Torna el Villarato

Per si de cas, parlem dels àrbitres, centrem l'atenció en les ajudes al Barça, i obviem ajudes a altres equips, equivocacions en contra del Barça, etc. Perquè clar, amb la foto d'ahir de Villar amb la samarreta del Madrid, podriem oblidar-nos d'aquí, qui mana.
Per si de cas, tu manipula, que sempre quedarà alguna cosa.

Cuando equivocarse es acertar...

Alfredo Relaño | 29/02/2008

Gol con la mano de Messi al Espanyol el pasado nueve de junio, Rodríguez Santiago mediante; gol, previa mano, de Henry al Zaragoza el pasado fin de semana, seguida de un penalti por no-mano de Juanfran, todo ello González Vázquez mediante; y gol 'in extremis' de Xavi al Valencia en jugada nacida en la mano de Etoo, Iturralde mediante. Todos ellos internacionales, es decir, favoritos del villarato. Árbitros con presente y futuro, de esos que saben que en caso de equivocarse más vale equivocarse como conviene. Que en esos casos equivocarse no es equivocarse. En esos casos, equivocarse es acertar.

Me crié escuchando todavía ecos de un gol de Alsúa, a la sazón en el Madrid, al Atlético, metido con la mano. Alsúa era de antes de que yo fuera al fútbol. Tiempos de Maricastaña, o sea. De la mano de Messi ya no oigo hablar (y si no es por Tamudo vale una Liga) quizá porque la sepultan estas otras que se suceden y convierten lo excepcional en cotidiano. Tampoco el penalti que Mejuto le dio al Barça fuera del área hace tres temporadas, ante el Atlético, se recuerda como aquel tan lejano como legendario de Guruceta a favor del Madrid, en el propio Camp Nou. Guruceta no volvió a arbitrar al Barça.

Lama dice que son malos. Yo creo que no son tan malos, sino que hay algunos que son bastante acomodaticios, y son esos los que llegan más lejos. Ya no chinchan al Madrid, porque Calderón le pasa la mano por el lomo a Villar y éste es capaz hasta de ponerse la camiseta blanca. Pero esto no es sólo Madrid-Barça. Hay más clubes que asisten atónitos o indignados a este vicio tan característico del villarato, que consiste en que equivocarse a favor del Barça no importa. Es más: por las muestras, puede ayudar para mantenerte como internacional o para tener una final de Copa. A las pruebas me remito.

Allò sí que era un "Villarato"

EL NO-DO MANIPULÓ EL CENTRO, QUE NO FUE DE AMANCIO SINO DE PEREDA
El gol de Marcelino en la Eurocopa tenía truco
21 de junio de 1964, estadio Santiago Bernabeu, final de la segunda edición de la Eurocopa, único título de nuestra selección. España se impuso a Rusia (2-1) gracias al decisivo gol de cabeza de Marcelino a pase de Amancio... o eso es lo que pensábamos hasta ahora. Sin embargo, TVE ha demostrado, 44 años después, que quien centró fue Pereda y no el jugador del Real Madrid.
El No-Do manipuló las imágenes y juntó un centro desde la banda derecha de Amancio con el remate de Marcelino. Quitó la gloria a Pereda que Televisión Española le ha devuelto este miércoles.
marca.com, 28/02/08

No tinc paraules...
Bé, sí, dues: im-pressionant!

Fèlix

De manual

Ahir vaig veure el partit a territori comantxe. Vaig quedar amb un amic a València capital, i tot i això, el bar estava dividit en un 50% entre aficionats del Barça i aficionats del València. Com no podia ser d'una altra manera, va regnar la concòrdia des del primer minut fins a l'últim. Sí, l'últim inclós, tot i la clara mà d'Eto'o. Perquè, la veritat, veient com havia anat el partit, els valencianistes no es van queixar massa del gol, tot i ser injust.
Vaig veure un Barça molt treballador i que va fer, en línies generals un bon partit. Però (sempre hi ha un o més d'un), continuem amb mancances flagrants. Un equip tan ofensiu com el Barça és lògic que llanci molts corners al llarg d'un partit. Ahir va ser una mostra evident que el Barça no té ben treballades aquestes jugades, ni per part dels qui llancen el corner, ni per part dels rematadors. El mateix passa amb les centrades a l'àrea, que mai trobaren cap rematador. O l'obsessió per regatejar i fer passades dins de l'àrea petita, quan el manual del bon davanter aconsella rematar a la primera. El València va fer un gol amb tres passades i amb un remat directe; el Barça va rematar 25 vegades a porteria però sempre triant l'opció més difícil.
En fi, ens queda el partit de tornada, i si el Barça juga com anit i corregeix un parell de detalls, per joc i per qualitat crec que podem passar l'eliminatòria.
I si no, com que aquí mana el Barça, passarem per lo civil o per lo criminal.

