El Discurs

(Veure el post original per escoltar l'àudio)

Aprofitant que avui se celebra el dia internacional per la democràcia, vull publicar una obra mínima dedicada als polítics que, malgrat els seus assessors d’imatge i aparells de comunicació, es mantenen distanciats d’una part important de la població.

Què ho fa, que avui a moltes persones, sobre tot joves, els hi rellisquin els debats polítics, les lleis, les eleccions... Ho viuen com un mal que cal suportar, però que més val no fer-ne massa cas.

Part de la responsabilitat rau en la corrupció amb noms i cognoms que flagel·la el sistema, tot condemnant la democràcia a dur una màscara grotesca d’indignitat.

La resta de polítics, tenen la responsabilitat de fer creïble aquest sistema amb més raons i menys emocions de culebró, més propostes i no tantes desqualificacions, més projecte amb valors i menys campanyes comercials per obtenir bots.

El Discurs és una peça dedicada als polítics que diuen només allò que sona bé, però que no saben fer-se entendre. Així, les persones s’allunyen de la política que no comprenen i es dediquen a viure, alguns (sobreviure, molts) pendents d’allò que creuen que realment els importa.

Mentre tant, els polítics segueixen ignorant el seu aïllament perquè un bon grapat de seguidors aplaudeix a cegues (o a sordes) el Discurs.

És clar que aquest dibuix exagerat no sempre és així. Les crítiques generalitzades com aquesta són molt imprecises i, fent passar totes les persones amb l’etiqueta de polític pel mateix sedàs, fan que paguin justos per pecadors.

Cap d'any

(escoltar l'àudio en el post original)

Apaguem el 2009, que ja s'ha consumit, ple de lluites quotidianes i reptes transcendents. Encenem, amb amor, el 2010 i fumem-nos-el plegats, entre amics, que és com millor surten les coses.

Bon any!

Celebrem-ho com se sent prop del port de Barcelona, entre remors profundes dels motors dels baixells, campanades llunyanes, crits d'alegria, petards i botzines dels baixells.

Welke Blätter (Budapest I)

Amb aquest fret ja és apunt de marxar la tardor; i s’endurà les olors humides i la música de les fulles com cauen. La pluja remullarà les fulles seques, que deixaran de cruixir sota els peus.

Una de les petites meravelles que he pogut enregistrar a Budapest, ha estat, precisament, la delicada i subtil música de les fulles mortes que, arrancades per una brisa suau, cauen. Això va ser a l'Illa de Margarida, situada al mig del Danuvi; un parc per on passen ben pocs cotxes; "una illa de calma" al mig de la ciutat.

Mostra un mapa més gran

La música de les fulles com cauen:

Passes sobre una estora de fulles seques:

Interpretació

Diuen que les màquines no posseeixen emocions. Potser és que no les sabem veure. El meu antic ordinador (ara ja jubilat) tenia una habilitat molt especial: interpretar la música a la seva manera.

Recordeu el post de Webgames musicals...

Així és com el Black (el meu ordinador jubilat) interpretava la peça musical que fa de banda sonora del Music Catch, el joc que podeu trobar en el post citat.

Això és només un extracte. Si voleu sentir-lo sencer haureu d'esperar-vos a que publiqui el seu primer disc.

Relats Conjunts al sOnablOc

La Carme em proposa de fer uns Relats Conjunts, a l'estil d'aquest bloc creatiu amb aquesta composició sonora com a punt de partida.

Escribiu al vostre bloc el relat que aquesta composició sonora us suggereix. Podeu enviar l'enllaç al relat publicant un comentari d'aquest post.

[EDITAT EL 02/04/09]

Per posar en el vostre bloc el reproductor amb la composició sonora, podeu copiar-lo directament, o enganxar-hi el codi del següent quadre de text:

<embed name="FMP3" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" align="middle" src="http://www.audiactiva.com/fmp3/FMP3.swf?mp3=http://www.audiactiva.com/audio/practica_disseny_sonor.mp3&action=stop&title=Pràctica de disseny sonor&color=515359&loop=no&lma=yes&textcolor=0f0e14" width="260" height="60" type="application/x-shockwave-flash" quality="high" bgcolor="#30343d" allowscriptaccess="sameDomain"></embed>

En resposta al comentari de rebaixes he afegit un botó per copiar el codi del reproductor al portapapers, gràcies aquest post del Miguel Angel Alvarez (sempre aprenent coses noves!!!).

