Podré llegir 4 llibres en 19 dies?

Hola amics i amigues:

Queden 19 dies perquè s'acabe el 2012 i només porte 48 llibres llegits. Arribaré als 52?

I què dir de les ressenyes que tinc pendents? Tot arribarà. A veure si aprofite un matí d'aquests i us faig un bombardeig de ressenyes.

Una abraçada i bona lectura!

Fran Lebowitz, The Fran Lebowitz Reader

Heus aquí un llibre que em podria haver estalviat. Però que he llegit perquè forme part d’un club del llibre i una de les integrants el va triar. És una compilació de dos dels llibres de Fran Lebowitz, una escriptora estatunidenca, més be novayorquina, que escriu columnetes sardòniques, iròniques i sarcàstiques. Metropolitan Life, el primer llibre, és del 1979, i Social Studies, el segon, de 1981. Cap de les entrades és de més de 6 pàgines i la majoria són un compendi de comentaris breus o, fins i tot, taules.

Supose que per a les elits de Nova York del baby boom el llibre resulta tremendament divertit, però a mi només em va fer riure un parell de cops (quan parla de galeries d’art i quan parla de la adolescència i de la infància d’un escriptor, és a dir, tres assaigs de la cinquantena que n'hi ha).

La defensa del dret a fumar de l’autora, la seva obsessió per l’estil, per evitar l’aftershave i les persones de pell artificialment morena, i el seu humor autodenigrant envers els rics (amb els quals s’identifica) i els escriptors (entre els quals s’hi inclou) no són suficient per salvar el llibre. De fet, la pregunta amb la qual he enllestit la lectura ha estat: Realment es pot considerar la Lebowitz com escriptora? 

Aquí teniu una entrevista de Jian Ghomeshi (CBC) amb Lebowitz.

http://www.cbc.ca/q/blog/2012/11/01/fran-lebowitz-for-president/

Ayad Akhtar, American Dervish

Seguint en la meva línea de llegir literatura sobre els musulmans en occident (L’últim patriarca, Brick Lane, Maps for Lost Lovers, The Relucatant Fundamentalist, etc.), he agafat American Dervish amb ganes, però el llibre no ha satisfet les meves expectatives.

Té de bo que el narrador en primera persona, ja d’adult, recorda la seva adolescència en una ciutat del centre dels Estats Units, on la comunitat d’origen paquistanès encara no està ben establerta. De pare ateu i mare feminista però frustrada per les infidelitats del marit i l’aïllament de la vida als Estats Units, el narrador descobreix l’Islam amb una tieta, de la qual s’enamora. Però les seves accions d’adolescent acabaran per tensar encara més les precàries vides de la gent que s’estima.

Potser la part més interessant de la novel·la és l’evolució del narrador: de créixer sense massa religió a aprendre Islam als 12 anys i creure-se-la, a perdre la fe progressivament fins que ja no li’n queda quan arriba a la universitat. El segon aspecte interessant és la denúncia de l’antisemitisme entre les comunitats paquistaneses, i per extensió musulmanes, als Estats Units.

La premisa i els temes són bons, però l’execució no convenç. El llenguatge és massa senzill i descriptiu, els diàlegs pesats, i l’aprenentatge de l’Islam del narrador massa didàctic. A més, tota l’acció es concentra en el darrer quart de la novel·la i l’autor tensa alguns fils massa i altres els deixa sense arrodonir.

En resum, una novel·la interessant, però millorable. Amb un editor més dur i un parell de revisions més, podria haver assolit un altre nivell.

Mohsin Hamid, The Reluctant Fundamentalist

Bona novel·la. Un narrador antipàtic, però efectiu. Una trama interessant i un final sorprenent. Manté l’interés molt bé i tracta temes incòmodes. Hamid utilitza un narrador paquistanès en primera persona que conta la història en segona persona, adreçada a un oient estatunidenc al qual explica la seva experiència amb els Estats Units. El narrador, que ha estudiat administració d’empreses a Princeton i ha arribat a entrar en l’elit novayorquina, acaba per tornar a les seves arrels islàmiques i paquistaneses després dels atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2001.

The Reluctant Fundamentalists, que va ser finalista del Man Booker Prize, és un llibre incòmode per als estatunidencs perquè no busca respostes simples en la relació entre l’imperi nordamericà i el món islàmic. A través del narrador, descobrim com l’anomenat tercer món, en particular les elits del món islàmic, primer s’enlluernen i intenten imitar el mode de vida i els valors americans només per descobrir que el preu és massa alt en deshumanització i en pèrdua d’identitat. El retorn a les arrels, però, resulta amarg i, com el títol suggereix, tendeix a reforçar les posicions ortodoxes i fonamentalistes.

Un llibre molt suggerent, de lectura fàcil i àvida, però d’interpretació difícil i incòmoda.

I no us ho perdeu, que Mira Nair, la directora the The Namesake, Monsoon Wedding, Mississippi Massala i Saalam Bombay, acaba d’estrenar l’adaptació cinematogràfica de The Reluctant Fundamentalist.

Death of the Liberal Class, Chris Hedges

Que vaja per davant: Després de Reappraisals de Tony Judt, aquest és el segon millor llibre que he llegit enguany. Chris Hedges és un periodista i intel.lectual nordamericà, corresponsal de guerra i guanyador del Premi Pulitzer, que fou acomiadat del New York Times per la seva oposició a la invasió d’Iraq el 2003 i que ha escrit nombrosos llibres interessants, entre altres Empire of Illusions. També fou una de les cares visibles a Occupy Wall Street.

