Abans-durant-després

Fa dies

és de fa molts dies i feta amb el mòbil però l'he trobat a l'Ipad i m'ha fet gràcia

Acabo de penjar aquesta foto perquè fa dies que no faig cap post i mira... així que mentre seguia mirant fotos a l'Ipad  anava dictant-me el post mentalment. Quantes vegades no he pensat que bé que m'aniria tenir un xip al cervell què tot el anés pensant ho escrivís. Bé, ja m'estic despistant que no era aquest el post que m'havia vingut al cap. Ja veig que acabarà per ser un post d'aquells que faig de tant en tant que comença aquí i després va cap allà i finalment acaba a la quinta forca i no era el que tenia pensat. Ara m'ha vingut al cap un que vaig fer que pràcticament era escriptura automàtica - si quan acabi d'escriure en tinc ganes busco l'enllaç, sinó doncs no. Sempre em passa penso més ràpid del que escric i quan arribo a les lletres adequades ja estic pensant una altra cosa. Ara m'ha vingut al cap el suc de meló i plàtan que m'he menjat per sopar: uhhh estava boníssim i no porta calories.

Torno a la idea inicial de post que me'n vull anar al llit a llegir una estona i no m'hi posaré mai. Són les 11 i a les 10 ja tenia aquesta intenció. Escric més ràpid del que puc i faig més faltes tipogràfiques que mai, hauré de corregir. Sempre em faig moltes , però avui m'estic superant. Doncs, res que tot això venia que mirant les fotos que tenia al mòbil he trobat la que us he penjat i  altres de diverses. Des d'un entrepà dels més normals del món (per explicar que era massa petit amb un whatsup) a fotos més o menys mones fets a la platja i pujades a l'Instagram. Fins i tot hi porto fotos de bombetes, endolls o el que sigui que necessito recordar. Això ara , qui més que menys ho fa però jo tinc el mal hàbit de nos passar aquestes fotos a l'ordinador i estic segura que quan canvií de mòbil ( que espero que encara trigui sinó és que em caigués un Iphone5 del cel, cosa que dubto)  en perdre algunes que em sabrà greu.

I ara no sé que més volia explicar, que m’he distret corregint el text. Apa us deixo quatre fotos i me’n vaig a llegir  que Xoc de Reis te molts pàgines.

Upps, jo només recordava un post d'aquest raros però veig que són uns quants.

Primavera avançada

No sabem quan durarà, per tant calia aprofitar-la. Avui després de mesos hem fet un paseig en bici. Uns quants quilometres de no res- ja us ho sabré dir demà- al costat del mar: de Malgrat a Calella. La gent té ganes de sol i semblava les Rambles.

No he pensat en fer cap foto, per tant us ensenyo els guants que em van acompanyar a Holanda.

Quan he arribat , m'he dedicat un parell d'horetes a posar en solfa el balcó. Ara ja bé de gust llegir al solet i per tant val la pena intentar deixar-lo mínimament presentable. He acabat de plantar les tulipes holandeses que ja havien començat a crèixer dins la bossa , a falta de test. He fet una destrossa al gesamí a veure sí el recuperem , les baixes temperatures dels darrers dies l'han deixat a l'UCI. Espero que el resultat sigui millor que les cures que vaig fer al cactus. Us en deixo una foto a veure si d'aquí un mes o dos podem fer uns "abans-ara " amb uns bons resultats.

I com diu en Ferran ; entre despareguts i apalancats això està una mica ensopit. A veure si amb el bon temps m'animo a millorar el meu ritme de posts i poso el meu granet de sorra a que tots plegats ens engresquem.

És culpa d'en XeXu o gràcies a en XeXu... depen com es miri. És que va de versions el post

En XeXu m'ha fet pensar en Sau i en quna gràcia em feia aquesta cançó, no perquè fós  per riure sinó perquè a anava apareixent a tots els seus disc. A més quan tens 15 anys una cançó que parli d'estar deprimit també va bé. . Cançons d'intitut: Sau, Sopa, el Pets.... mira que encara m'agraden i me 'n sé una bona pila.

Apa, aquí teniu els Deprimits.Em  fan molta gràcia; però el deprimit II existia? No l'he sabut trobar

Les joies del Paradís. Donna Leon

Aquest és el meu primer Dona Leon que no és “Dona Leon”. M’explico millor, aquest és el meu primer llibre de Dona Leon que no és de Brunetti. Vaig descobrir Donna Leon i Andrea Camilleri alhora, comprant un pack del Cercle de Lectors on hi havia als dos llibres. Tots dos són de novel·la més o menys policíaca, tots dos tenen un comissari com a protagonista i tots dos passen Itàlia. Les diferències hi són . però durant un temps vaig estar barrejant els autors i em costava molt saber qui era qui. Això ja no em passa però no puc evitar fer paral·lelismes entre ells. Una vegada més caic en la trampa i el primer que he pensat en començar el post és que el primer llibre de Camilleri que vaig llegir sense Montalbano no em va agradar en canvi el primer Donna Leon sense Brunetti ,sí. Potser perquè no tenen res a veure i mentre Camilleri al seu Sense títol feia un retrat d’una època i d’uns fets, Dona Leon deixa de banda Brunetti però no el seu tarannà i segueix presentant-me una història on cal descobrir algun misteri.

Caterina, musicòloga i especialista en barroc, deixa la seva feina a la universitat de Manchester per tornar a la seva Venècia natal on treballarà per encàrrec d’una fundació no massa coneguda de la ciutat. La seva tasca serà la d’estudiar tot el que contenen dos baguls segellats de fa tres segles. Aquests baguls són el llegat del músic Steffani. Dos avantpassats seus estan interessants en conèixer qui dels dos té dret sobre el contingut del baguls. La feina però, no resulta ser exactament el que esperava; condicions especials,  falta de recursos ... Tot i així, Caterina intenta descobrir quin és el llegat de Steffani.

El llibre m’ha agradat, m’ha fet passar una estona entretinguda però em fa la sensació que té un final precipitat. Durant més de mitjà novel·la se’ns presenta als actors: Caterina l’investigadora, Moretti l’advocat, els dos cosins amb intencions poc clares, Rosanna la directora en funcions de la fundació,fins i tot alguns personatges secundaris com la germana de Caterina i algun antic amic seu... Tots els personatges queden ben dibuixats. Ens presenta a personatges amb volum que ens obren preguntes, ens presenta fets històrics que requereixen explicació, comença fils argumentals que volem veure conclusos i tot acaba precipitant-se i sense tancar. No m’acostuma a passar però en aquest llibre l’hi falten pàgines.

Joc de Trons. Cançó de gel i foc 1 George R.R. Martin

Em va costar una mica entrar-hi. El constant salt entre els punts de vista i les històries dels diversos personatges fa que no et puguis identificar en cap d’ells, trobar un protagonista que t’acompanyi en el llarg camí, i tant llarg...800 pàgines de res. Però a mesura que avançà la història, que es fa més complexa, que els personatges es troben i es separen i es tornen a trobar, que coneixem d’on venen i intuïm cap on van ,et va atrapant i el ritme de lectura s’accelera. 

Es tracta d’una història clàssica amb cavallers, dames,avantpassats, intrigues, fugides i batalles... tot el que esperem d’una història fantàstica.  El primer llibre d’una saga que es preveu llarga.