No se confundan: aquí, el que manda es el Barça.

Tomás Guasch | 28/02/2008

Lo peligroso de este fotón de AS que dio ya la vuelta al mundo es que la gente puede confundirse: aquí, el que manda es el Barça. El gesto merengue de Villar es anecdótico; podría ponerse perfectamente la camiseta del primer rival de España en la Eurocopa y no sentiría frío ni calor: él es así de simple. Lo importante es lo otro, que el fotón no confunda a la gente: aquí el que manda es el Barça. Hasta el año pasado, descarao. A partir de la llegada de Ramón Calderón al Madrid no es que le perjudiquen, es que al Madrid le asaltan menos. La mano de Juanfran y lo que vino después es lo escandaloso, no el fotón, producto de una noche loca y de los vapores del Rioja, imagino. Lo tremendo es que no hubo penalti en La Romareda, pero sí tarjeta para el lateral zaragocista por darle a la pelota con la mano (?) pero no la hubo para Zambrotta en el penalti que supuso el momentáneo empate del Levante en el Camp Nou cuando su manotazo fue catedralicio. Ni la vio Milito, y hubiese sido la quinta y su stop al Manzanares, por un clamoroso derribo por detrás a Riga: habrá más... Que el que manda, manda sin necesidad de ponerse una camiseta.

Sense pressa

L'equip està eufòric, l'afició està pels núvols, Rijkaard és el millor entrenador possible per al Barça, anem a pel trèbol, el Madrid eliminat de la copa...
Calma, sobre tot calma. En una setmana ens juguem consolidar aquesta tendència, amb el partit d'aquesta nit i sobre tot el de l'Atlético de Madrid.
Estem a dues passes de la final de copa, i tenim un partit que dura 180 minuts. Sobre tot, hem de mantenir la porteria a 0, estar concentrats i no caure en l'eufòria. Avui tocarà un partit gris, un dur enfrontament amb un equip que posarà l'autobús al darrere, i que intentarà guanyar temps per al partit de Mestalla.
Per a guanyar a aquest València (que no és el de fa un mes, precisament), farà falta molta feina i molt d'esforç. En aquest sentit, em pareix perfecte que Ronaldinho descansi, que Henry torni a l'equip titular i que Eto'o continui amb la seva fam de gol. I especialment, que Messi hagi aprés a jugar amb els companys. Ara sí.
Sort aquesta nit, i calma, molta calma.

El gol d'Uche

Atenció, pregunta: el director esportiu del R. Madrid és el Mijatovic ex jugador de futbol?
Tants anys fa de la seva retirada que ja no recorda les normes bàsiques d'aquest esport?

EL DIRECTOR DEPORTIVO SE MOSTRÓ DOLIDO POR CÓMO SE PRODUJO LA DERROTA
Mijatovic: "El árbitro podía haber cortado la jugada"
"Ellos no han llegado con claridad. Sólo han tenido la oportunidad del gol y además ha sido una jugada muy rara. El árbitro podría haberla cortado al tener tanta gente fuera", señaló. (...)
Diari Marca, 25/02/08

Fins i tot Manolo Lama, a la cadena SER, s'adonà de l'anul·lació del fora de joc de Raúl en directe.

Fèlix

Quant de pardillo

Coincideixen As i Marca amb el seu diagnòstic i amb les seves portades. El Madrid ha perdut per "pardillo". Resulta graciós comprovar com els mateixos periodistes que afirmaren que no hi havia lliga, que estava sentenciada, ara acusen als merengues de pardillos pel gol de Getafe (vull a Laudrup com a substitut de Rijkaard!). No sé ben bé qui és més pardillo, si els periodistes o els jugadors.
Bé, sí que ho sé. Si busqueu al diccionari la definició de pardillo, us apareixerà al costat la fotografia d'aquesta persona, que a més acumula altres acepcions que per educiació evitaré citar.

Ayer jugó sólo para empatar y ganó, aprovechando la única ocasión clara que tuvo tras un 'no-gol' de Robben que de tanto celebrarlo (yo me incluyo) nos impidió enterarnos de que estaba anulado por un fuera de juego posicional de Raúl. Lo era, vale. Pero ese gol en La Romareda o en el Camp Nou no lo anula ni el tato estando el Barça por medio.

En fi, que la lliga continua oberta, tal i com vam dir, tot i que nosaltres també tenim al nostre pardillo. El penalti de Zambrotta és per a sancionar-lo sense sou un mes. Afortunadament, el rival era el Levante, i afortunadament Eto'o i Messi (els dels passes, no el dels eslàloms) estaven al camp per endreçar-ho. Ara, en teoria, el Barça només depén del Barça. I dic en teoria, perquè gaunyar tots els partits, inclós el del Bernabeu, no és una qüestió fàcil. I ara que el Barça està a dos punts, corre el perill de relaxar-se, d'haver aconseguit el més difícil en poc de temps i pensar que en poc de temps estaran al més alt de la classificació sense massa esforç. I, precisament, el que necisstarà el Barça per a superar al Barça i a l'Atlético de Madrid serà esforç.
En fi, gaudim d'aquest dilluns somniat.

