Enguany no és 'aquest any'

En les situacions de conflicte lingüístic, una llengua pressiona tant l'altra que desplaça progressivament la morfologia i el lèxic genuí de la llengua dominada (B) pel de la llengua dominant (A). Aquesta pressió afecta els parlants i, sovint inconscientment, segueixen les pautes gramaticals de la llengua A. Fins i tot poden arribar a mediatitzar la llengua B de manera que comencen a aparèixer calcs, traduccions literals, que bandegen el lèxic i les expressions genuïnes.

No escapa a ningú que en la nostra realitat sociolingüística el castellà ha esdevingut des de fa segles la llengua dominant, que s'afanya a ocupar tots els àmbits d'ús del valencià i interfereix tant l'ús, proveint-lo de normes d'ús restrictives que faciliten el canvi lingüístic, com també l'estructura, assimilant-ne la fonètica, la semàntica, el lèxic i la morfosintaxi. Per això, la lleialtat fa un paper important en desvetllar la consciència lingüística siga en l'ús, mantenint la utilització del valencià, siga en l'estructura, conservant-ne les formes genuïnes.

Dos exemples d’aquesta pressió, que assenyala el camí de la substitució, és a dir, del canvi lingüístic progressiu del valencià pel castellà són aquest any i el dia següent. La primera expressió és indiscutiblement un calc del castellà este año, que ha anat guanyat terreny a la paraula genuïna enguany, referida precisament a l'any en què ens trobem quan la pronunciem. D'altra banda, al dia següent és també una traducció literal del castellà no preferible quan fem referència al dia següent al qual ens referim ja que tenim la paraula endemà. Si bé aquestes perífrasis no resulten incorrectes des del punt de vista gramatical, no són  preferibles perquè poden substituir altres paraules genuïnes i amb més tradició en la nostra llengua.

Els carreters i la llengua

Què vol dir fumar més que un carreter? Per què es diu que algú beu, sua, renega o parla com un carreter? Què són, en definitiva, els carreters i què fan perquè se’ls compare tant?

D’ençà que s’inventà la roda i es van aplicar els coneixements sobre la tracció animal hi ha hagut transport. Primer de mercaderies i, des de finals del segle XVIII, de persones. No hem d’oblidar que, quan encara no hi havia cotxes, la gent es desplaçava amb carros, tartanes o diligències, depenent de la classe social a què pertanyien

Els carreters, doncs, eren els qui desenvolupaven l’ofici de conduir els carros amb què transportaven persones d’un lloc a un altre. D’alguna manera, feien la funció dels taxistes actuals, amb el benentès que la gent d’aleshores comptava amb pocs recursos econòmics. A falta de clients, la jornada es devia fer més llarga que un dia sense pa. De fet, els carreters aparcaven el vehicle en una cantonada o davant d’alguna taverna i es podien passar hores i hores esperant el servei d’algun client.

Per tal de matar el temps, encenien un cigarret darrere de l’altre o bé passaven l’estona bevent vi o aiguardent a la taverna del poble. Per això, es diu que algú fuma o beu com un carreter, és a dir, en grans quantitats i sense parar. De vegades, estant a la taverna, es devien queixar de l’absència de clients i de la mediocritat del seu treball. Probablement, se’ls coneixia per malparlar i renegar de manera constant, dia rere dia. Així, renegar o parlar com un carreter significa blasfemar o parlar grosserament. Es coneix que també devien suar molt perquè treballaven a la intempèrie, més encara quan aconseguien bastants viatges.

Els pobres carreters no tenien una bona imatge. Totes les expressions que els esmenten són negatives i signifiquen que l’acció en qüestió (fumar, beure, parlar, suar...) es fa en un grau molt elevat o de manera exagerada. Siga com siga, aquestes expressions, que encara conservem hui en dia, són una bona mostra del que han aportat a la llengua oficis que, ara per ara, són cosa del passat.