Passar per víctima

Fa poc, a propòsit de la reunió del club de lectura que fem a Vila-real, vaig llegir “Amsterdam”, una novel·la d’Ian McEwan. Allí, l’autor britànic planteja certs dilemes d’índole moral, un dels quals afecta un director de periòdic. La qüestió és que té en poder seu unes fotos compromeses d’un aspirant a president del govern de la Gran Bretanya i no sap si publicar-les o no. Finalment, decideix traure-les a la llum i estroncar així la carrera política de l’aspirant. Però la cosa no ix com ell vol. L’esposa del polític –a la manera de Hillary Clinton quan l’esclat del cas Levinsky- s’anticipa a la publicació de les fotografies amb una declaració de lleialtat al seu marit que el presenta com a víctima d’una conspiració. La intervenció de l’esposa no sols desactiva l’efecte escandalós de les imatges sinó que és capaç de crear un corrent d’opinió favorable al presumpte infractor. McEwan, així, ens crida l’atenció sobre el fet que, en el món actual, sovint no importen tant els fets en si com la manera en què ens són presentats. I ens adverteix sobre la gran vulnerabilitat de l’opinió pública, l’escassa capacitat crítica de la gent i, en conseqüència, l’enorme facilitat amb què pot ser manipulada des de les diferents instàncies de poder.
No sé si els dirigents del PP són o no lectors de McEwan, però, mentre llegia el comunicat que van fer públic arran de l’alçament del secret de sumari d’una part del cas Gürtel, em va vindre al cap que coneixien perfectament els mecanismes que es descriuen a “Amsterdam”. Perquè, la conclusió que trauen del sumari els dirigents populars és que acredita que no estem davant una trama organitzada de finançament irregular del Partit Popular sinó d’una trama de corrupció per aprofitar-se del Partit Popular i utilitzada en contra seua. Jo no sé vostés, però a mi em va tocar llegir-ho dues o tres vegades per fer-me càrrec que no estava sota els efectes d’unes febres tropicals que em provocaven al·lucinacions. Però hi ha més encara, perquè el comunicat oficial del PP denuncia haver estat objecte d'una actuació sectària i partidista del Govern i de la Fiscalia General de l’Estat. I acaben mostrant tota la confiança del món en la independència judicial (la de De la Rúa potser?) i la seua capacitat per impartir justícia.
L’objectiu del comunicat, i de totes les manifestacions dels dirigents populars, està ben clar: presentar-se com a víctimes d’una conspiració en lloc de com a culpables d’haver tirat mà a la caixa pública. Perquè la major o menor dependència de la Fiscalia General respecte del govern o la influència del PSOE en els òrgans judicials i la policia podrien ser aspectes a considerar, sense dubtes, però no a costa de silenciar el tema central, que és molt més gros. Perquè els indicis que es desprenen del sumari apunten clarament cap al que nega el PP: l’existència d’una trama corrupta que feia favors i regals a polítics, que contribuïa –a través de comptabilitats ocultes- al finançament irregular del PP i que, com a recompensa, rebia múltiples i (extraordinàriament rendibles) adjudicacions públiques. Una màquina de fer diners, en definitiva, a costa de l’erari públic. Dels diners de tots nosaltres. Els que s’haurien de destinar a eliminar les barraques de les escoles, a fer més i millors carreteres, a invertir en cultura i ciència o a conservar el medi ambient i que acabaven en mans de Correa, Pérez i la resta de la trama. Aquesta és la qüestió nuclear. La que hauria de centrar l’interés i sobre la qual els dirigents del Partit Popular haurien de donar explicacions i prendre mesures. I, entre ells, Francisco Camps dels primers. Sabent el que ja sabem, la seua continuïtat al front de la Generalitat hauria de ser inviable. Per decència. Per respecte als seus electors i a la resta dels ciutadans valencians. No dimitirà, ja ho sé. Preferirà alimentar la imatge d’un País Valencià que – entre camps, fabres i costes- ja és vist, de portes enfora, com la Sicília mafiosa dels pitjors moments de la història. Un lloc sense moral on les trampes són la llei i el poder s’utilitza únicament en servei dels propis interessos. I on els ciutadans són tan estúpids que encara ho avalen amb els vots.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (11/10/09)

Le Clézio reflexiona sobre la figura materna

Uns dies abans de donar-se a conèixer el veredicte de l’Acadèmia Sueca que va declarar Jean Marie Gustave Le Clézio com a premi Nobel de literatura 2009, apareixia a França la seua darrera novel·la, “La música de la fam”, que ara ens arriba de la mà d’Edicions 62, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. L’obra de Le Clézio és vasta i no està en absolut ben representada en català i, en conseqüència, resta molta feina per fer. Ara bé, d’entre els diferents criteris possibles, em sembla ben oportuna la decisió d’incorporar, primer de tot, el díptic que dedica als seus pares: fa uns mesos, va veure la llum “L’africà”, la novel·la de 2004 on retrata, a partir del relat de la seua infantesa, la figura del seu pare, que exercia de metge a l’Àfrica i va quedar-hi atrapat durant els anys de la Segona Guerra Mundial; a “La música de la fam”, en canvi, l’escriptor francés s’inspira en la figura de la seua mare per recrear de quina manera la Segona Guerra Mundial va trasbalsar la vida de tanta gent, els plans i les il·lusions que havien formulat en temps de pau i que mai van poder recuperar. I ho fa a través de l’Ethel, una jove hereva d’un oncle originari de les illes Maurici, filla d’un matrimoni que només existeix de portes enfora.
Le Clézio va traçant línies subtils, amb les quals, a poc a poc, va dibuixant un paisatge bell i malenconiós, decadent i emotiu: el de l’Europa dels anys trenta i del daltabaix que va provocar la guerra. En citaré algunes, d’aquestes línies: la presència del “Bolero” de Ravel, una peça musical que, escriu Le Clézio, no és “com les altres. És una profecia. Narra la història d'una còlera, d'una fam. Quan s'acaba amb violència, el silenci que en resulta és terrible per als supervivents atordits”; la figura de la Maude, l’amant del pare, la decadència física de la qual va paral·lela a la del seu temps; el llegat de l’oncle Suleiman, un pavelló oriental que espera, apilat en un solar, el moment de tornar a enlairar-se ferm; l’amistat que la protagonista manté amb la Xénia, filla d’una família aristocràtica russa que ha fugit dels bolxevics i viu en la misèria, però a la qual considera un exemple admirable: fins que aquesta es casarà amb un pocasolta; la espessa fauna de familiars i coneguts que ronden la casa d’Ethel; i sobretot les figures de la mare i del pare, les aventures empresarials del qual abocaran la família a la misèria.
La prosa de Le Clézio és rica i subtil, pulcra i precisa, i s’articula lentament en un mosaic riquíssim, en colors i en matisos. Així, “La música de la fam” és un llibre bell, molt bell, d’aquells que cal llegir sense presses, assaborint cada matís. Un text que, a poc a poc, fins i tot discretament, va instal·lant-se en l’ànim del lector, expandint-s’hi, fins omplir-lo d’aquella sensació de plenitud que només ens deixen les grans obres. Els que van llegir fa poc “L’africà” ja saben de què parle.

