... i no només la cresta, si no totes les sensacions d'aquest lloc, la Val de Toran, i d'aquesta època, inici de la tardor, proclamada pels brams dels cèrvols que en plena nit ofereixen un tenebrós concert.
Degut a que l'activitat que ens proposem serà llarga i a que els dies son curts, anem en cotxe tan enllà com podem, i aparquem i dormim al peu de la presa de Sant Joan de Toran.
A les 6:30, negra nit, creuem la presa i enfilem el gr 211 Gorges d'Ermer amunt, fins Es Grauers, on apaguem els frontals.
Després de la ziga-zaga que fa el sender, l'abandonem en direcció nord camp a través fins l'Agulla Verda, monolit d'aquest color enmig dels pendents. Assolida aquesta, flanquegem a l'oest fins la Pala Vaciuèr per forta pujada, herbada i relliscosa.
Des d'aquí ascendim a l'est el Cap dera Pala Vaciuèr, on podem dir que comença la cresta pròpiament dita.
Fotos de l'Oriol: la caracteristica agulla verda enmig dels pendents sota la Pala Vaciuèr.
Fins poc abans del tuc de Crabèra no es sobrepassen els 2400 m d'alçada, i la vegetació s'enfila fins el fil de la cresta. D'aquesta manera, la progressió es fa a trams per corriol marcat i vertiginós i a trams per roca coberta de líquens, agafant-nos als matolls que en aquesta època tenen tots els colors, sense superar el II grau.
Fotos de l'Oriol: vistes de luxe des d'aquesta carena.
Arribem a un coll al peu del Crabèra i ascendim de forma més sostinguda però fàcil (IIº) per la seva aresta oest. El cim és arrodonit i ple d'herba; força excursioniestes hi pugen des de l'Estanh d'Aranh i el Port d'Auèran.
Fotos de l'Oriol: vista a l'oest cap el Cap dera Maleda deth Cristalh i a l'est cap al Crabèra.
Fotos de l'Oriol: coma penjada al nordoest del Crabèra i la seva aresta oest.
Fotos de l'Oriol: cim del Crabèra i lloms vista del mateix cap a l'oest.
Suaus lloms d'herba descendeixen lleugerament al sudest, fins uns promontoris propers al Tuc de Canejan, on el terreny canvia complertament: agulles i fines arestes de roca nua de vegetació legitimen el nom de cresta que donem aquest recorregut, accentuat pels estimballs que a banda i banda provoquen el nostre vertigen.
Tenim enfront el pas més difícil de la cresta: un estret gendarme amb un mur una mica desplomat que es supera amb un pas de IV+ (pitó) i un següent mur no tan difícil però amb la roca més trencada (baga per a reunió; cal reforçar-la). Superats aquests passos som al damunt de l'esbelt Tuc de Canejan.
Fotos de l'Oriol: pas clau previ al Tuc de Canejan.
Des d'aquest cim descendim a la bretxa que el limita per l'est, al peu d'una nova paret. Les boires cada cop més presents ens indueixen a flanquejar aquesta cota i guanyar temps. Ho fem així i pel nord ascendim a la llarga carena que ens portarà al Tuc Blanc, on finalitza la cresta.
Fotos de l'Oriol: l'esbelt Tuc de Canejan entre la boira i la seva bretxa a l'est.
Fotos de l'Oriol: del Tuc de Canejan al Tuc Blanc.
Descendim a l'est en direcció al Port d'Arbe, desviant-nos als estanys superiors d'Arbe, des d'on flanquegem a l'oest pel vessant de la Coma d'Arbe, quedant inicialment penjats sobre d'aquesta fins que trobem la canal que hi baixa. Descendint fatigosament l'esmentada coma retrobem el gr 211 a Es Grauers i tornem a la presa de Sant Joan.
Amb el dubte de si ens afectarien o no les tempestes anunciades per diumenge, quedem i anem al Pedraforca. La llargada de la via, la quantitat de gent i la previsió meteorològica no em feia ser gaire optimista en aquesta ascensió, i no se per què això acostuma a ser bon senyal. 
