Aquesta temporada s'ha celebrat el dissabte 28 d'abril, entre les 8 del vespre i la 1 de la matinada.
Un tema cada hora, un relat cada hora...una hora per cada escrit.
Aquí us deixo els meus 5 escrits amb els temes de cada crida. Espero que us agradin.
1a. Crida: Il·lusió
A vegades, quan les coses no surten com jo esperava, tinc
por de caure en aquells moments en els que penses que res s’ho val, que ja no
cal lluitar, que és millor deixar-ho estar. Però tot de sobte, apareixen motius
de sobres per començar de nou, per traçar nous camins, per aixecar el vol una
vegada més...
Nous projectes, noves il·lusions que van acariciant-me,
que em van seduint. Persones que arriben a la meva vida i altres que sempre les
tinc a prop, em fan adonar que res paga tant la pena com viure, estimar,
compartir, riure... i per suposat aprendre del que ens va sacsejant pel camí.
Alguns diuen que em costa poc engrescar-me de nou. Jo
penso que mai deixo de veure aquell fil d’il·lusió que em fa, sempre, anar
endavant.
2a. Crida:
Dubte
Aquell matí es va llevar amb ganes de sortir a caminar.
Va obrir la persiana i els núvols tapaven els cims de les muntanyes que veia
des del finestral. El terra era sec, però el vent movia, amb ganes, els tendals
dels balcons que es divisaven a certa distància.
I va començar el seu dilema particular. En Pere, era un
noi que sempre pensava les coses quatre o cinc vegades abans de fer-les
realitat. Moltes vegades se li feia tard mentre pensava i repassava els seus “I
si...?”
- I si surto i agafo fred? I si plou? I si em fa mal el
peu? Agafo el paraigua? Truco a algú o vaig sol?...
Aquell matí, després de donar-hi mil i una voltes a tot,
es va començar a vestir. De sobte es va sentir un tro que va fer tremolar les
parets de la casa d’en Pere. La pluja era com una cortina d’aigua, i en Pere es
va seure al sofà a pensar si es feia crispetes o una tassa de xocolata calenta.
3a. Crida:
Determinació
- Ho tinc decidit - va dir la
Clara -, d’avui no passa, avui li deixo anar el que tinc al cap i ja veurem...
La Clara treballava en un despatx i feia dies que es
mirava a una de les seves companyes d’una manera diferent a les altres. Sabia
que no tenia parella i anaven juntes a esmorzar. Però mai hauria pensat que se
n’acabaria enamorant.
Què podia passar? Que ella no sentís el mateix? No
perdria res, perquè res no tenia. I d’aquesta manera es trauria aquest patiment
que no la deixava viure per amagar el que sentia.
Avui havia somiat amb ella, i ja no podia esperar més.
Havia pres la determinació. Avui li diria que també desitjava esmorzar amb ella
els dies de festa.
4a. Crida:
Perill
Ian
Formiguera Planes
(1970 – 2015)
Continua volant per les muntanyes. Allà és on
vas
escollir viure per sempre.
Així deia l’esquela del nostre amic Ian, un noi del que
sempre havíem dit que era “una cabreta lliure, però boja”.
L’Ian havia triat viure i respirar la muntanya. Ell no
sentia el perill, ni tenia por. Recorria les crestes més altes i sempre pels
camins més complicats. Feia saltar la seva moto de cross com si fos un cavall, fins a arribar als cims més alts.
I repetia sempre a la seva família i als més grans amics:
- Si un dia no torno, deixeu-me allà on hagi mort. La
meva vida seguirà a la muntanya encara que no em veieu. Allà és on jo vull ser.
5a. Crida:
Orgull
Era un calorós dia de juliol. L’emoció no l’havia deixat
dormir. Sort que havia demanat festa a la feina.
Feia uns dies que havien rebut la convocatòria. El seu
fill Joan havia tret una de les 400 millors notes, de tot Catalunya, en els
exàmens de Selectivitat i eren convidats a assistir a l’acte de lliurament del
diploma de “Distinció de les PAU 2017”.
Els seus fills sempre l’havien fet sentir orgullosa. Des
de ben petits havien estat uns nens espavilats, carinyosos i molt guapos (clar
que pels ulls d’una mare, els seus fills sempre són els millors). Però en
aquest cas, no era un fet únicament subjectiu.
El gran, ja era enginyer i tenia la seva vida
encarrilada. El petit, ara seria un estudiant de medicina, un estudiant amb
bones notes i molta vocació. Només pensar-ho i un somriure li apareixia a la
cara sense adonar-se’n.
Aquella tarda es va empolainar com si anés de casament, i
va marxar ufanosa del braç del seu fill.
En aquella sala de l’auditori hi havia sobredosi d’orgull
de tots els familiars dels guardonats.
Quan va escoltar el nom del seu fill i el va veure
recollir el seu diploma, no va poder evitar que una llàgrima li llisqués per la
galta. Allò també era felicitat