Literatura i taurons

Ja fa temps que certes editorials van provant noves estratègies de promoció que facen destacar el seu producte enmig de l’allau de novetats. Una de les darreres l’ha posada en marxa Bromera, que ofereix la possibilitat de nadar entre taurons a l’Aquàrium de Barcelona –previ sorteig- als lectors d’una de les apostes de l’editorial per al nou curs: “Esquivant la mort”, del debutant Josh Bazell, una història de mafiosos i metges, a mig camí entre “Els Soprano” i “House”, diu la promoció, apta per als qui busquen entreteniment i prou.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (4/10/09)

El dilema de Rajoy

A mesura que les aigües brutes van aflorant pels desaigües del PP valencià, Mariano Rajoy veu més clar el dilema que haurà de resoldre si vol ocupar algun dia el palau de la Moncloa. La situació al País Valencià és, en termes de moralitat pública, insostenible. Al capdavant de la Generalitat, hi ha un president, el Molt Elegant Francisco Camps, del qual un auto del Tribunal Superior de Justícia valencià assegura que va mentir quan va afirmar que podia provar que pagava els vestits que li feien a Madrid amb el solt de la caixa de la farmàcia de la dona, que veges tu també. Ara sabem que no, que els vestits li’ls pagava Orange Market, l’empresa sobre la qual pesen greus sospites de corrupció a gran escala. Més encara: el Molt Elegant es va lliurar de seure al banc dels acusats pel vot d’un magistrat, Juan Luís de la Rúa, sobre qui havia afirmat que no existien paraules al diccionari per definir l’amistat que els unia. I que no sols no va abstenir-se de jutjar el seu amic íntim, sinó que va deixar de considerar uns documents policials de summa importància, com hem sabut després. I encara així, va exculpar-lo només perquè no va saber trobar la relació entre els regals d’Orange Market al president i les adjudicacions públiques que rebia tan magnànima empresa. I és que el món està ple d’ingenus.
En una societat de pràctiques democràtiques sanes, Francisco Camps (i el magistrat De la Rúa) ja faria temps que s’haurien retirat de la vida pública. No és el cas del País Valencià. Ací, des que Eduardo Zaplana va demostrar que la convicció manifesta d’entrar en política per a enriquir-se no era incompatible amb les aspiracions a presidir la Generalitat, és a dir, des que va dinamitar qualsevol límit moral, tot és possible. I en això confiaven, Mariano Rajoy i Francisco Camps, en deixar passar el temps i guanyar les pròximes eleccions. I començar de zero, com si res no haguera passat. El problema és que la merda no cessa d’aflorar, ara pels desaigües de València, ara també pels de Castelló. Fa poc, hem conegut un informe de la Brigada contra el Blanqueig de Diners segons el qual la trama Gürtel finançava el PPCV a través d’una doble comptabilitat, amb diners negres pel mig i a través de factures falses que emetia el mateix partit. I que, entre els contactes principals de la trama, hi havia el vicepresident Vicent Rambla i el secretari general del PPCV, Ricardo Costa. Quin honor per a Castelló!
En una societat de pràctiques democràtiques sanes, un partit que presentara aquest currículum no tindria la més mínima possibilitat de governar. Però al País Valencià les coses no van així. I sembla més que probable que, si se celebraren unes eleccions, el PPCV tornaria a arrasar. Malgrat tots els indicis de joc brut. És la gran basa de Francisco Camps (com ja va deixar clar fa temps Carlos Fabra). Ara bé, el problema és que Mariano Rajoy comença a intuir que no totes les circumscripcions són com les valencianes. I que la merda valenciana que li esquitxa ja prou més amunt dels camals li pot passar factura en altres llocs. Que potser els electors de la resta de l’Estat no seran tan tolerants amb les sospites de corrupció que afecten el seu partit. I ací hi ha el dilema: d’una banda, Mariano Rajoy intueix que no pot arribar a la Moncloa sense els vots que li proporcionen Francisco Camps i el PPCV; de l’altra, comença a sospitar que, si no pren mesures, si la passivitat amb els indicis de corrupció al PPCV comença a ser interpretada com a complicitat, si més no, els vots que perdrà a la resta de l’Estat li impediran d’assolir la majoria que necessita per a governar. És per això que, els darrers dies, Maria Dolores de Cospedal s’ha cansat d’insinuar que el PPCV ha de prendre mesures. I que des de Madrid han començat a demanar el cap de Ricardo Costa. Seria una manera de salvar Camps i al temps escenificar que no es tolera la corrupció interna. El problema és que el PPCV s’ha oposat tant de temps a cedir cap dimissió que ara tenen por que s’interprete com una declaració de culpabilitat. I que, si se’n va Costa, el següent de la llista és el president Camps. I a ningú no li agrada prescindir de l’escut enmig del fragor de la batalla.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (4/10/09)

Calaix de mots

Pere Antoni Pons: Sembla que el temps us està donant la raó.
Joan Francesc Mira: No. Més aviat sóc jo que cada vegada he anat donant-li més la raó al temps.