Com que aquesta composició està realitzada sobre un guió, d'aquí a una setmana publicaré el guió original (per curiositat).

Si l'àudio resulta prou suggeridor, més endavant proposaré nous temes a Relats Conjunts, què us sembla?

[EDITAT]

Podeu llegir les propostes de:

• La Carme,
• L'Assumpta,
• rebaixes,
• rebaixes (de nou) i
• Els del PiT.

Pràctica de disseny sonor

Disseny i Creativitat en So Digital

Segona pràctica: Explicar amb sons i músiques propis o de llibreria un argument (donat) en 1:30'

Aquest és el tipus de treballs en què més bé m'ho passo. Només em falten unes imatges i començar a imaginar sons.

(En aquesta composició hi ha sons de Freesound, de SoundSnap i de AudioNetworkPLC. L'objectiu d'aquesta difusió no és comercial).

Cazadores de sonidos cuelgan miles de registros en una página web

David Ciscar (derecha) y August Casanovas, pescando sonidos en las calles de Barcelona

LA VANGUARDIA. Jaume V. Aroca Barcelona 19/04/2009 Actualizada a las 03:31h Ciudadanos

Imagine que este mediodía, a la hora del aperitivo, pide una bolsa de patatas. La abre y las empieza a comer. Pero ocurre que cuando las mastica, en lugar de crujir, suenan exactamente como los muelles de un viejo somier. (En efecto, dado el ritmo de la masticación, podría resultar una melodía muy sugerente.) El sonido acompaña cada una de las cosas que hacemos identificándolas, atribuyendo orden a nuestro universo.

La ciudad funciona de un modo parecido. Es un ser vivo masivo. Ruge díay noche con diversas tonalidades sonoras. Hay un tipo de gente, poco numerosa y ciertamente exótica, que se dedica a pescar esos sonidos. Los detecta, los graba, los clasifica... Les reconocerá porque cuando explican qué hacen señalan una interesante distinción semántica: lo que para casi todo el mundo es ruido, para ellos es sonido. ¿A qué suena Barcelona? August Casanovas, uno de los cazadores en este reportaje, sostiene que posiblemente suena a gente que habla idiomas distintos. David Ciscar, otro pescador de archivos, cree que hay dos sonidos identitarios de la ciudad: las terrazas de los bares y las motos. Las motos son también el símbolo sonoro de Barcelona para Ricard Casals - el pescador más veterano de todos-y "a veces, desde los tejados, se escuchan las gaviotas, el rumor pastoso del tráfico y muchas motos". Ariadna Alsina sugiere que tal vez el sonido distintivo de Barcelona es el clinc-clinc de los repartidores de butano o los vendedores de latas en la playa: "¡¡Cerveeeza, refreeeescos...!!". Ariadna es la responsable de Sons de Barcelona, el proyecto que ha convertido estos sonidos en un mosaico de internet. No es una iniciativa de excéntricos. Detrás de él está el Music Tecnology Group (MTG) de la Universitat Pompeu Fabra que dirige Xavier Serra. Sons de Barcelona es la página local de un proyecto global, Freesound. org, creada también por el MTG, una colosal biblioteca digital de sonidos de todo el planeta donde se han colgado más de 64.000 registros tomados por gente que colabora desde todas partes del mundo. Allí podrá escuchar la señal sonora en el interior de los trenes que llegan a las estaciones de Tokio. Y descubrirá cuánto se parecen con los que puede escuchar en el AVE o el metro de Barcelona. En realidad esa es una de las cuestiones que se constatan en este trabajo colectivo de Freesound. Del mismo modo que se discute sobre cómo las franquicias han uniformado el paisaje comercial de las ciudades o los arquitectos estrella han banalizado los edificios, "la sintetización ha estandarizado los sonidos cotidianos - sostiene Xavier Serra-.Todas las cámaras fotográficas suenan igual porque imitan el sonido de una cámara real". Cierto. Sin correr riesgos innecesarios, traten de importunar a un autobús en París. Si cierran los ojos, tendrán la impresión de que les va a atropellar el Trambaix de Barcelona. Ambos utilizan exactamente la misma señal sonora, síntesis de la campana de los tranvías de Lisboa.

