Fair play (segona part)

Tomás Guasch té la memòria d’un peix
L’estat d’eufòria en què viu des de la consecució dels dos títols de lliga per part del R. Madrid l’han portat a crear el GPM (Gran Pitorreo Madridista).
Quina poca memòria històrica! No s’ha adonat encara que al món del futbol les alegries van per barris? No recorda que l’any passat el Barça va fer doblet (lliga i Champions)? No és conscient que el Madrid portava uns 1400 dies sense guanyar cap títol?

Tomás Guasch és un bufó a la cort “merengue”
Tant en les cada cop més esporàdiques aparicions televisives, com en les seves columnes d’opinió, com a l’espai “El Orsay”, del diari AS, va d’humorista.
I els seus intents de fer-se el bromista fan més pena que gràcia. Al nivell dels monòlegs de “El club de Flo”, vaja.

Tomás Guasch destil·la antibarcelonisme
Els seus atacs habituals a Laporta, Txiqui, Rijkaard, Ivanovic, Oleguer, Puyol, Carod-Rovira... desprenen un preocupant tuf antibarcelonista i anticatalanista.
És impensable que faci com Valdano i reconegui el millor joc del Barça al llarg d’aquestes darreres tres temporades i mitja.
Per a ell tot el que vesteix de blaugrana és menyspreable, per definició. Una llàstima. Mai podrà gaudir del talent de Ronaldinho, Messi o, ara, Henry.

En fi, margarides al porc!

Fèlix

Fair play

Unes setmanes abans d’acabar la temporada, vaig tenir ocasió de llegir una àmplia entrevista a Jorge Valdano. En una de les qüestions li preguntaven per l’equip mereixedor de guanyar el títol de lliga. Valdano, filòsof del futbol, donà una resposta llarga i argumentada. Un breu resum vindria a ser que es trobava en un dilema: per una banda, el cor li deia R. Madrid, pel seu passat com a jugador i membre de l’equip tècnic; d’altra banda, el cap li deia Barça, en ser l’equip que millor joc havia desplegat en els darrers tres anys i mig.
Em va semblar una resposta elegant.
Elegant i intel·ligent perquè als seguidors d’un equip ens costa molt reconèixer un millor joc de l’equip rival. Tanmateix, cal fer-ho. És un necessari exercici de desintoxicació de fanatisme irracional.
I com que no hi ha res millor que predicar amb l’exemple, vull reconèixer públicament que aquest any el Madrid ha jugat millor que el Barça (estic parlant de bàsquet, òbviament). Ha estat un esglaó per damunt en els partits de la sèrie final i en la major part de la lliga regular.
Felicitats als homes de Joan Plaza.

Desgraciadament, no tots els periodistes i/o comentaristes de Madrid són com Valdano. N’hi ha, com Tomás Guasch, a l’altre extrem de la cadena evolutiva...

(Continuarà)

Fèlix

Que no parin!

Ha començat el ball de fitxatges. Yaya Touré i Henry ja són nous jugadors del Barça. El primer, un jove de 24 anys, gran i fort com un bou, i que tots els barcelonistes esperem que aporti la fortalesa al mig del camp –després dels experiments amb els tres petits que Fèlix comentava anteriorment– que tant necessita aquest equip. El segon, un crack mundial que combina qualitat, experiència i fam de títols a parts iguals. Per a mi no era un fitxatge prioritari, però els bons jugadors sempre són benvinguts. Augmentarà la competitivitat entre els cracks i serà una bona opció per a suplir a Eto’o quan disputi la copa d’Àfrica. No sé si a partir d’ara, en lloc de REM haurem d’afegir la T de Thierry i parlar de TREM. I si finalment fitxem a Palacios, permeteu-me la broma, hauríem d’anomenar-los TREMP?

Aquests fitxatges ens venen molt bé als aficionats. Després d’una temporada dolenta com la d’enguany, no hi ha res millor per a tornar a il·lusionar-nos que noves cares. Com a mínim, avui serà més fàcil oblidar la derrota d’ahir en el bàsquet. Això ens faltava enguany, que el Madrid faci doblet, i a sobre en el Palau Blaugrana! Si vau veure el partit, convindreu amb mi que el Madrid va merèixer guanyar. Únicament en els primers minuts es va veure al Barça capaç de donar guerra, però el Madrid va tenir ahir un nivell d’encerts altíssim, ajudat a més per les pèrdues de balons i rebots defensius dels blaugrana. Ja vam guanyar la copa quan ningú s’ho esperava, però guanyar la lliga, i remuntar un 2-0 en els primers partits, era francament difícil.

Pareix ser que arriben les vacances a l’esport, i possiblement és hora que tots ens les agafem. Per la meva banda, continuaré escrivint de quan en quan al blog, tot i que possiblement amb menys freqüència. Això sí, comptem també amb Fèlix i Òscar per mantenir-lo viu fins la propera temporada.

Maleïdes vanitats!

Al llarg d’aquesta temporada, ens hem queixat repetidament, en aquest blog, del paper que han jugat els dos principals diaris esportius de Catalunya.
Era trist constatar com, dia rere dia, Mundo i Sport es dedicaven a alimentar la guerra interna de vanitats entre els dos cracks blaugranes: Eto’o i Ronaldinho.
I més pena feia veure com, a l’altra banda del pont aeri, la premsa madridista es confabulava per a treure l’equip blanc de la crisi de joc en què es trobava. Conxorxa encapçalada per la confraria del Clau Roent...

