Ensaladilla amb llagostins

Un dels plats que recordo amb més llepolia de quan era petita és l’ensaladilla russa, que cada estiu la meva mare preparava, almenys un cop per setmana, aconseguint que unes verdures bullides es posessin a l’alçada i fins fessin la competència a plats tan sol·licitats com els macarrons o l’arròs a la cubana.

L’altre dia, quan vaig anar a buscar la meva mare per anar a la platja, vaig veure sobre el marbre de la cuina una bona safata d’ensaladilla russa casolana amb el seu ou dur ratllat, la tonyina esmicolada i les olives farcides tallades a rodanxes. Suposo que la meva mare va interceptar la meva mirada anhelant i de seguida em va proposar omplir-me’n un tuper, una temptació a la qual no em vaig poder resisitir, tot i que ja havia deixat uns llagostins descongelant-se per després del banyet.

El cas és que, de l’ensaladilla de la meva mare i els llagostins que havia comprat dies enrere a la Rosa Mari de la peixateria Puig-Patau, en va sortir un plat ben refrescant i molt sa!

Ingredients per a 4 persones:

1 patata gran
2 pastanagues mitjanes
un grapat de pèsols congelats
un grapat de mongeta tendra rodona
2 llaunes de tonyina
1 llauna petita d’olives verdes farcides
un grapat d’olives negres d’Aragó
1 ou dur
16 llagostins
1 escarola

Per a la maionesa:

1 ou
un polsim de sal
un rajolí de vinagre de xerès
oli d’oliva suau

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts

• Comenceu fent bullir les verdures tallades ben menudes amb un polsim de sal. Procureu no passar-vos amb el temps de cocció, perquè com que ho hem tallat tot petit, les verdures estaran al punt en uns 10-15 minuts i, si us passeu, la patata es desfarà.
• Un cop cuites, retireu-les del foc, coleu-les, passeu-les per aigua freda i deixeu que es vagin refredant en una safata fora la nevera.
• Mentrestant, prepareu la maionesa. Poseu en un vas americà l’ou, un polsim de sal i un rajolí de vinagre. Afegiu-hi com a mínim tres dits d’oli i comenceu a batre deixant la batedora immòbil a baix del vas. Quan ja gairebé no veieu oli, comenceu a fer moviments ascendents i descendents afegint un rajolí d’oli fins a lligar la salsa.
• Tot seguit, peleu l’ou dur i ratlleu-lo; talleu les olives verdes a rodanxes; i esmicoleu la tonyina.
• Quan les verdures estiguin a temperatura ambient, mescleu-les amb la salsa maionesa i decoreu per sobre amb les rodanxes d’olives, l’ou dur ratllat, la tonyina i les olives negres. També hi podeu posar, si us hi agrada, algunes tires de pebrot escalivat que hi donen molt bon gust i presència.
• Poseu la safata amb l’ensaladilla a la nevera i deixeu-la-hi, com a mínim, un parell d’hores (el temps ideal per fer una escapadeta a la platja).
• Abans de servir, escaldeu els llagostins durant 2 minuts en aigua bullent. Refredeu-los en un bol amb aigua freda i glaçons, i peleu-los un cop freds.
• Munteu els plats disposant l’ensaladilla al mig amb ajuda d’un motlle rodó o quadrat, pel voltant hi poseu unes fulles d’escarola ben netes i, per sobre, els llagostins que hi faran molt de goig.

Un plat senzill, molt estiuenc i moooolt nutritiu!

Empedrat de tonyina

L’empedrat és un dels plats d’estiu més típics de casa nostra. Els ingredients bàsics són el bacallà esqueixat i les mongetes seques, que es poden acompanyar de tomàquet, pebrot verd i vermell, ceba tendra, ou dur i olives. Aquesta vegada, com que el peix cru no és massa aconsellable per a les embarassades, he decidit canviar el bacallà per tonyina i també ha quedat molt bo. El més important de l’empedrat és preparar-lo una bona estona abans per poder-lo servir ben fresquet de la nevera amb un bon raig d’oli d’oliva, sal, i si s’escau, una mica de vinagre de xerès.

