Animació sobre la Gran Cibermuralla (GFW)

Divertida animació molt útil per a no iniciats.

Última visita a comissaria

"Última" no perquè ja no n'hi hagi d'haver més, no, sinó perquè és l'última que ha tingut lloc. Va ser divendres, i de fet no em van trucar a mi sinó a la meva dona.

- Passa per comissaria.- va concloure l'agent.
- Per què? Que ha passat res? - va respondre ella, neguitosa.
- És que no saps què has fet últimament? - li van dir en to alliçonador.

Quan vem anar tots dos a la comissaria de Sanlitun, les meves sospites es van comfirmar. La bòfia havia identificat un missatge que una estudiant que últimament m'ajuda a traduir algunes coses i a fer algunes trucades havia penjat en un fòrum d'internet. En la nota, preguntava si algú sabia quan i on es produiria la manifestació anti-japonesa, que aleshores només era un rumor. Havien localitzat la IP i, per tant, el número de telèfon de l'oficina, que des del principi és a nom de la meva dona, i que hem anat conservant tot i que en tot aquest temps (set anys) hem canviat de casa/oficina tres vegades.

L'agent de recepció va imprimir un document i li va pasar el cas a un altre agent més gras i d'aspecte mandrós, que ens va conduir a una dependència al pis dalt. En aquella sala mal endreçada em va cridar l'atenció una pissarra blanca on hi havia alguns guixots i un dibuix de "Xiaoxin", el de la sèrie de televisió per a nens, més conegut a Catalunya com Xin-xan.

L'agent grassonet va encendre una cigarreta i, poc després d'iniciar l'interrogatori, li vaig demanar que l'apagués. Em va fer cas. Va començar a escriure en un paper les dades bàsiques i les respostes a tot allò que anava indagant. Era el típic interrogatori rutinari, on havia d'assegurar-se que les versions dels tres implicats coincidien: la de la meva dona, per responsabilitat legal o "telefònica", la de la meva ajudant, que havia perpetrat el "delicte", i la d'un servidor, que n'era "l'autor intel.lectual", si és que haver demanat més detalls de la manifestació requeria realment aquest honor.

L'agent grassonet anava anotant les respostes en un esborrany que havia posat al costat de l'informe oficial, després d'haver-lo embrutat amb un parell de ratllades per coses que havia escrit malament.

- Però vostè què li va demanar exactament a la seva ajudant?
- Bé, no és exactament una ajudant. És una estudiant que ve alguns dies a donar-me una mà.
- No t'enrotllis i respòn a allò que t'estan preguntant.- A excepció de l'única baralla que he tingut a la Xina, aquella era la primera vegada que la Wang Can era amb mi en una comissaria, i se'm feia estrany veure-la allà, diria que fins i tot encuriosida per una experiència que trencava la seva rutina diària, i en la qual ja havia adoptat el paper de "poli bo", tot i que aquesta vegada en el sentit invers, ja que que els interrogats erem nosatres.
- Li vaig dir que com que tenia previst un viatge a Guangdong, m'interessava saber l'hora de la manifestació, que sabia que algú estava preparant, per tenir clar si em seria compatible amb l'hora d'agafar l'avió.

El bòfia grassonet va començar a escriure i va dubtar un moment. Va agafar el mòbil, va teclejar-hi el caracter que no coneixia, i un cop el va reconèixer el va copiar al paperet que li servia d'esborrany. Amb molta pausa, va tornar a alçar el cap i va prosseguir.

- Però, com ho sabia vostè, que hi hauria aquesta manifestació?
- Tothom ho sabia. La premsa ho sabia, la gent ho sabia, els japonesos ho sabien i vostès ho sabien perquè si no no seríem ara aquí. És necessari que facin aquest informe a mà quan tenen ordinadors per tot arreu?- li vaig respondre amb un punt d'impaciència, seguit d'un parell de copets a la cama amb què em va castigar ella d'amagat.
- I a vostè qui li ho va explicar, en primer lloc?
- M'ho va dir un altre periodista estranger.
- Un altre periodista... De nom...?
- De nom que no recordo i que si recordés no li diria perquè no és això el que he vingut a fer aquí, i vostè sap que no estic obligat a respondre-li.

