Vagi per endevant que l'idea em generava morbo. I no pel fet de compartir el viatje amb tres dones (ja que dues d'elles eren ma germana i ma mare) sino perquè després de tota una vida acumulant tòpics decadents al voltant del concepte La Ballena Alegre tenia grans expectatives. No m'ha decebut en absolut. Aquí us deixo la meva crònica:
Pals. Primera setmana de juliol. 16:45h. Quan vem fer la reserva ja no quedaven bungalows disponibles i no he disposat mai d'una caravana, o sigui que el nostre centre d'operacions serà una mobilhome. Pels que no estigueu familiaritzats amb aquest concepte detestable, una mobilhome és un barracó amb rodes que durant el dia aconsegueix temperatures suficients com per a fregir un ou ferrat sobre les parets o coure'l fins a fer-lo dur a l'interior. No té llits sino sarcòfags, ja que l'única postura possible és mirant al sostre amb els braços sobre el pit per falta d'espai. L'altre possibilitat és dormir com un homòfob. És a dir, de costat i amb el cul arrambat a la paret. Par acabar de fer-ho còmode els matalassos són de molles, l'antítesi de la columna vertebral. Senzillament, no encaixen. Jo crec que el matalàs de molles és la resposta del diable als que diuen que la peresa és un pecat capital.
Mentiria si no confessés que la primera nit, en vista de les comoditats, em vaig preguntar si és gaire intel.ligent que un sector important de la classe mitjana pagui per viure en unes condicions molt inferiors a les del seu dia a dia. Una pista: oi que els gitanos no van de càmping? Una altre reflexió cabdal sobre les condicions de vida del càmping te la fas quan arriba el moment d'anar al lavabo. Compartir dutxes i taçes del vàter amb desenes de persones tindrà els seus inconvenients però no se li pot negar que és un paradís pels restrets en la mesura que sovint et permet sentir a parlar en francès mentre intentes cagar.
A partir d'aquí, tot va anar segons la previsió. Menjar síndria al porxo. Anar sense samarreta. Platja pel matí i piscina per la tarda. Partides de cartes fins a altes hores de la matinada. El gran al.licient de contemplar els partits del mundial al bar de la piscina envoltat d'hordes d'holandesos i alemanys xops de cervesa. I així trascorre la vida en la bombolla del càmping, on com a Gran Hermano t'autodegrades per voluntat pròpia i tot es mangnifica. Serveixi com a exemple aquesta anècdota del penúltim dia:
Ma germana, una amiga i jo decidim llogar la pista de tenis dues hores per a fer uns partidets. Malgrat gairebé sempre és buida, per previsió haviem decidit llogar-la amb 48 hores d'antel.lació. S'ha d'anar a recepció a demanar les claus de la pista. Ens atén una jove guiri darrera el taulell. Amb prou feines m'entén en català però quan ho aconsegueix no sap de quina reserva li estem parlant. Vénen reforços. Una joveneta catalana surt al 'quite' assegurant que se'n recorda d'haver fet la reserva ella mateixa. Mira la llibreta i apareix. Hi ha hagut un error. Pel que sembla la guiri despistada ha llogat la pista a una altre gent a la mateixa hora i ja està ocupada. La joveneta catalana ens ofereix canviar la reserva per l'endemà o esperar a que acabin de jugar. Jo li dic que no. Que en primer lloc havia fet una reserva per aquell precís moment pagant per avançat, en segon lloc marxem a l'endemà i en tercer lloc si ens esperem per jugar ens quedarem sense llum. La joveneta catalana m'intenta tornar a explicar la situació com si jo fos subnormal i no ho hagués entès a la primera. M'indigno.
- Que sí. Que ja t'he entès. Però si jo he fet una reserva primer hauria de tenir prioritat. - li dic.
- No, però això no és així. - em respòn.
- Aleshores de què collons serveix fer una reserva? - replico.
- I que vols que faci? No puc fer res. - Es descollona a la meva cara.
- Doncs que ens buidis la pista, que volem jugar.
- No li puc dir això a aquesta gent, que acaben de començar a jugar.
- Ah, o sigui que a ells no els hi pots fer aquesta putada però a nosaltres que ens donguin pel cul, no? - li dic ja visiblement emprenyat.
- Vols que et torni els diners? - em respòn ella molt digne.
- No, si et sembla te'ls quedes - li contesto - I ja de pas porta'm el llibre de reclamacions.
Ara la que està emprenyada és ella, tot i que ho intenta dissimular. A la joveneta guiri, la culpable de tot plegat, tant se li'n fot. Continúa sense assabentar-se de res mentre una parella de iaios nouvinguts intenta fer-se entendre en català. Un altre company de taulell l'ha de salvar de nou fent-se càrrec dels clients mentre ella segueix mà sobre mà asseguda a la cadira. Ma germana i la seva amiga em dónen suport moral i em diuen que he fet ben fet.
Em porten el llibre de reclamacions i la joveneta catalana me'l deixa sobre el taulell amb un excés de força. No em mira a la cara, com volent deixar clar que li faig fàstic. Jo sóc conscient de que aquestes reclamacions no serveixen de res, així que em proposo omplir el formulari amb el màxim nombre d'insults cap a ella només per tocar-li els collons. Li pregunto el nom, per fer-ho més personal. Mentre m'esplaio, escolto com la joveneta guiri parla en un pèssim castellà amb la joveneta catalana dels iaios que acaben de marxar.
- Es que todo el mundo me habla en catalán y yo he venido a aprender español. - es lamenta la guiri merdosa.
- Claro, normal. No te preocupes que nosotros te hablaremos en castellano. - diu per tranquilitzar-la la joveneta catalana.
Aquesta última conversa atía el meu odi de manera sobrehumana no només cap a l'incompetent de la guiri sino cap a la joveneta catalana. M'esforço per resultar encara més injust i ofensiu en el meu escrit, conscient de que el voldrà llegir. Però em surt fins i tot millor del que esperava, perquè al entregar la reclamació la joveneta catalana decideix llegir el paper davant meu, aixecant la vista de tant en tant per mirar-me als ulls. Jo també me la miro amb un somriure dibuixat als llavis. Quan acaba no fa comentaris, només una fotocopia de la reclamació per a l'establiment abans de retornar-me l'original. Després fa l'intenció de girar-se i atendre altres assumptes.
- Ep, ep! Que encara no m'has tornat els diners. - li reclamo.
- Sí, per suposat. - replica amb la cara vermella de contenir la fúria.
I surto per la porta de la recepció del càmping amb un full de reclamacions que no penso enviar en una mà, els diners retornats a l'altre i
el pit de pollastre perquè ma germana i la seva amiga continuen afalagant-me per tenir-los tan ben posats. En realitat acabo de fer el ridícul comportant-me com un autèntic energúmen. Ja sóc un campista de plè dret.
* Per aclamació popular aquí us deixo el famós full de reclamacions només amb lleugeres modificacions per evitar problemes innecesaris. Tinc una lletra de merda, però si cliqueu damunt la fotografia la podreu veure més gran.
