El temps passa volant!

Gràcies Sra. Moliner però aquests incendiaris ni paguen els tributs municipals (per restituir el mobiliari urbà cremat) ni veuen TV3, que és (segons ells), una merda de cadena venuda al capital via Convergència... No cal que perdi vostè el temps Senyora. Aquestes okupes o les seves milícies urbanes seguiran cremant i destruint tot allò que vulguin. Estic cansat de tot això, però, com molt bé diu vostè, ja podeu dir-me fatxa. Ni sóc fatxa ni entenc com aquests tipus, no paguen les destrosses o se'ls condemna a treballs socials. Qui paga la moto, el cotxe i la bicicleta del meu veí?! TRADUCCIÓN Gracias Sra. Moliner pero estos incendiarios ni pagan los tributos municipales (para restituir el mobiliario urbano quemado) ni ven TV3, que es (según ellos), una mierda de cadena vendida al capital vía Convergencia ... No es necesario que pierda usted el tiempo Señora. Estas okupas o sus milicias urbanas seguirán quemando y destruyendo todo lo que quieran. Estoy cansado de todo esto,...

Un 25 de novembre del 2005, la   Patum  va ser declarada   Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO De tots és sabut que a Berga els anys no es compten pas de gener a desembre, sinó de Patum a Patum. Ball de l'Àliga El seu ball és el de major valor coreogràfic de tota la representació i la seva música la més distingida i monumental.  Aquesta extraordinària partitura presenta moltes semblances amb una dansa típica del Renaixement que podria tenir el seu origen al segle XVI, per bé que la seva línia melòdica sembla derivar d’un himne gregorià. S’ha arribat a definir la melodia del ball de l’Àliga de La Patum de Berga  com una de les tres peces més ‘genials’ de la música popular catalana. Que és La Patum? - Un tresor etnològic ... - Un document històric ... - Una expressió artística ... - Un valor sociològic ... - L'essència del teatre ... -La Patum no es mira, es viu ...

Ricard Opisso i Sala (1880-1966). Avui fa 50 anys que va morir el gran il·lustrador català Ricard Opisso. El recordo amb aquesta portada de la revista “Xut” del 6 de maig de 1925, en què els jugadors del Barça diuen "donem-nos les mans i cremem-ho tot", i ballen una sardana entorn d’un foc on Joan Gamper crema “greuges, ofenses, exigències, negatives, informalitat, visites, cartes a la premsa...” Bufaven mals vents. No tan sols per al Barça: tot el país es trobava en una sit uació molt anòmala. Des del 1923, la Dictadura de Primo de Rivera va reprimir els moviments obrers, va prohibir els partits polítics i els sindicats i perseguia durament les activitats culturals catalanistes de la societat civil; fins al punt de dissoldre la Mancomunitat de Catalunya i prohibir l’ús de la llengua catalana a l'administració i l’exhibició pública de la senyera. Un mes després d’aquesta portada, el 14 de juny de 1925, el camp de Les Corts era clausurat per ordre g...

Com aquell gos de Pavlov que estudiàvem de petits als llibres de Ciència.   Esborronava una mica, però al dibuix es veia un gos a qui havien posat un tub de goma a la panxa, i només de sentir una campana que associava amb l'hora de menjar, ja segregava sucs gàstrics. Doncs gairebé reproduint aquesta conducta condicionada la delegada del govern espanyol a Madrid,   sense haver de córrer massa, ni sentir tocar campanes, només de constatar que el Barça juga una nova final de la Copa del Rei, aquest diumenge, ha salivat, n'ha fet causa. Concepción Dancausa ja ha advertit que 2.500 homes, agents policials tindran com a objectiu, fer un doble filtre i evitar que entrin estelades al Vicente Calderón. En l'intent que el cap d'estat no hagi d'aguantar ni xiulades , ni estelades, Dancausa tira pel broc gros, i aplica la mordassa a la llibertat d'expressió, en aquest cas brandant una bandera que veu com a cau de conflicte. I alerta que després també l'aplicara...

Vi esta película cuando era joven, y me gustó tanto que la volví a ver otra vez, y al  cabo de un tiempo, otra vez  en un cine de barrio. Me he acordado toda la vida de ella y la he comparado con infinidad de situaciones siempre. CAPSULA #10 - La piel quemada from Ariel Fernández Verba on Vimeo . La película empieza y termina enseñándonos piel, pieles “quemadas”, pero las quemaduras son, de diferente origen, las primeras son las que produce el primer mundo, las del turismo, el dinero sobrante, el tiempo de ocio al sol en la playa, cuerpos de mujeres en bikini en la España del desarrollo, las segundas son las pieles quemadas de los que han construido las residencias de veraneo, los que se han quemado y partido la espalda por sueldos miserables, abandonando tierra y familia huyendo de la necesidad más acuciante. Es una historia sobre el problema de la masiva migración desde las regiones más deprimidas de España hasta las más prósperas y desarrolladas. En un puebl...

Fa uns mesos llegia un article de Javier Marías, on denunciava l'oblit i la ingratitud amb què Espanya tractava les seves millors figures, i particularment les que ja han mort. Un amic meu estudiós de l'obra de Cervantes diu que voler comparar-nos amb els anglesos no té cap sentit, ni amb els francesos o alemanys. Tots ells ens porten molts anys d'avantatge, tots ells aposten per la cultura i l'educació. I nosaltres només tenim ministres tipus Wert. Però a part de la indecència dels nostres governants, resulta que vivim en una Espanya que es dedica més a destruir-se que a construir-se.   Diu una enquesta del CIS de 2015 que tan sols dos de cada deu espanyols han llegit "el Quijote", afegint que Catalunya és on més es llegeix. Sí que hi ha Universitats que destaquen més, com ara la Ramon Llull; però en l'àmbit de tota Espanya fa més de cent anys que no es fa gairebé res per commemorar  el quart centenari de la mort de ...

entrada de Don Quijote en Barcelona El excelente estudio de Michael Eaude sobre Barcelona: La ciudad que se reinventa comienza con una cita de Cervantes: "Barcelona", exclamó Don Quijote, es “archivo de la cortesía, albergue de los estranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única.” LA DE CERVANTES, LA MEJOR LOA JAMÁS DEDICADA A NUESTRA CIUDAD Los "barcelonins", la gente de Barcelona, ronronean de placer cuando Cervantes, el más grande novelista de España, canta sus virtudes. Hay un problema, sin embargo. Don Quijote está loco. El noble caballero no distingue fácilmente la realidad de la fantasía. La verdadera opinión de Cervantes es tan probable que se exprese en las experiencias del Quijote como en esta alabanza exagerada. Mientras tanto, Sancho Panza se pasea en una noche de insomnio y topa con unos pies que cuelgan de los árbo...