Aquello que un día nos hizo temblar de alegría

Tornen perquè han de tornar. Perquè nosaltres també els enyorem, a estones perdudes. Perquè no es pot fer veure que no han existit els dies en què tremolàvem d'alegria només de pensar en la seva veu xiuxiuejant-nos exactament la paraula exacta a cau d'orella.

Tornen perquè som de foc i els hem deixat la pell cremada. Ara, les carícies els semblen blanes i totes les boques fredes. No hi ha manera d'esborrar el record de l'ànima viva, i s'obliden de les ferides. Ara.

Però igual com no desapareixen les nits que vam passar amb altres abans de passar-les plegades, tampoc no podem obviar les mirades creuades des d'una tarda d'agost en què tu vas perdre un anell i jo la respiració, allà a la platja. La primera nit, de pell bruna contra pell blanca. Un adéu estrany, un avió que marxava. I totes les paraules que han travessat mars i autopistes quan volia cercar-te.

Que tornin, doncs. Tenim un racó molt endins per donar-los sal i aigua. Una carícia guardada per quan els calgui una abraçada. Un estremiment amagat per quan recordem el Bouiller al capçal del llit o les seves mans entre les cames.

Amb una mica de sort, aviat arribarà algú que els miri com ara ens mirem nosaltres. Amb una mica de sort, un dia es despertaran i ja no hi haurà dolor al fons dels ulls quan ens pensin de matinada. Amb una mica de sort, deixaran de tornar com fins ara i podrem trobar-los a mig camí, entre la seva felicitat i la nostra, i estimar-los encara.

Au nord

Hi ha una temptació creixent de deixar-me arrossegar pel corrent del desig. No és un desig de carn i ossos, és un desig de temps i aire. De comprar un bitllet a un altre continent i perdre'm entre els carrers que no conec. D'aprendre llengües que no he sentit mai i menjar amb coberts estranys.

És recorrent, aquest desig. L'apago com puc, amb caps de setmana a Nàpols o Dublín, amb desconnexions a Toronto o Nova York. Amb llibres. Amb amor.

Els dimarts que semblen dilluns i em costa llevar-me, quan hi ha una dona nua que diu que voldria segrestar-me i no marxar a la feina aquest matí, quan la son i la muntanya de redaccions per corregir, l'article inacable, la traducció urgent que començaran a reclamar en qualsevol moment, quan tot el que m'obliga a ser eficient i programable crida impúdicament el meu nom des del llindar, la temptació pren un pes específic que es transforma en opressió violenta al pit.

Hi ha dies que no recordo què faig aquí.

Zum Geburtstag viel Glück

Com cada any, em recordes prematurament que em faig gran. I és que el temps no el marquen tant les estacions com aquest anar i venir de cossos, mirades, confidències.

Teníem divuit anys i ganes de traduir Vian, Plath, Rilke. Teníem divuit anys i ho fèiem tot amb la força incontrolable de les hormones i la impaciència arrogant de qui se sap més viu, més capaç, menys estúpid. Jugàvem a comptar les faltes dels professors, les absurditats de les alumnes, les matrícules d'honor de la número u. Jugàvem a enamorar-nos d'un Jordi qualsevol, a emborratxar-nos amb vi agre, a trobar la dona de la nostra vida.

I ara en tenim (en tens, prematurament) trenta-dos. Parlem de com juguen els nostres fills, de com es troben les nostres parelles, de com va la feina. Hem perdut una part de la força, gairebé tota la impaciència. I ens fem cada dia més vives, més capaces, menys estúpides.

Com cada any, arriba el dia i penso que és un miracle que ja hagi passat un any i encara hi siguis. El recordo només un cop l'any, el miracle. La resta del temps és normal que soni el telèfon i te m'enduguis una estona al teu costat, entre bolquers, traduccions i pluja. La resta del temps és normal travessar Europa per fer una passejada juntes, comprar globus, fer un te. La resta dels anys vull que em recordis, encara, prematurament, que em faig gran. I que m'agrada que sigui amb tu.

Una (futura) dona valenta

No arriba a fer un metre i mig i té un somriure de dents tortes a mig créixer que podria desfer el gel de qualsevol mirada. És petita, sí. I valenta.

Voldria estalviar-li tot el dolor, voldria eliminar de la terra totes les persones que la fan patir injustament. Voldria abraçar-la tan fort que la impregnés la meva força i se sentís reina del món. Voldria que no deixés mai de somriure. Mai.

Però és segurament el dolor, i la meva mà a la seva espatlla quan pateix, el que l'ajudarà a continuar creixent sense por. Tot i que senti que em trenco cada cop que la veig plorar per dins.