A propòsit d’Henry

En assaborir el golàs de Thierry Henry al Celtic Park, em va venir a la memòria una entrada d’aquest bloc, del passat 16 de juliol de 2007.
Es tractava d’una divertida juguesca que es va apostar el gran guru del futbol mundial Tomás Guasch:

(...) Ver a Javier de blanco y triunfando en el Bernabéu, cagometró brutalmente a Laporta... ¡a mes y medio del inicio de la Liga! Lo nunca visto. Eso, ni Gaspart. Y Saviola triunfará: nos jugamos una paella con la Junta del Barça a que mete más goles que Henry. La paella será de Conejo, naturalmente.
El Orsay, diari AS, 16/07/07

Llavors, ja es va comentar que es tractava d’una “aposta arriscada”.
A l’actualitat, en Tomás (i el conill) ho comencen a tenir pelut...

Henry:
7 gols en lliga + 3 gols en lliga de campions + 3 gols en copa = 13 gols totals
Saviola:
2 gols en lliga + 0 gols en lliga de campions + 0 gols en copa = 2 gols totals

En fi, de moment:

Henry – 13 Saviola – 2

A final de temporada passarem balanç...

Fèlix

Per fi

Per fi el Barça ens ha donat una bona nit de futbol, i a més, un bon resultat de cara a la classificació per a quarts de final. Finalment Ronaldinho va jugar, Messi també i Eto'o va ser suplent. Així que vaig encertar una de tres de les suposicions que feia l'altre dia. Tot pareix que rutlla: Messi torna a marcar (segur que va llegir les meves paraules que demanàven la seva suplència), Ronaldinho pareix que torna a jugar al futbol, Henry torna a marcar i Eto'o, senzillament, ha tornat.
Tot rutlla? No, tot no. En una petit llogaret habiten els irreductibles gals..., ai, perdó, m'he confós d'història.
No, el que em preocupa és la tensió que té aquest equip, que segueix viu en les tres competicions, però que no es pot permetre cap error en cap d'elles. A la lliga, a remuntar i a clavar més pressió (ànim Chetaf!) als merengues; a la copa contra un semi-renaixcut València inmers en lluites judicials; i a la Champions, doncs a passar rondes com a c... fins arribar a la final. És a dir, un fi de curs per a morir-se, difícilment suportable per a cap equip.
En fi, quedem-nos amb la versió optimista de la història. Anit l'equip va fer una passa de gegant per a accedir tranquilament a quarts. I, tal i com prevèiem, així ho recullen els mitjans en portada i en els seus articles d'opinió.

Mitges veritats

No hi ha res més baix en el mon del periodisme que les mitges veritats. M'explico, a l'As d'avui l'amic Guasch, tantes vegades citat en aquest bloc, es queixa de l'arbritatge que va tenir ahir a la nit el R. Madrid a Roma.
Fins aquí és opinable, probablement els culés no ho veuran així, i els merengues sí, això és el futbol...el problema ve en el moment de citar exemples, explícitament comenta:

" El pianista alemán se lo tomó al Madrid: hay falta del excelente Totti en el 1-1, una tarjeta a Diarra en jugada que no fue ni falta y un tufo local en su tarea que te acaba descentrando."

O la meva tele em va trair o Diarrà no havia d'haver acabat el partit, doncs un minut abans de ser substituit, va engaltar un cop de colze a la cara d'un italià, que la majoria de vegades acaba amb vermella directa, fins i tot els amics comentaristes d'Antena 3 ho van veure, tot i que van comentar que no era exactament un cop de colze, qüestió de dioptries.

Vaja que amic Guasch, o ens mirem tot el partit, o mengem cues de panses, si no passa el que passa, que una vegada més la caguem.

Òscar.

Avui toca Champions!

De veritat que continuen sorprenent-me les portades d'As i Marca. M'hauria esperat grans titulars com "Injusticia", o "Mala sort", o "Oportunitat perduda", o alguna cosa semblant. Però no, ja veieu el que hi ha. Tal vegada demà, sigui quin sigui el resultat dels partits d'avui, la portada de Marca dedicarà al Barça o al Sevilla una frase tranquilitzadora, un muscle on plorar, una felicitació o una mà per a alçar-se després de caure.
Sent realistes, quasi prefereixo que els diaris madrilenys passin del Barça. La única manera en la que crec que l'equip blaugrana apareixeria en portada en Marca o As seria després d'una derrota aquesta nit.
Espero que no els donin el gust.

