La Cultura dels Colors.

Els colors de les bandes de les barberies.

Banda de colors imposada els anys 40/50.

 Colors "primaris" de la banda móbil de les barberies.

   No us heu preguntat mai, al entrar a la vostra perruquería de sempre i veure a la façana els colors que si troven; el vermell el blanc i el blau, bé siguin amb frangues en diagonal o dins d’un rètol móbil donant voltes, que signifiquen aquets colors?

   Doncs bé, antigament a les barberies, a part de tallar  el cabell, també si feient extracsions de queixals i també de sangríes, per tal de fer-ho saber i com a reclam d’avís, si van posar dits colors que  signifiquen; El vermell, la sang que s’extreia, en el pacient, el blanc, les venes que eren embolicades les ferides, i el blau –encara que es va implantar més tard aquest color- volía representar el pal utilitzat per l’amplitud que tenía el vendatge -el torniquet-. 

   Aquets reclams dels dos colors "primaris" –el vermell i el blanc- i hem refereixo a "primaris" perque van ser els dos primers colors que es van pintar a les barberies de l’època, i que  presumiblament foren pintats a l’època medieval. El color blau fou imposat al voltant dels anys 40/50  a les barberies americanes, per tal de donar  mes color de  patriotisma a les seves barberies (Els colors de la bandera americana són; el vermell, el blau i el blanc. 
   A les facanes de les belles barbaries europees, el color blau no hi era.  

Els Els colors dels  Taxis de Barcelona.

 Taxis de Barcelona.

   Uns altres colors per aquest “post”, La Cultura dels Colors, i que he vist també molt curiosa, és la dels taxis de Barcelona i els seus dos colors; el groc  i el negre.

     El responsable de la regiduría de Barcelona per ERC a l’any 1931, fou Jaume Vachier, el quàl creá un Reglament General de Circulació   i com a responsable de l’àrea a l’ajuntament va unificar els taxis amb els colors groc i negre, copiant l’estil d’altres ciutats europees, l’argument exposat fou que la majoría dels cotxes que  circulaven  eren de color negre i que calía diferenciar els taxis com a servei pùblic del parc móbil que hi havía, quasi tots eren de color negre, el color groc era cridaner per tal que es veiés de molt lluny, aquets dos colors són molt presents a la natura de molts animals i crida l’atenció de forma “natural”.

    Curiosament avui en día ciutats com Buenos Aires, Bombai, Santiago de Xile o Montevideo, entre altres ciutats, tenen els mateixos colors dels taxis que  Barcelona.

   El color groc dels taxis  ha anat  canviant amb els anys, abans es deia que era groc llimona, avui se’l coneix com a groc taxi.

Els colors del Club Jovetud de Badalona -La Penya-

   Molts són els colors dels equips bé siguin de futbol, al igual que d'altres esports i els seus colors  que podría anomenar. M'he quedat amb els colors del Joventud de Badalona -La Penya-  per ser l'equip de bàsquet de la meva ciutat i coneguda amb el sobrenom de, La Penya, doncs foren una penya d'amics qui la va fundar, però bé són els colors els qui va dedicat aquest "post" i d'ells parlaré.

      El primer partit  oficial que el Joventud de Badalona va jugar, el va guanyar per 3 a 2... sí, sí... tal com ho sentiu. A l'hora d'anar a buscar una vestimenta per jugar dit partit, i anar a comprar a la botiga i demanar cinc camisetes  que fossin iguals, la dependenta que les despetxar, digué que les úniques que tenía iguales i que fossin cinc, eren unes samarretes amb una banda verde i negre, la decisió fou unànime, doncs tots cinc jugadors  portaríen els mateixos colors... fa més de 80 anys que el Joventut de Badalona porta els colors verd i negre,  amb referència a la compra de les primeres samarretes.


    Si coneixeu més Cultures dels  Colors, digueu la vostra. Gràcies¡¡

Petita história de la Rosa.

    
   Les roses son apreciades per moltes raons; com a flors d’una bellesa cautivadora, per la seva fragància encisadora, per la seva historia fascinant o senzillament com a símbol de confiança i d’amor.
  
  La Rosa des de temps memorials ha estat la reina de les flors...Babilonia; Siria; Egipte; Roma i Grècia, la Rosa era considerada símbol de bellesa...  
    
A Egipte, la Rosa es va adeptar en el culte a Isis, la deesa de la vertilitat. Fou en el segle I abans de Crist, que la demanda era tant elevada que es convertir en una indústria força important.

  S’explica que Cleopatra per tal de conquistar l’amor de Marco Antonio, va anar a buscar-lo en una barcassa daurada, decorada amb roses i impulsada per rems de plata. Es va presentar com a Frodita, coronada i engalanada amb roses, i a més a més va fer engalanar  les càmeres del palau, els mobles, els jardins,  inclós el llac.
     
    De Pèrsia existeix l'història de la Rosa i el rossinyol. La flor del Nil, havía sigut la reina de les flors, però com que dormía de nit, va ser destronada, la Rosa Blanca va ser coronada reina. Un rossinyol encisat amb la seva bellesa, s'ha acosta per cantar-li,  fou en tanta poca fortuna que, el rossinyol s'ha l'hi  va clavar una espina en el pit i la sang va tenyir  de color vermellós els pètals. D'aquesta manera va arrivar la rosa vermella a Pèrsia.