No descriuré els llargs, només dir que els 4 primers concentren el passos més difícils però de forma aïllada, que sense pensar-nos-ho gaire superem en A0 (la clau és anar depressa).
Els quatre següents llargs transcorren per terreny tombat i amb pedres soltes (cal anar en compte) i son difícils de protegir.
Els quatre últims llargs, ja propiament a El Gat, son potser una mica més sostinguts i macos, ja plenament adaptats al tipus de roca (que aquí dalt sembla més adherent que al principi - potser només ho sembla ...) i amb les maniobres apreses, els fem depressa, excepte quan un friend no surt de la roca i un tascó s'hi resisteix (el friend es va quedar allà, al principi del penúltim llarg).
Fotos de l'Oriol.Quan som a la R3 m'assabento que de la última cordada (la de les noïes), encara no ha arribat ningú a la R1; quan som ja al cinquè llarg, crec, m'assabento que tots decideixen abandonar, essent de fet una sàbia decissió, doncs al ritme que anaven no se què hagués passat.
Fotos de l'Oriol.Els núbols i les boires van passant, però a estones es veu cel blau i el sol toca al Cabirols Superior, donant una espurna d'optimisme. L'Oriol i jo pugem bé; obro sempre jo i ell puja molt depressa. Ens encallem quan algun empotrador no vol sortir, i quan m'equivoco dos cops (el primer al L9 quan m'en vaig al parabolt que porta a la sortida del collet; el segon al L11 quan prenc una feixa a la dreta que no és) rectificant prou a temps i sense excessives maniobres. 
Fotos de l'Oriol.D'aquesta manera, en unes 5 hores d'escalada (en perdem quasi una amb les peces que queden empotrades!) l'Oriol i jo fem la via i coronem El Gat.Sense entretenir-nos, doncs tenim companys a baix esperant-nos, muntem el ràpel amb una sola corda de 60 m fins el collet, i baixem primer per la tartera d'El Gat (de fet els primers metres encara no son tartera), i després per la tartera, si és que se la pot anomenar així, de l'Enforcadura.
Dissabte escalem la via Josep Rigol Romeu, oberta el 2007 pels germans Masó (últimament només escalo vies d'aquests aperturistes; serà l'efecte atractiu de les seves ressenyes...).
Aparquem a Can Maçana i anem al refugi Vicenç Barber, on continuem pel camí del Pas del Princep fins el Torrent del Lloro. Pujem per dintre del torrent fins el peu del Talp, on hem de fer unes quantes voltes per trobar el peu de via, ja que anava confós de cara: la buscava al sud i la via ataca la cara oest, deixant el Talp a la dreta.
- L1: 45 m per superar el primer contrafort, que comença amb IV una mica brut pel bosc. Reunió en 2 espits situats al mur que escalarem en el proper llarg.
- L2: 30 m, IV+, més verticals i amb bona roca; R en una alzina al capdemunt d'un segon contrafort.
- L3: 15 m, Ae, IV+. Baixem uns metres en una estreta canal però no fem el canvi de R que indica la ressenya. Enfilo el vertical i llis mur apoïant-me i encintant un gran boix; en A0 faig 2 passos fins un flanqueig que ens porta a la bauma on hi ha la R.
- L4: 40 m, V-. Sortida en flanqueig i amunt. El llarg més 'escalable' en lliure.
- L5: 30 m, A1e. Superem la bola culminant de La Monja per paret desplomada, amb estreps. Els anclatges en algun punt fan treballar de valent. R al cim en una antiga instal·lació reforçada amb un espit nou.
Descens: fem un rapel de 40 m fins el coll entre El Lloro, La Monja i L'Escolanet.
Des d'aquest collet, retornem pel camí que des d'aquí ens porta a la canal Ampla (marques blaves), fins a trobar el camí que baixa del Portell Estret. Descendim pel camí suau i còmode que transcorre per la canal que com diu el seu nom és ben ampla, i amb un bosc d'alzines preciós. Quan trobem de nou el camí del Pas del Prícep ja som quasi al refugi.
