Emissio post-terratremol i preparant Xinjiang

Per a tots aquells que veu seguir les evolucions a Sichuan, que sapigueu que ahir es va emetre la primera cronica d'una serie de 4: cronica sobre Beichuan. Es segurament la millor de totes. Suposo que aniran passant la resta aquests dies.

Ara soc a Hotan, al Xinjiang, aprofitant els ultims dies de Ramada. Nomes puc dir que costa molt comunicar-se en un idioma que no coneixes i en condicions tan especials. Hi ha hagut consignes perque aquest sigui un Ramada light, i a mes els uigurs mai no t'expliquen res, per por a represalies (pels no iniciats en el tema, el Xinjiang es el Tibet musulma de la Xina; podem parlar-ne un altre dia, si voleu), i menys si saben que no ets musulma. Haure d'aprendre alguna cosa mes que "Ala, akhbar".

Passeig espacial

Celebro el passeig espacial d'avui. Primer, com a nou èxit tecnològic d'un país que, amb l'ajut dels russos, ha estat capaç d'afegir-se a la carrera espacial sense complexes, superant-se un cop més. Una carrera amb propòsits tant científics com militars, d'acord, però una mostra més que aquest país mira cap endavant. 

Veig als diaris comentaris que, més que desafortunats, són pixades fora de test. Barrejar la carrera espacial amb els problemes interns de la Xina és, senzillament, d'envejosos. Avui és un gran dia. És el primer cop que la Xina fa un passeig espacial, i me n'alegraré igual quan un astronauta dels Estats Units, Rússia o de la mateixa Xina, arribi a un altre planeta. 

El frame dubtós del llançament espacial

Avui una de conspiracions...

El meu germà Roger grabava la imatge del llançament espacial al monitor del centre de premsa, i va detectar un canvi de plano mentre muntava per a Euskal Telebista, gairebé imperceptible, just en el moment de l'enlairament del cohet Llarga Marxa amb la nau Shenzhou VII. 

És de fet el mateix plano general, en la mateixa posició, amb el mateix cohet i totes dues imatges de nit i amb el groc del foc dels propulsors. Però és com un salt de frame, com si haguessin canviat la grabació en un moment donat. De seguida, també amb l'Olatz, la companya d'ETB, vem començar a especular: van grabar un llançament exitós per si de cas, per si explotava el cohet i fracassava la missió, i tot de nit, perquè si fos de dia es notaria el canvi de cel. El Roger va afegir "tot deu ser pel bé del poble".

No és Capricorn I, però dóna el seu joc. I potser només va ser un delay en la retransmissió.

Esllevissament a Beichuan

9 morts i desenes de desapareguts per un esllevissament a Beichuan. les cases pre-fabricades dels refugiats del terratrèmol, destruïdes. 

Astronautes, Chavez, nens segrestats, llet en pols,... L'actualitat fa que la noticia hagi passat desapercebuda. I després d'estar aquests dies per allà, no em puc ni imaginar el patiment dels beichuanesos. 

Segrestos de nens

Fa dos anys vaig fer una crònica sobre el segrest de nens a Dongguan, el Dodge City de la provincia de Guangdong. Aleshores parlava amb famílies de treballadors immigrats d'altres provincies, als quals havien robat els fills i als quals la policia ignorava. Després de passar el cas a un diputat de l'Assemblea Nacional, la pressió va funcionar i finalment es van rescatar alguns infants. Rebre aquella notícia em va demostrar que valia la pena seguir explicant aquesta mena d'històries, que els periodistes estrangers a vegades sí que podem servir d'alguna cosa.

Malauradament, l'activitat de les xarxes de tràfic de nens (tot i les operacions policials que de tant publica la premsa xinesa) continua sent intensa. 