Pere Antoni Pons
La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira
PUV

Tres aproximacions a l’obra i les idees de Joan F. Mira

En el pròleg que encapçala “Una biblioteca en el desert” (Bromera), Joan Josep Isern li pregunta a Joan Francesc Mira (València, 1939) si concep els articles com a assaigs d’extensió breu. I la resposta de l’escriptor és contundent: “Efectivament. Si no, no n’escriuria. Entenc l’article com una altra manera de fer literatura i per tant el valor literari de les paraules i les idees que conté és fonamental. És una píndola concentrada i molt calibrada perquè no és el mateix fer un text de trenta línies que un de seixanta o de noranta. Els seus ritmes interns han de ser necessàriament diferents però la seua matèria primera, que és el llenguatge, té el mateix valor que si escriguera una novel·la de dues-centes pàgines o un poema”.
“Una biblioteca en el desert” és una tria d’articles que Joan Francesc Mira ha publicat a diferents llocs i que el crític Joan Josep Isern ha seleccionat i agrupat per temes per a la seua publicació en la col·lecció “Els nostres autors” de Bromera, adreçada especialment als centres docents de secundària. Però també a tots aquells lectors que vulguen fer un tast deliciós d’algunes de les peces breus que Joan Francesc Mira publica cada setmana a diferents mitjans de comunicació. L’agrupació temàtica cobreix un ample espectre de les inquietuds de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el País Valencià, la gent i el món, la memòria i València i els seus habitants. Set parts que acullen una xicoteta mostra –molt selecta, això sí- dels nombrosos diminuts assaigs en què Mira ha anat disseminant les seues reflexions sobre el món que ens ha tocat viure. Són xicotetes joies literàries, escrites amb la prosa pulcra i expressiva que caracteritza l’escriptura de Mira, profundes malgrat la brevetat d’alguns textos i lúcides com en podem llegir ben poques. Un recorregut per algunes de les inquietuds de l’autor de “Borja papa” o “El professor d’història” i que abasten no sols àmbits com la literatura, l’antropologia o l’anàlisi social, trescats habitualment per Mira, sinó que permeten que la vista es fixe en detalls (aparentment) de menor importància, com la diferència entre els sorolls del tren i una motocicleta trucada, la remembrança del dia que van soterrar Josep Pla, el misteri que s’amaga davant l’acció de regar un hort o les reflexions que suscita la presència d’un burro davant de Notre Dame, a París. Un text plural, però d’una qualitat ben uniforme. Literatura de la bona, com diu l’autor, en píndoles concentrades.

Més Mira

No és, però, aquest l’únic llibre que té l’autor de “Els treballs perduts” com a punt de referència. Els lectors de Mira de tenen a la mà dos magnífiques aportacions per aprofundir en la seua obra. D’una banda, “La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira” (PUV), de Pere Antoni Pons, és, tal com explica el títol, una entrevista de vora 400 pàgines on hi ha ocasió de repassar la vida, l’obra, les idees i les inquietuds de “l’home que té el món dins del cap”, com el qualifica, al pròleg, Pons. Una esplèndida aportació per a aprofundir en la personalitat d’un escriptor dels més importants que ha donat la literatura al País Valencià.
En un àmbit més especialitzat se situa “El món i l’obra de Joan Francesc Mira” (Denes), una obra que recull un seguit d’articles on crítics i estudiosos de la literatura repassen les diferents vessants de l’escriptor valencià. Entre ells, destaquen les aportacions de Lluís Meseguer, Adolf Piquer o Vicent Pitarch.

La moció de Benidorm

Ja saben vostés que els darrers dies, el municipi de Benidorm ha estat en portada de tots els diaris i en boca de tots els polítics a causa de la moció de censura que ha apartat el PP de l’alcaldia, després de 18 de govern ininterromput. Exactament des del dia en què Eduardo Zaplana, en un episodi semblant, va fer fora el govern municipal del PSOE i va començar una llarga i fructífera (per a ell, vull dir) carrera política. La història, doncs, es repeteix. Amb protagonistes distints, signes polítics oposats, però amb una trama semblant. Ara al trànsfuga li diuen José Banyuls i ha abandonat el PP per ocupar una tinença d’alcaldia i abans es deia Maruja Sánchez i va deixar el PSOE per un càrrec pseudovitalici d’assessora municipal, que ara deixarà d’ocupar. La diferència més substancial entre les dues situacions és una foto. La de Zaplana en els moments previs al seu assalt a l’alcaldia, posant amb un Mariano Rajoy tan feliç. I tan oportú sempre. Una foto que ara no tindrà correlat, perquè el PSOE, formalment, diu que no vol saber res dels nous governants de Benidorm. Formalment.
El secretari valencià del PP, Ricardo Costa, tan elegant com ens té acostumats, no va tardar gens a acostar-se a Benidorm per abraçar l’alcalde cessant, Manuel Pérez Fenoll, i fer-li costat en aquests moments tan durs. No deu ser fàcil deixar les regnes d’un dels paradisos de l’urbanisme valencià, tan agraïda que en resulta la gestió. I, és clar, va aprofitar per llançar-se al coll dels usurpadors, acusant-los de violentar la voluntat del poble. I té raó, el germaníssim. O és que algú pot discutir la il·legitimitat moral de guanyar una alcaldia amb el vot d’un pròfug? El problema de Ricardo Costa, però, són els fets. Perquè, mira per on, el PP té una llarga tradició de guanyar alcaldies amb el vot d’un trànsfuga. I en Alacant més que en cap lloc: en aquesta legislatura ho han fet a Calp, la Vila-joiosa, Dénia i la Vall de Laguar. I també en 14 municipis més de la resta de l’Estat, segons la comissió de seguiment del Pacte contra el Transfuguisme, i en la major part dels casos els regidors afectats continuen militant tranquil·lament en el partit. A la mateixa província natal de Mariano Rajoy, Pontevedra, n’estan preparant una, ara mateix. A Silleda, on compten amb el vot de dos trànsfugues socialistes. Ara bé, no li vagen al senyor Costa amb aquestes murgues, que els respondrà, això sí, sense perdre l’elegància, que no és el mateix cas. Quan ells guanyen l’alcaldia no és el mateix cas que quan la perden. Evidentment.
El PSOE, ja saben, ha desautoritzat la moció de Benidorm tot i que es notava que molt, molt disgustats, tampoc estaven, al carrer Ferraz de Madrid. El cas és que els 12 regidors benidormins van demanar la baixa voluntària del partit i així es van estalviar l’expedient disciplinari que amenaçaven d’obrir-los. I de camí, Leire Pajín, la secretària d’Organització del PSOE, es va lliurar del mal tràngol d’haver d’expulsar del partit la seua pròpia mare, Maite Iraola, regidora socialista de Benidorm i una de les impulsores de la moció de censura que, dimarts passat, va fer alcalde Agustín Navarro. Si els pregunten, els dirigents del PSOE asseguren que, des de primera hora, han negat el suport a la moció i que els qui l’han perpetrada estan fora del partit. I formalment és cert, tot i que no hi ha qui s’ho crega. En primer lloc, perquè la comissió de seguiment del Pacte contra el Transfuguisme atribueix al PSOE una dotzena més de vulneracions del pacte. O siga que no els ve de nou, tampoc. I perquè, què volen que els diga, no resulta fàcil admetre una rebel·lió així a ca’ls Pajín. I perquè, diguen el que diguen, no se’ls veu massa incòmodes.
I una maldat, per acabar: saben vostés qui va forçar la inclusió de l’ara trànsfuga José Bañuls a la llista del PP de Benidorm que encapçalava el campsista Pérez Fenoll? Miguel Barceló, el sogre d’Eduardo Zaplana i impulsor de la seua carrera política. La cosa resulta molt truculenta per veure-hi un episodi més de la rivalitat entre Zaplana i Camps. Però jo, tractant-se de qui es tracta, tampoc no ho descartaria. En política tothom sap que els pitjors enemics són els que tens a dins de casa.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (27/9/09)