Semblava que s'havia donat per satisfet i que ja no sabia què més preguntar quan va tornar aixecar-se en entrar el seu superior, que havia ja entrat un parell de cops per alguns aclariments que l'agent grassonet no habia sabut resoldre sol. Però, enlloc de deixar-me anar, em va tornar a demanar el passaport i el carnet de premsa. I quan observava en veu alta que era el tercer cop que me'ls demanaven, el de rang més alt em va fer sortir i esperar a recepció mentre alliçconaven la meva dona alhora que esperaven que arribés l'estudiant, aleshores enmig d'un embús de trànsit monumental en algun punt de la ciutat.

Vaig aprofitar la pausa per anar al banc i fer una gestió i, en tornar, ja tenien l'informe preparat. I aleshores va venir una escena familiar, l'hora de signar. Vaig passar-li a la meva dona el paper que l'agent grassonet havia copiat curosament de la seva txuleta perquè li donés la ullada de rigor i, tot seguit vaig preguntar-li allò que sabia que allargaria aquell tediós intercanvi de preguntes i respostes absurdes, però que, per ètica, no estava disposat a sacrificar.

- Molt bé, ara el signo. Però abans ha de fer una ratlla a cada una d'aquestes línies, de manera que no quedi cap espai en blanc.- vaig dir-li amb el boli a la mà.
- No, no, no toqui res!
- I aleshores, com sabré que no hi han afegit res, després de signar?- la pregunta el va tornar a descol.locar i, un cop més, va tornar a cridar el seu superior.

Enmig d'aquell sidral, alguns agents que no tenien res millor a fer anaven entrant i sortint com el despistat d'un bar d'afeccionats al futbol que pregunta qui ha marcat l'últim gol.
- De quin país és?- va preguntar-li un agent jove i alt a la meva dona.
- Tot el que necessita saber és en aquest paper.- vaig interrompre tot convidant-lo a que li donés una ullada a l'informe, quan va tornar a entrar el superior.
- Miri, aquest és l'informe oficial, i ha de quedar així.- va explicar el superior.
- D'acord, doncs aleshores facin una fotocòpia, per jo quedar-me amb una prova de la declaració.
- No li podem donar una fotocòpia.
- Doncs aleshores no signo.

El superior va mirar el seu rellotge de polsera i va anar per feina. Li va dir a l'agent grassonet que no calia, que podien deixar-ho així. Ens van despatxar i li va tocar el torn a l'estudiant, que ja havia arribat, i a qui els policies, com dos nens que preparen una broma a un company, em van demanar que no li expliqués res encara.

La noia estava tranquil.la i li vaig dir que no calia que s'amoïnés, i he d'admetre que em va sorprendre la seva tranquil.litat quan va pujar les escales de la sala d'interrogatori.

I com que enteníem que la cosa aniria per llarg, la mev dona i jo vem anar a una cafeteria propera per matar l'estona, fins que una hora després, a falta de notícies, vem tornar a comissaria i, en preguntar, ens van dir que de seguida acabaven.

Més de tres hores després d'arribar i amb el dia ja perdut després de tres hores de disbarats, vem riure amb els comentaris que els havien fet quan jo no era al davant, del tipus "tu ets xinesa, de manera que hauries d'educar-lo, d'evitar que expliqui coses dolentes de la Xina".

A diferència de la manifestació multitudinària de boicot al Japó de fa cinc anys, amb milers de persones marxant per la ciutat amb banderes xineses i pancartes, i amb alguns exhaltats llençant pedres i qualsevol cosa contra restaurants japonesos i altres objectius similars, i que va acabar amb una pluja d'objectes a l'ambaixada japonesa, aquest cop les autoritats van desplegar tota la seva capacitat censora i van evitar que l'actual conflicte diplomàtic amb el veí asiàtic es acabés de manera similar. Tant és així que, tot i els esforços per fer-ne una bona cobertura informativa, quan vaig veure que la policia només va deixar que quatre gats amb banderes rojes es desfoguessin davant de la legació nipona, vaig tenir clar que allò no era notícia. Vaig grabar-ho, vaig fer el meu stand up, però més tard vaig tenir pocs arguments per 'vendre' aquella crònica quan vaig parlar amb Barcelona per telèfon. La policia havia aconseguit que allò acabés sent una manifestació de perfil baix en una data delicada (el 18 de setembre és el 79è. aniversari de la invasió japonesa) gràcies a ves a saber quants interrogatoris com el que ens van sotmetre a nosaltres divendres.