Em temo que si Eto’o i Ronaldinho segueixen al Barça la temporada vinent, la ferida es pot tornar a obrir.
En aquest cas, algú hauria de donar un cop de puny damunt la taula.
Algú hauria de recordar als dos cracks que els darrers partits d’aquesta temporada, quan realment es decideixen els títols importants, únicament Messi ha donat sensació constant de perill amb la pilota als peus, únicament Messi ha exercit de crack.
I el que es més difícil, Sport i Mundo Deportivo haurien de deixar de jugar a les apostes, uns per Eto’o, els altres per Ronaldinho.

Jo aposto per Messi.
Les vanitats a la foguera!
I bon Sant Joan!

Fèlix

La fórmula dels tres petits

Al llarg d’aquesta temporada, i per diferents raons, en Frank Rijkaard ha utilitzat sovint un mig del camp format per Iniesta – Xavi – Deco, els "tres petits".

Jornada 7: R. Madrid – Barcelona: 2 – 0
Jornada 13: Llevant – Barcelona: 1 – 1
Jornada 16: Barcelona – At. Madrid: 1 – 1
Jornada 20: Barcelona – Celta: 3 – 1
Jornada 22: Barcelona – R. Santander: 2 – 0
Jornada 23: València – Barcelona: 2 – 1
Jornada 26: Barcelona – R. Madrid: 3 – 3
Jornada 27: Recreativo – Barcelona: 0 – 4
Jornada 29: Saragossa – Barcelona: 1 – 0
Jornada 31: Vila-real – Barcelona: 2 – 0
Jornada 32: Barcelona – Llevant: 1 – 0
Jornada 34: Barcelona – Betis: 1 – 1
Jornada 37: Barcelona – Espanyol: 2 – 2
Jornada 38: Nàstic – Barcelona: 1 – 5

Si feu una ullada als resultats, convindreu amb mi que la "fórmula dels tres petits" no ha funcionat.
En emprar-la, només s’ha guanyat a equips “fluixets”, i contra els difícils s’ha punxat.
M’atreviria a anar més enllà: la lliga s’ha perdut jugant amb aquest mig del camp (el doble enfrontament amb el Madrid, o a casa contra Espanyol i Betis, per exemple).
Xavi, Iniesta i Deco garanteixen domini de la pilota, control del partit, possessió. Però, també hi ha desavantatges, i grans: jugades a pilota parada, recuperació, joc aeri...
Esperem d’en Rijkaard que hagi pres nota.
Quan la immensa majoria dels equips punters de l’Europa continental jugant amb, com a mínim, un migcentre defensiu per alguna cosa serà!

Fèlix

Teletext

Al·lucinant. Després de la roda de premsa de Joan Laporta, on comentava que l’autocomplaença s’havia instaurat al club, ahir Txiqui Beguiristain, el secretari tècnic del Barça, encarregat de la política de fitxatges i de la direcció esportiva del club, assumeix la seva quota de responsabilitat en el fracàs de la temporada afirmant que el teletext no els va permetre adonar-se de la realitat de l’equip. Torno a dir: al·lucinant. Una persona amb la responsabilitat i el sou del secretari tècnic, afirma que la bona classificació del Barça a les diferents competicions els va impedir reaccionar a temps. Magnífic, la nau blaugrana està en mans d’autèntics incompetents. No vaig a criticar la capacitat de Txiqui per a fitxar; el que sí que vaig a criticar és que una persona que se suposa que ha d’estar en contacte permanent amb l’entrenador i amb els jugadors, que ha de conèixer de primera mà la realitat de l’equip, el dia a dia..., afirmi que el teletext és el culpable. Fantàstic, així també puc ser jo el secretari tècnic.

Val que els èxits de les temporades precedents, amb les lligues i la Champions, donen crèdit a l’actual staff (entrenador, secretari tècnic i directiva), però la seva passivitat, la seva manca de previsió, i els resultats aconseguits enguany crec que obliguen a replantejar-se la seva continuïtat, o com a mínim establir els canvis necessaris per a que el secretari tècnic pugui estar al dia sense recórrer al teletext.

