Nerassol

15 de desembre del 2013

Breu incursió a l'Arieja més humanitzada, en excés per hidroelèctriques i per infra-estructures viàries, però és que la proximitat d'Andorra queda palesa pel trànsit constant; soroll de cotxes i de turbines ens acompanyen els primers i últims metres, però el silenci de la neu s'imposa la resta del jorn.

Neu des del poble de l'Hospitalet pres l'Andorre, glaçada a l'inici i a quasi tota la traça, que rellisca una barbaritat (en els trams de fort pendent era millor anar per fora).

L'acumulació de neu al fons de la vall és considerable, lògica d'aquestes terres ventades de nord.

La cabana de la Vesine ni ens la mirem; estem cansats i queda encara molta pujada. Les pales de la cara sud del Nerassol presenten lliscaments considerables, que apareixen aquí i allà.

Cim ventat, com no, al qual arribem caminant sense crampons per tot el tram de carena. La pala somital en canvi presenta unes condicions excelents, amb la millor neu del dia.

Arribats al torrent que baixa de Pedourres el solell està al límit, ni per a esquiar ni per a caminar; toca fer el que es pugui. 

Avall de l'aiguabarreig del Siscar i el Pedourres optem per caminar, tot i la presència de suficient neu, doncs els matolls i el regel que l'obaga fa reprendre ben d'hora, fan de l'esquí en aquest tram una mena d'apunta i dispara, que no obeeix a l'utilització d'aquest com a mitjà més adequat.  

Arieja poc autèntica la d'aquest dia, premonició esperem d'incursions més genuines.

De llevant lentament cap a ponent.

Així comencem la temporada d'esqui de muntanya.

Divendres 6, massa tard per anara a cap altre lloc amb un horari mínimament decent, enfilem el Bastiments, que sempre és un bon inici de neu si és que n'hi ha.

Poca, glaçada i difícil.

El coll de la Marrana està complertament pelat, la qual cosa ens obliga a pujar i baixar pels tubs de més al nord. L'ascens fa suar per a no relliscar, però el descens hi és obligat, dret i amb millor neu que a la pujada. En definitiva les males condicions donen un altre càire a un recorregut del que altrament n'esperariem menys.

Del RIpollès ens desplacem al Capcir. La magnífica gite de La Dressere, a Formigueres, ofereix totes les comoditats i més.

Dissabte 7 tenim en ment el Pic de la Tribuna, de modesta cota altimètrica però presidint unes vallsl les del Donassà, molt ferestegues a l'hivern.

Des de l'aparcament de Puigvalador hem de remuntar tota l'estació d'esquí. La pujada s'ens fa llarga; ascendir per pistes no és d'allò més plaent, però la poca gent que hi ha i la magnífica cobertura boscosa d'aquestes muntanyes esmorteeixen la sensació d'entorn humanitzat.

Al capdemunt de la serra el paisatge canvia a un altiplà arbrat, el Pla de Bernat, amb una acumulació de neu extraordinària i pins dispersos, on l'orientació es fa difícil. Seguim una traça que aviat descendeix cap a la vall de Botadiol, on hem d'anar.

EL Roc Blanc treu el cap entre els arbres, i ja massa tard adverteixo que la nostra trajectòria ens porta massa avall d'on seria ideal per a remuntar el Tribuna. Efectivament descendim quasi fins a la sortida de la vall, arribant a un ampli plà al fons de la vall. 

El Roc Blanc des del Pla de Bernat.

Pla al fons de la vall de Botadiol, on anem a parar per error.

Amb certes dificultats creuem el riu i remuntem la vall, pleníssima de neu i un pel laberíntica. A mig camí trobem ja traces de l'itinerari correcte cap al Tribuna, que seguim fins a peu de pala i que abandonem per l'hora.
Girem cua doncs i enfilem pel bosc per on millor ens sembla, amb pendent fort i neu profunda, que ens fa suar de valent, fins a atenyer el Pla de Bernat. Agafem pistes i avall ben de pressa.