Morts a cabassos en l'última novel·la de John Connolly

És bastant freqüent que tinguem notícia dels autors en altres llengües a partir de les obres que els han consagrat. I que només després, si les vendes van bé, anem tenint accés als llibres que pogueren haver publicat anteriorment. Aquest fet, que normalment no afecta la recepció de les obres, té una connotació especial quan parlem de novel·la negra, un àmbit on els escriptors solen ser més proclius a repetir protagonistes, a establir séries de llibres que comparteixen espai i personatges. És cert que molts d’ells ja procuren que cada trama siga autònoma i que el desconeixement dels fets narrats en novel·les anteriors no afecte la intel·ligibilitat dels presents. Però sovint el lector no pot evitar la intuïció que, d’haver llegit els precedents, assaboriria millor el que ara té davant dels ulls. Això és el que ocorre amb John Connolly (Dublín, 1968), de qui primer vam conèixer “Els turmentats” i ara podem llegir “Els homes de la dalla”, totes dues a Bromera. Dues novel·les que són, al marge de la recent “The Lovers”, encara per traduir, els últims lliuraments de la série protagonitzada (més o menys) pel detectiu Charlie Parker. I que, tot i que poden ser llegits de forma independent, estan plens de referències a fets inclosos en les novel·les precedents: els més importants, sense dubtes, els que ens expliquen l’assassinat de la filla i la dona del protagonista i els que narren l’amistat d’aquest amb Louis i Angel, dos assassins molt perillosos.
“Els homes de la dalla”, a diferència de “Els turmentats”, no té un argument de novel·la negra, en el sentit clàssic, potser perquè Connolly ha decidit enfocar, en lloc de Parker, els seus amics Louis i Angel i el protagonisme que prenen li ha determinat l’estructura de l’obra. De manera que ací no hi ha un crim a resoldre (n’hi ha tantes morts que cap investigador no en donaria l’abast) i, per tant, no hi ha detectiu que s’hi capfique. La trama, de fet, constitueix una espiral bastant previsible on l’única incògnita és calibrar fins on serà capaç de conduir-nos Connolly. És cert que n’hi ha certes qüestions a resoldre, però no són sinó accidents secundaris sense importància davant la violència que creix i creix sense aturador. L’obra té dos blocs principals: de primer, anirem coneixent diferents episodis aparentment inconnexos que van teixint una trama entorn de Louis. Quan aquest entenga el sentit de les coses, viatjarà al lloc on espera trobar els seus enemics per enfrontar-s’hi. I aleshores la carnisseria serà bestial. A l’alçada de les feres desbocades que hi participen.
El títol fa referència a un grup d’assassins per encàrrec, els Segadors, creat i controlat per un personatge enigmàtic, Gabriel. Un grup d’elit, gent que matava a qui li ordenaven, sense fer preguntes, sense voler saber més del que calia. D’ell formava part Louis, fins que es va dissoldre i cadascú va fer el seu camí. Però ara un d’ells ha tornat, l’Alegria, un dels més capaços. Dels més freds. I també el màxim rival de Louis, amb qui va tindre prou més que paraules. Però hi ha també més gent que vol vore mort Louis: el vell Lehart, sobretot, que vol venjar la mort del seu fill, a qui aquell va matar quan formava part del grup. Una història de venjances, doncs, de violència extrema, en la qual el paper de Charlie Parker és bastant secundari i on el que importa, més que no retratar la societat o trobar les causes del crim, és l’acció. Simplement.

Publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (20/9/09)

Lena i Séverine

Ja fa algun temps, vaig vore a la televisió un documental que em va eriçar la pell. Parlava del tràfic de dones que són forçades a prostituir-se. Hi entrevistaven antigues prostitutes i també xiques que encara estaven exercint l’ofici. No cal dir que qualsevol dels testimonis, fins i tot el més suau, era prou cru per remoure’t l’estómac, però n’hi ha un que recorde especialment. La càmera enfocava una casa mig derrocada, enmig d’un terreny on creixien impunement tota mena de brosses. Hi vivia una família, allà, ja poden imaginar vostés en quines condicions. Pura misèria. Dels fills, n’hi havia un amb greus problemes de salut. I una altra, diguem-li Lena (per posar-li algun nom), que, tot i vestir una roba gens agraïda, resultava indubtablement atractiva. Era ella qui parlava. Explicava que necessitaven diners per pagar-li el tractament al germà i que no sabien d’on traure’ls. I que un dia, una amiga li va proposar de viatjar a Istambul, a treballar de no recorde què, i li va prometre que aquella feina estava molt ben pagada. Lena, impel·lida per l’estima que sentia envers el germà, va acceptar il·lusionada. La proposta de treball, però, era simplement un esquer. Una volta a Istambul, li van retenir el passaport i la van obligar a prostituir-se. Del calvari que va passar, ja se’n poden vostés fer càrrec. Amb tot, va aconseguir alguns diners i, amb els mesos, va aprofitar una oportunitat inesperada i va escapar. Ja a casa, va constatar que la malaltia del germà avançava inexorable i que requeria un tractament urgent que la família no estava en disposició d’assumir. Aleshores, després de molts dubtes, la jove va tornar voluntariament a Istambul. A prostituir-se de nou. A guanyar alguns diners amb què donar-li al germà una mica d’esperança. Segons les estadístiques, Lena exerceix la prostitució de manera voluntària.
Els successos recents a Barcelona i la proximitat de la celebració, dimecres que ve, del Dia Mundial contra l’Explotació Sexual han tornat a activar el debat sobre què cal fer amb la prostitució. La qüestió és complexa, ja ho saben vostés. Els partidaris de regular-la com una professió més afirmen que, ja que és impossible acabar amb ella, l’aprovació d’unes normes que li donaren estatus legal, contribuiria a millorar la situació de les dones que l’exerceixen. I que això permetria acabar amb el tràfic il·legal de persones. I, si toca, posen l’exemple holandés. Obliden, però, que la immensa majoria de les dones que exerceixen de prostitutes a Holanda, 8 de cada 10 exactament, hi han fet cap a partir de la tracta il·legal des d’altres països.
Un altre argument a favor de permetre la prostitució és que hi ha un percentatge de dones que exerceixen la prostitució perquè volen. I que ningú els pot llevar el dret de fer servir el seu cos com millor creguen. És cert, però també ho és que la practica totalitat de les dones que fan de prostitutes viuen del seu cos per imposició. Bé perquè estan en mans de xarxes mafioses que les exploten, bé perquè parteixen d’una situació miserable que els ha abocat a l’ofici més vell del món. O per totes dues raons. Vull dir que, segurament, 99 de cada 100 prostitutes estan en la situació de Lena. I només una, de les 100, són burgeses ocioses que troben al·licients en la prostitució. Com Séverine (Catherine Deneuve) a “Belle de jour”, la pel·lícula que va fer Luís Buñuel sobre un text de Joseph Kessel. I no em sembla lícit salvar-ne una per condemnar-ne 99.

