Fa 34 anys

Dijous, a l'hora que el sol declina, amb una temperatura fantàstica i una vista que euforitza, s'ha presentat l'associació d'amics de la Joventut Nacionalista de Catalunya. D'aquesta organització en vaig ser membre 14 anys i en vaig ser secretari general i president. Ens hem trobat tantes generacions d'un fil vigorós que es manté ferm i amb les idees clares. Des del primer secretari general, Ramon Camp -avui ja amb cabell blanc, eternament ben conservat i arribat als 60 anys- fins a l'actual presidenta, Marta Pascal, vigatana sòlida en la formació i les conviccions, ben feta a foc lent. I tots el de l'entremig. Em retrobo amb en Lluís Recoder, que és qui em va fer militant, que m'explica el procés d'adaptació a la vida privada (caps de setmana tranquils, feina de filar prim, autocontrol en els debats polítics públics). A la terrassa del Museu d'Història de Catalunya, una gran densitat d'homes i dones que han menat les coses públiques en alguns moments de les últimes tres dècades. Tots nosaltres estàvem situats des del principi en el moment que vivim avui. I vam remar en aquesta direcció amb un afinat sentit d'allò que era possible en cada moment. El 2 d'abril de 1980 es va fundar la JNC a Platja d'Aro. Mai vam ser una organització especialment protegida per la màxima direcció del partit i tot i això vam reeixir. Avui el mèrit i la capacitat ens ha dut a llocs ben dispars. El retrobament ha estat emotiu. Ens han servit alguns líquids i alguna cosa per picar. El canapè ha estat vetat, per estètica i perquè el pa de motlle és una vulgaritat. S'ha d'evitar la vulgaritat i els ambients insans. La vita...

El fotògraf reial

S'ha acabat l'acte solemne de proclamació de Felip VI davant les Corts Generals. Després d'una discreta i lluïda parada militar (tambors i cavalls... tot molt alfonsí, cap innovació), el gruix dels diputats i senadors enfilen uns autocars cap al Palau Reial. Fa setmanes que he decidit que no se m'hi ha perdut res, que el sentit de la meva correcció institucional s'acaba dintre de les parets de l'edifici dels elegits per sufragi universal. Res a dir pels que han enfilat l'autobús, fins i tot comprensible en alguns casos. En el paisatge, estampa de senyora de companyia posada en el paper de cortesana del PP que resultarà bastant insostenible amb els temps que vindran. M'he quedat en aquell edifici mig buit i m'ha sorgit una nova responsabilitat: fotògraf de cambra. Quina parella més magmàtica i divertida de gironins asseguts en les reials butaques! S'han fotut un embolic i encara no saben qui fa de Rei i qui fa de Reina. Hem rigut molt, també per dintre.

Sadisme i N-II

La setmana passada va fer cinc mesos que s'hauria d'haver acabat el ridícul tram de 4,5 km de desdoblament de la N-II entre Sils i Caldes de Malavella. Una obra amb un termini d'execució d'un any i mig que, ara, els responsables de Foment ja diuen que no estarà en funcionament fins a aquesta tardor!! I un conformisme estoic gironí digne d'estudi psicològic (patològic). Com a mínim, el dia que tornin els descuidats responsables de Foment a les comarques gironines, espero que ja no hi hagi aquelles barretades del passat. Siguem sincers en la nostra disconformitat i insoferenza, per dir-ho en italià.

El líder socialista

El 13 de juliol sabrem qui és el nou líder del socialisme espanyol o, almenys, el seu nou secretari general. Inventari del moment: Madina sembla evident que té més densitat política però Pedro Sánchez -que no ha dit moltes coses substancials fins al moment- té el suport de tot el que representa la maquinària més orgànica i tancada del PSOE, especialment l'andalús. Amb un Gaspar Zarrías arremangat, l'equip de Madina ha de pensar que té un problema. El diputat gironí Àlex Sàez ha fet el pas per Madina. Pere Navarro i Jose Zaragoza recullen avals per Pedro Sánchez. Ja està tot dit. Al final, el vot popular de milers d'afiliats farà una competició incerta fins al final.

