 |
| Relats de la CARME |
L’Esteve
estudiava història a la UNED, també ajudava al seu pare en les tasques del
camp. Era un noi tímid i vergonyós, no gaire alt i d'aspecte saludable. Tot i
la timidesa el seu tracte era agradable, el seu empegueïment s'accentuava quan
es tractava de relacionar-se amb les dones. A l'hivern d'aquell any havia
conegut una noia que vivia al carrer d'Enmig, de cabells pèl-rojos i de
somriure obert, des que l'hi van presentar s'havia quedat enamorat d'ella.
Portava
el seu amor en silenci, procurava sempre estar a prop d'ella, encetar conversa
i riure-li qualsevol cosa que digués. Des de fora es diria que a ella no li
desagradaven les atencions de l’Esteve. Aquest, per acostar-s'hi, havia
procurat intensificar l'amistat amb la Sílvia, una veïna del seu mateix carrer
i molt amiga d'Ariadna, que així es deia la noia per qui sospirava.
Feia
uns dies que havien recollit les alpaques de palla, la collita s'havia donat bé
i havien recol·lectat prou per al menjar del bestiar a l'hivern. Estaven
amuntegades davant del magatzem, tot esperant el seu lloc definitiu.
Com a
bon tímid, al seu interior creava somnis on tot sortia bé, després la seva
vergonya li impedia qualsevol actuació. S'acostava Sant Joan i havia convençut
a la Sílvia perquè portés a la seva amiga a un berenar. Tot ho va preparar
acuradament, havia muntat un bell racó amb les bales de palla, aprofitant les
teles acolorides que la seva germana gran havia portat d'un viatge a terres
meridionals, s'havia aprovisionat d'embotits i pernil, un pa rodó acabat de
sortir del forn i, del seu pare, havia agafat una ampolla de vi que pensava que
seria bo. Tres copes, pacientment abrillantades amb un drap de cuina, posades
en una espècie de taula que havia muntat amb una alpaca. Amb dues improvisar un
seient per als tres, no fos cas que si posava més al final ell es quedés sol en
una d'elles, ja ho tenia pensat es posaria enmig de les dues i amb l'ajuda del
vi i la discreció de la veïna esperava demanar-li a l'Ariadna que sortís amb
ell.
Amb
temps suficient se'n va anar al bell racó, encara faltava un quart d'hora per
al moment convingut amb la Sílvia. Per salvar l'angoixa va obrir l'ampolla i
se'n va servir mitja copa. Glopet a glopet se l'havia fet seva quan va arribar
el moment de la trobada, repetí un poquet més que també va beure. A això havia
passat un quart d'hora i ara ja l'omplia. No va trigar gaire a buidar-la, així
va seguir fins que passada la hora va tornar a deixar-la sobre la improvisada
taula, no sense haver de fer equilibris perquè es mantinguessin les tres
dempeus. Ja havia agafat directament l'ampolla i recolzat en una pila de bales
anava donant compte d'ella, mentre maleïa la seva sort i es jurava mai més
convidar-les a res. A tot això, tot girava al seu voltant i no va poder
evitar que unes llàgrimes traïdores rellisquessin galtes avall.