Ocorre, però, que de la prostitució viu molta gent. Gent respectable, vull dir. Homes de negocis vinculats a les màfies, empresaris que regenten clubs d’alterne, i fins i tot grups de comunicació que, en els seus diaris, denuncien la prostitució al mateix temps que la promouen a través de les pàgines d’anuncis per paraules. I que en trauen sucosos beneficis. Per això, justament per això, resulta tan difícil eradicar-la. I per això, justament per això, s’ataca la prohibició amb l’argument que no és legítim retirar-li a ningú el dret a vendre el seu cos, si li ve de gust. Una reivindicació que, en el fons, no és sinó una cortina de fum per tapar el gran negoci que fan a costa del cos (i la vida) de tantes i tantes dones.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (20/9/09)

Perfectament vigents

"Però sempre em crida l'atenció com els catalans ignoren l'extraordinària vitalitat de la seua llengua i fins a quin punt els fa falta un canvi de mentalitat. ¿Per què es resisteixen a parlar català als estrangers, per exemple, fins i tot quan aquests se'ls adrecen en català? ¿Per què no s'esforcen a parlar català als castellans residents a Catalunya? No hi ha cap d'aquests que no entengui el català. El català és tan viu, fins i tot després de quaranta anys d'una opressió feroç, que si els castellans no poden o no volen fer l'esforç de parlar-lo, és perquè els catalans no es decideixen a imposar-se".
Qui això escriu és Esyll T. Lawrence (1917-1995), una gal·lesa que va residir a Catalunya i a qui la revista rels, revista d'idees i cultura ha dedicat un monogràfic. Ho va escriure en 1983, en un article sobre les lluites de Gal·les, i em sembla que encara, malauradament, la seua anàlisi està completament vigent. Com ho està també aquesta altra frase, extreta del mateix text i perfectament extrapolable a la nostra realitat.
"No puc deixar de mencionar el paper totalment botifler dels socialistes, o sigui dels laboristes, que, fent veure que tenen simpatia per la causa gal·lesa, sempre, després de les eleccions, els han deixat a l'estacada fent el joc de l'Estat Central".

Clàssics, premis Nobel i nous autors per llegir a la tardor

La tardor ens porta abundants traduccions. És cert que hi ha més apostes segures que no propostes noves, potser a causa dels temps que corren. Però l’oferta és àmplia i variada i combina la recuperació de clàssics grecs i romans, la reedició d’autors canònics, els escriptors d’èxit dels darrers anys i altres que comencen a consolidar-se en les seues llengües i a exportar llibres més enllà.
Una de les editorials que combina la publicació d’autors consagrats amb les aportacions noves és Bromera, que presentarà dos premis Nobel, Naguib Mahfuz i Orhan Pamuk, i dos autors que debuten en català, John Bazell i Mikkel Birkegaard. De l’autor egipci podrem llegir “Miramar”, la història de cinc homes que, fugint de les brases d’una revolució fallida, arriben a un hostal i s’enamoren de la mateixa dona. A “El museu de la innocència”, en canvi, Orhan Pamuk trena una història d’amor que li serveix per repassar la Turquia de les darreres dècades i les belleses de la ciutat d’Istanbul. Pel que fa als dos debutants, es tracta de dos thrillers. A “Els llibres de Luka”, el danés Mikkel Birkegaard planteja l’existència dels Lettore, una associació secreta capaç d’influir en el pensament dels altres a través de la lectura. “Esquivant la mort”, del nord-americà John Bazell, vol ser una farsa a mig camí entre la novel·la d’hospitals i la negra.
Edicions 62 també tira de Nobel. Així, un dels plats forts d’aquesta tardor serà “Alfred i Emily”, on Doris Lessing planteja com hauria estat la vida dels seus pares si la Primera Guerra Mundial no haguera capgirat les seues vides. Una altra de les apostes segures de 62 serà “Caïm”, on el també Nobel José Saramago passa comptes amb Déu a partir d’una relectura de l’Antic Testament. Així mateix, els lectors tindrem ocasió de conèixer “El que el dia deu a la nit”, la novel·la on Yasmina Khadra (pseudònim sota el qual firma les seues obres l’excomandant de l’exèrcit algerià Mohamed Moulessehoul) aborda el dilema de Younas, un jove algerià educat en una família francesa a qui la vida el posarà en la tessitura d’escollir entre els lligams adquirits o la fidelitat a les arrels. A més, podrem llegir “Meridià de sang”, d’un dels autors més representatius dels EEUU, Cormac McCarthy, on l’autor de Rhode Island narra com, en una expedició conjunta de mexicans i texans que pretén exterminar els indis, acaba imposant-se la llei de la selva. Finalment, Edicions 62 aposta per una altra nord-americana, encara inèdita en català, Eudora Welty, de qui publicarà “La filla de l’optimista”, una reflexió sobre la independència i l’amor. Empúries no tira de Nobel, però sí de valor segur amb Dan Brown, de qui publicaran la seua pròxima novel·la, “El símbol perdut”, el contingut de la qual es manté en secret. En línia completament diferent se situa Tahar Ben Jelloun, que, com Lessing, també s’ha servit dels records, en aquest cas relatius només a la figura materna, per escriure “La meva mare”. Un text més íntim dels que acostuma a signar l’autor marroquí radicat al sud de França. L’editorial Proa, tot i no poder lluir cap premi Nobel entre les novetats de tardor, tampoc no es llança al buit. Així, l’estrella dels pròxims mesos serà un valor prou segur: Paulo Coelho, de qui publicarà “El vencedor està sol”, ambientada al festival de cinema de Cannes. Menys coneguts (almenys a casa nostra) són Jo Nesbo, Ingo Schulze i Charlotte Roche. Del primer, un escriptor noruec a qui es presenta com l’autor escandinau més venut després d’Stieg Larsson, podrem llegir “Nèmesi”, una novel·la negra. Shulze, en canvi, és alemany i ens dóna, a “Adam i Evelyn”, la seua visió sobre la República Democràtica Alemanya. Finalment, de la britànica Roche podrem llegir “Zones humides”, una novel·la divertida on una jove de 18 anys explora el propi cos. L’aposta de Proa es completa amb dos clàssics: Tommasi di Lampedusa, de qui tornaran a editar “El Gattopardo” en una nova traducció, i Marco Polo, de qui Manuel Forcano i Francesco Ardolino, han traduït per primera vegada al català “La descripció del món”.
Més enllà dels grans grups editorials, però, també hi ha vida. En la línia de Proa, però fixant-se en el públic juvenil, Tàndem Edicions publica dues adaptacions de dos clàssics molt coneguts: “Gulliver al país de Lil·liput”, de Jonathan Swift, i “El corsari negre”, d’Emilio Salgari. Al seu torn, La Campana publicarà “Un món desajustat”, un assaig on Amin Maalouf mira de resoldre la qüestió del xoc de civilitzacions, i “Tornar a la terra”, on el nord-americà Jim Harrison dóna veu a un malalt terminal. Amsterdam, en canvi, mira d’aprofitar el tiró comercial de l’autora francesa Fred Vargas, de qui publicarà la novel·la negra “Un lloc incert”. L’oferta de traduccions de ficció d’aquesta editorial es completarà amb una proposta radicalment diferent: “El joc de Niro”, la novel·la on el libanés Rawi Hage reflexiona sobre la guerra a través de les figures de dos joves. El segell mallorquí Moll continua apostant per Stefano Benni, l’autor italià de qui trauran “Elianto”, una novel·la a mig camí entre la ciència ficció i l’humor crític. La basa de Perifèric, en canvi, passa per l’intercanvi entre les diferents llengües de l’Estat, una pràctica que s’hauria de dur a terme amb molta més freqüència. Així, aquesta tardor incorporarà al seu catàleg “El rostre de la terra”, un poemari del gallec Cesáreo Sánchez Iglesias.
I, per acabar, una delicatessen. L’Institut Cambó i Edicions 62 començaran a publicar aquesta tardor la “Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge”, una selecció de les traduccions de clàssics grecorromans de la prestigiosa col·lecció que, a més, suposarà la primera incursió del Grup 62 en el format electrònic. Els dos títols escollits per a obrir camí són les quatre “Tragèdies tebanes”, de Sòfocles, i la “Poesia eròtica”, d’Ovidi. Dos textos imprescindibles.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (13/9/09)