La medalla de Barcelona a Lee Kwan Yew

El passat 3 de Setembre l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va passar per Singapur abans de tornar a casa després de del dia d'honor de la ciutat a l'Expo de Xangai.

La parada a aquesta ciutat-estat del sudest asiàtic es va fer amb calçador, de tansols unes hores per atorgar-li la medalla de ciutadà honorari a Lee Kwan Yew, primer ministre des de la independència de Singapur (1959) fins el 1990, i avui amb el títol de Ministre Mentor, i el fill del qual és l'actual primer ministre.

La nota a la web de l'Ajuntament ens recorda que la medalla reconeix el mèrit d'haver enfortit les relacions comercials entre les dues ciutats, especialment amb l'establiment de la línia aèria Barcelona-Singapur de Singapore Airlines (per cert, una de les millors que he agafat mai).

De fet, la jugada cal atribuir-la a l'empresari i ex-conseller Josep Manuel Basáñez, que avui, ja mig retirat, ostenta el càrrec de cònsol honorari de Singapur a Barcelona, i que encara em pregunto com va convèncer el consistori (la medalla es va aprovar per tots els grups polítics) per premiar una figura sens dubte controvertida. És ben sabut que, gràcies a Lee, Singapur es va convertir en un dels tigres asiàtics, en una potència econòmica que, a més, figura en el lloc 23 de l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides. I dic que em sorprèn la decisió perquè és igualment sabut que el Singapur de Lee Kwan Yew ha estat un règim autocràtic que ha escombrat l'oposició política, amb acusacions d'empresonament sense judici i tortura durant l'etapa més dura, la que en nom de la lluita contra el comunisme es va permetre de tot. I fins i tot avui, aquest és un assumpte que allà se segueix censurant, com el vídeo de l'activista Lim Hock Siew, que va passar gairebé 20 anys engarjolat.

Ex-political prisoner speaks out in Singapore (Banned in Singapore) from sotong on Vimeo.

A una consulta per correu electrònic, el secretari general de l'opositor Partit Democràtic de Singapur, Chee Soon Juan, m'ha respost que "és una vergonya que aquestes medalles no tinguin en compte aspectes polítics del desenvolupament econòmic". I després afegia: "A Singapur la desigualtat d'ingressos és al nivell del Tercer Món, els sindicats independents estan prohibits, no hi ha salari mínim, tenim pocs o cap estalvi per la jubilació, i ara se'ns diu que ens n'oblidem, de la jubilació i que acceptem salaris baixos quan treballem després de jubilar-nos."

No dubto que les relacions comercials amb Singapur siguin importants, ni que Lee Kwan Yew estigués convençut que estava construïnt una gran nació quan va escollir prioritzar l'ordre abans que la pluralitat. Però em pregunto: ho sabia l'alcalde, tot això? Malauradament, jo no vaig anar a Singapur perquè pels meus caps, amb crítica o no, la notícia quedava massa lluny, informativament parlant.

Chery i els esclaus

Fa poc, durant la visita de Zapatero a Pequín, alguns periodistes de la comitiva que acompanyava el president espanyol van dir allò que ja havia sentit en altres viatges: "mira, els esclaus". Es referien als xinesos que, ben formats, esperaven amb banderes dels dos països el pas de ZP per l'astora vermella. Aquests dies, a propòsit de la possible arribada de Chery a Catalunya, he llegit bajanades del mateix nivell.