Els que volen comprendre

Conversa franca i molt amistosa amb J.M., algú que no és miop ni dogmàtic i veu, tot i que no li deu agradar, el mal humor català cap a la política espanyola. Ell és l'autor de la frase de Rubalcaba en el debat de la llei d'abdicació: "Vostès, el PP, s'omplen la boca que fa 500 anys que vivim junts però només 35 d'ells en un estat de democràcia sostinguda. I el que compta és el balanç dels 35 anys i interrogar-nos sobre el perquè dels èxits i els fracassos d'aquest període". Amb aquesta lucidesa, es pot parlar. Els lectors d'argumentari de partit continuen amb els "500 años de convivencia de la nación más antigua de Europa".

L’últim capítol de “Cuentáme”

Editorial de Le Monde Week-End: "El regnat (espanyol) està absorbit per una triple crisi: institucional, econòmica i territorial. Els poders del Rei són limitats, la Constitució li atorga una funció de moderació. Espanya és un país encara dividit i marcat per les conseqüències de la Guerra Civil. Serà capaç d'afrontar tots els reptes? Una certesa: està obligat a reaccionar ràpid". Dijous es va acabar -el resultat de les europees ho havia avançat- el consens ciutadà i polític al voltant de la idea confortable de la Transició. S'ha escrit l'últim capítol de la sèrie Cuéntame, aquella llarga i allargada producció de la televisió espanyola que donava una imatge magnànima i ensucrada de la societat que va suportar (en tots els sentits) el franquisme i va transitar cap a la democràcia. Per la desconnexió emocional de les noves generacions, per l'erosió d'unes institucions que s'han desgastat perquè no s'han reformat a temps i per la irritació d'una part de la societat... Per tot això... un univers icònic s'ha acabat. El nou temps ha arribat per quedar-se, el passat no tornarà. A alguns conservadors del que existeix els costa fer la digestió en l'escena espanyola. I alguns encara no entenen que la crisi catalana va avançar i anunciar la crisi espanyola. Veurem passos en els mesos vinents. Potser un de rellevant dijous que ve a Girona. El que succeeix, generalment, és que el que es prepara com a "gest rellevant" en la cuina política i institucional de Madrid desperta una colossal indiferència en terres catalanes. Veurem si també és així en la propera cita.

Alguns estralls (no negatius) dels canvis que estem vivint

Inventari emocional de la setmana. No puc pas dir que aquesta ha estat una setmana rutinària ni poc moguda. Va començar amb la reverberació als diaris d'una reflexió sobre el futur de la federació CiU que ha acabat molt diferent de com va començar. No cal que ens ofeguem en declaracions i contradeclaracions. Jordi Pujol, en una entrevista dilluns, dia 9 de juny (el dia del seu 84è aniversari), va dir quelcom que descriu molt bé el moment en què vivim: "el procés sobiranista a Catalunya està movent els fonaments de partits i institucions a Catalunya". I és ben veritat, polítics i bases electorals en moviment i transformació, diaris barcelonins amb vocació d'influència i grans contradiccions entre els dies parells i els dies imparells, un socialisme català esquinçat per la meitat, un món local en evolució cap a un nou sistema de partits. Enmig d'aquest remolí, no es pot fer res més que comprendre alguna reflexió de desassossec. Tot es va adaptant als nous temps, el corrent de fons és poderós. La determinació és clara. I a cada episodi no previst -l'abdicació del Rei, per exemple- una nova tempesta emocional d'adaptació en un got d'aigua. El mètode del dubte socràtic.