Ara ho volem per escrit

Ja fa temps que sabem que no hi ha prou amb les paraules. Que la bona voluntat dels polítics necessitats de vots o dels portaveus parlamentaris que busquen suports s’esvaeix al mínim canvi de lluna. Com sabem també que no ens regalaran res des de Madrid, als qui no hem nascut parlant com ells. Que els usuaris de les llengües minoritàries de l’Estat ens haurem de guanyar amb esforç allò que ens hauria de tocar per dret. Allò que els castellanoparlants tenen sense necessitat de moure un dit. És per això que s’ha posat en marxa la Iniciativa Popular per una Televisió sense Fronteres. Per elevar al Congrés dels Diputats un projecte de llei que ens garantisca l’exercici dels nostres drets lingüístics en matèria audiovisual. Perquè ja no hi ha prou amb les paraules, amb les promeses, amb les bones intencions i ara ho volem per escrit. I en paper oficial, a més a més.
I el cas és que el marc legal ens empara. La Constitució, d’entrada, i tota la legislació audiovisual espanyola, proclamen el respecte al pluralisme de la societat i a les diverses llengües de l’Estat. El proclamen, però no l’exerceixen. No arbitren cap mesura per establir-ne el compliment. Agafen vostés el comandament i vagen canviant canals, si volen comprovar-ho: fa mal a la vista. Tant se val que parlem de televisió per cable com de la nova TDT: la multiplicació de l’oferta televisiva (o radiofònica) no ha respectat cap mena de paritat. Ben al contrari, en lloc de contribuir a l’equiparació de les llengües oficials de cada territori, ha accentuat encara més la divergència a favor del castellà.
Però n’hi ha més, encara: la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, que l’Estat espanyol va signar en 2001, estableix l’obligació dels Estats de fer possible que els diversos territoris que compartisquen llengua tinguen accés als canals que, en l’idioma comú, emitisquen des de fora del seu territori. Segons aquest precepte, les televisions catalana, valenciana i balear haurien de sintonitzar-se en les tres comunitats autònomes i, encara més, a la Franja de Ponent, Andorra i la Catalunya Nord. Però el dret, novament, no passa de ser un enunciat teòric sense plasmació real. De fet, lluny d’avançar en el sentit correcte, en els darrers anys s’han accentuat els problemes de recepció dels canals catalans al País Valencià, com vostés ja saben. A l’hostilitat explícita del Consell del Molt Elegant Francisco Camps s’ha afegit la complicitat interessada dels ministres del voluble Rodríguez Zapatero i l’actuació maldestre de certs polítics catalans. I, entre tots, han deixat distintes zones del País Valencià a les fosques i han creat un embolic de tal magnitud que ha motivat la intervenció del Consell d’Europa, que, a través d’un Comité d’Experts, va recordar al Govern espanyol que no hi ha prou a signar els papers i fer-se la foto, sinó que, després, cal adoptar decisions que facen possible complir els compromisos adquirits. I, més en concret, que l’Estat espanyol hauria d’haver pres mesures per acabar amb la manca de coordinació de les comunitats autònomes que comparteixen llengua –en aquest cas el País Valencià i Catalunya- a l’hora d’aplicar els preceptes de la Carta.
Però com ja sabem que no faran res que no els forcem a fer, diferents associacions, partits polítics i sindicats han impulsat la Iniciativa Popular per una Televisió sense Fronteres. Una campanya que pretén recollir, en els pròxims 6 mesos, el mig milió de signatures necessàries per poder presentar el projecte de llei sobre Televisió sense Fronteres a la consideració de la Mesa del Congrés dels Diputats. Des del País Valencià estant, l’efecte més immediat del text, cas d’aprovar-se, seria la normalització de l’arribada dels canals de la televisió catalana a tot el territori. Però el projecte va més enllà i pretén aconseguir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació. D’uns drets que fins ara no han passat de ser un catàleg de bones intencions que mai no ve bé de dur a la pràctica, ara per açò, ara per allò altre. I dic jo que ja està bé de prendre’ns el pèl.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (13/9/09)

Parlen del músic

Vicent Sanz i Xavier Aliaga en parlen, ací i ací. Gràcies a tots dos.