L'autogestió d'un club

Ahir tocava donar la cara davant dels mitjans i de l’afició. Com a elements més destacats de la intervenció del pecident, destacaria l’anunci de continuïtat de Ronaldinho, Eto’o i Rijkaard (que no vol dir que finalment tots tres continuïn l'any vinent), la no menció expressa a Deco (espero que signifiqui el traspàs del portuguès, per a mi un dels mals del vestuari), i sobre tot, que s’aplicarà el codi de disciplina interna del club. Hi ha una frase en castellà que diu, a buenas horas, mangas verdes. On ha estat aquesta disciplina interna al llarg de tota la temporada? Per on s’han passat els jugadors aquest codi? Per què l’entrenador i la directiva han consentit la famosa autogestió del vestuari quan els resultats i la relació entre els jugadors demanava tot el contrari? I sobre tot, quina credibilitat té aquest anunci a hores d’ara? La única manera d’unir el vestuari culé és garantir que tots els jugadors van a treballar per igual, que no hi haurà privilegis i que el famós gimnàs va a tapiar-se amb formigó armat. Què contè aquest reglament intern? Suposo que seran coses de sentit comú: l’obligació d’assistir als entrenaments, de vigilar la forma física, de no fer declaracions que puguin perjudicar al club..., en fi, obligacions lògiques que qualsevol professional (i més aquests, amb el sou que tenen) deuria respectar. Però sobretot obligacions que qualsevol club i qualsevol equip tècnic hauria de fer valer en els seus treballadors. Els jugadors són culpables, sí, però més ho són l’entrenador, el secretari tècnic, la directiva i especialment el president. Pareix que l’autogestió, a més del vestuari, ha arribat a tots els estaments del club.

Les celebracions madridistes a Reus i Tarragona

Companys i companyes barcelonistes,

Cada dia que passa, ens donen més raons per a seguir "TIPS DE MERENGUE"...

El alboroto en Tarragona se centró en la Plaça de la Font, donde se reunió un grupo de 400 personas. Algunas de ellas provocaron desperfectos en la puerta de cristal del Bar Peret y lanzaron sillas contra el bar de la Penya del Barça. En la Rambla Vella, se repitieron actos vandálicos y algunas de las personas que celebraban el título del Madrid volcaron contenedores. Otro punto que sufrió destrozos fue el cruce de la Rambla Nova con la calle Ramon y Cajal, donde un joven arrancó un semáforo. Dos personas también quemaron contenedores de basura en la calle Cervantes y Colom. La única persona que se identificó fue un joven que golpeó una señal de tráfico en Colom. Por su parte, la Policía Nacional detuvo a un joven por los disturbios. Los comerciantes de la Plaça de la Font denuncian falta de previsión de la policía en los altercados. Creen que no se cubrió con suficiente previsión la celebración del título y que la policía actuó con retraso. El alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, explicó que el Ayuntamiento será muy contundente con el incivismo.
En Reus las ocho senyeres (banderas catalanas) que colgaban de la Plaça Prim aparecieron quemadas. La plaza de Prim es el centro neurálgico de las celebraciones festivas de los equipos de fútbol. Esta vez, los aficionados no respetaron ni los símbolos nacionales, pese a que la quema de banderas es un delito tipificado en el ordenamiento. Además, la estatua del general Prim amaneció con la cara embadurnada de un color chillón. Los responsables de los actos vandálicos se ensañaron también con símbolos locales. Otras ocho banderas catalanas colocadas por el Ayuntamiento de Reus para celebrar la fiesta mayor de Sant Pere aparecieron también quemadas, al igual que otro grupo de la Plaça del Mercadal.
También hubo incidentes en la sede de la Penya Barcelonista de Valls, donde la puerta principal fue derribada.

Diari de Tarragona, 19 de juny de 2007

Ressaca

Els excessos en les celebracions solen provocar una certa ressaca. Després de la festa, de l’alcohol i de no dormir, arriba l’hora de despertar-se. Doncs ara pareix que Capello està despertant-se, i que la ressaca que tindrà serà ben grossa. Segons apunta AS, la contractació de Schuster per a la temporada vinent és ja un fet. L’alemany serà qui capitanegi la nau blanca, com a mínim, l’any vinent (com a mínim perquè amb el Madrid mai se sap). El que molts intuïen, i el que molts desitjaven, pareix que va a materialitzar-se. Tot i guanyar la lliga, pareix ser que Capello, amb el seu futbol “directo y primario, casi troglodita”, com el defineix amb encert Relaño, no s’ha guanyat el dret d’acomplir el contracte que té signat.

Si aquesta notícia és certa, podem deduir que el Madrid ja ha solucionat part de la seva necessitat urgent de títols després d’aquests anys de sequera, i que ja no val guanyar de qualsevol manera. Crec que per al Barça, tot i la proverbial flor de Capello, hauria sigut positiva la continuïtat de l’italià, qui no hauria fet tants fitxatges ni renovaria tant l’equip com presumiblement farà Schuster.

I el Barça? Com ja sabem tots, no ha fet enguany una bona temporada, però a diferència del Madrid, pareix ser que Rijkaard continuarà un any més al capdavant del projecte blaugrana, tot i no haver aconseguit cap dels objectius d’enguany. I, tot i les simpaties que em desperta l’holandès, no tinc clar que aquesta sigui una decisió encertada. Al llarg d’aquesta temporada s’ha demostrat que la gestió del vestuari no ha sigut l’adequada, amb jugadors amb una vida nocturna dissoluta i llicenciosa, poc treball i menys sacrifici. Si amb tota una temporada de fracassos, visites al gimnàs i concessions no s’ha aconseguit rectificar la trajectòria de l’equip, dubto molt que la mateixa persona sigui capaç de redreçar aquest grup de gent. Perquè la majoria de jugadors continuarà en aquest equip, o com a mínim, els conflictius. Serà capaç Rijkaard de lligar curt a Ronaldinho, a Eto’o o a Deco? Serà capaç de tornar a motivar-los i centrar-los únicament en el futbol? O seria millor una persona nova, sense actuacions passades ni hipoteques amb ningú que el puguin lligar?