Amb el cap en el nou Rei. Dimecres es va votar l'anomenada llei d'abdicació del Rei d'Espanya. Un cop acabada la sessió, breu conversa a peu dret amb el president del Congrés i el seu cap de gabinet. Gent pràctica molt preocupada en el nou capítol. Tenen una llista de 175 convidats de la família del futur Rei i la futura Reina que, ells sols, ja ocupen tota la tribuna. Treballen per retallar aital llista en una monarquia que es descriu sense cort. Però el principal maldecap del president de les Corts aquest dimecres és el següent: "Què fem amb el Rei sortint?". Mala peça protocol·lària al teler. Què fer amb els formers? (paraula anglesa molt més polida que no pas el prefix "ex"). El Rei sortint hi vol ser, la mare del Rei, també, perquè es considera clau en l'operació. La setmana s'acaba amb la solució que el Rei no hi serà. Tot va ràpid, és ben cert allò de "Rey muerto (metafòricament), Rey puesto". Una llarga llista d'amistats del Rei sortint es queden descol·locats. Començarà a funcionar una nova agenda. Tota aquesta cerimònia al Congrés l'està organitzant una lletrada que és la directora de protocol. Es diu Helena Boira, filla de Llagostera. Quasi ningú sap que és catalana ni que, en la intimitat, parla un català perfecte. Fa anys que va arribar a Madrid, va guanyar les oposicions de lletrada, es va casar amb Federico de Caravajal (qui fou president del Senat) i forma part de la nòmina de la gent guapa i sofisticada d'aquest Madrid que ha reculat i que veurem si dijous surt al carrer i en quins termes. 

Els liberals i els altres. Divendres a Brussel·les, reunió de la direcció del Partit Liberal Europeu (ALDE party), valoració dels resultats (hem perdut escons, com els conservadors i els socialistes) i preparació de la constitució del nou grup parlamentari. Entre el munt de temes a tractar, per exemple, el nostre suport a Jean-Claude Junker pel lloc de president de la Comissió Europea en un ampli acord conservadors-socialistes-liberals. Ja n'hi ha prou de prendre el pèl a la gent presentant un candidat i després intentant canviar les coses en un despatx. Però un tema també ocupa molt temps a les reunions del dia: la pretensió d'UPyD i Ciudadanos d'ingressar al grup liberal. Com a demòcrata, no tinc cap inconvenient que altres partits liberals del mateix Estat o país comparteixin grup. El tema és que aquests dos partits no són d'ideologia liberal sinó populistes i cath-all-partys (partits que agafen de tot arreu). La batalla encara està oberta i no es poden ensenyar totes les cartes. Feina callada (alguns la fan una mica sonora) i que té un desenllaç incert (per pocs seients, el grup liberal s'hi juga ser el tercer grup). Dimarts es constituirà el grup i uns i altres oportunistes no hi seran. Després, ja veurem el següent pas. Mentre es desenvolupa la reunió de la direcció, un eurodiputat alemany el nom del qual ara no ve a tomb recordar, obre l'ordinador, posa una targeta de visita d'una diputada d'UPyD ben vistosa al meu costat i es posa a escriure-li un correu electrònic. La crueltat en la política pot arribar a ser superlativa. Els companys no sempre treballen en la mateixa direcció. I és que alguns alemanys volen tornar a controlar els assumptes europeus més enllà del que és raonable. És evident que el meu company de mà dreta juga per entorpir el procés sobiranista. Qui riu últim, riu millor. Continuarà. 

Nosaltres, els mediterranis. A finals de mes acabarà la presidència semestral grega de la Unió Europea i agafarà el relleu, per als propers sis mesos, Itàlia. Too much per algunes ànimes centreeuropees i escandinaves. S'ha de dir que els grecs hi han fet més bé del que predicaven els que els miraven amb una ganyota condescendent. Grècia està en reconstrucció. El sistema de partits polítics s'ha enfonsat. L'històric PASOK dels 40 per cent dels vots ara té un 8 per cent. Grècia ha enviat els seus polítics ineficients a casa i en busca de nous i no extremistes que facin un país productiu. Em diuen dues belles dames gregues: "Barcelona i Catalunya són un exemple que es pot ser del sud, mediterrani, i dinàmic i eficient econòmicament". Potser són massa generoses en la seva consideració. Però sí, som la societat amb més característiques centreeuropees de les del Mediterrani.