Ingredients per a 4-6 persones:

2 patates grans
400 g de mongetes seques
1 ceba tendra petita
1/2 pebrot verd
tomàquets cirerols de l’hort de casa
olives negres
2 llaunes de tonyina
oli, sal i vinagre de xerès

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

• Primer de tot poseu les patates amb pell a bullir fins que estiguin ben cuites. També les podeu coure al microones, tot i que el resultat no serà tan bo.
• Mentre les patates es refreden, talleu la ceba en juliana, partiu els tomàquets per la meitat i talleu el pebrot verd a rodanxes. Enlloc de tomàquets cherry també podeu emprar tomàquets de branca madurs tallats a daus, i a més de pebrot verd també hi podeu posar pebrot vermell. Jo el tallo a rodanxes perquè a l’Aleix no li agrada massa i així és més fàcil de retirar, però també els podeu tallar a quadrets.
• Un cop tèbies les patates, peleu-les i talleu-les a rodanxes que anireu disposant en una safata.
• Poseu damunt les patates les mongetes seques, que podeu comprar cuites al mercat o en conserva de vidre al supermercat. En aquest darrer cas és aconsellable passar-les per aigua abans de servir-les.
• Disposeu per sobre les mongetes els tomàquets, la ceba i la tonyina, i acabeu de decorar amb les rodanxes de pebrot i les olives negres.
• Poseu l’empedrat a la nevera, com a mínim un parell d’hores i, just abans de servir, amaniu amb una mica d’oli d’oliva, sal i, si us hi agrada, unes gotes de vinagre de xerès.

Bon profit!

Bescuit lleuger de xocolata

Tot i que amb aquests dies de xafogor per a mi no hi ha postres millors que una bona ració de fruita del temps, he de reconèixer que un capritxet de tant en tant tampoc va malament. Aquest bescuit, molt lleuger i gens embafador, el vaig treure d’una de les receptes que vénen a l’embolcall de les xocolates Nestlé per a postres. L’únic canvi que he fet és substituir el sucre per fructosa i emprar mantega light per fer un bescuit una mica menys calòric. Si seguiu les mides i utilitzeu un motlle d’uns 23 cm de diàmetre, veureu que us sortirà un pastís primet que fa de molt bon menjar. A la Mariona i l’Edmon, que ahir van venir a sopar a casa, els va encantar!

Ingredients per a 6-8 porcions:

100 g de xocolata per fondre Nestlé
100 g de mantega lleugera
100 g de fructosa
50 g de farina
3 ous ecològics

Preparació:
Temps estimat: 10 minuts + 20 minuts de cocció

• Primer de tot, preescalfem el forn a 200ºC.
• A continuació, desfem la xocolata i la mantega al bany Maria tot remenant fins que quedi una mescla ben homogènia.
• En un bol a part hi barregem els tres ous batuts amb el sucre i la farina.
• Incorporem la xocolata desfeta al bol amb els altres ingredients i mesclem bé amb unes varetes de cuina.
• Untem un motlle de silicona amb una mica de mantega i hi aboquem la mescla.
• Deixem coure el bescuit durant 20 minuts al forn a 200ºC.
• Podeu servir el bescuit tebi empolvorat amb sucre llustre i acompanyat d’una quenelle de gelat de vainilla.

Ja veureu que és un pastís que passa molt bé, tant com a postres com per un berenar dolcet!

Restaurant Icho

No fa massa, aprofitant que l’afició futbolera havia escombrat tots els carrers i locals d’oci de Barcelona, l’Aleix i jo vam decidir donar-nos un petit capritx en un dels restaurants que teníem pendents d’entre la magnífica selecció del nostre estimat Restopas. Aquest cop va ser el torn d’un dels restaurants japonesos més cèlebres de la capital, el reputat restaurant Icho, sitauat ben a prop de l’Illa Diagonal.