Cabòries d'en Frank (i meves)

Avui és un dia important. No ho dic pel Roma – Madrid d’aquesta nit, que pot influir en el desenvolupament de la lliga (imaginem un mal resultat del Madrid, que animaria a Kknts i a molts altres, i que pot generar una mini-crisis a can Bernabeu). No, el que em pareix important és què passarà pel cap de Frank Rijkaard a l’hora de plantejar el partit de demà. Segons Sport, l’entrenador holandès estaria estudiant la possibilitat de deixar fora de l’equip titular a Messi, decisió que jo, particularment, aplaudeixo veient que el genial jugador argentí necessita descansar i un toc d’atenció. Ara bé, tinc por de la solució que plantegi el bo de Frank. És probable que Ronaldinho torni a l’equip titular, pel gol a Saragossa i perquè a Europa ha jugat tots els partits (i és important que el vegin jugar de cara a un possible traspàs). És possible, també, que Eto’o torni a la davantera. És probable que la defensa sigui la mateixa que va jugar dissabte passat. Per tant, si jo no m’he perdut entre tants possibles i probables, i si els he encertat tots, l’equip seria el següent: Valdés a porteria; Puyol, Milito, Márquez i Abidal en defensa; Touré Yaya i Ronaldinho més dos migcampistes més i Eto’o i Henry davant.

La pregunta fonamental és conèixer els noms d’aquests dos migcampistes que falten. Hem de triar entre Xavi, Deco, Iniesta i Gudjhonsen. Jo triaria, clarament, per Iniesta i Gudjhonsen, tenint en compte que Deco està fatal i que és necessari un bon físic per a lluitar contra els escocesos.

Què opineu?

En Frank Rijkaard hauria de reaccionar

Ahir va guanyar el Barcelona, va perdre el Madrid i la distància es va retallar fins als cinc punts.
Fins aquí les bones notícies.
El Barça no es va fer mereixedor de la victòria. Ni per joc, ni per oportunitats.
Ahir va intervenir, de forma definitòria, la sort: l’error arbitral en el primer gol, el penal fallat per Milito, el penal infantil de Juanfran... En totes les jugades decisives, els blaugranes sortiren beneficiats.
Però no cal confiar gaire en la sort. Aquesta és fugissera, tal i com ha vingut, pot marxar.

En Rijkaard hauria d’analitzar el partit d’ahir, prendre nota i moure fitxes.
Des del gol d’Henry a l’empat d’Oliveira, les ocasions del Saragossa s’anaven repetint, en un degoteig incessant: l’empat es veia venir.
On està escrit que no es poden fer canvis fins el tram final del partit?
Per què cal que ens empatin per a reaccionar?
Aquest retard en les substitucions s’està convertint en un mal costum, que es repeteix en els partits importants (per exemple, amb el Madrid al Camp Nou).

També cal fer alguna cosa amb la baixa forma alarmant d’alguns jugadors.
Personalment n’assenyalaria dos: Deco i Edmilson.
El brasiler no pot jugar de migcentre defensiu. Potser, a casa i amb rivals modestos, sí. Però lluny de Barcelona, amb equips que mosseguen, com el Saragossa, la lentitud d’Edmilson queda al descobert. En atac i en defensa.
El cas del portuguès és més preocupant.
On és aquell jugador que es barallava amb tothom, que no donava una pilota per perduda, que exigia un ritme alt de partit? On queda?
Si Ronaldinho no està per jugar, Deco tampoc. Deco, menys.

Fèlix

Carta oberta a Fabián Ortiz

Imagineu-vos un jugador de futbol mediocre, que intenta filigranes i la majoria no li surten, poc efectiu de cara a porta.
Un jugador jove, però que es mor de fàstic en una lliga "menor" d'Europa.

De cop i volta, miraculosament, li arriba un cop de sort!
Les jugades li comencen a sortir, fa alguns gols espectaculars i la seva selecció el crida per al Mundial.
Allí, contribueix significativament a la consecució del campionat del món.

Segueix la ratxa de sort!
Un dels millors clubs s'hi fixa i el fitxa.
Ràpidament es converteix en la figura de l'equip, en el que "tira del carro", li surten els regats més inversemblants, s'inventa jugades, assistències amb el cul, amb l'esquena. Tot li surt. Fa molts gols, a quin més bonic, de falta, de jugada personal...

Segueix la bona fortuna!
Arriben els títols: dues lligues consecutives i una Champions.
A nivell individual, té el planeta futbolístic als seus peus: entrenadors, seguidors, jugadors, tothom el considera el número u. Li plouen els premis i reconeixements: pilota d'or, millor jugador del continent, FIFPro i un llarg etcètera.

I de sobte, tres anys després, la sort se'n va.
Recordeu: es tracta d'un jugador mediocre, d'escassa qualitat.
Sense la deessa de la Fortuna al seu costat, les seves carències tornen a quedar al descobert.
S'acaba la farsa.