Els socialistes es volen renovar. La crisi (transformació) catalana no va fer res més que avançar l'espanyola. Els socialistes es veuen abocats a la renovació urgent. En menys d'un mes tindran nou líder. I es complirà la màxima que és molt difícil fer successions ordenades (ara es pot valorar molt més el que van fer Pujol i Artur Mas, no és pot dir el mateix d'Aznar i Rajoy, al final). Almunia ho va deixar tot potes enlaire (i d'aquí va sortir Zapatero) i Rubalcaba no ha reeixit en l'aposta orgànica andalusa. Veig en Pedro Sánchez un perfil més socialdemòcrata de tall europeu i en Eduardo Madina un antídot més eficient contra la via d'aigua de Podemos. Sembla ser que els socialistes catalans que queden amb alguna influència volen jugar per Madina. Avui PP i PSOE no arriben al 50% dels vots. Un cop més: la transició catalana va anunciar i avançar l'espanyola.

Malament a Europa

Em vaig passar la campanya electoral de les europees demanant el vot per un partit i pel partit liberal europeu assegurant que per primer cop els partits a nivell europeu presentaven un candidat a president de la Comissió i que qui guanyés i tingués millors aliances seria el nou president de la Comissió Europea. Jean-Claude Junker, el candidat del partit guanyador, el PP europeu, ho té francament difícil per accedir a aquesta responsabilitat. David Cameron el veta i Angela Merkel li dóna suport amb cara d’estar disposada al sacrifici. El pitjor de la negociació opaca dels càrrecs europeus ha tornat. Els sectors financers fa setmanes que patrocinen la senyora Lagarde i el primer ministre conservador de Finlàndia va a totes. Al final, una decisió plena de condicionaments, de frens i contrapesos, condicionaments territorials, ideològics i de gènere. O la UE ho fa molt bé en la legislatura que ara comença o no tindrà una altra oportunitat. Tot va ràpid i alguns sembla que no ho noten. Per cert, els liberals demòcrates britànics semblen decidits a trobar un nou líder per rellevar Nick Clegg i intentar remuntar per a les eleccions de maig de l’any que ve. Una estafa difícil de justificar, això dels candidats fallits a presidents de la Comissió europea.

La rebaixa dels peatges

El Consell de ministres ha destinat una partida d’11 milions d’euros a la rebaixa de peatges d’autopistes en el marc d’una operació de rescat de les autopistes espanyoles en fallida –més de 2.500 quilòmetres– que acumulen set semestres consecutius de pèrdues i caiguda d’usuaris. La vicepresidenta del govern ha dit que aquesta petita injecció a l’allaugeriment del nostre destí de pagadors de peatges es podria produir «cada setmana» si el diàleg entre el govern Espanyol i català fos diferent. Ai, aquest paternalisme i aquest maternalisme! Si es pensen que així faran tornar els vots del PP a Catalunya (el 9,8% en les europees) és que no hi entenen res. Aquest país ja no està capcot ni pendent dels actes graciables. 

