Dies pensatius...

Ets al bosc, tot és fosc, hi ha un immens camí que no hi veus al final, notes l'aire de la vesprada com et passa per la cara, aquella olor a natura que et recorda els estius que vas passar de vacances a la muntanya, sents com les branques dels arbres es mouen amb el vent.


Aquella tranquil•litat que, del silenci que hi arriba a haver sents el teu cor com batega amb alegria, amb força, et sents lliure sense ganes de veure a ningú, ni fer res, només vols estar allà recordant coses sota la soca d'un arbre.

Tranquilitat...

Avui començo un blog on vull compartir els meus pensaments, les meves aficions, les meves paranoies ... en definitiva, la meva vida.

Una de les meves aficions és anar al bosc, la tranquilitat, aquell aire que respires quan estàs al mig de la natura, el cant dels ocells, el soroll del vent, les rieres d'aigua netes i transparents amb una gran corrent d'aigua que brolla al mig de les roques, aquells arbres centenaris amb les seves arrels que volen escapar de la terra...