el castell de Warwick

Aprofitant que hem tingut visites, hem anat a fer una mica el turista. Bé, de fet no parem d'anar a descobrir coses però diguem que les atraccions on s'hi arriba amb transport públic (només disposem d'un cotxe i la gent no vol llogar i conduir per l'esquerra) i que són, d'alguna manera, més espectaculars, les guardem per quan ve gent.
Dissabte vam arribar-nos fins al castell de Warwick, que és bastant impressionant. La primera construcció data del s.XI, però es va anar eixamplant i transformant al llarg de diferents etapes. Des dels anys 70 s'ha estat restaurant i és obert al públic (pagant, és clar!). L'empresa que el gestiona també s'encarrega de fer espectacles que fan més atractiva la visita: petits teatres, llançament d'una bola de foc amb catapulta, activitats pels nens, etc. Les sales del castell que es poden visitar inclouen una gran col·lecció d'armadures i armes de diferents segles, tapisseries i mobles. També hi ha bastantes figures de cera que recreen diferents ambients. Hi ha dues atraccions que s'han de pagar a part, però que no vam visitar: la presó -amb sala de tortures inclosa- i la Torre de Merlí. A la presó s'hi poden veure instruments utilitzats en tortures o càstigs, que fan pensar que els humans estem més sonats del que un s'imagina.
Com que aviat és Halloween, aquest cap de setmana tenien un munt d'activitats relacionades amb el tema i la decoració estava inspirada amb la nit de les ànimes, bruixes, carabasses i tot el que s'escaigui d'aquestes dates.
El poble de Warwick també és molt bonic i val la pena visitar-lo. Fins i tot hi ha un restaurant català! I el paisatge tardorenc el trobo preciós.
Us en deixo algunes fotos.

Un gust

Una de les coses més gratificants que hi ha és fer exercici. Ja sé que és un tòpic i sóc la primera a qui fa mandra agafar els trastos i anar cap al gimnàs. Un cop hi ets, però, i si ho fas de manera mínimament regular, és un gust. Els primers deu minuts costen, però després només vols seguir suant. Probablement perquè saps que quan acabis, t'espera una dutxa calenta i un cop neta i polida, un merescut cafè i una xocolatina.
No cal anar al gimnàs, el sol fet de sortir a caminar amb ritme o durant una bona estona produeix el mateix efecte. La diferència, però és que t'hi has de passar més temps.
Bé, què us haig de dir que no sapigueu? La cultura de l'esport, del córrer, de les activitats a l'aire lliure estan de moda i són molts els que s'hi han afegit. En conec uns quants, però, que no hi ha manera que s'animin, tot i ser plenament conscients del benefici saludable que comporta fer exercici...
I canviant radicalment de tema, enganxo aquí sota la meva participació (no vaig guanyar, però em van donar un accèssit) al concurs de micro-relats de St. Fost que enguany havia d'estar inspirat en l'obra de Saint-Exupéry, El petit príncep. D'aquí l'aire carrincló del relat.

Un altre quadrat a la pila. N’afegeix tres cada vespre i si no té son i escolta per la televisió quelcom que li agrada, a vegades fins i tot cinc. És el seu moment:  ganxet i llana i anar teixint quadrats. Ja en deu tenir un total de cinquanta-sis, però per fer-ne la flassada que vol, en necessitarà molts més.

El nét s’apropa amb ulls curiosos.

--Àvia, per que són tots aquests quadrats?

--Són per fer una manta molt especial.

--Uf, però en caldran molts, trigaràs una eternitat a tenir-la acabada! Podries anar a la botiga i comprar-ne una per pocs diners i aquesta nit ja la podries fer servir.

--Però aleshores ja no seria especial, oi?

--Què vols dir?

--Doncs fixa’t: cadascun d’aquests quadrats són quinze minuts de felicitat per mi. I tota l’estona que passaré després cosint per unir-los en una gran manta serà un moment de goig. Així, quan l’hagi acabada, podràs tapar-te amb una flassada que conté un munt d’hores d’alegria! I quan et fiquis al llit i notis la seva escalfor, recorda que l’important no és la manta sinó el temps que hauré perdut teixint-la.

