Sóc una d’aquelles persones que, per desgràcia, pateix d’insomni. Aquest mal, que fa temps que m’acompanya, m’ha comportat sempre més penes que no pas alegries. Però m’ha permès, d’altra banda, gaudir d’un petit-gran plaer a diari: el d’observar l’home a qui estimo respirar profundament mentre dorm.
Tots el que en una ocasió heu gaudit d’aquest plaer compartireu amb mi el benestar que comporta posar-lo a la pràctica. De cop i volta, una onada de tendresa i protecció t’envaeix i voldries abraçar aquella persona ben fort si no fos que això la despertaria i trencaria, per tant, la màgia d’aquell instant. I decideixes, com jo, acontentar-te amb el fet d’observar-lo mentre l’acaricies suaument als cabells tot pensant com n’ets de feliç al seu cantó. Al cap d’una estona, i quan notes que la son torna a visitar-te, t’estires al seu costat i aprofites, aleshores sí, per passar-li el braç en forma d’abraçada, quedant-te així, adormida dolçament.
