dilluns, 7 de setembre del 2009

Escalades a Frares: dues vies dels Masó

Zona desconeguda encara per mi en quan a escalada, i temuda pel caràcter que hi tenen les vies, segons llegeixo al llibre 'Escalades als Frares Encantats' de Cossetània.
Amb el Wolfgang, i unes quantes ressenyes que s'ha baixat d'internet, ens dirigim al refugi Vicenç Barbé i al Camí del Pas del Príncep.
Abans d'aquest pas, prenem el trencall cap a Frares, que en pocs munits passa entre el Dit i el Dit Xic. Després d'un replà al mig del bosc, trenquem a la dreta pel camí equipat que va al Coll de Porc, i que en pocs metres passa pèl peu del Frare Gros, sense arribar encara a cap tram dels equipats.
En aquest punt ascendim a l'esquerra pel bosc fins al mur sud del contrafort del Bastó del Frare, on comença la via 'Bernat i Amàlia', també dels germans Masó.


Ressenya dels Masó.

La via consisteix en ascendir al peu del mur oest del Bastó del Frare i des d'allà arribar al cim del Frare Gros d'oest a est, resultant una escalada lògica però discontinua, a base de murs amb pla entre mig.

El primer llarg, que obre el Wolfgang, puja al contrafort sense gaire verticalitat, per una roca on cal buscar el millor camí per a evitar les debils llastres que s'hi troben. 3 espits a distàncies raonables i un quart força allunyat, des del qual per una rampa de III s'arriba als arbres al peu del mur del Bastó del Frare, on es fa la R1. En total 45 m, molt justos per les cordes de 50 m.


Fotos d'el Wolfgang: final del L1 i inici del L2.

Em toca a mi el L2 i començo amb 2 passos d'estreps, amb els espits força allunyats, de manera que haig de suar força. A0 al tercer espit i ja surto en lliure, V, força vertical, i amb tendència a l'esquerra, amb 4 espits més i un clau. Arribo a un llavi que s'ha de flanquejar a l'esquerra, on hi poso un friend; el supero i munto reunió a peu pla en unes alzines.

El següent llarg és un canvi de reunió que es pot fer a peu plegant les cordes; tot i així ho fem assegurant però sense seguros intermitjos.

Em toca a mi el quart llarg. Es tracta de 15 m d'artificial equipat amb uns 20 burins vells però grossos, corresponent a una antiga via, fins a una bauma on faig reunió en 7 burins i un espit nou que indica la continuació de la via. Els burins de l'altre via continuen amunt. Que bé m'hagues anat la fifi aquí!


Fotos d'el Wolfgang: inici del L4 i final del L5.

El Wolfgang continua amb el L5 i per fi escala! Llarg vertical amb tendència a flanquejar cap a l'esquerra; 6 espits a distàncies raonables, fins que el terreny s'ajeu i les dificultats disminueixen.


Fotos d'el Wolfgang: cim i antiga instal·lació (al costat hi ha parabolts amb anelles).

Cap a l'est del cim trobem parabolts amb anelles que ens permeten rapelar fins el camí equipat que ens porta prop del peu de via.

Desfent el camí que ve del Pas del Príncep tornem a passar entre els Dits i ens mirem el llibre i les ressenyes que portem. Decidim provar una altre via dels Masó que ascendeix al Ditet: 'Martí Andreví'
Es tracta d'una via de dos llargs on s'em confirma el caràcter d'aquesta zona que deduia de la lectura de l'esmentat llibre: equipament mínim.



Em toca a mi el L1, que comença amb IV i net.
La roca és bruta de molsa i terra; continua amb IV+ i net; encinto dos arbres que queden a la dreta fins que a mig llarg xapo un espit.

5 metres més amunt xapo un altre espit, amb tendència a l'esquerra; uns metres més amunt s'em trenca el còdol on apoïo el peu i gràcies a les mans ben posades m'estalvio un 'saque'. Tremolant arribo al matoll que serà la R1. I quina R: incòmoda, amb un sol anclatge que és un matoll amb un pa de terra sec que sembla que s'hagi d'arrencar, però bé: confiem en la natura. Això és Frares.


Fotos d'el Wolfgang: inici del L1 i reunió del cim.

Tira el Wolfgang amb el L2, que comença amb V ben assegurat amb 2 espits, i que continua en IV bastant fi. 2 espits més fins un clau i el terreny s'ajeu, però les pedres soltes i cap assegurança fins el cim converteixen aquest tram en molt exposat.