Un mapa para escuchar la ciudad
La web Sons de Barcelona es el lugar de la red del que cuelgan las grabaciones de sonidos ambientales de la ciudad. En ella podrá escuchar el sonido de los skaters en la plaza del Macba en el Raval; el runrún mecánico de las escaleras del metro en paseo de Gràcia, recientemente desaparecidas (grabadas por August Casanovas), e incluso un registro del sonido que se puede recoger una tarde en la redacción de La Vanguardia.Frente al ordenador, sólo necesita desplazarse por el mapa de la pantalla y, a poder ser, utilizar unos auriculares. Sons de Barcelona es, de hecho, una versión local, de manejo más fácil, de la gran biblioteca mundial de sonidos Freesound (en inglés), creada también por el Music Tecnology Grup de la UPF. Freesound ha contado con el apoyo de Google para el desarrollo de este proyecto. El buscador está interesado en experimentar con grandes bases de datos de sonido con el objetivo de crear un buscador de audio.

David Ciscar @ framework (II)

El diumenge 15, a les 22:00h (de Londres) saltarà a les ones una nova col·laboració a framework, un programa dedicat a l'enregistrament de camp i el seu ús en la composició: enregistrament de camp, fonografia... l'art de caçar sons. Obriu bé les orelles i escolteu-lo!!!

+ info a www.frameworkradio.net

No us ho perdeu. Podreu descarregar el podcast durant tota la setmana següent.

So-nats a noradio

El treball que comentava en el darrer post comença a fer-se visible (o audible).

Avui al migdia, "Braille" serà emès a Noradio: www.lapoesienuit.com/noradio-eu/ 

Estem preparant un lloc per allotjar els projectes de So-nats, però mentres tant es podrà escoltardes del lloc web de noradio, on romandrà per a consultes.

Més, ben aviat

Convergència de forces

És emocionant com sorgeixen algunes coses. Hi ha moments a la vida que tot empeny en la mateixa direcció. No entraré en aquestes qüestions de forces divines o universals -això per a un altre dia, d'acord?-

La meva intenció, amb aquest post, és posar de relleu com un munt de persones poden col·laborar desinteressadament en un projecte que ni els va ni els ve. No és que el fet em sorprengui, jo mateix he col·laborat, al llarg de la meva vida, en una pila d'històries de manera "desinteressada" (si "interès" significa guanyar diners, prestigi, contactes...); m'ha emocionat que sigui tanta gent a l'hora i en un projecte que l'Augusto i jo mateix hem conduït.

El projecte que vam finalitzar divendres passat, de principi a fi, l'he gaudit des del vessant de la creació sonora i des de l'experiència de les relacions interpersonals.

Ha estat el primer treball d'experimentació sonora que he fet en col·laboració amb una altra persona i haig de dir que aquest ha estat un dels punts més estimulants. El treball amb l'Augusto ha estat fluid i ràpid, posant en conjunt un munt d'idees i apassionant-nos amb el desenvolupament i el coneixement mutu. Espero que aquesta amistat doni molts més "fruits sonors".

A més d'haver conegut una gran persona, he constatat, com deia al principi, que hi ha moltíssimes persones disposades a col·laborar per no res (o això espero ;) ). Persones que han explicat el seu treball, les seves experiències o que han fet d'actors de manera desinteressada.

Espero que aquesta eufòria serveixi per encendre molts més projectes, i que en pugui gaudir en companyia de de moltes altres persones: de tots aquells que ho vulguin.

No us impacienteu! Quan pengem la composició a internet ja us posaré un enllaç. De moment, que serveixi d'il·lustració una petita composició feta substituint de forma arbitrària els punts de les lletres en el sistema Braille per notes musicals en un poema escrit per l'Enric Bayé i que hem inclòs en el projecte.

(Per escoltar l'àudio aneu al post original)

David Ciscar @ village nomade radio

"village nomade radio" ha emès durant els 214 dies del laboratori de village nomade, a trvés d'intrnet i FM, a més d'algunes col·laboracins d'emissores públiques europees.

