Bisturí

He arribat de la feina a l’hora que a la tele començava el Club i mentre dinava parlaven de la cirurgia estètica. Havia pensat parlar sobre el tema quan fa uns dies vaig veure un programa...difícil de qualificar, però al final vaig pensar que no pagava la pena. Ara, no he pogut abstenir-me de dir la meva després de rebre algun mail sobre això i de veure el debat del Club.
Estrenaven un programa nou, Cambio radical, havien de canviar la vida de dues persones, es veien lletges. No només elles, si no, que tota la família ho afirmava (vaja, no directament, però pels comentaris), fins i tot paraules de les seves parelles com és “bonita por dentro”. Un programa enfocat a la “sensibloneria”, aprofitaven qualsevol llagrimeta per burxar una estona. Amb frases patètiques justificant les seves decisions per operar-se com “m’opero perquè m’han deixat totes les parelles que tenia i ves a saber si no ho faig potser em deixa l’actual”. Terrible!!!
Mirant el programa, ja es veia que a part de que tinguessin algun complexe hi havia altres problemes de base, que potser si haguessin estat una mica tractats, ja no hagués fet falta jugar al Frankenstein. I no em digueu que no és això. Si no, recordeu: Pits nous, xuclador de cartutxeres, injeccions pels pòmuls, dents noves i el més fàcil: cabells i maquillatge, vestit i sabates. A mi em feia por que no les reconeguessin. Doncs apa, a solucionar els problemes a cops de bisturí....q ara, segur que seran ben felices.
El resultat va ser bó, fins i tot una de les noies lletges i amb poc futur a la vida, ha enganxat maridet....com que ara ja és maca....ell s’ha decidit del tot. Ara pot treure-la a passejar i lluir dona.
Vaig a mirar què m’haig de canviar perquè se’m posin de genolls i em treguin un pedrusquet ;p

Deixant el to irònic; com tot, la cirurgia estètica pot ser fantàstica, però no d’aquesta manera, per fer-ne un programa lamentable. Un és ben lliure d’arreglar-se tot el que vulgui, però fa falta fer tot aquest espectacle? Encara va ser més trist quan al 30 minuts explicaven que a noies de 18 anys els hi regalaven pel seu aniversari algun tipus d’operació. Potser ho trobeu normal, però a mi....em descol·loca molt.

Rèquiem de Mozart

Feia un mes que tenia comprades les entrades i em feia molta il.lusió poder anar a escoltar el Réquiem de Mozart, però més ganes en tenia quan vaig saber que es feia a la Basílica de Santa Maria del Mar.
Estava interpretat pel Cor de cambra i Orquestra filharmònica de cambra de Pardubice (república txeca). Com a solistes hi havia Marie Fajtova (soprano), Karla Bytnarova (mezzosoprano), Jaroslav Brezina (tenor), Ivo Hrachovec (baríton) i el director era Jaroslav Krcek.
Per tant, amb les expectatives creades, un cop acabada la feina vaig marxar volant cap a agafar el tren per arribar a BCN a una hora decent i no haver d’anar amb presses. A més, pel fet d’anar amb Renfe encara havia de vigilar més amb l’hora idònia per anar tranquil.la.
Una hora i mitja abans del concert ja es va començar a formar una fila a cada una de les portes del temple, suposo que era degut a que les entrades no estaven numerades. Per tant, vam fer cua i a les 20h ja estàvem assegudes en un banc de la basílica i esperant que tot comencés. Haig de dir que la Basílica està preciosa il.luminada, el lloc era ideal. A les 21h va començar tot i no em va decebre gens. Van fer dues parts, però sense interrupcions. A la primera van interpretar el Glòria en Re major de A.Vivaldi i a la segona part el Rèquiem en re menor de W.A.Mozart. Va estar molt i molt bé, una mica de pell de gallina, molts aplaudiments i vaig marxar amb un bon regust. Només vaig trobar els solistes com si estiguessin cansats, no pas per la veu i interpretació, potser massa seriosos. Pel que fa a tota la resta, perfecte.
I després cap a menjar un tros de pizza pel Born i a beure un mojito....que encara no els havia provat mai. Va ser un bon començament de cap de setmana.