Jo apostaria per una persona nova. I vosaltres?

Final del camí

Una hora i poc més. Aquest és el temps que vam ser campions de lliga. Com l’altre dia amb l’Espanyol, hem patit un final d’infart, amb cruel i injust resultat per als culés. És injust per al Barça, tot i merèixer perdre per haver llençat al fem aquesta lliga des de fa mesos, i és injust per al futbol, que veu com el torneig de la regularitat l’ha guanyat el conjunt que pitjor futbol ha practicat de entre tots els aspirants al títol. Però clar, les competicions no sempre les guanyen els equips que millor juguen. Hi ha equips especialitzats únicament en aconseguir resultats, és allò de que “el fin justifica los medios”. Doncs aquesta filosofia és la que ha imperat en aquest Madrid, un equip que ha viscut dels resultats, de la força bruta, dels gols de VNR, dels darrers minuts de cada partit (seus i dels altres) i, sobre tot, de la SORT. I ho dic amb majúscules, tot i que pugui parèixer fruït de la frustració.

Temps tindrem per a parlar del Barça, de qui ha d’anar-se’n i de qui quedar-se, de en què hem fallat i en què hem encertat, si és que ho hem fet. Però si parlem de l’equip campió, el factor que ha determinat aquesta lliga és la flor de Capello.

Per a mi és encara incomprensible com una persona que ha gestionat tan malament el vestuari madridista ha pogut aconseguir l’objectiu per al que se’l va contractar. No m’explico com un jugador (Beckham), que va ser apartat a mitjans de la competició, és el que li ha donat mitja lliga al Madrid. No m’explico tampoc com en el darrer partit de lliga un altre jugador que quasi no ha jugat en tota la segona volta (Reyes) és precisament qui salva els mobles dels merengues. Només ha faltat que Cassano tornés a marcar, i Ronaldo perquè no podia tornar, que si no...

Per molt que el Barça ho hagi fet molt malament, és impressionant comprovar com, jornada rere jornada, el Madrid jugava de pena però aconseguia els tres punts, i pensaves: això no pot continuar, no hi ha una mínima base que sustenti aquest equip. Però les jornades han anat passant, i el Madrid creixia amb els pírrics gols de VNR, i seguies dient-te: això no pot continuar, si ells han tingut sort en un partit, al pròxim ja no la tindran...però la tenien! I com!

Aquesta lliga no l’oblidaré mai. Ara veig clar que hi ha equips (aquest Madrid, el de la Séptima, el Milan de la darrera Champions) que, per molt malament que estiguin, són capaços de guanyar, i d’altres, com el Barça, que només són capaços de guanyar quan estan al 100% i són infinitament superiors als altres. Què anem a fer-li. Som així.

Apagaré el televisor durant uns quants dies. Per favor, aviseu-me quan el grau de madridisme en sang hagi baixat a nivells normals.

Depurar responsabilitats

El final de la lliga ja és aquí.
Us escric hores abans del desenllaç. Encara que sempre es pot recórrer als tòpics:
“Mentre hi ha vida, hi ha esperança”,
“L’esperança és l’últim que es perd”...
Els esdeveniments de les darreres jornades em fan pensar que el destí vol que aquesta lliga sigui blanca.

Ara toca fer balanç.
Moltes lectures es poden fer d’aquesta temporada 2006-07. I aquest estiu en podrem parlar extensament.
Us convido a tots i totes a dialogar-ne obertament en aquest blog.

Personalment, començo amb dos apunts:

• En primer lloc, les greus lesions de Messi i Eto’o crec sincerament que han marcat el desenvolupament de lliga i Champions. Estic convençut que si el Barça no hagués patit aquestes baixes durant 5 mesos, a hores d’ara la lectura seria molt diferent.

• D’altra banda, és moment de demanar responsabilitats. I aquí em desmarco del que intueixo que, de moment, és opinió majoritària.
  He llegit crítiques molt dures al rendiment de Ronaldinho; fet raonable si tenim en compte que és l’estrella de l’equip.
  També s’ha demanat la baixa a tot un seguit de jugadors de segona fila: Gudjhonsen, Oleguer, Motta, Silvinho, Saviola, Ezquerro, Giuly, Belletti ...; d’acord, el que no serveixi, al carrer.
  Tanmateix, aquests no són els jugadors que han de guanyar els títols. Qui ha de marcar la diferència són els titulars, els internacionals:
  
  - Deco, internacional portuguès i indiscutible a la seva selecció. On ha estat Deco aquesta temporada?
  
  - Márquez, internacional mexicà i considerat el millor jugador del seu país. Tot l'any desaparegut, no ha jugat bé ni de central ni per davant de la defensa.
  
  - Edmilson, internacional brasiler, apuntava a titular en el darrer Mundial’06 fins que es va lesionar. No ha fet un partit bo en tota la temporada!
  
  - Xavi, indiscutible en l’11 titular de Luis Aragonés. Per què tinc la impressió que només juga bé tres partits a l’any i dos d’aquests són amb la selecció espanyola?
  
  - Zambrotta, el millor lateral del darrer Mundial’06. Un jugador de vora 30 anys i provinent de la lliga italiana necessita tant temps d'adaptació? No fotem!
  