Diumenge 8, encarant la tornada a casa, gaudirem de la millor neu a la Cambre d'Ase.
Aproximació del tot coneguda, aquest és el primer cop que la faig amb esquis, i que bé que s'hi va.
Sortim d'hora, però arribats al replà on acaben les pistes ens atrapen tot de colles de 'frikis' amb lycra, poc pes i molta pressa. Les canals clàssiques s'han fet i alguna s'està repetint; hi ha traça a la Gigoló, a la Eclair i a alguna més.
Nosaltres seguim la processó que remunta la canal Vermicelle, amb els esquis a l'esquena, on el traç en fa còmode la pujada, ja fàcil de per si. Avui només reviurem la sensació visual de recorreu una canal; la superació de dificultats la deixem per a més endavant.
El descens per la canal central l'iniciem uns metres avall, sota un esperó rocós que sobresurt al bell mig, i és que als primers metres treuen el cap massa pedres com per a aventurar-s'hi, tot i que algú hi baixa amb els esquis als peus.
A partir d'aquí el descens és una delícia, amb una neu molt bona i franca fins al replà, on ja passa a ser més fonda i pesada.

 

 La propera una mica més a ponent.
 

Christmas Race, La Cajoleta, Torrent del Migdia

19 i 20 d'octubre de 2013

Cap de setmana dedicat a fer discretes vies de llampants ressenyes, totes elles al voltant del Camí dels Francesos i el Torrent del Migdia, i és que la discreció dels itineraris i d'algunes de les agulles que enfilen les vies del Masó es fa patent quan t'hi poses.

 Ressenyes extretes de La noche del loro

La Cajoleta es va anar farcint de vies fàcils a la seva cara sud i més exigents a la cara est, però quedava la quasi aresta nord, quasi per que d'aresta només ho sembla sobre el paper.

La Chistmas Race comença amb dos passos fins, assegurats, fins que tomba i flanqueja a l'esquerra a cercar l'evident canal que enfila amunt. Continuant el flanqueig, una mica angoixant per lo poc repetit de la via i sense protecció, aviat escalarem cara amunt i tot esdevindrà plaent, sense trobar a faltar les assegurances que no hi ha. Reunió a la última de la blava Aresta Brucs i cim.

Davant per davant hi ha la Miranda de La Cajoleta, però la seva proximitat amaga una aproximació de senglar i un descens encara pitjor (crec que mai he acariciat tantes agelagues). Dexant-nos-hi literalment la pell arribem al peu de via Xirucàires, indicat per un petit cordino groc en un minúscul pont de roca. El primer llarg comença vertical, fi i sostingut; vaig de segon i em sembla encara més difícil... El segon presenta la peculiaritat de la via, el Fartó del Torrent del Migdia, una llastra-agulla de roca trencadissa adosada a la sòlida paret  de la Miranda, per on escalarem en xemenèia. Matolls, un bloc empotrat i un gran merlet que abraça tot el Fartó seràn les assegurances fins el parabolt que protegeix el canvi de paret, pas d'una certa fe però amb molt bona roca.

Poc després de l'inici del camí dels Francesos, just a la part baixa del serrat dels Tudons, trobem la via Ping-Pong que enllaça esperons i un parell de puntes (una d'elles anomenada Luichy) en un d'aquells llocs que sembla que no pugui traçar-s'hi cap via. Cada llarg enceta la seva corresponent placa de roca rugosa, sòlida i cantelluda, seguida d'arestes trencades i descompostes. Reunions en savines i assegurances on calen en plena placa.

 

I les vies que aquí i allà amaguen els racons al voltant d'aquest camí, sempre a l'ombra de les grans roques dels Plecs i del Montgròs; petits plaers al marge de les grans vies.

'Sauvage' al pic de la Camiseta el Donassà, l'Arieja tocant al Capcir

La comarca del Donassà, políticament enmarcada a l'extrem oriental de l'Arieja, és més acccessible des del Capcir, i de fet els seus vessants hi vessen aigues. Tot i així, paisatgísticament n'és ben diferent, entenent per paisatge el conjunt de factors relatius a l'entorn físic i humà que condicionen la nostra percepció del lloc.

Per a mi ha estat terra de tardor, de caminades i amables recorreguts per valls, carenes i rierols,  precedits d'un inmens bosc on pernoctar amb absoluta llibertat i tranquilitat.

Aquest cop hi escalarem.

A l'encreuament de la pista forestal de Laurenti, de Querigut a Mijanès, amb el gr 7a, indret anomenat Pla d'Artigues, acampem. Prats amplis, plans, entre boscos de pins molt grans; l'any 2011 s'hi podia fer foc; ara  ho han prohibit.