Aquesta és l'abreujada biografia de Ronaldinho, segons Fabián Ortiz.

Senyor Ortiz, el seu article m'omple d'esperança.
M'obre els ulls i em fa entendre que qualsevol mortal pot arribar al cim de la seva professió.
Jo, que fins a l'actualitat m'havia considerat un "químic mediocre", puc aspirar, perquè no?, al premi Nobel en química. Només he d'esperar una ratxa de sort d'uns tres anys.
Vostè, de forma anàloga, deu treballar amb l'il·lusió de rebre, algun dia, el premi Pulitzer del periodisme.
Articles com el de Ronaldinho l'apropen, sens dubte, al seu objectiu.

Fèlix

Vendre la pell de l'ós...

En realitat volien dir: ¿Se hará realidad nuestro sueño?
No sé per què no posen en portada "El diario oficial del Real Madrid". Entre el barnús, la camiseta, Ronaldo parlant del Madrid i la portada, no sé què més els falta.

I Fabian Ortiz, a lo suyo.

Agafeu-se que ve curva

La Copa se ve por el Madrid
Juan Mora dixit. Sense comentaris.

Al clamor por Raúl se une ahora el clamor por Guti De l'article de Tomas Guasch, "sorprenentment" m'ha interessat un paràgraf:
Antecedente. Recuerda la situación de Raúl a la de Mista y Tamudo en la Eurocopa de Portugal 2004: con 19 tantos fueron máximos goleadores nacionales, pero Iñaki Sáez los dejó fuera.
I m'he dit a mi mateix que, al tractar-se de la selecció espanyola, poc importaria el club de procedència d'un jugador. Si la situació va ser injusta en l'Eurocopa de 2004, la coherència dels mitjans els obligava a denunciar en portada les injustícies del seleccionador. Sabeu quines eren les portades llavors? Doncs m'he estat repassant les portades de Marca i, excepte error u omissió, no he tobat ni una sola referència ni a Mista ni a Tamudo. Algú pot explicar el per què d'aquesta diferència de tractament? No vull ser mal pensat, però Mista era jugador del València i Tamudo de l'Espanyol. Ah, i Guti i Raúl del Madrid.

Ací us deixo una tria de les portades de llavors:

Si ho diu en Johan...

Per a alguns Johan Cruyff és Déu.
Per a d'altres, el seu profeta del futbol.
Alguns diuen que només era un bon jugador i un entrenador "amb la flor al cul".

La qüestió és que en Johan, en el seu anàlisi del partit Sevilla - Barcelona, ha carregat durament contra el mig del camp blaugrana:

(...) D'entrada, l'excusa de les moltes baixes no serveix. Els tres centrecampistes de sortida (Edmílson, Xavi i Iniesta) no era precisament la primera vegada que jugaven junts. Ni tampoc els defenses ni els davanters. Una altra cosa és el pèssim joc de posició que van aplicar, bàsicament al centre del camp. I això els va perjudicar a tots. Als de darrere i als de davant.
Sabies de la qualitat del Sevilla, sabies que un dels seus punts forts és la velocitat amb què surt així que recupera la pilota. Sabent això, prohibit les passades horitzontals. I d'aquestes, el Barça en va abusar. Prohibit jugar a cinc i sis tocs. I d'aquestes conduccions insofribles, el Barça també en va abusar. Prohibit rebre la pilota dels teus defenses sempre d'esquena, baixant una vegada i una altra a buscar-la, trigant una vida a girar-te. I d'això, també se'n va abusar.
Si, com dic moltes vegades, el baròmetre i el ritme d'un partit el marquen els centrecampistes, aquí es va suspendre. Tots volien fer massa coses. I de l'excés en surten els errors. El futbol, millor com més senzill. ¿Com va arribar el gol de Xavi? Amb dos tocs. Un per assistir a l'espai i l'altre per rematar a porteria.
Una vegada més, el vell concepte ben aplicat del joc de posició i ritme de pilota. Si el meu centrecampista per la dreta baixa a rebre la pilota, no és lògic que el meu centrecampista més centrat baixi a la seva altura. D'aquí només en pot sortir una passada horitzontal. Com a centrecampista, com més conducció de pilota, menys marge de sorpresa. Si jo toco i toco mentre pujo, el meu davanter acabarà per recular cap enrere per no caure en fora de joc. És a dir, jo pujo entre cinc i 10 metres i el meu davanter acaba per baixar aquesta mateixa distància.
Una altra vegada en línia. Una altra passada pràcticament horitzontal. I quan la reps, d'esquena i amb ella els defenses enganxats. Rebent així és igual els davanters que alineïs: semblaran pitjors del que són. (...)
Johan Cruyff, El Periódico, 11/02/08