R2 al cim en dos matolls encara més petits que la R1, però aguanten, doncs d'un d'ells rapelarem al coll ést, 5 metres sota el cim. Des del coll fem un nou rapel de 30 m al nord, dintre d'una canal i arribem al torrent on hi ha el peu de via.

dijous, 3 de setembre del 2009

'Astre ocult' i 'Pep Clotet: vies d'autor a Sant Llorenç

Escalada de tarda de una via dels Masó i una del 'Paca'.
No m'estendré en la descripció de les vies, doncs el meu company d'escalades i amic Wolfgang ho ha fet millor que jo:

"Vam triar primer una via que havíem mirat ja en anteriors ocasions, però que no havíem trobat el seu inici (bon auguri, ja ja...), dels germans Masó. És l'Astre Ocult, que puja al sòcol de la Miranda dels Cavalls. És una via curteta de 30m (una tirada), però amb sabor de Sant Llorenç: aproximació tipus jabalí, peu de via amagat, primers metres de la via bruts i descompostos, a partir del primer espit només descomposta. Em vam petar un bolo de peu aparentment fiable, dels pocs blancs calcaris que hi ha, i un altre bolo de ma molt bo que es va trencar en dos com segat pel mig... En fi, una escalada per amants de Sant Llorenç, plena de sensacions de la zona. Ara, tot sigui dit: l'equipament és molt bo, hi ha un total de 6 spits bons (nous) i es pot col.locar un tascó mitja al diedre de la sortida.
Resum: Sant Llorenç, Miranda dels Cavalls, via Astre Ocult, 30m, màx. V, equipada amb spits, roca delicada."


"Per la segona via que vam fer era amb la idea de compensar les penúries de la primera, vam triar la Pep Clotet a la Punta de Cavalls. Aquesta és una zona d'esportiva (de l'època, és clar!), la via segons ressenya de roca excel.lent, cosa que es confirmava plenament. Un mur molt compacte amb forats grans, encara que aquesta via es nota que no es deu fer més d'unes poques vegades l'any. Com a contrapartida, les assegurances: encara que abundants (4 spits, dos claus i un pont de roca en 25 o 30m), els espits també son de l'època, es a dir, del 1989. I segons el seu aspecta actual, ja devien ser esquifits fa 20 anys... Es a dir, val més no provar-los, perquè no salti la capa de rovell que els deu donar una certa resistència adicional! Per no parlar de les bagues, que també deuen ser originals, però que per sort només serveixen per indicar on hi ha el clau.
Resum: Sant Llorenc, Punta dels Cavalls, via Pep Clotet, assegurances a prop però velles. Màxim V+, roca excel.lent."


Ressenyes extretes de www.santllors.com

dissabte, 29 d’agost del 2009

Passeig al Campvièlh (Campbieil)

Després de l'Aresta Ferbos, l'ascensió al Campvièlh és un passeig per un camí ben marcat i amb pendent progressiva i suau, per un entorn que quan més amunt més mineral i desèrtic és.

La boira que cada nit inunda les valls de l'Aura va trigar més que altres dies a marxar.


D'esquerra a dreta: Trois Conseillers, Neuvielha, Ramoun.


Als anteriors s'afegeix més a l'esquerra el Turon de Neuvielha, des de l'última zona on la vegetació és present abans del desert.


A la dreta, el pic Long amb la quasi desaparescuda glacera de Pays Baché, en un paisatge desertic i petri.




Estimballs a l'est del Campvièlh, amb la vall d'Aura i Piau-Engaly sota la boira.


Cim del Campvièlh.


El Maou, Badet i Long (d'esquerra a dreta) queden pendents per un altre dia.

dijous, 27 d’agost del 2009

Aresta Ferbos al Trois Conseillers



La proposta de l'Oriol feia dubtar al principi, per manca d'experiència en aquesta roca, però sense pensar-m'ho gaire accedeixo, doncs la dificultat és molt assequible.
L'aresta Ferbos és una línia molt clara que es despren del cim dels Trois Conseillers fins quasi l'Estanh de Cap de Long, formant un dels cantells de la piramide que és la seva cara sud.



Des de la presa de Cap de Long prenem el camí que porta al Llac d'Aubert, que ascendeix entre rocs en alguns trams i és perdedor per la quantitat de variants que hi ha fet la gent. Abans del coll l'abandonem i continuem flanquejant a l'oest per camí al principi i per tartera més endavant, sense perdre ni guanyar alçada, fins a topar amb l'aresta.



