A la vora de la mar érem, encara. Tot just havíem de
començar el viatge. Tot estava preparat. Les bosses amb la roba i les viandes
pels dies que havia de durar aquell festejament eren al nostre costat, esperant
que les embarcacions que acostumaven a acompanyar-nos fins al vaixell, ens
vinguessin a recollir. Agafades de la mà, i amb la vista fixada a l’horitzó.
Portàvem molts dies preparant la sortida. No era un
viatge qualsevol. Era el nostre primer viatge com a parella, el que marcaria un
abans i un després.
Havíem citat a la família més propera de cadascuna de
nosaltres. Mai ho fèiem. Sempre ens acomiadàvem a casa. Sabien que érem dues
molt bones amigues que s’ho passaven bé juntes. Avui volíem que sabessin que
ella era la meva dona i jo la seva.
Anàvem vestides de blanc, com les veles de la nostra nau.
Un somriure nerviós ens il·luminava la cara. A partir d’avui ja no ens hauríem
d’amagar més.
Els pares i germans van arribar, i la barca que ens
acompanyaria al vaixell també. Els parents ens miraven estranyats i a la vegada
contents perquè intuïen la nostra felicitat.
A l’arribar al vaixell, vam veure els nostres noms
escrits a la vela més gran i un t’estimo que es podia llegir des de la costa.
Allà ens rebia l’encarregat de formalitzar la nostra
relació. La família es mirava i somreia. En el fons tothom sabia que la Mireia
i jo ens estimàvem d’una manera diferent que amb la resta de companyes de
l’escola.
Tot va ser relaxat, bonic... Tenim la millor família del
món i la naturalitat amb la que van rebre la nostra decisió va fer més dolç el
moment.
El casament va ser tal i com sempre l’havia imaginat: Amb
la persona que estimava i envoltada dels que sempre em farien costat.
Que afortunades érem!
Un cop acabada la festa, tothom va tornar a port. I la
Mireia i jo vàrem salpar cap a les Pitiuses, per posar inici a la nostra vida
en comú. I ho vàrem fer tal i com sempre celebràvem les qüestions importants:
navegant juntes.