Es tracta d'un projecte que ha durat 7 mesos, situat a La Corbière (Suïssa), l'objectiu del qual ha estat la creació d’obres amb sons que hagin estat dissenyats sense la intenció de distingir-se els uns dels altres, sons que destaquen els moments, sempre canviants, que componen les nostres realitats col·lectives.

Cada dia s’ha emès una peça diferent, una “finestra” oberta a una vida i un so diferent del nostre.

La finestra del dia 27 de novembre va ser la meva col·laboració (Esfera Segur 1x0,25).

Si voleu descobrir més coses d’aquest projecte ple de submissions impressionants:
http://www.jourparjour.net/

Esfera Segur 1x0,25

Com canvia el silenci al llarg d’un dia?

Sovint he quedat atrapat en l’observació del silenci. Quina paradoxa la d’aquest fenomen que, en quant es converteix en protagonista, deixa d’existir.

Quan algú calla, hi ha silenci, però també pot haver-n’hi quan parla en un auditori on són els oients els que callen.

Quan s’apaga un motor, hi ha silenci. Quan ha passat un tren, es fa el silenci. Quan apagues la tele, hi ha silenci. Però tots aquests silencis no són absoluts. En els silencis nous, sempre hi ha alguna cosa que abans no senties; sempre s’afina una mica més l’oïda i es pot sentir de més lluny, amb més delicadesa, sempre hi ha alguna cosa per escoltar.

El silenci no existeix? Fins i tot, en un entorn aïllat on no hi hagi res per sentir, escoltarem els sons del nostre propi cos.

M’agradaven els “concerts per apagar” del TRES, on practicava aquesta cerca del silenci, aquesta exploració del que se sent quan hi ha silenci.

Fascinat pels silencis, he volgut plasmar la meva observació de les variacions del so ambiental en un indret determinat al llarg d’un dia sencer.

Al pensar sobre aquesta composició, la primera idea era enregistrar el primer minut de cada hora al llarg de tot un dia. Aquesta hagués estat la proposta més científica per la observació que plantejo. M’he trobat amb tres raons, però, que m’han fet canviar el disseny:

• El primer era un de pràctic. Jo volia escoltar, a l’hora que enregistrava, cadascun dels moments escollits. Com que no estava sol, que em trobava amb la família, i a més, no volia passar-me 24 hores sense dormir, els enregistraments han estat presos en dies diferents, això sí, corresponen a cada hora, tot i que no coincideixen sempre amb el primer minut, peròp sí amb els cinc o deu primers.
  
• El segon motiu per canviar el disseny, ha estat un d’estètic.Hagués pogut empalmar un enregistrament rera l’altre, però els lals que en resultaven em feien mal a l’orella. Per aquesta raó, vaig assejar de fondre cada minut amb el següent. Afortunadament, els enregistraments mai no eren d’un sol minut, sinó que tots ells duraven de 2 a 4 minuts. Per això, a l’hora de la mescla, podia escollir quina era la finestra de temps d’un minut de durada que representava a cada hora.Per aicò, en alguns moments he pogut escollir que se sentís el camió de les escombraries, el tren turístic, el bebè que plora, el senyor que camina pel caminet de peres... Però també he pogut eliminar sorolls desagradables, interrupcions inoportunes, sons massa repetitius. L’obra no resulta tan aleatòria, però no per això perd el seu sentit.
  
• El tercer motiu correspon a una exigència a l’hora de presentar el treball per una experièncias radiofònica i afecta, només, a la versió que podeu sentir des d’aquest post. El plantejament original d’exposar de manera seriada 24 minuts, un de cada hora, ha estat reduït a 15 segons de cada hora, per poder fer una obra que no durés més de 7 minuts. Aquesta era l’exigència de Radio Village Nomade. El resultat és una mica frustrant per a mi, acostumat a escoltar la peça en el seu format original,pausada, calmada, amb temps suficient per acostumar-te a cada moment, per escoltar què és el que hi està passant. En aquesta versió reduïda, no tens temps de situar-te, que ja estàs canviant de moment. Però bé, en definitiva, et permet fer-te una idea global dels canvis que succeeixen en un punt al llarg d’un dia.
  

Aquí podeu escoltar el resultat de la composició. Ben aviat penjaré la versió de 24 minuts.