Enfilem un diedre lateral, en ensamble, fins assolir el propi fil de l'aresta. A partir d'aquí anem ascendint agulles, diedres i alguna placa. En els punts on hi ha més exposició i/o dificultat fem reunió i ascendim a llargs.



D'aquesta manera, després de 650 m i alguns passos de III+ arribem al cim.





Al cim del Pic des Trois Conseillers deixem les motxilles i ens dirigim cap a l'oest fins el Turon de Neuvielha, flanquejant la cresta i les agulles que ens hi separem per la cara sud (fites i corriol a troços).



Tornem enrera i iniciem el descens, primer per camí fins la bretxa de Neovielle, entre el pic del mateix nom i el Trois Conseillers (aqui comença l'aresta dels Trois Conseillers que ascendeix al pic de Neuvielha-caos de noms!). Des de la bretxa descendim per una canal al sudest, primer amb una mica de corriol i quan més avall més exposada, amb terreny descompost, fins que arribem a un punt on s'ha de fer un delicat flanqueig descendent, realment perillós.
Arribats a la base trobem i desfem el camí de pujada.



dissabte, 15 d’agost del 2009

Pic de Thoumasset per la vall d'Aston

El pic de Thoumasset és molt accessible per la vall de Rialb a Andorra, però ascendir-hi per l'Arieja permet descobrir el caràcter no només de les muntanyes, sino també de les llargues valls que caracteritzen aquesta comarca.

Per la carretera d'Acs (Ax Les Thermes) en direcció oest, ens desviem al disseminat poble d'Aston, lleugerament endinssat a la vall del seu nom. La carretera, convertida ja en pista asfaltada continua fins la presa de Laparam, però nosaltres estacionem a la de Riète, on entrem a la vall de Quioulès.

Seguint el còmode sender, ben cobert de
bosc dens de roure i faig, ascendim per la riba esquerra hidrogràfica de la vall, en forta pujada per superar un pas que evita la gorja.
El camí enllaça amb una antiga pista de les obres hidroelèctriques i s'acaba el bosc; caminem pel costat d'un tub de conducció d'aigua fins que les fites ens porten prat amunt cap a la cabana de Quioulès.

Poc abans d'arribar-hi la pluja fa acte de presència però gairebé no ens mullem.
A la cabana esperem que passi la tempesta, i unes excursionistes franceses ens diuen que l'endemà hi haurà més tempestes i ens serà impossible assolir els nostres objectius: erren la predicció.

Quan para de ploure reprenem el nostre camí, camí en el sentit de trajecte, doncs el camí físic el perdem.
Seguint falses o imaginàries traces, ens enfilem pel vessant esquerra de la vall, per terreny herbós i mullat, pedregós de vegades, i sempre molt incòmode i perdedor. Anem flanquejant d'aquesta manera fins que veiem i retrobem el sender bò. Arribem a la cabana de la Sabine on plantem la tenda, doncs estava plena de gent (això a l'Arieja només deu passar a l'Agost...).

L'endemà, a trenc d'alba, continuem a l'oest cap al fons de la vall, per un corriol que poc a poc va desapareixent sota l'abundant herba (quina diferència amb el vessant sud del Pirineu, més sec i més transitat).
Ascendim al coll, anomenat Pas de la Soulane, des del qual veiem el preciós estany Blau, que voltarem primer per la seva riba nord i després per la cresta cap al Thoumasset que el tanca pel sud.
Pas de la Soulane.


Estany Blau des del pas de la Soulane i des de la seva riba nord ...


... i des de la carena del pic de Banyell.


Thoumasset al fons des del Pic de Banyell.

Vorejant l'estany per la seva riba nord, en direcció oest, arribem al Port de Siguer, limítrof amb Andorra. Des del port prenem un llom, de vegades més ample, de vegades més estret i rocós, cap al Pic de Banyell (o Pic del Port de Siguer), situat ja al sudest de l'estany.


Des del cim baixem al nord cap a un collet on comença propiament la cresta del Thoumasset.
Algun pas de II i III ens permet anar pel fil de la cresta, amb algun mur entretingut de superar, amb vistes sempre de l'estany a sota.



Arribem al cim.

El descens l'efectuem per la seva cara est, directament avall, amb algun tram bastant vertical que es complica per la presència de herba i terreny una mica descompost.
Al fons de la vall seguim un corriol, que perdem a troços, i que ens porta a la cabana on tenim la tenda.