Ben bé, per l'aproximació i el retorn, l'escalada a Frares pot ser una part d'una excursió amb més contingut.
Després de l'èxit de les anteriors activitats en aquesta zona, l'Oriol i jo ens deixem seduïr pel pic Long, i el Joan, que fa temps que n'està, no dubta a venir.
Com que marxem de Terrassa dissabte, decidim aprofitar el viatge parant a Foradada del Toscar, on sabem que hi ha una via ferrada i una zona d'escalada esportiva.
Primerament escalem una mica, començant per una via de IV i acabant per una de V+.
La zona està molt ben equipada i l'aproximació apeu és gairebé nula.
La roca calcària és molt relliscosa, obligant a una escalada atlètica de preses i poca adherència.
Fotos de l'Oriol de la zona d'escalada.
Després de dinar fem la ferrada, que es troba un parell de km a l'oest seguint la carretera cap a Ainsa.
El lloc és preciós, i la via transcorre inicialment per unes agulles i les canals que es formen entre elles, resultant un recorregut molt vertical i espectacular.
L'equipament és impecable.
Arribats a un puct on s'indica un punt d'escapada, la ferrada continua ja per terreny més boscós i menys vertical, perdent interès com a via ferrada, doncs l'itinerari busca ressalts rocossos sense massa lògica.
Fotos de l'Oriol de la ferrata.Ens enxampa una tempesta que ve de l'Ainsa i la baixada la fem ben mullats per les relliscoses i fangoses pendents del corriol que ens retornarà al cotxe.
Passada la tempesta i ja secs, passem per l'Ainsa i anem de dret a Cap de Long, on farem nit a la tenda.
Dissabte, abans que es faci de dia, prenem el camí que flanqueja en ascens pel sud el llac de Cap de Long fins la seva cua, on creuem el torrent que l'alimenta.
Per terreny salvatge ascendim a la coma que hi ha sota el Coll Tourrat, al qual ascendim.
Des del coll descendim 150 m a una coma que hi ha sota el llac.
És un caos de blocs granítics on l'aigua del desgüas del llac apareix i desapareix, en un terreny que de ben segur fa no gaires anys estava cobert permanentment pel glaç, doncs el granit es mostra net de liquens, completament gris i blanquinós .
Des d'aquesta coma rocosa ascendim al sud al llac Tourrat per una canal no menys rocosa, on l'erosió de l'aigua es manofesta en les pedres arrodonides.
A l'oest del llac pugem flanquejant cap al sud, per un terreny més amable i amb més vida que el que acabem d'abandonar, doncs la presència d'herba permet que algunes cabres escapin al control dels seus amos, com ens van dir dos pastors que anaven buscant-ne unes que s'els havien escapat massa amunt.
El llac Tourrat, solitari en un desert de pedra i ofuscat per la cara nord del pic Long es mostra com a receptacle d'una antiga glacera de la qual només en queda una franja de glaç a la paret de l'esmentat pic.
De tan en tan el cruixir i la caiguda de roques ens recorda però que el glaç està viu tot i que agonitzant.
De nou el paisatge es mineralitza del tot, desapareixent el granit i donant pas als equists, amb franges de roques curioses entre un i altre.
Arribem al pic de Bugarret sense dificultats. Cap al sud s'ens mostra la vall de Campbieil, amb Gedre a l'entrada.
Després del Bugarret baixem, i des de la coma que hi ha sota les plaques llises que suporten aquest pic ascendim una canal molt descomposta, a base de pedres i terra que oculten una glacera (quantes glaceres sepultades com aquesta hi deu haver?), que ens deixa al coll entre l'esmentat pic i el Dent d'Estibere Male, primer colofó de la cresta occidental del Pic Long.Entre boires amenaçadores decidim desfer el camí i tornar a Cap de Long, on una tronada ens remulla durant l'últim tram del camí.
Entre boires i núbols ens despedim de Cap de Long.
Els pics d'Estaragne sota restes de boires i la Chapelle des Templiers configuren el característic paisatge del Pirineu plujós i humit de l'Aure.