Avui m'he trobat amb una quarantena de famílies de nens robats (crònica al TN Migdia). A la Xina dels barris de Dongguan, de les mines de Shanxi, dels barris d'immigrants de qualsevol capital provincial, de Shenzhen a Guiyang,  els nens s'han convertit en una mercaderia perillosa (pena de mort), però rendible. Per això la necessitat d'un debat en qüestions com l'adopció. Recordareu que Alemanya, per exemple, no adopta a la Xina perquè no pot monitoritzar el procés i, per tant, no té garanties que no hi hagi irregularitats com que una nena robada acabi en una familia adoptant.

I és que en el procés d'adopció hi ha molts diners que creen condicions perquè algú pensi en quants diners farà, i no en quants nens (realment orfes) ajudarà. Recordo encara una conversa amb una intermediària a Cantón, que sense saber que era periodista i després de veure que parlava el xinès i coneixia bé el país, em va insinuar que provés aquest "negoci", que podria treure bones comissions.

Sé que aquest és un tema delicat, pels milers de nenes xineses adoptades que han arribat els últims anys a Catalunya. Però sé també que aquesta és la nostra responsabilitat explicar que tot això és possible, intentar estirar el fil. Però com veieu, porto uns anys sense proves ni resultats gaire concrets. 

Tornada a Sichuan 4 (última)

Escric des de l’avio. Aixo ho passare quan arribi a Pequin. Si, hi ha vegades que l’instint et diu “prou”, que ja portes prou dies i tens suficient material per explicar el que volies. I avui “sabia” que seria l’ultim dia. El que no sabia es com acabaria la meva tornada a Sichuan.

Em resistia a la idea de tornar a Beichuan (part 3), pero sabia que havia d’intentar entrar a la “zona zero” (cal aclarir que no em refereixo a l’epicentre, sino a la zona mes devastada). M’he despertat tard, com si volgues donar-me excuses per no anar-hi, i fins i tot he fet una trucada al Diego Herrero, un amic camera que coneix be la zona. Suposo que necessitava algu que em digues “clar, intenta-ho” i que em tregues la son de les orelles. Ell m’ha dit que no ho va aconseguir, que tot estava ben tancat. D’aixo en fa uns quants dies.

Doncs si, he tornat a Beichuan. He quedat amb un cotacte que m’ha guiat a traves de camps de blat de panotlles, bosc i algun barranc fins a la tanca de filferro, la que l’exercit va  aixecar per aillar Beichuan, que diuen que es convertira en una ciutat-museu del terratremol. La tanca esta, pero, plena de forats per on infiltrar-se en zona de ningú. No es una tanca electrificada. Es una d'aquestes mesures disuassories xineses tan d'estar per casa. Per aixo els veins s’hi infiltren diariament, tot i que les autoritats han prohibit l’entrada amb algunes excepcions. 

Es dificil saber qui saqueja, qui recupera pertinences, qui fa trajectes per retrobar els veins de Dengjia, un poble que ha quedat mig aillat mes enlla de Beichuan. El cas es que hi ha un fluxe diari de gent amb cistelles amunt i avall, i mentrestant la policia va patrullant, fa mes aviat la vista grossa i de tant en tant fa algunes detencions. He trobat un home que havia salvat dues gallines que pel que es veu havien sobreviscut els ultims quatre mesos menjant gra que hi havia a la casa mig esfondrada. Les besties treien el cap per un forat al sac que l’home carregava. No li he preguntat que en faria. Potser, mes que salvades, havia arribat la seva hora i es convertirien en sopar de rics als banfang (part 3).

Com les gallines, desenes de gossos mai no van abandonar Beichuan. Com els dos que m’han fet enrera amb uns lladrucs de pocs amics. Un d’ells portava encara un troc de cadena penjant. Gossos que han menjat el que han pogut, inclosos cossos en descomposicio, i que tenen, com a minim, la rabia. Mai oblidare el tros de pantalo arrencat, a l’alcada dels genitals, de la dona del mercat morta que us describia ahir.  Probablement un gos.