més curiositats

 Suposo que a Suècia estàvem molt ben acostumats al contacte amb l'aire fresc i la natura. Per raons òbvies, el temps no importa gaire a l'hora de decidir si un surt de casa o si els nens van a jugar a fora en les estones d'esbarjo de l'escola. Tothom surt: que et toqui l'aire és sa, bo i relaxant, encara que estiguis a graus negatius i envoltat de neu o encara que t'hagis de posar pantalons i jaqueta impermeables.
Per això m'ha sorprès que en un país com Anglaterra, on plou tant, no tinguin també aquesta filosofia.
El primer dia de l'escola vam preguntar si les nenes havien de dur les botes d'aigua per tenir-les allà (així és a Suècia) i ens van dir que no. Pensava que era una qüestió d'espai, però ara entenc que hi ha un altre motiu: quan plou no surten al pati! Enlloc d'això tenen el que anomenen wet play (joc mullat) que simplement consisteix en quedar-se dins la classe jugant. Ho trobo fatal, no em puc ni imaginar el mal de cap que m'agafaria si fos la mestra que s'ha de quedar allà dins tot el dia...
Recordo que a Barcelona, quan era petita també ens quedàvem dins quan plovia i sempre acabàvem tots massa esvarats. La diferència, però, és que a Barcelona no plou pas tant com aquí i per tant són contades les vegades que els nens han de jugar dins la classe.

Com diuen els suecs, no hi ha mal temps si no mala roba.
En altres paraules, si estàs ben equipat, el clima no ha de perquè ser un impediment per gaudir de l'aire lliure.

etiquetatges diferents

 Una moda que suposo que també arribarà a Catalunya, si és que encara no ho ha fet, és l'etiquetatge original o divertit de productes.
Al principi fa gràcia, però quan ja n'has llegit uns quants deixa de ser original. Al final el que serà "diferent" serà llegir l'etiqueta de tota la vida.
Us poso uns quants exemples, entre parèntesi la meva traducció lliure i no acurada al català:


En un esprai pel cabell: Shake before use (it, not you!) (= Sacsejar abans d'usar -l'ampolla, no tu!-)

En una beguda de civada, en el costat on apareix la informació nutricional: If this side bores you, please read no further. flip the carton around and have a wonderful day (si aquest costat t'avorreix, si us plau no llegeixis més, gira el tetrabrik i tingues un fantàstic dia).

En una caixa de cereals: In the addmitteldy-pretty-hard-to-imagine event that you're not overjoyed with any X product, please let us know, and we'll do what we can to make you happy again (en el molt-difícil-d'imaginar cas que no estiguis encantat amb qualsevol dels nostres productes, si us plau fes-nos ho saber i farem el que puguem per tornar a fer-te feliç)

En una capsa de galetes: ...a perfect addition to the lunchbox of anybody who needs to be mentally and physically in tiptop shape all day, like pilots, surgeons and primary school kids (un suplement perfecte per la carmanyola de qualsevol que necessiti estar mental i físicament en bona forma tot el dia, com els pilots, els cirurgians i els nens de primària.

Aquests són els que tenia per casa però a les botigues n'he vist bastant més. Curiós, si més no. Ja n'heu vist algun de similar pels supermercats catalans?