   El creixement de la vida monàstica, La Rosa va tenir beneficis molt considerables, doncs, la vida tranquila en els monestirs –a part de tenir sempre traballadors cultivant-les- foren estudiades com a finalitats medicinals, culinàries i també cosmètiques. 

 

  

El poeta índi, Rabindranaz Tagore (1861-1941), abans de morir, escriuría aquets versos;
      
       Uno a uno caen del jarrón los pètalos de la fugaz rosa.
  En el mundo de las flores, no veo ninguna fealdad en la muerte.       

   Durant la Segona Guerra Mundial, va sufrir força per el foc causat per els bombardeigos de les tropes dels diferents bandols dels atàcs aèris. Tot i aixó es recuperar des de l’arrel i rebrotant de nou, la causa fou que moltes d’aquestes roses, després de les excavacions fetes, a molta profunditat els arqueólecs descubrien antigues fonts que alimentaven les arrels.

     De les roses es pot dir;

    Creixen a tots els estats, inclóssos Alaska i Hawaii.

    És un nom fàcil de pronunciar i es reconeix en totes les llengues occidentals.

    És de les poques flors que floreixen des de la primavera fins l'hivern.

    El creixament de les roses, es molt versàtil, des de les que són en miniatura, a les roses que s'enfilen    fins  el 18 metres (trepadores).

    Es troba un  ventall de varietats  tant ampli, que hi a roses per a tots els gustos.       

    Afegeixen un gran valor a les cases i jardíns amb un cost mínim.

    Com en cap altre flor, les roses porten en si mateixes, el seu propi missatge que s'imbolitzen; amor, respecta i valentía.

   L'história i  llegenda a Catalunya, es diu que  al costat de la llegenda de Sant Jordi, trobem versions que afirmen que en el lloc on va morir el drac i on va vessar la seva sang va créixer un roser com a signe d’amor i amistat... altres versions diuen que la tradició de regalar una Rosa va néixer a la Fira dels Enamorats  que se celebrava a la Barcelona del segle XV. Amb certesa es pot dir que per aquella època es repartien Roses a totes les senyoretes que assistien a la missa que se celebrava a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

 Ja ho veieu... jo la tinc com a "salvapantalles"...

 (blocaires, fins la propera¡¡)

Clar de Lluna i Oda a l'Alegria.-

 Beethoven a l'edat de 31 anys. Pintura de
Trugott Riedel.-

    Sense deixar els temes musicals i les anècdotes que s’expliquen al voltant dels músics i les seves obres, no he volgut passar per alt fer aquestes dues peces de Ludvig van  Beethoven, (Bonn 1770 – Viena 1827)  que potser per les anècdotes que s’expliquen d’aquestes dues  obres mestres  i, naturalment  el talent del Mestre compositor  que va ser Beethoven en escriure-les, han arribat allà on són. Encara que  les  dues  anècdotes són diferents,  podrien  trobar-se perfectament.  

     La sonata número 14 op. 27 –primer moviment, consta de tres moviments- coneguda per Clar de Lluna. S’explica que Beethoven decebut de la vida, entre altres coses, per la  mort  del Príncep Kinsky -mecenes que fou durant molt de temps de Beethoven i gran admirador de la seva obra- es trobava en un estat de solitud i també de desesperació  que va arribar a la depressió quasi total....  el seu posat -cap baix- que tenia quasi sempre al caminar el va portar  per un dels barris més marginals de Bonn amb un amic seu. L’amic va dir-li que sonava una peça d’ell en un d’aquells aldarulls, tal fou la seva admiració que, en arribar molt més a prop i escoltar que tocaven  una de les seves peces, va entrar en aquella casa sense trucar i, el veure que la noia que tocava era invident, fou  tal la seva admiració/sorpresa, -i un cop va demanar disculpes per la seva intromissió  en aquella  casa,- va preguntar-li on havia aprés a tocar d’aquella manera... la noia va respondre-li que havia escoltat a la veïna, que era professora de piano, i ella tocava de oïdes aquella meravellosa música... Beethoven va dir-li, -tot obrint la finestra per tal que la claror de la llum de la lluna  reflectís a sobre del piano- ... improvisaré una sonata per a tu...amb el clar de lluna... la feble espelma va apagar-se i després, vindria el que fins avui coneixem com  a Sonata, Clar de Lluna (1801).

      Altres veus diuen que,  Beethoven en aquesta peça el tema central de la sonata, la melodia imita i reprodueix els passos lents de gent, possiblement del mateix Beethoven i d’altres persones portant el taüt del príncep alemany. El seu amic, patró i benefactor.  

    Altres estudiosos diuen que les notes que es reparteixen constantment en el tema central del primer moviment de la sonata podrien ser les síl.labes de la paraula; Warum? Warum?  Per què...?  per què...? Escoltem-ho...