  - Gio, internacional holandès. Per sota de les seves possibilitats.

A tots ells assenyalo.
Deco, Márquez, Edmilson, Xavi, Zambrotta, Gio (potser algun altre?), i Ronaldinho, al caddavant, són els màxims responsables.
Si falla la columna vertebradora, si fallen els titulars, el vaixell trontolla i acaba fent aigua.

I ells han fallat.

Fèlix

Vola, Gallina, vola!

Queden només dos dies per acabar amb aquesta angunia. Per a bé o per a mal, diumenge sabrem si hem d’apagar les televisions durant un parell de setmanes (especialment Antena 3), si hem de comprar-nos sal de fruites per a digerir tant de merengue, o si per contra hem d’incorporar a la llista d’equips salvadors -Tenerife, València- al Mallorca per haver-nos donat la lliga (si és que el Barça no la torna a cagar davant del Nàstic). També sabrem si per fi hem rendibilitzat el fitxatge de Maxi López (fitxar-lo a River, 7 milions d’euros; marcar el definitiu gol de l’empat en el Bernabeu, no té preu). Esperem que la Gallina Blanca només sigui una sopa, i que el proper diumenge la Gallina Maxi piqui en la gespa del Bernanabeu.

El meu cap em diu que el Madrid guanyarà la lliga: jugant a casa, i a un sol pas de la victòria, no se’ls pot escapar la lliga. El meu cor diu, per contra, que el Mallorca empatarà en el Bernabeu: primat i enrabiat pel menyspreu d'alguns madridistes, els balears sortiran a per totes.

Vaig a confiar en la intuïció i no en el raciocini. Espero l’empat del Mallorca (1-1) i la victòria del Barça contra el Nàstic (0-2). Un final agònic però favorable per a aquest Barça dels miracles a última hora. Espero no equivocar-me, i espero que el futbol sigui just i no li doni al Madrid, per moltes victòries que hagi aconseguit, un premi molt superior als seus mèrits. Esteu convidats a fer pronòstics.

I per si no hi havia arguments futbolístics suficients, us deixo un fragment del darrer article de Tomás Roncero. Si hi ha alguna divinitat allà dalt no pot permetre que aquest senyor se’n surti amb la seva. Pareix ser que quan la FIFA se salta la seva pròpia normativa per a afavorir al Madrid (ara també al Sevilla, per extensió), estem davant d’una “implacable labor de despacho”. On és Relaño? Per què no escriu un article titolat "La pretensión insolente del Madrid?

Resulta que la implacable labor de despacho realizada desde el pasado lunes en el Bernabéu ha conseguido que la FIFA dé luz verde a la alineación de Robinho y Diarra ante el Mallorca. Pues ya hablan de "vergonzosa decisión del madridista Blatter". Y digo yo, ¿por qué nadie se queja de la extraña presencia de Arango en el partido a pesar de que los isleños sólo se juegan el orgullo y la prima? Arango pidió permiso al seleccionador de Venezuela y se lo dio. Y nadie dice nada. Puro ejercicio de fariseísmo.

Aquest article té per títol El doble rasero con el Madrid. Per una vegada, no puc estar més d'acrod amb Roncero.

La xilena de Rivaldo (i el Fifarato)

Temporada 2000/01, darrer partit de lliga a l’estadi: el Barça guanya en el darrer minut gràcies a un espectacular gol de Rivaldo de xilena i es classifica en quarta posició per a la Champions de la temporada següent.

Amb el temps tots els analistes i els propis aficionats han arribat a la conclusió que, tot i que a curt termini el gol ens va classificar per a la màxima competició europea, a mig i llarg termini va ser la primera pedra de tres anys de caminada pel desert amb Gaspart al capdavant.

Desconec què passarà la darrera jornada d’aquest lliga; tot i ser optimista, dubto que el Madrid deixi escapar aquest títol que els hem regalat tantes vegades durant aquesta segona volta. No obstant això, sí vull fer una reflexió sobre el qui, si no passa res extraordinari, serà campió de lliga.

Si analitzem la temporada del Madrid, conclourem que en qualsevol altre lliga on un equip punter hagués estat a l’alçada, a hores d’ara es barallaria per entrar a la Champions de forma directa i no haver d’anar a jugar a Albània a l’agost.

He llegit que Calderón vol ara que Beckham es quedi la temporada vinent; vaja, que amb pocs retocs la plantilla és fantàstica perquè a la fi han estat campions. Tant de bo s’ho creguin; sincerament, si és així, i veient el joc i el nivell dels jugadors madridistes actuals, a poc que a Barcelona facin bé les coses (entre les que hi ha una planificació de la temporada vinent amb cara i ulls i una renovació que no revolució de la plantilla), crec que l’ensopegada d’aquesta temporada només haurà estat això, una ensopegada, però que podem gaudir molts anys i de molts títols, mentre a l’altra banda del pont aeri, poden iniciar una llarga travessera pel desert, i si no recordeu la xilena del Rivaldo...

No vull acabar sense insistir a la Sra. Guasch, que porti al seu home al teatre i al cinema, o al govern que anticipi la jubilació en el periodisme, així es podrà dedicar a cultivar el seu Tamudisme il·lustrat.