Podria haver-me ficat ciutat endins, pero en arribar a la carretera principal, la presencia policial m’ha fet enrere. Aixi que s'acostaven vehicles, he fet allo de canviar la cinta per si de cas m'intercepten, per almenys no perdre el que has grabat fins aleshores. He esperat una estona per intentar mes tard arribar mes a l’interior, pero no valia la pena. La meva barba i el meu nas (els xinesos no en tenen) m’haguessin delatat.Sense oblidar la camera, que sempre canta.


No cal ser tan ambicios. Tenia les imatges que volia. Aixi que he fet un stand up enmig de la runa, amb el gos bordant de fons, i he enfilat de nou muntanya amunt, que m'ha recordat un cop mes aquella primera fugida de Beichuan.

Arribat el dia de marxar, els quatre dies a la zona del terratremol em semblen una eternitat. Potser hi torni a l’hivern. Sera interessant veure com passen el fred tots aquells que dormen en tendes. Ara m’espera una bona dutxa i roba neta.

Tornada a Sichuan 3

Arriba el conductor, el Sr. Peng, a recollir-me a l'hotel. Aquest cop amb la seva filla de 13 anys. Es dissabte i no hi ha classe, i li va prometre que la portaria de passeig. A la zona del terratremol, a veure refugiats, i a les ordres d'un laowai (estranger). Deu n'hi do.

Cami de Beichuan, la ciutat mes afectada (en numero de victimes) pel terraremol del 5.12, i d'on vaig sortir corrents per perill d'innundacions el dia 5.17, revisc aquella sensacio de destruccio progressiva del paisatge a mida que ens acostem a l'epicentre. Sembla com si tot hagues passat fa quatre dies. Per la carretera, cases derruides, muntanyes obertes, asfalt per reparar. La diferencia es que ara hi ha molta activitat dels veins que aleshores tenien la mirada perduda i no sabien ben be que fer i on anar. La gent esta reconstruint les seves cases a peu de carretera. Estan reconstruint les seves vides.

La carretera es un cul de sac. A Beichuan no s'hi pot entrar. Una gran tanca metal.lica custodiada per exercit i policia, amb diferents retols, un d'ells vermell amb una calavera, adverteix que es una zona restringida. Els soldats em diuen "no grabis!". No es poden grabar vehicles militars. Tot i aixo, estan molt mes relaxats que al maig, quan s'ofenien per qualsevol plano sospitos, tot i que tampoc donaven abast amb les hordes de periodistes que hi havia a la zona.

Reseguint l'alambrada de seguretat, arribo a un mirador. Des d'alla s'hi veu Beichuan, a baix, a la vall, tal com la vaig deixar, amb les tones de runa, els edificis inclinats, i milers de cadavers enterrats. El mirador es ara una atraccio turistica. Per grotesc que sembli, fins aqui hi arriben autocars amb turistes de Chengdu, Shanghai, Pequin. Els mou una barreja de patriotisme i curiositat. Comenten la jugada mentre enfoquen els seus prismatics o mentre decideixen quina foto comprar, de les paradetes que alguns beichuanesos han muntat alla dalt. Es veuen escenes de rescat, edificis caiguts, i cossos estesos. Pero una d'elles em crida l'atencio. Es espectacular. La van fer just al moment del terratremol, i es veuen les rajoles d'una avinguda volant, literalment, com si fossin efectes especials en una pel.licula.

En tornar a la porta prohibida, el pare d'una nena morta a l'escola secundaria que he entrevistat uns moments abans, em proposa portar-me per un cami de muntanya a la "zona zero". No estic segur que vulgui tornar a Beichuan. No tinc por, pero es tard i no se que hi he de fer alla baix. Tambe em fa enrere una mena de respecte pels morts que vaig grabar fa uns mesos, com aquella dona, encara a la seva cadira de la seva paradeta al mercat, com si continues venent. Tampoc vull repetir la mena d'imatges que ja vaig fer ahir a Hanwang. A mes, Beichuan ara esta buida, tret d'alguns veins autoritzats a recollir coses i d'uns lladres que la policia ha detingut avui per saquejar. Potser tot plegat si que son excuses i senzillament no toca endinsar-se de nou a l'infern.

