Quince poemas después (ver post de Septiembre), el poeta ha hecho un viaje desde la ausencia hasta el amor. Este último poema del libro Semblança es de esos que merece ser leído varias veces. Quizás parece poco lírico al principio, pero el ritmo perfecto de los versos compensa la carga conceptual, el discurso mesurado y madurado. Así, tras varias lecturas se va imponiendo un optimismo seguro, una positividad que tiene mucho de duradera, un amor más robusto y sentido que el que se alcanza con la mera exaltación.
XV
BUSQUEM-NOS DINS EL ROSTRE EL LLOC PER ARXIVAR EL CAMP DE GIRASOLS COPIA’T AL PALMELL EL SENDEROL DEL BOSC QUE PRECEDEIX LES CASES I EL JOIÓS CANSAMENT ENS SORPRENDRÀ ESGUARDANT EL CAMPANAR REMOT ON SONARÀ EL MIGDIA QUE TAMBÉ HAUREM FET NOSTRE TOT SÓN PREPARATIUS PER AL JOC DE L’ATZAR TAMBÉ CAL ASSUMIR AQUEST DEIXAR-SE ENDUR
Convertir todo en acaso,
en azar puro
I recobro la veu enmig dels cossos
que l’atzar interposa entre nosaltres,
entre uns signes que ens portaran als actes;
una fonda carícia se’ns grava
per sempre, perquè el temps sigui per sempre
reconquerit, guanyat contra el temor
de perdre’l, i el temor va fent-se enrere.
Ho sabem perquè encara ens pot sorprendre
a traïció: aquest temor de perdre.
És per això que l’atzar ens completa
i així se suma tot: versos, besades,
amb la constància implacable que té
allò que amor i atzar volen sumar
i no poden restar l’oblit ni el tedi.
I comença a girar al nostre voltant
la roda dels amors que fan l’amor.
I comença a imposar-se enllà del temps,
contra la por, el somriure de l’atzar.
Read more...