De Castellano i Forné a Eiximenis passant per John Lennon

A la tardor, no ens faltaran llibres. Tot el contrari, la dificultat radicarà a buscar un forat per encabir tantes ofertes atractives. Autors d'ací i d'allà, relats d'evasió i d'alta volada, novel·la negra i per a infants, poesia i assaig, ompliran les prestatgeries durant els pròxims mesos. Cuadernos us ha fet una tria de les novetats escrites originalment en català. Un tast que es completarà la setmana vinent amb l'avanç de les traduccions que podrem llegir a la tardor.
Entre els autors de les comarques de Castelló, destaca l'última novel·la juvenil de Pep Castellano, "El causant", que publicarà Perifèric i que narra la història de Marta, una jove de 15 anys que, a partir del descobriment d'una nota, intentarà esbrinar les circumstàncies que envolten un crim. A més, hi ha el retorn, ara en clau infantil, de Santiago Forné, un autor que es va donar a conèixer amb la "La dona infidel", publicada per Quaderns Crema en 2002 i molt ben rebuda per la crítica. A "L'últim linx" (Bullent) Forné demostra una vocació clarament ecologista i intenta, situant-se sota el punt de vista d'un linx ibèric, reivindicar els llaços que ens uneixen a la natura.
Més obres per al públic infantil: "La princesa cagaire i bufeta" (Bullent), d'Anna Llàcer; els "Nous acudits de Llorenç" (Bromera), de Llorenç Giménez; "La meua veïna és una bruixa" (Bromera), de Carme Gil, i "Mai no moriràs, Gilgamesh" (Moll), de Pere Morey, una proposta curiosa que barreja l'epopeia hindú amb referències a la República i la Guerra Civil. Pel que fa a les propostes juvenils destaquen "Un país al desert" (Bullent), la reflexió de Francesc Collado sobre la situació del poble sahrauí dins la interessantíssima col·lecció "Claus per entendre el món"; "Pell d'escata" (Bromera), d'Enric Lluch; una adaptació del "Tirant lo Blanc" que ha fet Joan Enric Pellicer per a Perifèric. I "Imagine" (Tàndem), d'Octavi Egea, una peça teatral on un grup d'adolescents comprovarà com la realitat qüestiona de manera permanent la lletra de l'alegat pacifista de John Lennon.
Curiosament, el músic de Liverpool també està present en una de les novel·les per a adults que es publicaran a la tardor: "Lennon i Ana" (Bromera), de Vicent Borràs, un viatge iniciàtic cap a l'edat adulta estructurat a partir de les influències de la figura del beatle més rebel. A més, Bromera publicarà el retorn de Vicent J. Escartí a la novel·la històrica: "L'abellerol mort", una narració situada en plena Il·lustració i que gira al voltant de la figura d'Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, un noble xipriota que ha d'exiliar-se i farà cap a terres valencianes. Entre les novetats d'autors del Principat i les Illes, destaca la novel·la juvenil "Material sensible. Contes cruels" (Perifèric), on Jordi Sierra i Fabra denuncia la situació dels infants arreu del món. Edicions 62 publicarà, al seu torn, "La nit de les papallones", la novel·la amb què Jordi Coca va guanyar el premi Sant Joan i que suposa un homenatge a l'stripper Christa Leem i a la vida nocturna de la Barcelona dels anys 70. A la mateixa editorial s'incorpora Xulio Ricardo Trigo amb "El somni de Tarraco", una recreació de l'època romana que va plena d'amor i crims. Empúries publicarà el darrer llibre de Vicenç Pagès, "Els jugadors de whist", on un home en crisi repassa la seua vida i, de retruc, dóna una visió diferent dels primers anys de democràcia. A més, hi veuran la llum "El testament d'Alcestis", de Miquel de Palol, i "El meu cor cap a tu per sempre", de David Nel·lo. El mallorquí Pau Faner publicarà a Moll un conjunt de relats, "El cant de l'alosa", i Francesc Serés farà el mateix a Quaderns Crema amb "Contes de color rus". La Magrana acollirà l'última novetat d'una de les autores més valorades de la literatura en català, Imma Monsó, que a "Una tempesta" planteja la relació entre els autors i els seus lectors sota una òptica ben curiosa. Així mateix, aquesta editorial publicarà el retorn de Maria Jaen, l'autora del best-seller eròtic "Amorrada al piló", que després de fer durant molt de temps de guionista de séries televisives d'èxit, ara ha escrit "La pinça birmana", un retrat punyent del rerefons del món de la televisió. En canvi, Amsterdam aposta pel debut de Iolanda Batallé, la primera novel·la de la qual es titula "La memòria de les formigues", i pel llibre de relats d'un mediàtic, Joan Barril, de qui publicarà "201 contes corrents".
I, per acabar, dos plats forts: la reedició de dos clàssics recents. La Magrana publicarà una novel·la de Pere Calders descatalogada des de fa 20 anys, "Ronda naval sota la boira", on l'autor fa una metàfora de la Guerra Civil i l'exili en clau de comèdia. Igualment, Edicions 62 aposta pels "Vint-i-vuit contes" de Manuel de Pedrolo, una antologia de la seua narrativa breu per a adults.
No ens oblidem de la poesia. En aquest àmbit crida l'atenció la primera incursió que hi fa Isabel-Clara Simó, que publicarà a Edicions 62 el seu primer recull, "El conjur". A més, a Bromera veurà la llum "Homèrides", el darrer llibre d'un poeta com Vicent Penya, de més ampla trajectòria. A Ara Llibres, Jaume Subirana presentarà "Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals", una proposta curiosa que pretén acompanyar-nos en el darrer viatge de les persones que ens estimem.
Pel que fa a l'assaig i als llibres de divulgació, destaquen les aportacions de dos pesos pesants: el sociòleg Toni Mollà publicarà "Quina televisió pública?" i Joan Francesc Mira traurà "Vida i final dels moriscos valencians", totes dues al catàleg de Bromera. A Perifèric, Jaume Pérez Muntaner publicarà, sota el títol "El mural com a fons. La poesia de V. A. Estellés", una reflexió sobre l'obra del poeta de Burjassot. Finalment, pel que fa als clàssics, destaca el "Regiment de la cosa pública" (Bromera), de Francesc d'Eiximenis, en versió del borrianenc Josep Palomero.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (6/9/09)