Amb el pare visito l'escola secundaria, que queda fora de la zona de seguretat. Es una muntanya de runa. Haviem pactat una entrevista, pero allo s'acaba convertint en una mena de visita guiada pels turistes xinesos que escolten amb interes les seves queixes sobre defectes de construccio. Uns turistes guarden un moment de silenci mentre una altra mare es desfoga amb la seva historia inacabable. Alguns visitants claven cigarretes en un munt de cendres que fa d'altar, on entre d'altres ofrenes i incens hi ha un pastis d'aniversari mossegat segurament per un gos. Al costat, a la tapa del pastis, algu hi ha escrit "felic aniversari" i una data recent. Els turistes tornen a l'autocar sense esperar que la mare acabi el seu relat. La dona continua com si seguissin alla.

La resta del dia, la passo a les bangfag, les cases pre-fabricades. La de Beichuan es una d'aquestes ciutats noves, construides contra-rellotge el mes d'agost, que han millorat sensiblement la vida d'aquests refugiats, pero que no deixen d'impactar. Son totes iguals, amb carrers numerats, clavegueram, fanals, i amb cases-nau parcel.lades en espais d'uns 20-30 m2. Ja tothom ha acceptat que allo es ara el mes semblant a casa seva. Visito l'escola i l'ambulatori, on els medicaments son gratuits. A les bangfang, la gent s'espavila i treballa del que pot. Grabo dues dones i un nen que trenen fils metal.lics i botonets. Son components electronics per no se quina instal.lacio del poble. Els els paguen a uns 4 centims la peca. Uns fusters han tal.lat arbres (es il.legal) i em demanen que no els grabi. Altres assequen llibres de text, els mateixos que han recuperat d'entre la runa, per reciclar.

La conclusio es que la vida continua. Quan me'n vaig, a peu de carretera, al costat d'una fabrica cimentera forca malmesa pero en funcionament, i amb un rerafons del tot gris, una gran tanca propagandistica m'acomiada amb una broma final: Beichuan yiran meili, "Beichuan, malgrat tot, es bonica".

(Dema no se el que fare...
Opcio 1: tornar a Beichuan i infiltrar-me pel cami de muntanya.
Opcio 2: completar un stand up sobre defectes de construccio, fer quatre planos mes de bangfang inacabables i fotre el camp cap a Pequin.
Opcio 3: provar amb Dujiangyan o algun altre lloc afectat.
...TRIA LA TEVA AVENTURA).

Tornada a Sichuan 2

TEXT SENSE ACCENTS

De Mianzhu faig via cap a Hanwang. Al maig (despres del terratremol) les carreteres anaven plenes de camions d'ajut, periodistes, voluntaris i curiosos, i la policia tallava alguns accessos que finalment vem saltar-nos per camins rurals amb l'ajut d'un pages local. Ara esta buida. Ningu no hi te res a fer a Hanwang, que mes que mai es una ciutat fantasma. La poblacio ha estat traslladada kilometres enlla i ara viu indefinidament en les casetes pre-fabricades (Tornada a Sichuan 1).


Hanwang es un escenari molt familiar. M'hi vaig passar uns cinc dies fent directes, algun d'ells fent nit a dins del vehicle, amb la roba bruta i amb l'olor enganxadissa de cadavers. Em moc amb facilitat i se on vaig, amb l'instint de qui es coneix una ciutat. La diferencia entre ara i abans, pero, es que ara nomes hi ha quatre gats pel carrer.