Òscar

Actualització (by Bernat): No puc estar-me de comentar el tema de Robinho, la CBF, i la Fifa. Espero que Relaño, Roncero, Guasch i la resta de "periodistes" comencin a parlar del Fifarato, aquest complot que saltant-se la normativa permetrà a Robinho no incorporar-se a la concentració de la selecció brasilera i sí participar en el darrer partit de lliga. Suposo que Robinho marcarà el proper diumenge, a l'igual que VNR va marcar els dos gols de l'empat contra el Saragossa. I ningú no dirà res. Villar, com a mínim, té la decència de disimular.
Quina vergonya!

Misticisme

Diu el diccionari que un miracle és un “fenomen extraordinari que es creu que no pot explicar-se per causes naturals, sinó que té com a origen immediat la divinitat”. Diumenge sabrem si Déu és del Barça, i si realment està en bona forma. Perquè haurà de ser totpoderós, per evitar que el Madrid (o Van Nistelroy, el que deuria haver-se perdut el partit de Saragossa per haver vist la cinquena targeta groga) marqui el gol de la victòria davant el Mallorca en el minut 91. I haurà de ser omnipresent, per obrar el miracle al Bernabeu i estar al mateix temps en el camp del Nàstic, per evitar que els de Tarragona facin el partit de la seva vida i guanyin al Barça amb un gol en el minut 89 de Portillo.

Edmilson, a més de fer autocrítica, diu que “Los milagros existen, aunque en el fútbol Dios no entra”. Esperem que diumenge sí que entri a fer miracles, perquè en necessitem un, i ben gros.

Per si de cas, els diaris esportius catalans ens van adormint amb el fitxatge d’Henry i, ara, el de Drogba. No ens maregem i comencem des d’avui mateix a posar ciris a Santa Rita i a Sant Judes Tadeo.

Segones oportunitats

Ahir no vaig poder escriure per culpa del treball. Vaig haver d’absentar-me tot el matí i vaig desatendre les meves obligacions blogueres. Em va venir bé, la veritat, perquè encara em durava la mala llet de dissabte, però el temps m’ha fet veure la situació d’una altra manera. Al principi pensava que les coses no podien haver anat pitjor per als aficionats culés. L’enèsim gol d’última hora del Madrid, l’enèsim empat d’última hora del Barça, el Sevilla que no guanya (era la meva opció si el Barça no guanyava)... Però realment ens va anar tan malament? Si canviem el nostre xip i passem de Mode pessimista a Mode Optimista, veurem les coses d’aquesta manera:

- El gol de l’empat del Barça va ser il·legal.

- Va ser un gol psicològic, minuts abans d’acabar la primera part, i ens va permetre acarar la segona part molt més tranquils.

- El Barça podia haver perdut el partit (és capaç, molt capaç!)

- Podia haver sigut pitjor: el Madrid podia haver marcat el tercer en els darrers minuts i haver cantat ja el aliron.

- Encara queda una jornada per a aconseguir el miracle (pitjor seria si hagués sigut la darrera jornada).

- Els jugadors del Mallorca aniran primats al Bernabeu i sense por a res.

- El president del Madrid, amb les seves celebracions (i sobre tot si la premsa catalana les magnifica) pot ajudar-nos a l’hora de motivar als jugadors del Mallorca.

- Maxi López no és Eto’o, però pot convertir-se en un ídol per al Barça si fa tot el que no va fer quan jugava aquí.

- Si el Madrid guanya la lliga, possiblement Capello es quedi en el Madrid (encara que jo penso que no es quedarà).

- Qui no es consola és perquè no vol.

Tenim una segona opció, la propera i última jornada. Qui no voldria aquesta darrera oportunitat? Hem d’estar contents de que encara podem guanyar la lliga. Sí, ja sé que hem perdut nosaltres la lliga, que no hauríem d’estar en aquesta situació, que els nostres jugadors han fet el capullo mitja temporada... però què voleu, que ens fem el hara kiri?

Motivació

Guanyar o guanyar, that is the question. No hi ha volta de fulla. A por ellos, com titula avui Mundo Deportivo (per una vegada, chapeau). És el torn dels jugadors, de sortir a menjar-se al rival, d’acarar el partit com si de la final de la Champions es tractés. És el torn dels gols i la pressió d’Eto’o, del desequilibri d’Iniesta, de les intervencions miraculoses de Valdés, de l’anhelat gol de rebot de Deco... I sobre tot, si juga Motta, és el torn de no fer l’imbècil i autoexpulsar-se en el minut 25 de partit.
Però també és el torn de Frank Rijkaard, de demostrar que és capaç de motivar i centrar a un equip, que tenim un plantejament competitiu sense Ronaldinho, sense Edmilson, sense Márquez, i que tenim capacitat de resposta davant l’adversitat.
L’Espanyol és un bon rival, un equip extra motivat, primat i amb ganes de que el Barça no guanyi aquesta lliga. Ho intentaran, entraran dur, pressionaran, i aniran al contraatac com a bales. Però podem guanyar-los, i els guanyarem.
A per ells.
I si us falta motivació, proveu a llegir aquest article. A mi m’ha funcionat.