Fèlix

Motius per a creure

Avui els aficionats madridistes (bon dia, joiner!) poden estar contents. Un 7-0 no és un resultat massa habitual; a més, han recuperat posicions i tornen a estar a 8 punts de distància del seu perseguidor; i per a acabar-ho d'adobar, Raúl i Guti es reivindiquen per a la selecció (Relaño ja avisa: Luís Aragonés no té un problema, en té dos, i ell ja s'encarregarà d'alimentar-lo).
I el Barça? Doncs jo no estic decebut del tot, i encara sóc positiu. Embegut per la campanya electoral, tinc encara motius per a creure. Per segona jornada consecutiva vam ser capaços de salvar els mobles (no perdre a Sevilla és, per a mi, salvar els mobles); en dues jornades hem recuperat 1 punt (amb aquesta progressió i guanyant al Bernabeu, campions); i a més ho hem fet amb un equip marcat per les absències; i Eto'o i Yaya Touré han acabat (per fi) la Copa d'Àfrica; i els equips de Schuster es desunflen; i Ronaldinho forçosament s'ha de recuperar, perquè pitjor que en Sevilla no ho pot fer; i...
Després de dir tantes parides, us deixo amb Marca, especialista en portades xorra. La setmana passada publicaven que la lliga ressucitava. I ahir, després del partit del Barça, donant per fet que el Madrid guanyaria, es preguntaven en veu alta "¿Quién dijo que aun había liga?". És que no es llegeixen ni ells les seves portades?

El Barça de les 9 baixes

De forma unànime, els medis periodístics assenyalen l’enfrontament d’aquesta nit, entre Sevilla i Barcelona, com a “partit clau”.
Clau! Com el gol de Xavi a l’Osasuna, no?
I si avui guanya el Barça, el proper desplaçament a Saragossa en tornarà a ser, de clau, no?
I si perd? Em temo que també.

La qüestió és que els blaugrana arriben al matx amb 9 baixes.
Suposo que tocarà, un altre cop, parlar de mala sort.
De fet, és malastruc que Eto’o i Touré Yayá segueixin a la copa d’Àfrica, mentre Kanouté i Keita es perfilen com a titulars en l’11 sevillista.
És mala llet haver de presentar-se a la capital andalusa amb Víctor Sánchez, Espasandín i Víctor Vázquez completant la llista de convocats. No sé ni quina cara fan!
Però, i la sistemàtica plaga de lesions que assola el Barcelona, també és mala sort?
El servei mèdic del club, els preparadors físics diuen que sí...

En aquetes circumstàncies, a Rijkaard només li queda apel·lar a la raça, a l’entrega, a la professionalitat dels seus jugadors.
En això haurem de confiar. I en un cop de bona sort, si pot ser.

Fèlix

Automedicació

Això va escriure en Tomás Roncero, hores abans del partit amistós Espanya - França:

La Rosaleda gritará "Raúl Selección"
Es un clamor. La España futbolística se ha echado a la calle para gritar: "¡Raúl, Selección!". El pueblo siempre tiene razón y ayer improvisó la nueva letra de ese himno que Raúl escucha mirando al cielo mientras que a millones de españoles se les pone la piel de gallina. Málaga es una ciudad abierta al mundo, que ama a la Selección y ha decidido tomar cartas en el enojoso asunto. Le guste o no a Luis, el 80% de los hinchas de La Roja están con su capitán (...)
En el recién estrenado AVE de Málaga, Aragonés se encontró con una manifestación reivindicativa. "Raúl, Raúl, Raúl...". Sólo es un aperitivo de lo que le espera al de Hortaleza esta noche. La Rosaleda será una unidad de destino para animar a nuestra Selección, pero buscará un hueco durante la velada para reclamar que se haga justicia con ese jabato que durante diez años lo dio todo por La Roja. (...) ¡¡¡Raúl, Selección!!!
Tomás Roncero, diari As, 6/02/2008

Això ha escrit just després:

¡¡¡Iker Selección!!!
La afición malagueña dio una lección y priorizó el ánimo a España por encima de las turbulencias que precedieron a un amistoso nada amistoso. Un gol de Capdevila y los milagros de Iker dibujaron un triunfo balsámico para Luis. Continuará...
La contracróncia de Tomás Roncero, diari As, 7/02/2008

I jo em pregunto: a qui es va donar la lliçó?
A la frase no hi falta el "me"? No hauria de ser: "me dio una lección..."?
Clar que estem parlant d'en Roncero, el periodista que s'autoalliçona i s'automedica.