Ja sabeu la meva lluita personal per introduir-me, sense massa èxit, a la cuina oriental i, tot i que m’he endut més d’una decepció, no perdo l’esperança d’acabar apreciant aquesta gastronomia tan admirada per tots els xefs i crítics gastronòmics actuals. Però us he de dir d’entrada que l’Icho i les seves sofisticades elaboracions no han fet canviar ni una mica la meva percepció de la cuina japonesa que continuo jutjant més bonica a la vista que no pas seductora per al meu humil paladar.

El local, força agradable tot i que una mica fred, era gairebé buit el dia que hi vam anar. Només tres taules, inclosa la nostra, van ser ocupades en tota la nit. El servei, molt atent i disposat a orientar uns comensals poc avesats a la gastronomia japonesa, no va dubtar a suggerir-nos diferents plats i les quantitats que van considerar adients. Vam decidir compartir tots els plats, per poder fer una degustació  més completa dels diferents tastets de l’Icho i, per beure, l’Aleix va demanar una cervesa japonesa i jo aigüeta fresca!

Vam començar amb l’escórpora amb verduretes que ens havia recomanat el cambrer i que no constava a la carta (19’44 €) i mitja ració d’onsen tamago (1’11 €), un cranc petit arrebossat en tempura acompanyat d’una sopa d’algues amb ou cuit a baixa temperatura. L’escórpora, sense massa gust de peix, ens va semblar una ració molt justa on predominaven més aviat les verdures. L’onsen tamago, un dels plats estrella del xef, no ens va agradar massa ni a mi ni a l’Aleix. D’entrada, el cranc està arrebossat en tempura amb closca i tot. És cert que la closca d’aquesta varietat de marisc és molt tova, però a mi em va fer una mica d’angúnia posar-m’ho tot a la boca; a més, sense ànim de fer-me repetitiva, he de reiterar que el cranc gairebé no tenia gust de marisc, res a veure amb els crancs del Mediterrani, vaja! La sopa d’algues i soja amb l’ou em va semblar molt particular (l’Aleix ni la va tastar), tot i que no puc dir que el sabor m’entusiasmés.

A continuació ens van servir mitja ració de tallarines de calamar amb papada de porc (10’19 €) i turbot amb bolets i mongetes de soja (20’37). Les tallarines van ser el plat que més ens va agradar de tot el sopar, tot i que la papada de porc ens la vam deixar perquè era íntegrament greix. El turbot no estava malament, però retirant-ne les espines el trosset que ens va quedar per cadascú era ridícul. Això sí, la presentació de tots els plats impecable.

Per acabar la degustació l’Aleix va demanar un rotllet de carn Wagyu (tipus kobe) (13’89 €) acompanyat de verduretes i salsa de sèsam que li van servir bastant cru i que jo no vaig tastar.

A aquestes alçades de la nostra degustació, jo només pensava en fotre el camp i anar a un libanès a menjar-me un bon shawarma que omplís el forat que tenia a l’estómac. Menys mal que les postres van ser delicioses i van ajudar a compensar l’escassetat de la resta de plats. Jo vaig demanar una amanida de fruites amb gelat de mango (9’26) que em va semblar excel·lent i amb una presentació molt acurada i l’Aleix va optar pel cruixent de pinya (9’26), amb una presentació espectacular i un contrast molt agradable de sabors i textures.

 

El sopar ens va sortir per 82 €, tenint en compte el 30% de descompte del Restopas, una passada tenint en compte les racions i la qualitat dels plats en general. No es pot negar que siguin plats creatius elaborats, alguns d’ells, amb productes exòtics i d’importació, però pel meu gust la degustació no compensa la factura final. En tot cas, el que tinc clar és que si dono alguna altra oportunitat a aquesta cuina que tant se’m resisteix no serà amb un menú de 50 euros per persona.