La meva acreditacio de la provincia de Sichuan, feta el dia abans a Chengdu, no em serveix per superar l'alto policial per accedir a la zona mes devastada, on l'altra vegada vaig grabar unes escenes de rescat interessants. Cal una segona autoritzacio de Mianzhu, la capital "comarcal". Fem marxa enrere i refem els 10 kilometres entre Hanwang i Mianzhu. Em trobo amb la responsable d'afers exteriors (a cada ciutat existeix aquest departament), la Senyora Ji, que en una conversa telefonica li assegura al seu col.lega que soc un periodista "legal" (hefa de), i penso que li deu haver convencut el meu xines d'estar per casa mes enlla de l'acreditacio provincial. Despres d'una hora de burocracia torno a Hanwang i a la mateixa entrada. Entro i avanco sol pels mateixos carrers deserts on l'altre cop els veins recollien el que podien de casa seva. De cop s'acosta un vehicle policial. Es la "policia especial", que em diu que cal una comfirmacio del seu superior. He de fer primer marxa enrere. M'ofereixen pujar al vehicle pero prefreixo caminar. Al cap d'una estona arriba la trucada, es mig disculpen (huxiang liaojie, comprensio mutua, diuen) i via lliure.

Un cop del tot legal, torno a caminar sol. Se senten les meves petjades, l'aigua del riu i uns altaveus de fons amb un discurs de Wen Jiabao. Tret d'aixo, Hanwang es runa i evoca les mateixes escenes de vida paralitzada en un instant, amb sabates, roba, mobles, tot estes entre la runa. Estic temptat de fer uns planos amb un osset de peluix amb un cor, pero m'estalvio el sensacionalisme. Cal trobar testimonis. Els trobo, pero acabo confos. No tenen gaire a cosa a dir. Ja no hi ha sentiment. Nomes son alla per recuperar pertinences importants, per fer alguna cosa molt concreta. La destruccio ja forma part de la normalitat. Alguns treuen metalls de la runa per reciclar, d'altres intenten trobar el seu DNI en edificis que encara s'aguanten, i d'altres aprofiten fustes per fer foc. Nomes veig una excavadora i uns quants picant pedra, i arribo a la conclusio que trigaran mesos o anys per reconstruir tot allo.

En tornar a la placa central, em trobo amb un america que viu a Chengdu. Un missioner discret, sospito de seguida. Es amable. Quan em diu que te un centre d'intercanvi cultural, que dona classes d'angles (als seus 40 anys, calculo) i que ha portat un grup de nordamericans que han donat suport economic per les victimes del terratremol, somric per dins. Em presenta la Mary, que despres d'un intercanvi de cortesia ja em pregunta sense embuts si soc catolic. M'empasso el sermo. M'interessa saber com pensen, com es mouen. En part, tambe els respecto. Pero he de reconeixer que m'inquieta trobar-me'ls per tot arreu. Fins i tot a Pyongyang, en vaig veure!

A la placa hi ha una exposicio amb fotos del terratremol i de despres, mig propagandistic mig informatiu, pero res com la paradeta amb els DVD del terratremol. Pregunto si es una iniciativa privada i em diuen que els beneficis son per les victimes. En compro un i tambe grabo les imatges del televisor que tenen posat alla com a mostra. Sembla una pel.licula, pero es material del mateix dia del desastre, amb imatges molt realistes, amb expressions que fan patir de debo, gent atrapada i un panic inicial que desconec, perque vaig arribar el 14 de Maig i el terratremol va ser el 12. El rellotge de la placa, amb les agulles aturades, recorda aquell instant: les 2:28.

De Hanwang a Mianyang, des d'on dema dissabte fare cami cap a Beichuan, la ciutat mes afectada, on encara hi ha sepultats milers de cossos (part 3).

