hibernació

Avui tinc aquesta sensació, independentment que coincideixi amb els mesos d'hivern i de la que potser no en vaig ser conscient fins que no vam marxar a viure a Birmingham. Aquí a Suècia estic vivint en una mena d'hibernació constant, en el sentit d'estar esperant sortir de la inèrcia, començar l'activitat real. Amb això no vull dir que no faci coses, en faig moltes. La qüestió és si les gaudeixo. És més, potser no té res a veure amb el fet de viure a Suècia, potser em passaria el mateix a Barcelona o a París, no ho sé. Avui sento això i no vol dir que demà senti el mateix, tampoc vol dir que estigui deprimida.
Vivint un any a Anglaterra vaig gaudir molt, d'una manera que feia anys que no sentia. Si analitzo el perquè, què era diferent allà, què hi havia que no hi hagi aquí, només arribo a la conclusió que hi havia pluralitat d'oferta per: veure, descobrir, comprar, provar, conèixer... També és evident que quan tens un temps limitat per fer quelcom el vols aprofitar al màxim i per això no vam parar de voltar i de visitar llocs fantàstics, cosa que potser no hauríem fet si hi haguéssim anat a viure per una temporada més llarga.
És obvi que a Suècia també hi ha llocs molt bonics per veure, però hi ha certs aspectes que no es poden ignorar: per trobar alguna cosa "diferent" has de fer molts kilòmetres, els preus de l'allotjament són cars quan viatges en família, el paisatge és extremadament monòton de costa a costa, amb l'excepció de Lapònia, els mesos d'hivern fan difícil veure res: d'una banda perquè es fa fosc molt aviat i de l'altra perquè el clima no fa gens agradable la sortida. Quan ja fa anys que hi vius, has vist el més destacat: les cinc ciutats importants amb la seva oferta cultural, la natura i els quatre parcs d'oci (amb animals o amb atraccions o totes dues coses a la vegada). Passejar-se per la majoria de pobles-ciutat és com despertar-se en el dia de la marmota -si recordeu la pel·lícula-. Tots són iguals, amb un carrer principal -com aquells de l'Oest americà del s. XIX- amb botigues a totes dues bandes que són les mateixes a tot arreu perquè formen part d'una cadena o servei. I és clar, això quan vens d'un país on tens mar, plana i muntanya a quatre passes (sobretot si ets de Barcelona) es fa avorridot, què voleu que us digui.  Suècia és un país molt gran (450.000 km2), la meitat del qual està ocupat per boscos, on hi viu en proporció molt poca gent (9.800.000 persones) i on sobretot hi ha viscut molt poca gent, de manera que la Història és força limitada.
Jo visc a 20 km. d'Estocolm en un "poble" que té orígens a l'edat de ferro i al 1630 disposava de tres granges. A finals del s.XIX s'hi van començar a construir torres i actualment hi viuen 18.000 persones, i tot i així no hi ha vida, no hi ha activitat, no s'hi cou res. Jo puc sortir a passejar durant 40 minuts i no trobar-me una ànima i se me'n trobo una ni em saluda. Això s'ha convertit en normal per a mi i és un dels molts factors que provoca l'estat d'hibernació del que us parlava al principi, una mena de mandra constant o d'anar fent dia rere dia perquè toca però on res no fa especial il·lusió. Aquesta hibernació fa que em tanqui en mi mateixa, que les activitats que faig siguin majoritàriament individuals, en una mena d'introspecció infinita que no he triat però a la que les circumstàncies m'hi han acabat portant.
No em malinterpreteu, penso que aquests moments també són necessaris i segur que els trobaria a faltar si visqués en un lloc on no tingués l'oportunitat de gaudir-ne, però voldria poder-los escollir i no que em vinguessin imposats.
En definitiva, sabeu que estava fent enlloc ara fa un moment? Doncs m'he posat a somiar, navegant per Internet buscant empreses a l'estranger on el meu marit podria trobar una feina i on potser hi hauria una escola on jo podria ser mestra. Qui sap? Potser ens espera una nova etapa en un futur no molt llunyà o potser d'aquí dos mesos no recordi res del que us he escrit en aquest post.