Dotze poemes de Feliu Formosa

Arribat el moment de la segona entrega de poemes de Feliu Formosa, aquest cop triem una poesia més romàntica, val tan la pena llegir-la com escoltar-la...
Falta poc per estrenar la primera setmana de poesia a Sant Feliu de Llobregat, que començarà el proper 19 de març i que contarà amb la presencia del poeta sabadellenc el divendres 25 de març al nostre Ateneu, on se li farà un recital i homenatge a les 19 30 h de la tarda, i on tots els lectors del bloc seran benvinguts.

Poema d’amor
Mai no us donaré aquest nom.
Vicens Andrés i estellés

No semblis disponible; sigues lliure,
o estigues disponible per ser lliure.
Malgrat que la gent pugui imaginar-te
en llocs imaginaris, i a mi en d’altres
(mai no sabrem si els fan coexistir),
¿ qui podrà endevinar com t’acompanyo
i m’acompanyes? Només ho sabem
tu i jo a partir d’allò que és impossible.
Fixa’t que aquella por de no passar
dels fets quotidians al vers rotund
desapareix quan ets qui ho inspira.
Sé que això ho fa l’edat, les diferències
que consigna el quadern per a ningú.
Però també, com un adolescent,
sé que, en llegir-me, et reconeixeràs.
Per això busco el llenguatge més útil
que em permet expressar una espera inútil,
però que, malgrat tot, és una espera.
Val més això que res. ¿ guardes les cartes?

Read more...

Poema del mes: Si el alcotán anida en tus cabellos

A menudo, los sonetos hay que leerlos más de una vez. Su estructura clásica y musical distrae gratamente del mensaje, a la vez que deja una sensación de producto acabado. Pero los buenos sonetos son algo más que un ejercicio de ritmo y rima, como se demuestra en este profundo poema de Rosa Chacel, una no muy conocida poeta de la generación de la República. Está dedicado, además, a otra escritora y amiga de la época. La primera vez que se lee parece bonito, la segunda se descubren múltiples detalles, a la tercera se manifiesta una joya.

(por cierto un alcotán es una ave rapaz parecida a un halcón)

A María Teresa León
Si el alcotán anida en tus cabellos
y el Nilo azul se esconde en tu garganta,
si ves crecer del zinc la humilde planta
junto a tus senos o a tus ojos bellos,

no cierres el ocaso con los sellos
que el Occidente en su testuz aguanta:
tiembla ante el cierzo y el nublado espanta.
Si oyes jazmines corre a través de ellos.

Yo sé bien que te escondes donde siguen
los hongos del delirio, impenitentes,
y que al cruzar su senda de delicias

mariposas nocturnas te persiguen,
se abren bajo tus pies simas ardientes
donde lloran cautivas tus caricias.

Read more...