Experiència cabaretera

No us fascina la ràdio? A mi, des de sempre m’ha atret. Ja sent un pre-adolescent jugava amb el Xavi, el meu germà, a fer ràdio amb un petit estri de fabricació casolana, que emetia per la fm en un radi de 10m. “Ràdio Paral·lel, al seu servei!”. Fins i tot havíem fet una sintonia amb un tros d’orgue que vivia a casa nostra (un Lowrey).

Anar a la ràdio és, d'alguna manera, l’activitat contraria a la meva experiència del “field recording”. Sempre he pensat en l’enregistrament de camp com una manera de tancar els ulls per restar més atent a allò que sona al nostre entorn i que, amb el bombardeig d’imatges no sentim. Anar a un estudi de ràdio és ficar-se a l’estudi del mag; descobrir els fils que maneguen aquest món d’il·lusió; obrir els ulls a allò que (en la ràdio tradicional) escoltes sense veure.

La nit afegeix al cocktail un toc d’informalitat, d’intimitat; això juntament amb la pluja suau fa de la cita un moment especial. Quin moment pot haver millor que aquest per parlar del que t’agrada amb una persona receptiva i intel·ligent?

Després d’aquesta tonificant experiència (tonificant, sobretot pels meus abdominals, que han patit d’agulletes després de tant riure descobrint “la nova premsa rosa”) concloc que em cal finalitzar els projectes encetats per poder-los publicar, ni que sigui a través de myspace. Concloc, també, que vull reprendre el Sonografies malgrat els impediments legals, o aprofitant-los. Concloc, en darrer terme, que em cal continuar treballant en l’aspecte creatiu de la fonografia.

Gràcies a la Txell, l’Albert, la Mireia, la Montse, la Júlia i el Josep Maria per l’interès i la creativitat que posen en el Cabaret. Gràcies també, als qui han fet possible aquesta experiència.

La cambra anecoica

Poc a poc s’ha anat tancant la porta. Les lamentacions de les frontisses ens acomiadaven de l’escassa llum. Ha estat una mica com morir dolçament: deixar de veure, deixar de sentir... amb la certesa reconfortant de la resurrecció.

La xarxa de ferro se’m clavava a l’occipital i no sabia què fer amb les mans. Estava ansiós per sentir, per experimentar aquesta mena de no-res que és l’absència total de llum i gairebé absoluta de soroll.

Sobreimpresos en el negre zero, punts lluminosos dansaven en patrons caòtics, imatges amb menys sentit que les guixades d’un infant apareixien i desapareixien; es transformaven tal com si fossin projectades amb la sorda nitidesa d’un làser, i sense donar-me temps per a recordar-les.

A mesura que els nostres cossos deixaven d’emetre fregaments i rau-raus de budells, es feia més i més present un to de freqüències agudes indestriables, similar al dels televisors encesos, però més present i incomprensiblement eixordador. Per sota, una remor fosca, fluida i tumultuosa s’apoderava del meu camp auditiu, deixant lloc, tan sols, per un tènue so blanquinós, com de fricció aèria, una refrigeració, potser...

Tot era tan confús que no m’he pogut estar d’aixecar el cap i mirar a banda i banda, esperant que algun vestigi de llum es mogués en la meva retina al ritme del meu gest. Res! Ni un punt m’ha seguit, ni un raig perdut m’ha acompanyat. Inconscientment, esperava sentir la presència dels murs, però tot eren sons nuus, sense reflexes, enmudits en la seva petitesa, allà no hi havia res. Res de res.

Quant de temps podria suportar aquesta absència de sensació? Com seria la vida essent cec i sord?

No és anguniosa aquesta estranya naturalesa del so, que no et permet de sostreure-t’hi del tot? Pots tancar-te en una cambra fosca o posar-te un antifaç per no veure res, pots romandre quiet, ben quiet, i deixar de sentir el contacte del teu cos, si et concentres. A l’olor t’hi acostumes i desapareix. I el mateix passa amb el sabor. Però mai, mai pots fer desaparèixer els sons. Inclús tapant-te les orelles continues sentint remors.