La possibilitat que els xinesos desembarquin a Catalunya ha vingut acompanyada d'una campanya alarmista amb regust a derrota. Alguns "analistes" han arribat a dir, escandalitzats, que en podem esperar una de bona, que "els xinesos portaran el seu model laboral amb els seus horaris i condicions indignes". En primer lloc, és irresponsable jutjar una empresa que ni tansols ha publicat el seu pla de negoci. En segon lloc, cal recordar que cada mercat laboral té les seves lleis, i que seria impensable reproduir a casa nostra certes condicions laborals habituals a la Xina. Si algun dia acaba passant, no serà per culpa dels xinesos. Però, en tercer lloc, i el més important, és imprudent tractar d'explotadora una empresa determinada pel simple fet de ser xinesa. És que, potser, els empresaris catalans que posen fàbrica a la Xina o hi subcontracten la producció pensen més en els pobres obrers que en els seus beneficis? No, hi van en la majoria dels casos perquè els surt més barat allà que a Catalunya. El que passa a la Xina és una responsabilitat compartida, però no únicament xinesa, i en qualsevol cas no seria aplicable a una hipotètica arribada de Chery a Catalunya.

De fet, si avui els nostres líders festejen amb els xinesos és en part perquè nosaltres sostenim aquest model productiu, en què el cost de fabricar és més important que el cost social, i en què un determinat model econòmic acaba eclipsant el model social que en teoria perseguim. En altres paraules, els xinesos no s'han inventat la globalització, només l'han aprofitada en benefici propi, convertint-se fonamentalment en un país ensamblador (en una fàbrica) i, potser a partir d'ara, intentant també que les seves incipients marques puguin també ser multinacionals. Segons aquest model, ara els diners són a la Xina i nosaltres volem que se'ls gastin aquí perquè es creein llocs de treball.

Una altra de les crítiques és el de la propietat intel.lectual. En efecte, ja en vaig parlar cap allà el 2004, que Chery tenia pendent un contenciós amb GM perquè havia calcat l'Spark i l'havia rebatejat com a QQ. Com en molts altres sectors, la Xina té un problema gros, i Occident negocia en cada cas, perquè sap que és preferible cooperar amb els xinesos que intentar imposar-los sancions. És un autèntic maldecap que trigarà en solucionar-se. Però dimonitzar Chery perquè ha copiat models a la competència (la història de moltes economies, inclosa la nostra quan era més jove) és allunyar-se del que realment importa: que els xinesos cada cop fabriquen cotxes millors.

Si Geely va comprar Volvo va ser per, justament, per beure de l'experiència sueca, per pujar de cop uns quants graons. També ho va fer per millorar la seva imatge de marca i per entrar amb més facilitat en els canals de distribució europeus, amb una xarxa ja establerta. I Chery haurà optat per una estratègia nova, que és instal.lar-se directament al continent, per fabricar-hi i vendre-hi directament. Chery, Geely, BYD, Brilliance, i molts altres, tots ells estan invertint moltíssim en R+D, i algun d'ells contractant enginyeries i dissenys a cases de prestigi com Pininfarina i reclutant experts de diferents nacionalitats. Senzillament, estan seguint el camí que ja van fer els coreans als 80-90, o els japonesos els 70-80. La diferència és que a uns els tenim més mania que als altres perquè la Xina és una "dictadura", una lliçó moralitzant que no té res a veure amb per què Chery ha arribat fins aquí. I és evident que encara hi ha diferències de qualitat importants, però també que Chery no vindrà a competir amb BMW, que competirà en la franja de cotxes barats, i que tampoc podrà vendre pas models que no hagin passat els criteris europeus d'homologació.

Criticar que es facin negocis amb la Xina perquè és un règim autoritari, és com fer boicot al cava perquè a Catalunya vol l'Estatut o la independència. Un argument de titular fàcil, però infantil, com la broma dels "esclaus". Si ens importa la indústria de l'automòbil i els seus llocs de treball, hauríem d'estar contents que Chery esculli Catalunya i no el Piemont. I insisteixo: si ens importa. Si volem contribuir a la cultura del cotxe, si ens importa més la indústria que l'agricultura, si ens importa atraure inversions i si creiem en aquest model de "progrés". I això ja són figues d'un altre paner.

De tot, el que sí que cal analitzar amb detall és en quines condicions arribaria Chery. Pel que he pogut saber, probablement es crearia una societat mixta Chery-Generalitat, l'Incasol posaria els terrenys i el Govern financiaria la construcció de la nova planta. A mig termini, Chery passaria a controlar la societat i el Govern recuperaria la inversió. Aquesta mena de detalls són molt més importants que no si l'inversor és xinès o nordamericà.