Fèlix

Hipocresia

No m'interessa especialment la selecció espanyola de futbol, però el que estan fent amb Luís Aragonés no té nom. Independentment de si Raúl mereix o no anar a l'Eurocopa, de si està millor que altres seleccionats, el que és evident és que el seleccionador ha dit que no compta amb el jugador, i això pareix que és un pecat mortal.
La portada del diari As, és clara i meridiana. No val a excusar-se en que els aficionats van rebre a l'entrenador amb aquest crit. La informació destacada és una petició evident per a que Raúl torni a l'equip.
Roncero, en la seva línia habitual, preveu (i al mateix temps suggereix) que "La Rosaleda gritará "Raúl Selección"). Vaja, que ningú s'estranyi quan la Rosaleda, efectivament, comenci a cridar demanant al jugador madridista. Us reprodueixo literalment el vomitiu article perquè no té desperdici:

Es un clamor. La España futbolística se ha echado a la calle para gritar: "¡Raúl, Selección!". El pueblo siempre tiene razón y ayer improvisó la nueva letra de ese himno que Raúl escucha mirando al cielo mientras que a millones de españoles se les pone la piel de gallina. Málaga es una ciudad abierta al mundo, que ama a la Selección y ha decidido tomar cartas en el enojoso asunto. Le guste o no a Luis, el 80% de los hinchas de La Roja están con su capitán (y eso que Casillas es su mejor heredero). Sus 102 internacionalidades y sus 44 goles sólo son el reflejo estadístico de un dato superior: Raúl es el gran referente del equipo nacional. La afición se siente huérfana sin él y lucha por conseguir que vaya, sí o sí, a la cita de Austria y Suiza. La clave pasa por el míster: "Lo ideal es que la Federación me eche...". Lo mejor es cogerle la palabra y no discutir más. Sin Luis, Raúl volvería seguro...

En el recién estrenado AVE de Málaga, Aragonés se encontró con una manifestación reivindicativa. "Raúl, Raúl, Raúl...". Sólo es un aperitivo de lo que le espera al de Hortaleza esta noche. La Rosaleda será una unidad de destino para animar a nuestra Selección, pero buscará un hueco durante la velada para reclamar que se haga justicia con ese jabato que durante diez años lo dio todo por La Roja. El propio Villar le dijo hace poco a Calderón que Raúl "es el mejor jugador de España". Nada que objetar, presidente. Del Bosque y Camacho, a la espera. Hierro se lo piensa. Se perfila una Eurocopa con el 7. ¡¡¡Raúl, Selección!!!

A més de les dots estadístiques de Roncero, em crida l'atenció que quan Villar parla de Raúl, ja no és la mà negra que mou els fils del Villarato per a que el Barça guanyi. No, quan Villar parla de Raúl torna a ser el presidente.

I Relaño, el director del diari on s'ha publicat aquest article, què diu? Doncs que Luís entra de nuevo en autocombustión. Auto? Va, vinga, però quina barra! Però si porteu mesos demanant la tornada de Raúl! I afirma:
Ahora, amigos que no le hacen ningún favor le hablan de un posible complot que consistiría en amargarle para que dimita, para poner a uno que sí lleve a Raúl a la Eurocopa. Total: la víspera de un bonito partido en Málaga, ante Francia, y que debía servir de homenaje a Marca por sus setenta años, la ha convertido otra vez Luis en un pandemónium por sus obsesiones, malos rollos y tendencia a la sobreactuación. Todo por no dar en su día una explicación sencilla y real.
Possible complot? Obsessions? Que s'ho facin mirar.
I en Marca què diuen? Bé, a banda d'afirmar que El Barça "roba" a Garay al Real Madrid (Jose Vicente Hernáez no té despercici), posen en portada la frase de Luís demanant que el cessen.
Açò és la crònica d'una mort anunciada. Acabaran aconseguint el que volen: que Aragonés presenti la dimissió (o el cessin del càrrec), i que el nou seleccionador porti a Raúl. I després diran, com Relaño, que tot l'enrenou és culpa d'ell, que no va saber explicar els motius de la seva decissió.
Quina banda d'hipòcrites.

Els Patriots i el Dragon Khan

Terrible el que li va passar als New England Patriots en la XLII Super Bowl.
Eren els màxims favorits, portaven "la temporada perfecta", tots els partits guanyats... i, en el darrer sospir, es van quedar sense títol i sense poder entrar a la història de la NFL.
A falta de 35 segons, els New York Giants van anotar el definitiu 17 a 14.
Aquestes sorpreses són la salsa dels esports.
Encara recordo la final de la Champions'05.
Un Liverpool enfonsat perdia amb el Milan 3 a 0 al descans.
A la segona part la bogeria dels reds, empat a tres, pròrroga, penals i els anglesos campions.
Per aquests i molts altres exemples, em sembla del tot al·lucinant el comprovar com des de Madrid són capaços de donar una lliga per guanyada tot just començada la segona volta; o com la donen per perduda, des de Barcelona.