La festa de la collita

Se celebra a Anglaterra a finals de setembre-principis d'octubre, depenent del calendari lunar. Es tracta, bàsicament, de donar les gràcies (a la natura, a Déu o a qui es cregui més convenient) per els aliments que s'han recol·lectat. Almenys, això és l'origen del Harvest Festival  que és com l'anomenen els britànics.
Avui en dia, aquesta festa -que enguany s'ha celebrat aquest cap de setmana), també implica música en els parcs, mercats a l'aire lliure amb venta directa de l'agricultor i la recollida pel banc d'aliments que s'organitza sobretot a les escoles. Com a Catalunya, el banc d'aliments ajuda a famílies que es troben en un moment de necessitat o a gent sense sostre.
Això em porta a parlar d'un altre assumpte: el del voluntariat i les organitzacions caritatives, de les quals n'hi ha moltes aquí a Birmingham (i suposo que s'estén a tot el territori de GB).
El voluntariat pot anar des de estar-se al carrer per captar a nous donadors fins a anar a fer dinars a un menjador social o jugar amb nens malalts. Però també hi ha voluntaris en llocs no tan habituals, com per exemple a l'escola.
A molts establiments (gimnàs, botiga, escola, biblioteca...) hi ha guardioles de diferents ONGs perquè la gent hi pugui dipositar una donació.
És un tema que em desperta sentiments diversos i a vegades oposats. Per una banda, em sembla molt lloable que hi hagi gent que dediqui el seu temps a ajudar gratuïtament als altres. Un dels treballs de voluntariat que més hi ha és el de dependenta en una botiga d'objectes de segona mà. Aquestes botigues són una de les fonts d'ingressos de moltes organitzacions. Està bé, perquè compleixen una triple funció: la de reciclatge i recollida d'objectes que d'altra manera anirien a parar a les escombraries, la d'oferir a bon preu aquestes coses a un públic interessat i la de guanyar uns diners per finançar una "bona obra". Només en el nostre carrer major, hi ha més de cinc botigues d'aquestes: una per la lluita contra el càncer, dues d'Oxfam, una per la gent necessitada de Birmingham, una pels nens orfes, una per les malalties cardíaques i encara m'en deixo.
També em sembla que per gent a qui sobra el temps (pel motiu que sigui), és una manera de trobar-se amb altres persones, sentir-se útil, col·laborar amb coneixements i experiència, alhora que pot ser molt enriquidor i donar també una experiència. Quan vaig arribar a Suècia vaig oferir-me a un munt de llocs per treballar gratuïtament i cap em va voler agafar perquè aquesta possibilitat no es contempla. En el meu cas m'hagués servit molt per aprendre la llengua i practicar els meus coneixements jurídics acabats d'adquirir. Enlloc d'això em vaig haver de posar a treballar d'una cosa no gens relacionada amb el que havia estudiat.
Per altra banda, però, penso que moltes d'aquestes activitats que duen a terme les organitzacions caritatives haurien de ser finançades amb diner públic i no haurien de dependre de la bona voluntat d'uns quants (que no necessàriament són els més afortunats en termes monetaris). Per exemple, a l'hora de pagar impostos, estaria bé poder triar amb què volem que s'inverteixi una part de la nostra aportació: investigació de malalties, educació, ajuda social...?
En quant a la feina del voluntari, a vegades acaba sent una explotació si pensem, per dir-ne un, amb el cas de recent llicenciats que com que no tenen experiència no els vol contractar ningú i es veuen obligats a treballar un munt d'hores "voluntàriament". Però algunes feines que fan els voluntaris també podria ser oferta a algú que estigués a l'atur i pagar-li un sou, enlloc d'haver-li de donar els diners/ els aliments que s'obtenen mitjançant la feina feta gratuïtament per algú altre.
Enfi, és un tema que em fa reflexionar i voldria conèixer més el seu funcionament per poder-me pronunciar amb més fonament. Algú de vosaltres ha treballat mai com a voluntari? En una ONG?

què mengen els anglesos?

64% dels britànics pateix sobrepès

No és estrany veure gent amb sobrepès pels carrers de Birmingham. A molts els sobren uns quants quilos però també n'hi ha que pateixen obesitat mòrbida d'aquella que fa feredat. Mai havia vist tanta gent extremadament obesa des de que vaig ser a Estats Units.
No costa gaire entendre el perquè d'aquesta tendència: l'acompanyament habitual en els dinars són patates fregides i mongetes seques en salsa i el plat principal és peix o pollastre arrebossat. Les patates xips  son un berenar habitual i a totes les cafeteries hi ha un gran assortit de cup-cakes (aquestes magdalenes amb cobertura bomba calòrica), pastissos de tota mena i altres gourmandises. I les porcions són enormes!
El pitjor, però, és veure que ja de ben petits hi ha molts anglesos que pesen més del que seria recomanable per la seva salut. Penso que és una responsabilitat que hauria de recaure en els serveis públics perquè les conseqüències d'aquest mal també afecten el sistema de salut pública. No només es tracta d'informar a la gent i fer una campanya anomenada five a day ("cinc al dia", referint-se a que s'han de menjar cinc peces de fruita o verdura al dia) si no d'inculcar ja a l'escola uns bons hàbits d'alimentació i d'activitat física. Però res més lluny de la realitat! Les nostres filles van a una escola pública on ofereixen dinar per 2 lliures l'àpat. De fet, per la petita és gratuït (fins els 7 anys) i per la gent a l'atur o que no arribi a uns mínims també.
I què hi ha per dinar? Doncs els alumnes poden escollir entre tres o quatre menús diferents al dia, d'entre els quals sempre n'hi ha un de vegetarià i un que és un wrap de pollastre. El tercer pot ser des de pizza a lasanya passant per un estofat. Evidentment, tot acompanyat de patates o mongetes. I de postres sempre hi ha l'opció d'una fruita o un pastisset, mousse o qualsevol altra cosa dolça. D'aigua sempre n'hi ha, però si pagues 30 penics, pots veure suc (de concentrat, és clar). Els menús es repeteixen cada tres setmanes, però us en poso un d'exemple.
Els nens que estiguin conscienciats intentaran triar el que és millor per ells, de manera que tinguin una dieta equilibrada. Però no ens enganyem: quin nen tria una amanida enlloc d'una pizza o un plat de patates fregides amb pollastre? I si poden triar entre pastisset o quatre grans de raïm? En tot cas, la meva de 7 anys no ho farà pas. La gran, per sort, sí que s'hi mira més perquè sap que s'ha de menjar sa.
Si a sobre es queden a la ludoteca després de l'escola (les meves ahir ho van fer per primera vegada) berenaran pa amb Nutella i fins i tot els donaran un xupa-xup (no sé si és que ahir era l'aniversari d'algú o si és habitual).
Si a tot això hi afegim que l'assignatura d'Educació física deixa molt a desitjar (entre altres coses van amb pumps, una mena de sabatilla amb sola prima, semblant a les de fer ballet i no hi ha dutxes, de manera que tampoc no suen gaire) no és estrany que nens de 6 a 11 anys ja presentin un físic que hauria de disparar alarmes. Per cert, la majoria de mestres també tenen sobrepès (!).
I jo pregunto: perquè deixen triar als nens el que menjaran? Perquè incloure un postre dolç? Perquè donar l'opció de veure suc amb el dinar quan tothom sap que el millor és simplement l'aigua? Perquè hi ha d'haver Nutella per berenar? No poden tenir formatge, fruita, fins i tot cereals?
Em sembla que en aquest aspecte els anglesos tenen molt a aprendre dels països mediterranis i dels nòrdics també. Desperti Sr. Ministre de Salut!