Tornada a Sichuan 1

TEXT SENSE ACCENTS

Han passat mes de 4 mesos del gran terratremol i torno a Sichuan. Quan vaig marxar despres d'una setmana de croniques pel TN tenia malsons, on els morts de Beichuan em parlaven. Amb un viatge a Barcelona pel mig i els Jocs Olimpics no em va arribar a fer falta consell psicologic. Pero no hauria estat el primer.

A Fuxi, una zona rural, entrevisto uns pares que reclamen responsabilitats (de qui sigui) per la mort dels seus fills a l'escola secundaria numero 2 de Fuxi (es queixen de la mala construccio), sempre amb el tic de mirar a tots costats per comprobar que no ens segueix la policia. Els pares em porten de paquet en moto, de les tombes dels seus fills, a l'indret on hi havia l'edifici esfondrat (on ja no hi queda ni runa), de les seves vivendes mig derruides, a Mianzhu, on acabo buscant hotel.


Pel cami, veig els antics Hanwang i rodalia reconvertits en kilometres de casetes pre-fabricades, a peu de carretera i a molts kilometres d'allo que ja es una ciutat fantasma (Tornada a Sichuan 2). Des d'un avio semblarien hivernacles, penso. I em sorpren (no ho deixa de fer mai) la capacitat d'adaptacio d'aquesta gent.

Arribada a Mianzhu, on un 60% dels edificis de la ciutat han quedat inhabitables, i on els serveis (aigua, llum, gas) es van reduir al 20%. Els venedors s'han acostumat a exposar el genere al carrer. La por als tremolors ja no els la traura mai ningu.

El millor hotel de la ciutat esta encara sota minims. Es un edifici alt. Entres pel darrere. No es veuen clients i a dins tot es mig a les fosques. No em sorpren que em diguin que si que tenen habitacio, ni tampoc que no hi ha aigua calenta a les habitacions, ni que cal dutxar-se a una caseta pre-fabricada a fora l'hotel, pero si siguin 190 yuans la nit, massa car per tractar-se de serveis minims. Aixi que m'atreveixo amb l'hostal que els pares proposaven inicialment. 70 yuans i s'hi pot dutxar.

-Es segur l'edifici? (la pregunta es una sequela de la fugida per cames de Beichuan)
-Es el millor de la ciutat! Ni una esquerda! I a mes, ara ja no hi ha repliques.
-D'acord. Ja em va be.

Gran error. El lloc es infame, amb lavabo de forat al terra (squat), dos grans de raim a la pica, mosquits torra-collons, i dos viatgers a l'habitacio del costat que no parlen, criden.

De nit sento tremolors i comenco a pensar, com l'ultima vegada, que es la meva imaginacio. Pero deu ser veritat, perque l'expert del Centre Sismologic Xines Ma Zongjin em va dir l'altre dia que ja portavem unes 30.000 repliques, des del 12 de maig.

Dormo tard i malament. De Mianzhu, a Hanwang, el lloc des d'on feia les connexions en directe (part2).

Hanwang, just despres del terratremol.

La meva gran frustració paralímpica

Estamos nadando de puta madre, Jordi!

Li va dir Richard Oribe (el Phelps paralímpic de Zarauz) al seu company Jordi Gordillo, després d'aconseguir la plata en 4 x 50 m. relleus lliures de natació per a discapacitats cerebrals. La final va ser espectacular. Espanya va quedar segona a menys d'un segon dels xinesos, que es van endur l'or a casa. El Cub d'Aigua vibrava. Pur espectacle!

Jordi Gordillo i Richard Oribe mosseguen la plata.

Heus aquí la meva gran frustració paralímpica, i segurament la de molts atletes, nedadors, i altres participants d'aquestes i altres paralimpíades. Ens trobem davant d'una competició d'alt nivell, que a més s'ha organitzat de forma exemplar pels xinesos (ho diuen tots els que he entrevistat), però que, en canvi, no té l'atenció que es mereix per part de mitjans de comunicació de casa nostra, començant per nosaltres, els públics.