Un reial error

L'abdicació. El passat dilluns el Rei d’Espanya va abdicar, després de 39 anys de regnat. Ara és molt fàcil dir que el dijous de la setmana anterior el periodista Fernando Jáuregui m’havia anunciat que la notícia seria imminent. Va agafar per sorpresa tothom. Tant a tothom que el govern espanyol ha comès un error de dimensions històriques. L’article 56 de la Constitució diu que qualsevol dubte sobre l’abdicació o la renúncia a la Corona es resoldrà mitjançant una llei. Algun alt advocat de l’Estat, i sobretot una baixa alta advocada de l’Estat, van pensar que havia arribat el moment de passar a la història redactant la llei de l’abdicació. Aquí el que era de manual de «mínim risc, màxim rendiment» era que el Rei hagués sortit per la televisió i hagués anunciat la seva abdicació en favor del seu fill que es converteix en rei a partir de l’hora tal del dia tal. Com ha succeït fa poc en les successions a les corones d’Holanda i Suècia. Però no! Aquí la dreta espanyola acaba de portar una estúpida llei de tres línies i dos articles a les Corts Generals perquè sigui discutida, esmenada i votada. El govern del senyor Rajoy acaba de muntar un debat parlamentari (amb votacions i desgast polític) sobre monarquia o república, sobre el balanç del regnat que ara acaba i sobre la dimensió del programa del nou Rei. Aquesta setmana he tingut l’oportunitat d’explicar aquesta jugada de cintura política d’elefant a un primer ministre d’un petit país europeu mentre dinàvem. Abans que acabés d’explicar-me va posar el crit al cel i va exclamar: «Quin error, quin greu error. El govern espanyol acaba de crear un precedent perillós perquè a cada abdicació li seguirà una votació al parlament i una exposició als vots del parlament (majories i minories canviants) de la confiança en la monarquia». És exactament això. i ara, posats a fer balanç del regnat del Rei sortint, molts catalans assenyalen que el cap de l’Estat va deixar d’exercir el seu paper «moderador» i d’aproximació entre les parts que li atorga la Constitució i que no va exercir el 2010 i en endavant durant la poda de l’Estatut pel Tribunal Constitucional i en la posterior onada creixent de descontentament en la societat catalana. L’error més important és el precedent de la llei perquè al final no és una llei de «clarificació» (com contempla la Constitució Espanyola) sinó de «ratificació» per les Corts de l’adbdicació i la successió. Aquesta mateixa Constitució també contempla que el casament del príncep hereu ha de ser autoritzat per les Corts Generals (en sessió conjunta) i això no va passar mai precisament per no obrir la caixa de Pandora en un fet (un casament) francament menys donat al debat polític que una successió. Tampoc s’ha redactat durant els últims 35 anys el reglament de les Corts generals que bàsicament hauria servit per regular el procediment de votació de l’autorització del casament o aquest avotació de risc dels propers dies. El partit socialista està en plena batalla de la successió i algun dels pretendents ja ha dit que el socialisme hauria de reivindicar-se republicà. Les comportes aguantaran en les votacions a les Corts de les properes setmanes però en les municipals de finals de maig de 2015, l’esquerra espanyola encara es pot fragmentar més si el socialisme centenari es mostra envellit i a la defensiva. ells sabran per què han muntat tot aquest escenari i aquest antecedent. Un reial error.

Socialisme en trànsit

Vespres sicilianes. Tothom sap que les vespres sicilianes van acabar amb un bany se sang. Dimarts 27 de maig, arribo al Congrés dels Diputats pel primer Ple després de les eleccions europees. Trobo que les files de la bancada socialista són un eixam d'abelles en plena preparació de l'era post-Rubalcaba. Els noms de sempre tornen a circular: Eduardo Madina, Carme Chacón, Patxi López. Sortint del Ple, dimarts al vespre, un home d'aparell del PSOE que ha estat secretari d'organització, ministre de Foment i que ara és eurodiputat electe, em diu que quan es prepara un relleu des d'una direcció sortint es prepara seriosament i que la solució ve del sud. Fa unes hores que l'edició digital del diari El País ha posat el nom de Susana Díaz en circulació. Li comunico i diu "Ahh, ya funciona?". Dimecres 28 de maig, Carme Chacón és candidata a cops de twitter i de mercadotècnia però cap dels seus discrets lloctinents la defensa en públic. "No vamos a permitir que gane una agencia de publicidad", s'atribueix al líder sortint. Patxi López es descarta en hores.  Aquest dimecres coincideixo en una ponència d'una llei i en una comissió amb l'expresident d'Andalusia que més anys ha ocupat el Palacio de San Telmo de Sevilla. Manuel, qui té l'exercici del poder posat al cap des de la "foto de la tortilla" (acte fundacional del jove socialisme andalús del que queden en actiu Manuel Chaves, Alfonso Guerra i Isabel Pozuelo -el seu marit va fer la foto-), a vegades parla, pensa i rumia en veu alta a la vegada. Sí, sí, em diu que la solució ve del sud però que encara queden alguns serrells per tancar. Els serrells es veuran en els propers dies, el que ja es nota en l'aire de la primavera és que el socialisme andalús està eufòric en el seu retorn al poder, d'alguna manera o altre. Susana Díaz, candidata de Felipe González, Eduardo Madina, candidat de Zapatero. ("Medio partido está de botellón impactado por Podemos y el otro medio está de patio de colegio", diu una múrria socialista de l'última fila). I al final, pot molt ben ser que un o altre siguin candidats per unes eleccions que molts en el PSOE pensen que acabaran amb una gran coalició PP-PSOE (a la llum dels resultats de diumenge passat). I en un hipotètic nou govern de gran coalició, es necessiten homes amb experiència i raó d'Estat, tal vegada un socialista anomenat Rubalcaba.