Restaurant Tariq

El passat mes de maig, durant l’entrega de premis del popular joc de Badalona, vaig sentir anomenar per primer cop el restaurant Tariq, un reputat restaurant pakistanès situat al carrer Baldomer Solà de Badalona (molt a prop de la parada de metro) del qual tots els presents me’n van parlar meravelles. La veritat és que vaig quedar molt encuriosida perquè aquesta mena de cuina a mi m’encanta i en canvi mai no havia sentit a parlar del Tariq. I és que un dels molts defectes dels veïns del centre badaloní és que a la majoria ens costa allunyar-nos del nostre barri si no és per agafar el tren cap a la capital. I això que el Tariq és a 15 minuts de casa!

El cas és que, després d’haver provat aquesta experiència pakistanesa amb la meva germana i el meu cunyat, ja hi hem tornat dos cops, i hem quedat encisats dels platillos del Tariq, plens de contrastos, sabors intensos i aromes tan característiques del món hindú. Només entrar al restaurant, l’aroma de curri i espècies ja ens transporta al cor mateix del Pakistan.

Si aneu al Tariq per primera vegada, us aconsello que compartiu diferents plats entre tots els comensals per poder-vos fer la idea de vàries de les seves propostes pakistaneses. Per a quatre persones és recomanable compartir 3 o 4 entrants, 2 curris (especialitat de la casa), 2 arrossos i 2-4 pans (segons la gana que hi hagi). Per acompanyar-ho podeu optar per un dels diferents vins de la carta o, tal com hem fet sempre nosaltres, per una cervesa Cobra, elaborada a la Índia.

Entre els entrants no us podeu perdre les pakores, una mena de bunyols de verdures elaborats amb farina de cigrons molt típics del Pakistan, ni les albergínies (baijan bhaji), una mena de puré força condimentat i un punt picant que s’acompanya amb el naan, un pa molt semblant a les pites gregues, però més gran i una mica més gruixut. Estaven tan bones que quan vaig pensar a agafar la càmera ja no no en quedava ni una gota!

El pollastre amb formatge fos i verduretes també està força bé, tot i que és menys exòtic que altres plats de la carta, i el que també ens va agradar molt, tot i que no en vam fer fotografia, van ser les llenties especiades que també es poden acompanyar amb els naans.

De segon, és pràcticament obligat compartir un o dos curris de pollastre, l’especialitat de la casa, que se sol acompanyar d’arròs Basmati. Puc dir sense embuts que és el millor curri que he menjat mai, i això que a mi el curri no m’entusiasma. La mestressa ens va explicar orgullosa que el seu curri és diferent de molts altres perquè l’elaboren amb llet de coco i és més suau que el que es pot trobar a altres establiments menys sensibilitzats amb els gustos occidentals. La veritat és que el platillo estava de 10!

En una ocasió també vam provar el xai guisat al Garam Masala, una mescla d’espècies molt emprada en el món hindú. La veritat és que estava deliciós, tot i que pel meu gust no supera el curri de pollastre.

El més fluix del sopar van ser les postres. No pas perquè no fossin correctes, sinó perquè a casa aquesta mena de dolços tan dolços no ens agraden massa. Vam demanar a la mestressa que ens fes un assortit representatiu de la rebosteria pakistanesa per compartir entre quatre. A mi els pastissets em van recordar molt la rebosteria turca, extremadament dolça i amb predomini dels fruits secs. El gelat era tan greixós que gairebé costava agafar-ne una porció amb la cullera. Tot i així, va estar bé per fer-nos una idea de la pastisseria del Pakistan.

L’experiència va ser molt agradable, i de fet per això l’hem repetit. La relació qualitat-preu em va semblar molt correcta, tenint en compte que el Tariq no és un establiment de cuina ràpida, sinó que pretén donar a conèixer la cuina pakistanesa més elaborada i distingida. De fet, a la seva carta ni tan sols hi consta l’omnipresent kebab, tan popular en altres establiments hindús i que sovint relacionem amb menjar ràpid i molt econòmic. Nosaltres vam pagar uns 70 € en total per a una degustació força completa per a quatre persones. Un preu que, avui en dia, costa trobar més enllà del pa amb tomàquet i la pizza.