Aquí estic, improvisant entrevistes amb alguns guanyadors de medalles, amb una acreditació que va arribar ja iniciada la competició, i sense instruccions clares sobre què cal fer cada dia. Sortim de temps de desconcert a la secció d'Esports i en part cal tenir comprensió. Però tandebò m'haguéssin dit "Sergi, via lliure, coordina-ho tot tu i decideix". Sí, n'estem parlant, però no prou.

Per no parlar de TVE, que tot i ser la televisió que va comprar els drets d'emissió dels Jocs i tractar-se d'un dels principals patrocinadors del Comitè Paralímpic Espanyol, tansols té UN equip per seguir totes les competicions.

No hem d'oblidar que Espanya és la 7a. potència paralímpica, i que en total són més de 100 països els que hi participen, en aquests Jocs (els bascos i els catalans són els més destacats de la delegació ESP).

Frustració perquè dóna la sensació que, quan els reben els polítics per fer-se la foto un cop han tornat a casa, tothom se n'omple la boca, de la feina que fan pels discapacitats. Però l'actitud no és la correcta. No hem de pensar els Paralímpics en pla "mira que bé, que fassin esport aquesta pobra gent". No, senyor! Parlem d'atletes de primer nivell. Estem parlant d'apropar-nos-hi des de la normalitat. I senzillament això, amics, és "integració". Els Jocs Paralímpics no es mereixen estar al final de la secció d'esports. Són un esdeveniment esportiu de primer nivell, igual que els Jocs Olímpics i igual que la Fòrmula 1, i s'han d'explicar bé.

Un dia de feina

Adrià, tu que preguntaves com era un dia de feina...

D'aquí a una estona s'emetrà, coincidint amnb la cerimònia d'inauguració dels Paralímpics, una crònica sobre la cobertura per minusvàlids, on s'inclou la part oficial i la de collita pròpia. Aquesta tarda completava el rodatge amb una entrevista a una peticionària i la seva mare.

Bai Zhongmei (filla) i Jiang Shuqing (mare).

La seva història és extensa. Resumeixo. Els van expropiar el 2003 de la seva casa a Chongqing. No els van compensar mai. Els van fer dormir en uns lavabos públics durant una temporada. La mare va caure (accident) i s va quedar invàlida. El 2005 van marxar a Pequín per protestar davant la justícia (els peticionaris es refereix a això, a tots aquells que arriben de qualsevol lloc del país amb motius molt diversos, però que tenen en comú que no els fan cas a les seves províncies, i que "sobreviuen protestant" a Pequín).

Des que a altres peticionaris -explica la Sra. Bai- els van desallotjar de Pequín i els van tancar a manicomis, ella ha intentat ser el màxim discreta possible mentre cuida i lluita per la seva mare, prostrada en un llit d'una clínica mig clandestina (cristiana) de la rodalia de Pequín.

Bai em va contactar sempre des de telèfons públics. Avui les he visitades i el primer que he fet és treure la tarja SIM del mòbil, un consell après precisament d'altres peticionaris, que expliquen que la policia rastreja fins i tot quan el mòbil està apagat.

Un cop he baixat del taxi he esperat una estona i finalment ella m'ha cridat des de la distància, i m'ha fet passar per uns hutong amagat fins arribar a la "clínica", ella sempre a certa distància per no despertar sospites entre els veïns. Un cop a dins, una bíblia i un calendari cristià m'han cridat l'atenció. També el discurs mig fonamentalista d'una de les encarregades del lloc ("el budisme no és bo, el cristianisme et permet la salvació de l'ànima"), un tema que -per cert- tinc ganes de fer en profunditat properament.

Jiang i un paper amb firmes i empremtes de suport.

La seva història, i la cara de la mare de la Sra. Bai, d'aspecte moribund, m'han recordat els últims dies de la meva àvia. Aquest cop amb la impotència afegida d'això que ja els explico sense dissimular: "no vull donar-los falses expectatives, no estic segur que pel fet de publicar aquesta notícia la vostra situació millori, és més, al contrari, és possible que els perjudiqui".