Congelar

Si, ho he descobert ara, d'aquí ve la meva felicitat ;p Ja no cal que em llevi al matí per anar a comprar el panet per poder esmorzar....ara ja el preparo congelat i a les 11:30 ja està al punt!! Es pot congelar tot, tot i tot. És veritat que no he descobert la sopa d'all i que tots ho sabíeu, però és fantàstic! Ara puc amortitzar el congelador nou i anar a comprar "tapers" per posar-hi les coses fresques que cuino.

Contes

Ha estat un cap de setmana interessant, començant per l’exposició de pintura que vaig anar a veure a Vinaixa i acabant pels contes per adults. No sé si heu anat mai a escoltar contes, no parlo dels que s’expliquen als nens. Contes per a gent gran (i no, no són de sexe...sempre pensant en el mateix ¬_¬, això no vol dir que no hi sortissin algunes escenes ;p). Es feia en una església que actualment s’utilitza per concerts, exposicions i altres esdeveniments culturals; van començar vora les 22h. Cada persona explicava un conte i va ser molt interessant. Entonació, gesticulació, tot, absolutament tot estudiat per captar l’atenció de l’espectador i arrancar-nos unes rialles. El públic era majoritàriament femení suposo en gran part, perquè feien el barça-madrid. El meu cor no aguanta tantes emocions i va seleccionar els contes, que fora que hi hagués algun sorpresa extra molt extrema, no el feia patir gens. El resultat final el vaig saber mentre sopava.

Acabo el post amb una queixa!.....impresentable haver de pagar tants peatges per dues hores de camí, vergonyós!!! Es nota que això dels peatges de les autopistes és la terra de fer pipes i que no interessa gens treure’ls. Els sous no estan per pagar tants cops i la nacional II és patètica!!! I l’última abans d’anar a dormir, plz...cal posar-se al carril del mig i no moure’s ni a la de tres???

Un fet prou habitual

Us deixo un trosset de mail que em va enviar una amiga, "l'actriu". Ella arribava a la matinada d'una festa per celebrar l'èxit de l'última actuació que estaven representant a Barcelona. I això és el que li va passar:

"Bé, al final no me n'he anat a Munich. I és que vaig sofrir un robatori fantàstic, d'aquests de dos tios en moto que et passen pel costat i t'estiren el bolso. Però, per fer - ho més peculiar, se'm va quedar enganxada la bufanda al bolso, amb lo qual vaig anar per terra, em van arrossegar per terra, casi m'escanyen..... enfí, afortunadament van parar la moto, van desenganxar la bufanda i aquí estic, magullada, amb unes marques al coll que sembla m'hagi escapat de la forca i amb mal a tot el cos. Però vivita i coleando, disposada a donar guerra. I sense documents, clar, segona raó per la qual no puc anar -me'n ( a part de que estic feta un fàstic ) Enfí, pq després diguin que la vida no és emocionant."

Jo li vaig veure el coll una setmana després i feia esgarrifar...m'imaginava la pinta que feia al mateix dia o el dia després.

Aquí no hi surten explicades les dues hores de cua a la comisseria dels mossos i la gran resposta ("a tu no et toca aquesta zona") que li van donar els del CAP quan va anar a demanar que l'ajudessin. Haurien de saber que l'hora, lloc d'atracament i lesions que et fan no es trien.

Ara ella ja està més recuperada......per si de cas jo....acostumo a portar el bolso creuat i ella ha deixat les bufandes.

Si a algú se li ha escapat un somriure al llegir el seu trosset, sapigueu que a molta gent li ha passat el mateix, s'enten i ella ho enten...de la forma que ho explica sembla que hi tregui ferro però és absolutament dramàtic.