Els anglesos i la seva cortesia

-->

Ja comencem a estar més instal.lats. Ja tenim compte bancari, metge de capçalera assignat, wi-fi a casa, telèfon fixe i comencem a conèixer els carrers i les botigues de la zona.

Em trobo diàriament en situacions en les que se m’ocorren comentaris per posar al bloc i si puc, ho apunto en algun lloc per anar-vos posant al dia. Tinc una llista de temes i mica en mica els aniré explicant aquí.

Avui volia comentar un aspecte que m’encanta: la bona educació dels anglesos. Em refereixo a les normes de correcció social, com el saludar i donar les gràcies. Tothom és súper amable: des de la caixera del supermercat fins al vellet que et trobes a la parada del bus o la noia que t’aguanta la porta perquè entris abans de que surti ella. En comparació amb Suècia, es fa molt més fàcil demanar indicacions, saludar a desconeguts, preguntar a les botigues... amb això s’assemblen molt més als catalans del que em pensava. 

Cal també concretar que hi ha tanta diversitat d'orígens ètnics que ningú s'estranya de la teva aparença ni qüestiona d'on véns, cosa que no puc dir de Suècia (on per cert, el partit populista-racista ha esdevingut la tercera força més votada en les eleccions de diumenge). Això sí, a l'hora d'omplir el formulari per l'assignació del metge, et pregunten la teva ètnia i diferencien entre "blanc britànic", "blanc irlandès" o "blanc altres". A part, òbviament de totes les altres opcions (negre africà, negre del Carib, negre i blanc, indi, etc...)

A l’hora de conduir, i amb això no que no s’assemblen a nosaltres, tothom respecta als altres conductors, no fan servir la botzina gairebé mai i et cedeixen el pas quan en un carrer estret no hi caben dos cotxe; el primer que troba un forat s'hi posa per deixar passar el que ve de cara. Si sóc jo la que cedeixo el pas, l'altre conductor em donarà les gràcies alçant la mà o fent-me llums. Això ho experimento sovint perquè el carrer on vivim nosaltres hi aparquen cotxes a ambdós costats (la zona blava, excepte al bell mig del centre, pràcticament no existeix) i és de doble sentit. Per sort, nosaltres tenim garatge i no ens hem de preocupar de trobar lloc per aparcar, perquè us asseguro que no és la norma. Vivim en una zona que abans era un poblet i ara és un barri de Birmingham, amb les típiques cases angleses enganxadetes, d'obra vista i força estretes. La majoria, sense pàrquing inclòs -suposo que perquè quan es van construir no hi havia tants cotxes com ara.

Apa, un altre dia, més!