LA PRETENSIÓN INSOLENTE DEL BARÇA

Alfredo Relaño

El Barça presentó ayer, apurando todos los límites de tiempo, el recurso para la suspensión cautelar de la sanción a Ronaldinho. Recordemos con precisión: un partido por darle una patada en el escroto a Belenguer. El propio árbitro, al que se le cayó la roja de la mano de puro nerviosismo al verse obligado, sí o sí, a echar al megacrack en el mismísimo Camp Nou, ya llenó su acta de inusuales paliativos. El Comité, ese trío de vecinos del limbo al que los árbitros han toreado, aprovechó la redacción para dejar la cosa en un partido. Pero al Barça le sigue pareciendo mucho. Y recurre. Olé.

Y, bien pensado, no me extraña que el Barça se atreva con todo. En periodo reciente se retiró de la Copa (después de perder 3-0 en la ida, por cierto) para dar capricho a Van Gaal, y salió indemne de eso. La noche del cochinillo pasó sin sanción, tras permitirse el club la machada de acudir a la justicia ordinaria para dilatar y enredar el proceso, dando tiempo a que Villar modificara los estatutos para, una vez regresados a la justicia deportiva, salir sin cierre. Coló a Messi meses antes de lo debido, como extranjero-juvenil, figura para cuya justificación el negociado de Villar ideó artimañas inauditas.

Así que ¿cómo extrañarse de que se sientan capaces de sacar a Ronaldinho de esto? Por lo demás, no sé si es importante, aparte de como alarde de osadía del Barça, porque pienso que con y sin él el Barça ganará el partido, y que la Liga donde está es en la inexcusable obligación del Madrid de ganar en La Romareda. Pero me choca mucho el contraste entre ese intento obsceno del club y la actitud de Ronaldinho, que contribuye poco a la causa, regresando tarde de Dortmund y escaqueándose del entrenamiento una vez más. El Barça juega bien y bonito, pero su conducta como club hace tiempo que es horrible.

La síndrome Tenerife

Després de les pachangues de la selecció (no he vist cap dels dos partits però crec que no m’he perdut res), i sobre tot ara que pareix que el tema d’Eto’o torna a tranquil·litzar-se (amb l’enèsim desmentit per part del jugador), pareix que l’atenció dels mitjans culés i, per tant, de l’entorn, torna a centrar-se d’on no tindria que haver-se desviat mai: en la propera jornada de lliga.

Si jo fos un jugador del R. Madrid no les tindria totes amb mi. El Saragossa, ja ho sabem, es juga entrar a la UEFA. També sabem o intuïm que estarà primat pel Barça. També sabem que hi ha jugadors amb més d’un compte pendent amb el Madrid (Sergio Garcia, Piqué, Diogo, Milito, Celades...). I també sabem que el Real Madrid no és un equip caracteritzat en els darrers anys per suportar bé la pressió dels finals de lliga (tots recordem Tenerife). Ara que han aconseguit el més difícil, arribar al capdavant de la classificació, la por a cagar-la, a perdre-ho tot al final, crec que pot pesar-los i molt. Per tot això, crec que hi ha possibilitats més que raonables de que el Madrid no guanyi el proper dissabte.Depenem del que fem davant l’Espanyol, i confio en que sabrem estar a l’alçada. Per si de cas, vull que guanyi el Sevilla.

Fart de MD

És evident que ningú de Mundo Deportivo llegeix aquest blog. O si ho fan, és evident que no estan d’acord amb les opinions que es publiquen. O si ho estan, és evident que es passen per l’entrecuix la seva dignitat i solament estan interessats en vendre diaris.
Ahir demanava a MD que s’oblidés per uns dies (ja tindran temps quan arribi el moment) de parlar d’altes, de baixes i de la propera temporada, sobre tot quan encara hi ha en joc un títol i tots els esforços i la concentració ha de centrar-se en un únic objectiu: guanyar la lliga. Doncs no, MD va per lliure, i literalment li la bufa (perdó per l’expressió) el que passi amb el Barça. Ells només estan interessats en emmerdar l’equip amb una portada com la d’avui.

En aquest aspecte, el psicològic, el d’unitat, el de tots a una, els madridistes ens tenen guanyada la partida i per golejada . El famós entorn blaugrana, i MD n’és ara mateix el màxim exponent, no existeix a Madrid. Si ahir Marca afirmava que “Sí es el partido del siglo”; referint-se al partit de dissabte, avui Robinho a l’As apareix en portada afirmant que “Es el partido de nuestra vida”. Això és el que falta en el Barça. Ells saben el que volen, saben contra qui lluiten, qui és l’enemic. Avui Marca també publica que “El Real Madrid toca a un titular del Barcelona”; no diu noms ni cap detall que pugui donar versemblança a aquesta afirmació, però ells l’amollen, i si serveix per a marejar encara més, doncs serà paper ben aprofitat.

I nosaltres seguint-los el joc. Després li escriuen cartes al camerunès, criticant-lo i suggerint-li que llegeixi més. Aneu a la merda!