L'entorn del Barça (seguidors, periodistes i companyia) em recorda molt sovint el Dragon Khan.
Fins divendres tot era de color negre, el Madrid era invencible i tenia la lliga guanyada.
Dissabte, l'Almeria ho va canviar tot, la remuntada era possible.
A la segona part contra l'Osasuna tornava a estar tot perdut, i la lliga regalada.
Al minut 87, Xavi ens puja un altre cop cap amunt.
Avui, en mirar el calendari i veure les dues sortides consecutives que ens venen (Sevilla i Saragossa), altre cop cap avall.
Com a Barrio Sésamo: "Ahora estoy arriba, ahora estoy abajo".
Amunt i avall!

I si anem pas a pas, partit a partit, lluitant-los tots, del primer minut al minut 90?
I si deixem les matemàtiques per al maig?
Millor?

Fèlix

Portades

Resulta curiós comprovar com poden canviar els mitjans de comunicació en funció d'un resultat o d'un altre. Sense el gol de Xavi, la portada de Marca segur que hauria anat en la línia de les dos anteriors. O fent sang de la desfeta blaugrana. O amb una foto de la Cibeles.
Perquè si el Barça no aprofitava la derrota del Madrid, realment era per a traure-ho en portada.

Però no, a falta de no res per acabar el partit, la pilota capritxosa va entrar a la porteria.
Jo ja havia apagat la ràdio, de pura desesperació. I mirava el teletext, com Txiqui Beguiristain. I en un momento dado, com diria el gurú holandés, la tele va començar a parpadejar. Alegria.

Suposo que per a molts periodistes no, perquè que ja tenien la feina quasi feta -amb la crònica de la desfeta-, i els va tocar rectificar.
Igual que els va tocar als de Marca rectificar les seves anteriors portades. Afirmar que la lliga està vista per a sentència quan acabem de començar la segona volta, és molt agossarat. A això alguns li'n diuen prepotència. O inconsciència.
Perquè la truita pot donar-se la volta inesperadament, i el que estava sentenciat, ressucitar.

Joja ho vaig dir. Atenció al Madrid amb els equips petits.
I atenció als equips de Schuster amb les segones voltes, que se'ls fan molt llargues.
No vol dir que al final no guanyin la lliga (és més que possible), però jo encara confio en aquest Barça.
Rectifico: jo encara confio en el Barça que ha de venir: Eto'o.

Quina decepció: gol de l'Almeria!

¡Carnaval, carnaval...
carnaval te quiero!

Almeria - 2 R. Madrid - 0

R. Madrid - 80 TAU - 82

Aquestes són les oportunitats que no es poden desaprofitar si es vol lluitar per la lliga.
Demà, el Barça hauria de guanyar, amb solvència i recuperant el bon joc.
De moment, visca el carnestoltes!

Per cert, no us perdeu les reaccions al gol de l'Almeria, Juanito, a la cadena SER.
No poden dissimular una mica més?

http://www.cadenaser.com/player_mini.html?xref=20080202csrcsrdep_5.Aes

Fèlix

Sensacions

Amb quina sensació us quedeu després del partit d'ahir? Sobre tot els que passareu per PPV i el vau veure en directe, perquè la resta ens hem tingut que conformar amb els resums!
Jo em quedo amb dues sensacions contradictòries: d'una banda, la satisfacció d'haver passat l'eliminatòria contra un dels equips més durs de la nostra lliga. El Vila-real s'ha evidenciat capaç de fer un descosit a qualsevol equip, i el fet de no haver rebut cap gol ni en el partit d'anada ni en el de tornada és un punt molt positiu a favor del Barça. A més, ja estem en semifinals, i amb possibilitats de lluitar per un títol necessari com l'aigua.
D'altra banda, tinc un regust amarg, especialment amb l'actuació de Messi (i no em malinterpreteu). Dimecres passat, en l'edició en paper del diari As (disculpeu-me, però quan vas viatjant en l'Euromed has de passar les hores com sigui), llegia que el Barça tenia una de les estadístiques més negatives en quant a efectivitat de cara a porta: xutava molt, sí; tenia molta possessió, sí; arribava molt a l'àrea contrària, si; però en proporció feia molts pocs gols, era molt poc resolutiu, i no tenia la contundència -per exemple- del Madrid, capaç de xutar dues vegades a porteria i fer tres gols (estic exagerant, però l'estadística anava en aquest sentit).
I ahir ens trobem precisament amb això: jugades espectaculars de Messi, impressionants com a detalls de qualitat, de tècnica, de velocitat, d'inspiració..., però al final, només un gol al marcador (i en fora de joc). Fins i tot fallem un penalty, i juguem amb el foc de que qualsevol imprevist ens pugui fer fora de l'eliminatòria.
Estic segur que les jugades de Messi (qui m'encanta com a jugador), faran que arribin més gols, però el que em desespera és el barroquisme d'aquest equip. I el que em fa por és que els elogis cap a l'argentí facin que els altres malabaristes del baló (Ronaldinho, Gio, Henry...) busquin el regat pel regat, el más difícil todavía.
I ens falta Eto'o, que és l'únic amb instint assassí de l'equip.