Una sistemàtica irracionalitat

M'he acostat a veure com evolucionen les obres del nou pont que construeix el Ministeri de Foment a la ciutat de Girona i que ha de connectar el Pont Major amb la zona de l'Hospital Josep Trueta. Aquesta obra que ha saltat d'any en any els pressupostos generals de l'Estat sense que es construís, que acumula l'enèsima nova pròrroga per la seva inauguració sense que ningú pugui disciplinar el sottogoberno del Ministeri de Foment. Pot ser que aquest any estigui acabat. I he pensat que està bé, està fet amb recursos, bons materials....però que només connecta dos barris de la ciutat, no pas dues artèries crucials de dos nusos de comunicació. El Nou Pont de Pont Major com a metàfora de la sistemàtica irracionalitat de les proporcions en la inversió de l'Estat. Tard però poderós pont mentre la zona del voltant de l'Estació i el Parc Central continua amb tanques, mentre volen enderrocar les restes de la urbanització de La Platera i no tenen prioritat per restaurar el passeig del Molinet, els dos a Torroella de Montgrí-l'Estartit. Una sistemàtica irracionalitat. Quan arriba una bona inversió de l'Estat, agafeu-la al vol, però mai serà segur que sigui la més urgent. 

Ningú vol comprar-la

Ara ja ningú posa un termini per la compra de Catalunya Caixa. Ningú la vol comprar. La seva venta ha estat posposada una vegada i una altra. Sanejar-la va costar una inversió de 12.000 milions d'euros. Juntament amb Bankia i una tercera caixa secundària, són les tres que encara estan sota el paraigües de l'Estat. La seva venta, que es torna a anunciar, suposarà un test sobre com i quan l'Estat recuperarà -si ho fa- les ajudes públiques que ha hagut de destinar al sector financer amb problemes. Fa uns mesos, els despatxos del FROB van pressionar molt Caixa Bank perquè es quedés aquest objecte segur (garantit per diner públic) però a la deriva. Ara sembla ser que és Santander el que està disposat a quedar-se-la amb la condició de rebaixar més i més el seu valor. Als Estats Units ja es van retornant els diners públics, amb els seus corresponents interessos, invertits en sanejar el sector financer. Bankia, la gran patrocinadora del creixement del Gran Madrid de ciment i autopistes radials al no res, ha estat sanejada amb la injecció de 22.400 milions de diner públic. Tampoc és gens clar com tornarà els diners, tot i que en aquest cas, la gestió sembla que permet la seva viabilitat sense ser venuda. Els últims espasmes de la gran bacanal. Alguns, però, encara sembla que no han après la lliçó i a la més mínima que la recuperació es veu al final del túnel (creixement del 1'4% aquest any) ja tornen a pensar en els errors de sempre.

Aperitius de gran bacanal

4.000 milions per AVE. Aquesta setmana s'ha confirmat, en seu parlamentària, que el Ministeri de Foment vol emetre emès bons a través de l'empresa Adif per invertir més de 4.000 milions més d'euros en noves línies del Tren d'Alta velocitat. L'objectiu de la faraònica inversió de Foment és fer arribar el tren d'Alta Velocitat a ciutats com Granada, Múrcia o Santander. Espanya ja és ara el segon Estat del món amb més quilòmetres de línia d'alta velocitat (només superat per Xina amb 1.350 milions d'habitants). Saben quina és l'única línia no deficitària de tota l’atapeïda xarxa ferroviària espanyola? La línia Madrid-Barcelona-Frontera francesa. I de tota ella, el tram més rentable és el tram Barcelona-Girona-Figueres. Això sí, a l'hora d'omplir-se la boca del Corredor Mediterrani, l'Estat només pressuposta 50 milions d'euros i, com va denunciar el diputat Pere Macias en l'última sessió de control, nous trams del corredor ferroviari mediterrani a Tarragona s'estan construint amb ample ibèric (diuen que de forma provisional, quina lamentable provisionalitat i distribució dels diners públics).