Aperitiu

Aquesta nit tindrem el primer round dels enfrontaments entre Espanyol i Barça d’aquesta setmana. Avui es juga la final de la Copa Catalunya; una final amb un títol en joc, sí, però que res té a veure amb el que es juga la propera jornada de lliga. El dissabte que ve sí que està en joc un títol: el Barça es juga continuar viu una jornada més a la competició (o passar al capdavant de la classificació en el millor dels casos), i l’Espanyol aspira a convertir-se en el jutge d’aquesta lliga. Després de perdre la final de la UEFA, la major alegria que pot donar-li el club als seus aficionats és fer-li perdre la lliga al Barça, i a més, servir-la en safata per a que la guanyi el R. Madrid, el club que més simpàtic cau als pericos. Antena 3 (qui, si no?) ha tirat d’hemeroteca per recuperar les imatges del Barça – Espanyol de l’any passat, on una part del públic cridava “A segunda, oe”. Quina casualitat, no? Suposo que és la seva obligació d’informar la que els impulsa a treure aquestes imatges, i no la d’encendre els ànims als pericos i afegir un extra de motivació als ja animosos i primats jugadors de l’Espanyol.

El partit de dissabte serà una autèntica final, el partit del segle, igual que de Saragossa. No descarteu dues derrotes de Barça i Madrid, i el Sevilla com a líder. Coses més estranyes s’han vist.

PD: si algú de Mundo Deportivo llegeix aquest blog, cosa que dubto enormement, com a culé li demano que deixi de parlar de fitxatges i de l’equip de l’any vinent, i que faci com Marca, que porten molts dies parlant exclusivament del Madrid i de la seva conjura, oblidant inclòs la seva estimada selecció espanyola.

Capello sí, Capello no.

Ja ha començat el compte enrere per a la lliga. Res importa als mitjans si dimecres hi ha un partit de la “roja”, o si pel mig hi ha una final de la Copa Catalunya. Totes les mirades estan centrades en el proper dissabte. De entre totes les notícies de la premsa esportiva voldria destacar-ne una: els aficionats del R. Madrid, segons una enquesta de Marca, volen que Capello continuï a la banqueta del Bernabeu si finalment guanyen la lliga.
Aquesta afirmació és, en part, comprensible: si el teu equip ha guanyat la lliga, se suposa que ha sigut el millor, l’equip més regular i que la feina s’ha fet bé. Per tant, per a què canviar-ho? Pot ser el Madrid guanyarà la lliga, però no ha sigut el millor equip ni de bon tros, ni el més regular ni ha fet bé la feina. Aquesta voluntat per part dels socis del Madrid solament puc entendre-la com a conseqüència de la sequera de títols que ha patit la casa blanca des de fa tres anys. Un club com el Madrid no està acostumat a no guanyar, i si amb Capello es retroben amb l’èxit, el més lògic és que l’entrenador transalpí continuï. Aquest raonament, tot i ser correcte, crec que no és el camí per a construir un projecte de futur. El resultadisme com a estratègia és, per a mi, una mala estratègia. Perquè sense un bon joc els resultats poden ser sens dubte positius, com ara, però poden ser també molt negatius (com a meitat de la lliga), i la sort i les errades dels rivals (Barça, sobre tot i Sevilla) no tenen per què repetir-se en el futur. M’estranya la desesperació i el resultadisme de l’aficionat merengue. Jo crec que els culés no ho acceptaríem. Si finalment el Madrid guanya la lliga, com a mínim podrem alegrar-nos si Capello continua.

Rajada

Tinc per costum, mentre el meu cos reacciona i em desperto pels matins, escoltar les notícies a la televisió. Tinc també per costum, per mala costum diria jo, posar-me les notícies d’Antena 3. Segur que és per la mateixa raó que quan llegeixo la premsa esportiva començo per As i Marca: tècnicament, crec que es diu masoquisme.
Doncs avui obrien aquest informatiu matinal, no amb el resum del partit del Barça de la Copa Catalunya, sinó amb una entrevista en exclusiva amb Guti, l’eterna promesa de 30 anys, que diria Ramón Calderón. De les seves lacòniques respostes, em quedo amb dos titulars: és una vergonya que Raúl no jugui a la selecció, i si no juga més en el R. Madrid, abandonarà l’equip. Però també ha dit:
“Creo que hay que tratar con un poquito más de respeto por parte del club a jugadores que llevan mucho tiempo aquí y que en momentos quieren que sigan o no quieren que sigan. Que el club dé la cara, se ponga delante del jugador y le transmita lo que el club quiera...”

Tenia curiositat per veure com tractarien els mitjans madridistes aquestes declaracions. Volia comprovar si les paraules de Guti eren una rajada, si eren una bomba en el vestuario, o si Guti explota. Sense anar més lluny, Marca diu que Edmilson raja i que envia un recadito al club pel fet de que el brasiler reclamés major continuïtat a l’equip. Però el que per a Marca és una rajada en Edmilson es converteix, per art de màgia, en inocents respostes a un “curioso test” en el cas de Guti, i en una defensa en primera plana de Raúl. “Que Raúl no esté en la selección es una vergüenza”. El que és realment una vergonya és la manipulació i la hipocresia d'aquests mitjans de comunicació. I l'Sport, en lloc d'obrir en portada amb aquesta notícia, parla de la continuïtat d'Eto'o si s'està calladet. Fantàstic.