguase exponencialmente. Finalmente, ganando aplomo, comprobé una vez tras otra qué, pese a las opiniones ajenas y aún con mi inexperiencia, si no me dejaba sesgar era capaz de resolver con buen criterio los casos clínicos que se me presentaban. 

• ¿Qué crees que es necesario mejorar en términos de igualdad y diversidad en el mundo de las emergencias sanitarias? ¿Qué consejo nos darías para fomentar la igualdad entre compañeras y compañeros del sector?

Desde mi punto de vista, es imperativa la integración de la perspectiva de género para evaluar el modo en que el género determina las medidas planificadas, incluidas la legislación, las políticas y los programas, en todos los ámbitos y a todos los niveles. Opino que puede contribuir al empoderamiento de las mujeres y la igualdad de participación a todos los niveles del personal sanitario. Es necesario promover políticas y estrategias que transformen las relaciones de género, a fin de evitar los prejuicios y las inequidades relacionadas. Garantizar un trabajo digno para todo el sector profesional sanitario, e integrar la igualdad de género en la formación, capacitación, el empleo y la progresión profesional.

• Por último, ¿qué mensaje quieres transmitir a aquellas mujeres y niñas que aspiran a trabajar en el mundo de las emergencias sanitarias?

Supongo que, por muy utópico que suene, me gustaría que supieran que pueden y deben hacer lo que les dé la real gana con su futuro laboral, sin miedo a sesgos e inequidades. Decir que el sector sanitario y, en concreto, el ámbito de las emergencias es muy vocacional me parece una soberana tontería puesto que, desde mi punto de vista, cualquier aspiración laboral que se tenga, requiere de vocación si se quiere ser feliz y sentirse pleno con lo que se hace. Y al margen de eso, hacer hincapié en que, confíen en sí mismas y en su intuición, pase lo que pase, practicando la sororidad y la empatía, siempre

-

• Quan vas començar a treballar a Falck? Has notat progrés cap a la igualtat de gènere en aquest sector? Quins creus que són els majors desafiaments als quals encara ens enfrontem en aquest sentit?

Vaig començar a col·laborar amb Falck el 2018 i sempre m'ha agradat la germanor que es crea en els esdeveniments privats de llarga durada. Conviure diversos dies i recolzar-se els uns als altres per a optimitzar l'atenció extrahospitalària és fonamental. En el meu cas, m'ha permès crear vincles i llaços afectius sòlids amb companys i companyes que ja són amics i amigues. Pel que fa al sector, he notat un petit progrés cap a la igualtat de gènere des dels meus inicis fins ara. Poc a poc ha anat canviant, donant cabuda a més dones que ens sentim realitzades amb aquesta tasca. No obstant això, trencar amb els rols de gènere i amb la distribució de poder en les relacions del nostre sector segueix sent el taló d'Aquil·les.

• Explica'ns una anècdota relacionada amb la teva professió que t'hagi marcat i t'hagi empès a continuar treballant en aquest món tan vocacional.

Crec que és tremendament difícil quedar-me només amb una anècdota. Realment, gairebé en cada torn, en algun servei o amb algun pacient, hi ha alguna cosa que em recorda per què segueixo aquí. Per què segueixo formant-me i per què les meves inquietuds continuen creixent a mesura que més experiència i coneixements adquireixo. Òbviament és vocació, no podria entendre's d'una altra manera el sacrificar el meu temps de descans, personal i familiar, si no fos així. Davant una situació crítica, per molt esgotada que estigui, veure millorar clínicament el meu pacient o rebre un gest o una paraula amable, em recorda com de necessària ha estat la meva tasca i, per què val la pena.

• Des de la teva perspectiva com a metgessa, alguna vegada has experimentat estereotips de gènere relacionats amb la teva feina per part de pacients i/o de companys? Com els has superat i quina reflexió pots extreure al respecte?

Gairebé a diari experimento estereotips de gènere. Sembla increïble però és cert. Si comparteixo dotació amb algun company de gènere masculí, un alt percentatge de les vegades, els pacients creuen que ell és el metge. En el meu cas, es junten diversos factors crec, els principals: joventut i gènere. Treballant a les urgències hospitalàries em trobava amb situacions surrealistes com preguntes inquisitives de pacients "però nena, on és el metge?" o referències de l'estil de "ja li ho he explicat tot a l'altra infermera…" I no, no ens agrada que ens diguin nena, guapa, noia o bonica. Ens agrada que no es doni per suposada la nostra categoria professional basant-se en el nostre gènere i que no se'ns subestimi ni infravalori per la nostra joventut. Per sort, les noves generacions cada vegada estan més instruïdes en què la figura del metge no és la clàssica caricatura que ens van vendre antigament. En el meu cas, sobretot al principi de la meva tasca assistencial, els dubtes propis de ser primerenca feien que desconfiés de mi i no donés valor categòric a les meves pròpies decisions mèdiques. Això, sumat a la desacreditació i el dubte de companys masculins amb més experiència laboral que jo, em feia sentir petita i feia que la seguretat en mi mateixa minués exponencialment. Finalment, guanyant fermesa, vaig comprovar una vegada i una altra que, malgrat les opinions alienes i encara amb la meva inexperiència, si no em deixava sesgar era capaç de resoldre amb bon criteri els casos clínics que se'm presentaven.

• Què creus que és necessari millorar en termes d'igualtat i diversitat en el món de les emergències sanitàries? Quin consell ens donaries per fomentar la igualtat entre companyes i companys del sector?

Des del meu punt de vista, és imperativa la integració de la perspectiva de gènere per avaluar com el gènere determina les mesures planificades, incloses la legislació, les polítiques i els programes, en tots els àmbits i a tots els nivells. Opino que pot contribuir a l'empoderament de les dones i la igualtat de participació a tots els nivells del personal sanitari. És necessari promoure polítiques i estratègies que transformin les relacions de gènere, per evitar els prejudicis i les desigualtats relacionades. Garantir un treball digne per a tot el sector professional sanitari, i integrar la igualtat de gènere en la formació, capacitació, l'ocupació i la progressió professional.

• Per acabar, quin missatge vols transmetre a aquelles dones i nenes que aspiren a treballar en el món de les emergències sanitàries?

Suposo que, per molt utòpic que soni, m'agradaria que sabessin que poden i han de fer el que els doni la gana amb el seu futur laboral, sense por a prejudicis i desigualtats. Dir que el sector sanitari i, en concret, l'àmbit de les emergències és molt vocacional em sembla una tonteria, ja que, des del meu punt de vista, qualsevol aspiració laboral que es tingui, requereix de vocació si es vol ser feliç i sentir-se ple amb el que es fa. I al marge d'això, fer èmfasi en què confiïn en si mateixes i en la seva intuïció, passi el que passi, practicant la sororitat i l'empatia, sempre.