El certificat de minusvalidesa no els garanteix cap subsidi.

Acabada l'entrevista (que a la crònica ha quedat reduïda a uns segons on s'explica que pel fet de protestar, les autoritats els neguen cap pensió d'invalidesa), s'ha acostat una de les propietaries del local i un nebot (?), estudiant de medicina a la Univ. de Pequín, que m'ha vingut a dir que la meva història podria ser malinterpretada. El típic nacionalista ingenu que es pensa que periodisme és el que fa la major part de periodistes xinesos, parar la mà o obeïr, o pitjor encara, que m'ha pres per un periodisa estranger manipulador, que també sovintegen. M'ha intentat convèncer de no treure res al·legant el ridícul argument que es veurien afectades les relacions entre Espanya i la Xina. Mare meva! El rerafons és que estaven acollonits que la policia, si descobria que jo havia estat allà grabant, els acabés demanant raons.

He intenat calmar a uns i a altres (Bai s'estava escalfant i s'ha arribat a agenollar davant del noi per demanar-li comprensió) i finalment he marxat sense rancúnia, confiant que el noi algun dia arribi a entendre què hi feia, jo, allà, i que no tinc cap altre motiu que donar veu a tothom.

Ella m'ha acompanyat a la parada d'autobús, fins on ens ha seguit (no és el primer cop), un policia de paisà, que s'ha adonat que l'havia reconegut i que finalment no ha pujat al mateix autobús que jo.

Bai m'ha trucat després per assegurar-se que havia arribat bé. A mi també m'ha calmat saber que no les havien fet fora de la clínica o, més encara, que no les havien portades a un manicomi.

Samaranch i la Xina

Llegeixo amb atenció l'article de Joan Antoni Samaranch a La Vanguardia (Por qué quiero y respeto a China) qui, per com entén la necessitat d'una "Xina amiga" i per l'amabilitat amb què m'ha tractat sempre que hem parlat, mereix el meu sincer respecte.

L'article és un resum molt concentrat d'anys d'esforços i d'incomprensió. Ho expliquen tres idees que considero molt importants:

China, en su primera participación, obtuvo un total de 32 medallas y con su presencia, desafiando el boicot comunista, se ganó el respeto y la admiración de Occidente. (sobre Los Angeles '84)

...el Movimiento Olímpico debía conseguir comprometer a la gran nación china, y a sus más de 1.300 millones de habitantes, en el proyecto olímpico del siglo XXI. Eso nos haría más fuertes."

... y pude proclamar la elección de Pekín para organizar los Juegos del 2008 al imponerse en la segunda ronda de votaciones a las otras tres ciudades candidatas (París, Osaka y Estambul) por una amplia mayoría.

Tot i el desacord manifest de molts lectors, l'aposta de Samaranch era la més difícil, la més incòmoda per molts, la més valenta, però la que més suport va tenir finalment i la que amb els anys estic convençut que sabrem valorar justament.

En la seva admiració cap a la Xina, comprensible ja que aquí és gairebé un heroi nacional i una figura molt respectada (corre el rumor que fins i tot li van regalar un guerrer de terracota autèntic), he de discrepar en alguns dels seus comentaris, especialment aquells referits als punts febles. Per citar alguns exemples: el dret a protestar no ha existit, i l'accés a internet no ha estat completament lliure, tot i la promesa inicial. Crec que la Xina s'ho podria haver estalviat, que no calia, però que, en qualsevol cas, no ha afectat el propòsit fonamental que transmet Samaranch: fer que la Xina se senti part de tot plegat i tractar-la com a tal.

TV3, 25 anys

De TV3 a Blogspot

Deblog de Pequín 2008, a l'enèssim intent d'escriure un blog que tingui interès. S'admeten propostes!