Per mi, de l'assumpte Chery potser el més interessant que de moment no sabem és què en pensen els socis de Govern, i concretament ERC (el conseller Huguet també ha participat en aquestes negociacions), del viatge llampec de Josep Montilla a Hefei. Amb unes eleccions dificilíssimes en pocs mesos, la reunió amb Chery era una de les poques notícies bones per anunciar. Una jugada arriscada, perquè de fet el contracte està encara molt verd, i perquè la resposta en l'opinió pública probablement no hagi tingut l'efecte esperat. I a tot això, ja veurem si a Hefei no canvien de parer.

Per cert, he recuperat el reportatge sobre cotxes xinesos que vaig fer pel Valor Afegit (Canal 33) el 2006. En molts sentits, premonitori, com els comentaris del professor Pedro Nueno.

Ganbei, President!

Ahir vaig veure el Molt Honorable President de la Generalitat. Bé, més que veure'l, vaig anar a caçar-lo a Hefei, llevant-me a quarts de sis del matí per ser a temps a Anhui i grabar les imatges pel TN, i tornant a Xangai cap allà les dues de la matinada. Tot va anar molt ràpid. Sabíem que volia venir a la Xina però no ens havien dit res fins a última hora.

Chery (vegeu noticia pels que no sabeu de què va la cosa) havia demanat que no es fessin públics els detalls, i com que és una negociació en curs i encara en fase inicial, a Palau ningú s'atrevia a dir blat. De fet, el primer que el cap executiu de Chery va dir-li al President quan ahir es van saludar convidava al pessimisme:

- Em sona que ens vem veure en una altra ocasió, oi?

Encara em pregunto si ho deia de conya, perquè s'havien vist l'any anterior a Catalunya. I diria que el President estava tan descol.locat com jo, com quan et fan una broma i no l'entens. O potser, com ens passa a nosaltres amb els xinesos, és que ens veuen a tots iguals i estaria confús i dubtava si aquell home amb maletí i ulleres era el governant d'aquella "provincia" anomenada Catalunya amb qui estaven fent tractes.

Però res de tot això va importar quan va entrar en escena el governador d'Anhui, que és qui realment remena les cireres. De fet, en aquella sala majestuosa de la reunió, el cap de Chery ni tansols seia a primera fil.lera de sofàs, on hi havia la plana major de la provincia.

Primer, el governador va consumir tres quartes parts del seu discurs a donar una lliçó de geografia i economia locals que semblava al principi que només parlaria de Chery de passada, cap al final, i com qui torna el favor de la visita.

Però no. Després, el governador va deixar anar un parell de frases prou significatives, que donaven a entendre que, si no hi ha cap daltabaix, el blat és més aviat al sac. El president somreia, i mira que li costa. Més de dos anys de negociacions i per fi s'estovava la cosa. Fins i tot el President es va atrevir a parlar de "país" quan es referia a Catalunya, una gosadia quan es tracta de conversar amb un polític xinès. Un detall que el traductor, molt pràctic, va decidir ometre perquè hagués estat impossible explicar-li al governador la diferència entre "país-Estat" i "país-Nació", i ves a saber si encara ho haguéssim enredat, tot plegat.

Un cop acabada la reunió, i com és habitual en aquest país, els amfitrions van convidar els hostes a sopar. Als periodistes ens va donar temps de passar les nostres cròniques i d'arribar a temps per l'últim vol de tornada a Xangai que, per cert, va sortir amb més de dues hores de retard. Mentrestant, el President de ben segur se sotmetia als ganbeis que obliga el protocol. Gan ("sec" o "assecar") + bei ("got" o "tassa") vol dir literalment això, deixar la copa seca o ben buida, prova doble de virilitat i compromís o deferència cap aquell que buidant d'un sol glop els gots plens fins amunt de vi negre o de la beguda nacional, el baijiu (d'altíssima gradació alcohòlica) et demostra que confia en tu i que a partir d'ara tot serà més fàcil. Algú que espera, això sí, que tu també deixis la copa ben seca. I no calia ser en aquella sala per deduir que, a aquelles hores, el President somreia moltíssim més que abans de la reunió. Perquè, com bé saben els empresaris que fan negocis a la Xina, rebutjar-la hagués volgut dir perdre el contracte. Fets, no paraules. Ganbei, President!