  

Anys després de superar la seva angoixa, la seva tristor i el seu dolor, vindria la incomparable “Oda a l'Alegria” de la seva  Novena Simfonia (1824). La seva obra magna; la coronació d’un extraordinari compositor. Beethoven va dirigir personalment l’estrena de la seva  Novena Simfonia. Un dels músics amablement va girar a Beethoven, perquè pogués veure la sala i els assistents plens d’emoció i alegria... la seva sordera era completa... però va poder veure l’aplaudiment d’un públic emocionat i entregat.Una obra innovadora en el seu moment per posar-hi el cant coral  en el seu últim moviment. Amb textos de Frederich Schiller.  (1759-1809).

   Es diu que “l’Oda a l'Alegria”, expressa la seva gratitud a la vida i a Déu per no haver-se suïcidat.

Goethe va dir de Beethoven: "Ha sabut penetrar fins al fons de les meves intencions amb autèntic talent, digne de la més gran admiració".

Beethoven va dir de Händel; Händel, és el millor compositor de tots els temps, i jo, m'agenollo davant d'ell.  

Per acabar dues frases de Beethoven: 

Fes tot el bé possible, estima la llibertat sobre totes les coses, i encara que sigui per un tron, mai traicionis la veritat. 

Una partitura per més notes que porti, no vol dir que sigui més bonica.

(Blocaires; disfrutem-ho!!)

El Cigne de Pèsaro.-

 Gioacchino Rossini

Amb aquest nom fou conegut; Gioachino Rossini (Pèsaro 29 de febrer del 1792;  París  13 de novembre del 1868). Home de mil facetes hi que va estar descrit pels seus biògrafs, de mil maneres diferents: hipocondríac, colèric i potser també  víctima de profundes depressions... i a la vegada hedonista, va saber donar-li a la vida el gust i els plaers que de ben segur el van omplir. Gran amant de la cuina i força bulliciós en les seves converses i dotat d’un gran sentit de l’humor, no dubtava a gastar bromes amb els seus contemporanis tant  fossin intèrprets com compositors, en les festes que  feia molt sovint  a casa seva.

S’han explicat  moltes anècdotes de la seva vida, moltes d’aquestes  anècdotes, amb el temps, es converteixen amb mites i aquests mites molt sovint, potser, per la grandesa del compositor,  passen acompanyar alguna que altra  veritat, si és així, aquí en teniu uns quants encenalls d’aquestes anècdotes de la seva vida:

En una de les tertúlies a casa seva, amb els seus coetanis, es va posar a tocar el piano una peça de Richard Wagner (a qui detestava), Rossini de dins d’aquella partitura, tant sols en treia sons cacofònics... Mestre, que heu posat la partitura al revés..?. –l’hi digué un dels seus interlocutors... He intentat posar-la en  sentit contrari..., però... encara sonava pitjor... Va contestar Rossini.   

La Cenerentola –La Ventafocs- Questo è un nodo avviluppato (sextet) amb; Angelina:Joyce di Donato/D.Magnifico:Bruno de Simone/D.Ramiro: Juan Diego Florez/Alidoro:Simon Orfila/Dandini:David Menendez/Clorinda:Cristina Obregon. Gran Teatre del Liceu 2008.

En un altre ocasió,  el Baró Rothschild,  l’hi va fer  enviar dels seus hivernacles, un impactant  carroll de raïms, amb un agradable gust i tacte de tardor. Al cap de pocs dies, el  baró va rebre una carta del mestre Rossini  tot dient-li; Moltes gràcies, els seus raïms, senyor baró, són una delícia, que em fan recordar aquest entretemps, però... a  mi no m’agrada el vi amb pastilles... El baró va entendre  la al.lusió i  va  trobar tant divertit aquest comentari, que, pocs dies després,  Rossini va rebre a casa seva unes caixes amb el millor vi del senyor baró; Chateau Lafitte  (1854)

El compositor Albert Lavignac que coneixia a la perfecció aquells vicis tant tentadors que tenia  Rossini, de tant en  tant l’hi regalava una dotzena de delicioses sardines que es pescaven al Golf de Viscaia.

El Mestre li va dir en certa ocasió: “si us plau, no m’envii aquestes meravelles en dissabte. El dissabte, hi ha molta gent a la taula en mi, i jo, quant tinc les sardines voldria menjar-les tot sol... però com que sóc un bon marit, tinc que regalar-ne sempre una a Olimpia. Olimpia era la seva senyora.

2ª part de  l’obertura de l’òpera; Guillem Tell, estranada a  Roma l’any 1817 i malauradament l’òpera que s’estava representant en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la nit del atentat anarquista. (7 de novembre de 1893).

 I per acabar dues cites de Rossini, extretes de aquí;
  
La música és un art sublim precisament perquè al no posseir maneres de imitar la veritat, s’eleva per sobre i més enllà de la vida diària cap a un món ideal.

Tingueu en compte que l’expressió musical, no és la mateixa que l’expressió en la pintura, i que consisteix no en fer una representació externa de les emocions internes, sinó en despertar aquestes emocions en la persona que escolta.

Blocaires; si us ha agradat, disfruteu-ho¡