L'ombra de Porcel

Aquests dies, m'ha vingut de gust tornar als llibres de Baltasar Porcel. I no per cap impuls necrofílic, no vagen a malpensar vostés. Ben al contrari, rellegir els textos d'aquells autors que en vida has admirat em sembla el més gran dels homenatges que es pot fer a qui ens acaba, com qui diu, de deixar. Porcel, ja ho saben vostés, es va morir a primers de juliol a conseqüència d'un rebrot del càncer que patia i que, uns mesos abans, ell mateix va fer públic que havia superat. L'obra que ens ha deixat és plena de llum i de força, de sensibilitat i de cruesa. De risc i d'ambició. Porcel va ser capaç de concebre un món per on transitaven contrabandistes, mariners, soldats, emigrants, emperadors; on convivien el realisme més intens amb la fantasia més exhuberant; uns textos que parteixen del més immediat -el món d'Andratx i d'unes illes Balears sovint prèvies a l'esclat turístic- i, com tota la bona literatura, són capaços d'elevar-se fins a la universalitat. Una obra, en definitiva, que no haurien de perdre vostés l'ocasió de tastar, si és que no ho han fet ja. Perquè Porcel és, al meu parer, un dels grans autors de la literatura catalana contemporània i també un dels grans d'Europa, com avalen les traduccions d'obres seues a l'anglés, el francés, l'alemany, l'italià o el txec, entre altres. I això hauria de ser, però no ho és, com dir un dels grans de l'Estat espanyol, però aquesta, malauradament, és una història ben diferent. Un símptoma més que les coses no s'han fet bé. Que les doctrines supremacistes -que no són sinó una maquillada forma de racisme- han imposat el seu criteri absurd i han esvaït qualsevol possibilitat de convivència respectuosa. I deixem-ho ací que el que es tracta avui és de parlar de Baltasar Porcel.
La figura de l'escriptor nascut a Andratx ja fa temps que era discutida a l'àmbit mateix de les lletres catalanes. Supose que hi tenia a veure l'evolució del seu pensament, que va discórrer des del maoisme de la seua joventut cap a un acostament gens dissimulat al poder. Una deriva l'element més destacat de la qual era la profunda amistat que l'unia amb Jordi Pujol i fruit de la qual va nàixer, sota els auspicis de la Generalitat que aleshores dominava Convergència i Unió, l'Institut Català de la Mediterrània, que Porcel va presidir els primers anys. Segurament, ell mateix tampoc no contribuïa massa a fer-se estimar. És cert que no manca, d'entre la gent pròxima a ell, qui parla de la seua amabilitat i les seues dots de conversa, de la seua cultura vasta, però tampoc no ha faltat qui apuntava que era d'aquells que marquen distàncies, que es creia per sobre del bé i del mal, que li agradava jugar el paper d'enfant terrible, un escriptor polèmic i polemista que preferia ser rebujat a passar desapercebut. El cas és que, per unes coses o altres, n'hi havia qui declarava no llegir Porcel per ser massa d'esquerres i qui li havia fet creu i ratlla per haver-se deixat seduir en excés pel conservadurisme i encara per considerar-lo un fustigador de progressistes. O per ser massa orgullós o per haver dit no sé què, tant se val. Fóra el que fóra, el cas és que l'ombra de l'autor enterbolia la percepció de l'obra prou més del que seria aconsellable, tot i que, malgrat els uns i els altres, Porcel era un escriptor amb un públic lector bastant ample i amb un reconeixement de la crítica més que notable. Els últims anys, però, i qui sap si a causa de la malaltia, algunes postures es van suavitzar i se li van obrir les portes a certs reconeixements (el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que va rebre en 2007) que, per la magnitud i la transcendència de la seua obra, indubtablement es mereixia.
Per tot això, estic convençut que el pas del temps consolidarà el valor de l'obra de Porcel. Una volta assimilada la seua figura, una volta esvaïts els ressons que la seua tumultuosa presència provocava, una volta la figura de l'autor haja deixat de contaminar la percepció de l'obra, aquesta lluirà, de ben segur, amb tot l'esplendor. Sense prejudicis que enterbolisquen la lectura. Aleshores, la figura de Baltasar Porcel se situarà en el lloc exacte de la història de la literatura catalana. Com un més entre els clàssics.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (6/9/09)

Retrat sonor de Tokyo

Diumenge, vaig anar a veure el "Mapa de los sonidos de Tokyo", d'Isabel Coixet. Només la passaven en un dels tres multicinemes de la Plana, que ja és un indici que es tractava de veure-la aquest cap de setmana o mai. I només en castellà, és clar. Ja se sap com van les coses.
La Coixet, i aquesta és potser una constant de la seua forma de concebre el cinema, prima la recreació visual per damunt de la narrativitat. En les cintes que li recorde, no és infreqüent la sensació que el temps és una magnitud estantissa, sense progrés possible, de manera que la pel·lícula es construeix a partir de l'acumulació de xicotets detalls, no d'accions grandiloqüents.
Em va agradar el retrat de Tokyo, tot i la fotografia trista, bruta, que fa servir, i la música -molt, molt encertada- i la manera de narrar una història bastant més que inversemblant: que una freda assassina s'enamore, al primer colp d'ull, d'una víctima panxudeta com el Sergi López no deixa de ser un tour de force. Trobe encertats els retrats de l'assassina silenciosa i el seu amic vell, sobretot, però també els altres personatges. I algunes imatges -l'espill amb un missatge escrit en sang, o l'habitació de l'hotel de l'amor, o el mercat de Tokyo- són certament impactants. Fins que no em vaig acostumar, però, em molestava la dicció de Sergi López, tan planera (tan del carrer) que contrastava poderosament amb la dels altres personatges, molt més pulcra (molt més teatral), i vaig trobar forçats alguns plecs del relat, que demanaven una certa professió de fe. Però ja se sap que al cinema, l'espectador combrega amb situacions que un lector mai no toleraria a una novel·la. Són gèneres diferents, ja ho sabem. I tenen regles pròpies. Però, encara ara, no deixa de sorprendre'm que els espectadors siguen tan crèduls. O que els lectors ho siguen tan poc.