Deconstrucció

Al principi la música era màgica. La meva curiositat va anar penetrant en els sons, desmuntant les cançons peça a peça. La màgia d’allò desconegut encara subsistia la meva persistent cirurgia. La curiositat m’ha fet preguntar, investigar, escoltar i provar jo mateix a cosir sons de manera casolana. I, ai Senyor, quina desgràcia! És com si després d’haver desmuntat el rellotge, ja no pogués tornar a muntar-lo. Les cançonetes han perdut tota la màgia de la meva ignorància. I ara com puc recuperar-la? Només quan escolto música, per exemple, en un transistor, a un volum proper al silenci, a dos quarts de sis del matí, sóc capaç de no esbudellar-la i conservar el color de la melodia misteriosa.

Del post de Pablo Sanz a ../mediateletipos)))

Excerpt from Karl-heinz Stockausen’s May 1972 lecture to the Oxford Union on ‘Four Criteria of Electronic Music’.

David @ "framework"

Bombo i platerets!!! Que toquin les trompetes!!!

Aquest diumenge a les 10 de la nit, al 104.4 de l’FM, podreu escoltar una col·laboració d’uns quatre minuts en un programa de ràdio sobre “field-recording”

Problema: Per escoltar-lo en directe, haureu de ser al centre de LONDRES, d’altra manera no podreu sintonitzar ResonanceFM.

Solució: Connectar-te el mateix dia via Internet (http://icecast.commedia.org.uk:8000/resonance_hi.mp3.m3u) a l’emissió en directe (cal tenir en compte la diferència horària). O be www.resonancefm.com/framework ; és el web del programa, des d’on podeu descarregar l’emissió del 18/05 (només durant una setmana).

Quina il·lusió, no?

Westerkerk Carillon & Trumpet

hammerklavier Mar 12, 2008

There's so much right with this sample, I don't know where to begin: First, even before the trumpet enters---around 4:00---it's a wonderful slice-of-life with carillon bells floating in a sea of Amsterdam street sounds. Beautiful, spacious and very peaceful...But at 4:00, the trumpet enters: I can't imagine how you got this! It's as if the trumpeter and carillon player had planned it in advance, but in reality they're improvising: They're playing the famous "Trumpet Voluntary" by Purcell, a stately old ditty that's well-known in the British Isles; and, miraculously, they trade off choruses to the end. Then, at 5:30 (stay with this, listeners: it's worth your wait!), the trumpeter does a concluding flourish, followed by the carilloner's flourish, and it ends in celebration. Tremendous capture of life at its best. I hope you don't mind, but I added a few tags so anyone who wants to find this will have even more tags to search. A wonderful, spacious sample with a sumptuous end. Many, many thanks. This is field recording at its most miraculous.

(The FreeSound Project)

Consciències sonores

Para’t un moment!

Estàs asseguda o assegut davant de l’ordinador, llegint aquest post; i mentre ho fas, un munt de coses succeeixen al teu voltant.

Ser conscient del que estàs sentint planteja un munt d’endevinalles sobre l’origen dels sons, a les quals pots respondre amb imaginació.

Fixar-te en els sons i descriure’ls afegeix realisme als relats i omple les descripcions de referents subconscients que situen als lectors.

Et proposo un petit exercici de consciència sonora:

Escolta atentament.
Què sents? Què sona al teu voltant? De què està composat el paisatge sonor del lloc on et trobes?

És molt senzill, oi? Respon publicant un comentari al post i digues-ho als teus amics, a veure si plegats fem un bon recull de “consciències sonores”.

Paper Storm

Remenant les mostres de FreeSound pel primer episodi de Sonografies, vaig topar amb els enregistraments de Charel Sytze (que ja vaig posar en el aquell episodi).

L’autor va enregistrar un acostament molt particular a l’Antic Testament. Va capturar el so que es produeix al passar els fulls dels diversos llibres que el composen.

Superficialitat? Estètica? No ho sé, però com tots els registres se semblen els uns als altres, vaig trobar-me jugant a fer d’aquells malabaristes xinesos que feien rodar plats al cim de nombroses perxes, mirant que cap no deixés de rodar i caigués. Per a mi, cada mostra era un plat sobre el seu pal, jo només els feia girar tocant el play, fins aconseguir una massa de so deforme, inusual, desconeguda.

Seria extraordinari poder interpretar aquest Paper Storm en directe, no amb un ordinador, no (el meu no suporta reproduir 39 arxius d’àudio a l’hora), sinó amb bíblies de veritat, i 39 intèrprets.