La mort de la classe liberal (dels intel·lectuals i institucions progressistes) és un llibre provocador, ben documentat i amb bona recerca al darrera. Hedges argumenta que les institucions i individus de la classe liberal, l’encarregada de garantir, amb una vigilància constant, que el sistema democràtic funcione per a tots els ciutadans i que l’Estat no siga cooptat per interessos privats, com ara les corporacions, ha sofert un procés de degradació profund durant el segle XX de manera que ha deixat d’existir i complir la funció crucial que tenia.

Per què sindicats, universitats, esglésies, artistes, intel·lectuals, periodistes i polítics de la classe liberal han deixat de ser rellevants? Han estat eliminats per les elits? Hedges argumenta que ha estat un procés dual: l’ús de la guerra com a instrument de les elits per controlar els afers econòmics, polítics, culturals i socials i la col·laboració de molts intel·lectuals liberals en aquest procès, sense adonar-se que estaven traïnt els valors i principis que els feien existir en primer lloc.

El període gloriós de la classe liberal va ser a finals del segle XIX i principis del XX i va acabar amb la Primera Guerra Mundial. Es caracteritza per ser un periode de gran creixement dels moviments de masses i de les reformes socials que milloraven les condicions laborals a les fàbriques, organizaven els treballadors en sindicats, potenciaven els drets de les dones, la educació universal, habitatge social per als pobres, campanyes de salut pública i socialisme.

La Primera Guerra Mundial va esquerdar l’optimisme liberal sobre la inevitabilitat del progrès humà i va consolidar el control de l’Estat i les corporacions sobre els afers econòmic, polítics, culturals i socials. Va crear una cultura de masses centrada en el consum i en el culte de l’individu, va portar els Estats Units a una era de guerra permanent, i va utilitzar la por i la propaganda de masses per acovardir els ciutadans i silenciar les veus independents i radicals de la classe liberal. Sembla mentida, però si per compte de Primera Guerra Mundia hagués posat la invasió d’Iraq del 2003 el paràgraf té la mateixa validesa.

Per a Hedges, seguint el filòsof Sheldon Wolin, els Estats Units són un règim de “totalitarisme invertit”, en el qual el poder corporatiu ha assolit la maduresa al mateix temps que la ciutadania ha estat desmobilitzada. I continua: “No queda cap institució nacional que puga acuradament ser descrita com a democràtica” (28-29).

I aquí us deixe amb algunes cites:

“The liberal class found it was more prudent to engage in empty moral posturing than confront the power elit. “It is much safer to celebrate civil liberties than to defend them, and it is much safer to defend them as a formal right than use them in a politically effective way. Even those who would most willingly subvert these liberties usually do so in their very name.” (aquí Hedges cita el sociòleg nordamericà C. Wright Mills) (12)

“The liberal class cannot reform itself. It does not hold within its ranks the rebels and iconoclasts with the moral or physical courage to defy the corporate state and power elite.” (17-18)

“The greatest sin of the liberal class, throughout the twentieth century and into the early part of this century, has been its enthusiastic collusion with the power elite to silence, ban, and blacklist rebel, iconoclasts, communists, socialists, anarchists, radical union leaders, and pacifists who once could have given... the working class the words and ideas with which to battle back against the abuses of the corporate state.” (19)

“Hope will come with the return of the language of class conflict and rebellion, language that has been purged from the lexicon of the liberal class” (21-22)

“The corridors of liberal institutions are filled with Underground men and women. They decry the social chaos for which they bear responsibility, but do nothing.” (25)

“Obama is part of the political stagecraft that trades in perceptions of power rather than real power” (31-32)

“If you pursue truth and justice, it will always mean a diminution of power and privilege” (Noam Chomsky, 39-40)

“In a time of faith, skepticism is the most intolerable of all insults” (67-68)

“The cultural embrace of simplification... meant reducing a population to speaking in predigested clichés and slogans. It banished complexity and further pushed to the margins difficult, original, or unfamiliar ideas. The assault on radical and original thought, which by definition did not fit itself into the popular cultural lexicon, saw art forms such as theater suffer.” (89)

“It is only when artists control their own work... that great, socially relevant theater can be sustained. The funding for this kind of work will never come out of the world of corporate sponsorship which... uses theater and the arts as a diversion.” (100)

“The new corporate capitalism and mass production sustained themselves through the pomotion of a new ethic that promoted leisure, self-indulgence and wasteful consumption, activities that called for traits such as charm, a pleasand appearance, and likability.” (100-101)

“The iron control of the arts is vital to the power elite, as important as control of the political and economic process, the universities, the media, the labour movement, and the church. Art gives people a language by which they can understand themselves and their society. And the corporate power structure was determined to make sure artists spoke in a language that did not threaten their entitlement.” (113)

“Marxists now (after the 70s) became culture and literary critics. These theorists invested their energy in multiculturalism... The inclusion of voices often left out of the traditional academic canon certainly enriched the university. But multiculturalism, rather than leading to a critique of structures and systems that consciously excluded and impoverished the poor and the marginal, became and end in itself.” (124)

“Dressed up as multiculturalism, it has become the opium of disillusioned intellectuals, the ideology of an era without an ideology” (124)

“The tragedy of the liberal class and the institutions it controls is that it succumbed to opportunism and finally to fear.” (139)

“Specific actions can be criticized, but motives, intentions, and the moral probity of the power elite cannot be questioned” (152)

“The indifference to the plight of others and the cult of the self is what the corporate state seeks to instill in us. That state appeals to pleasure, as well as fear, to crush compassion. We will have to continue to fight the mechanisms of that dominant culture, if for no other reason than to preserve, through small, even tiny acts, our common humanity” (214)