Des d'aquest punt prenem el gr 7a en direcció sudoest bosc endins. Passem sobre la cabana de Bousadus (oberta). Travessem uns prats on sempre hi he trobat un ramat de cavalls, amb una altra cabana, i seguim en la mateixa direcció, ara en flanqueig i apropant-nos al riu.

Ara el relleu canvia i l'altiplà pren forma de vall, entre el Roc Blanc i el Camiseta. Per dintre de la vall anem ascendint molt còmodament, atents al relleu de la nostra dreta que insinua el coll que dona pas a la cubeta on hi ha els minúsculs estanys de la Camiseta. Un corriol ara ja menys fresat hi mena.

El Roc Blanc, encara emboirat, i el primer estany de la Camiseta.

Com a curiositat del lloc, cal esmentar que més amunt del segon estany, trobarem les restes d'un avio de la segona guerra mundial estavellat entre les roques. Impresiona pensar com seria l'accident...

Més amunt de les restes arribem a peu de via.

L'itinerari es divideix en dues parts molt diferenciades: un primer sòcol, on el traçat és de vegades una mica forçat, a la recerca de la roca per a evitar l'herba, i un segon tram més alpí, després d'una feixa d'herba, i que acaba a tocar del cim.

Primer llarg esquivant herba i els regalims; segon llarg sobre una llosa inclinada, llisa però fàcil,  tota amb parabolts; tercer llarg del mateix estil. 45, 50 i 30 metres respectivament; tot de IV. Fem així el primer tram i arribem a la feixa d'herba que cal travessar.

Llargs primer, segon i tercer.

Travessem el prat penjat cap a la dreta, en flanqueig ascendent, fins que trobem els parabolts i la placa penjada amb el nom de la via. Cal parar compte a no confondre la línia d'assegurances que queda just davant d'on acaba el darrer llarg, que es tracta d'una altre via més difícil.

El quart llarg comença amb un passatge capriciós que es pordria evitar per qualsevol banda, però com que d'escalar es tracta l'aperturista ha decidit que per aquí. Una placa anuncia el nom de la via (potser va obrir després els llargs d'abaix?). Uns metres després d'aquest pas que fa tibar, tot torna a ser placa tombada fins a la reunió. 45 m 5a.

Em toca a mi continuar amb el cinquè llarg. Uns metres amunt i de seguida comença el flanqueig a l'esquerra. A la major dificultat aparent per tractar-se d'un flanqueig, cal afegir el canvi d'aspecte i color de la roca, que sembla moll aperò no ho és. Sense més problemes que els psicològocs faig aquests 50 m de IV+ fins al replà on s'ubica la reunió; per cert, aquí la llargada de les tirades ja comença a fer la guitza per les giragonses i els fregaments; menys metres hauria estat bé.

El sisè llarg torna a flanquejar a l'esquerra per a acabar enfilant una bonica placa i fer reunió en un nou relleix. 45 m, IV.

Setè i últim llarg. Tot i que la ressenya marca un grau de 5a, aquest llarg és marcadament el més difícil de la via.  A mesura que avanço la paret es va posant vertical. La roca continua sent excelent, però la vegetació i la terra fan patir de valent en els últims metres, quan els peus son en adherència i la terra va empolsinant la paret. Les bagues que pengen d'un parell de parabolts denoten aquesta dificultat i permeten tibar-hi; tot i així m'en surto utilitzant-les només per a assegurar-m-hi.

 

Del llibre del Larretxea i del de Dulac i Testas, sense permís.

Sortim a la cresta, uns metres al nord del cim. Ens hi atansem, i descendim ara cap al sudoest, a buscar un coll amb una geologia característica que ens permetra baixar caminant, o quasi reptant, cap a la vall d'on veniem. Efectivament el tram dessota el coll és una sorra originada pel dèbil granit que s'esmicola només tocar-lo; el resultat és una grava relliscosa que segons com millor baixar corrent sense pretendre aturar-se.

Val avall contemplant el Roc Blanc, objectiu remot de canals hivernals, tornem al cotxe i cap a casa.

Roc Blanc cara nord. Les línies es dibuixen soles.