L’altre dia tornant cap a casa amb el llarg trajecte de tren, com normalment faig, vaig estar aprofitat aquell 33 minuts, per a aquell viatge vaig escollir agafar un llibre. En un primer moment hem va espantar el fet de trobar escrit el nom de Sòcrates vaig girar la pàgina espantada i un altre cop, una altre pàgina, i vaig veure mes Sòcrates. Potser aquell dia m’havia equivocat de llibre… però a mida que vaig anar llegint vaig anar sentint aquella conversa que mantenia el protagonista amb el filòsof. La lectura és va fer àgil, còmode, feia rumiar … Fins que vaig arribar a un paràgraf en el que hem vaig aturar mes del normal, me’l vaig llegir, reelegir, quan gairebé el vaig tindre memoritzat vaig tancar els ulls i endinsar-me en aquelles paraules tant dures en un primer moment, però tant reals.
Aquí us deixo el fragment. A veure que us sembla.
“Sòcrates:
Vols dir que no fas apologia de sofriment?
Alexandre
Dic simplement que per tirar endavant cal aprofitar-ho tot, incloent-hi la situació més destructiva. Insisteixo en les adversitats, perquè són inevitables. No serveix de res debatre o parlar durant hores i hores sobre el sofriment. El que cal és trobar els mitjans per eliminar-lo i, si no es pot, cal acceptar-lo, tot donant-li sentit.”
Vols dir que no fas apologia de sofriment?
Alexandre
Dic simplement que per tirar endavant cal aprofitar-ho tot, incloent-hi la situació més destructiva. Insisteixo en les adversitats, perquè són inevitables. No serveix de res debatre o parlar durant hores i hores sobre el sofriment. El que cal és trobar els mitjans per eliminar-lo i, si no es pot, cal acceptar-lo, tot donant-li sentit.”
“Elogi de la feblesa” Aquest és el títol del llibre. Una autobiografia força peculiar, d’un jove amb paràlisis cerebral, que acaba abandonant el seu handicap, on estava destinat a enrotllar cigars en un taller, per cursar la carrera de filosofia.
