dimarts, 2 de setembre del 2014

XX. Aire embossat.


Fa més o menys mig any em vaig comprar un telèfon. Quan el vaig veure se'm va dibuixar un somriure a la cara. Vaig posar el dit a un dels forats, vaig girar la roda, i el vaig deixar anar: Primer número, segon somriure. Els meus pensaments anaven del taller a la lleteria, i de la lleteria al taller. L'olor de fusta, els pastissos de serradures, les cadires al carrer i els "manguitos" penjats. El telèfon vermell que em feia sospirar. El suc de tomaca com a beguda oficial dels motoristes. El dit manador i les discussions per tenir diferents punts de vista. Les estovalles reflectants. L' "Avi fan Campeche!". Les ranxeres, les creus amb boli als prospectes, les cartes al nen. Tu i el nen. El nen sense tu. L'ávia sense tu, jo sense tu. 
Bel·ligerant pacifista fins a l'últim instant. 

1 comentari:

Sergi ha dit...

Un autèntic salt al passat. De petit havia tingut telèfons d'aquests a casa. Ara queden tan enrere... com alguns records.